Objectiu. Valorar els coneixements dels metges d'atenció primària sobre el diagnòstic i el tractament de la insuficiència cardíaca i l'aplicació d'aquests coneixements en la pràctica clínica diària.

Emplaçament. 15 països europeus, un d'aquests Espanya.

Intervenció i mesures. Es va distribuir una enquesta, en cadascun d'aquests països, en 10 regions amb predomini de població rural o urbana. A partir d'aquestes dades es va seleccionar una mostra de metges d'atenció primària i de cardiòlegs consultors, en cadascuna de les regions. Es va repetir el procés fins que es van aconseguir 10 metges per regió, 100 per cadascun dels països i un nombre total de 1.400 participants.

En una primera enquesta d'unes 100 preguntes es va valorar el coneixement del metge en el tractament de la insuficiència cardíaca. En una segona enquesta de 200 preguntes sobre la pràctica clínica respecte d'una mostra representativa dels seus pacients mateixos, havia de registrar-se tota la informació respecte a etiologia, diagnòstic i tractament de la insuficiència cardíaca.

Es van analitzar les proves diagnòstiques dutes a terme: electrocardiogrames, radiografies de tòrax i ecocardiografia. Així mateix, es va estudiar l'ús de dos fàrmacs fonamentals en el tractament de la insuficiència cardíaca: els IECA i els betabloquejadors.

Resultats. Amb la informació proporcionada per 1.363 metges es van analitzar 11.062 pacients, un 54 % més grans de 70 anys, amb un 45 % de dones. Un 76 % tenien símptomes d'insuficiència cardíaca, més d'un 50 % patien una cardiopatia isquèmica i un terç havia patit un infart de miocardi. Un percentatge considerable de subjectes presentava hipertensió arterial, diabetis mellitus i fibril·lació auricular. La majoria presentava signes objectius de disfunció cardíaca, en canvi va ser poc freqüent el diagnòstic de miocardiopatia dilatada.

El 90 % dels metges va considerar indicada la pràctica d'un electrocardiograma (ECG) i al 90 % dels pacients se'ls havia fet un ECG. En la majoria dels casos l'ECG va ser patològic.

Un 80 % dels metges va considerar necessari sol·licitar una radiografia de tòrax i, en la pràctica, a més del 80 % dels pacients se'ls va fer una radiografia de tòrax. Més del 25 % de les plaques de tòrax eren normals.

Pel que fa a la sol·licitud d'una ecocardiografia les discrepàncies van ser importants, només un 10 % dels metges holandesos demanaria una ecocardiografia en pacients amb possible insuficiència cardíaca, en canvi aquesta prova la va sol·licitar un 73 % de metges francesos. A un 82 % dels pacients se'ls va practicar una ecocardiografia i un 90 % va mostrar algun grau d'alteració, i un 51 % dels pacients presentava disfunció del ventricle esquerre.

La majoria dels metges coneixien els beneficis dels inhibidors de l'enzim conversor de l'angiotensina (IECA), en el tractament de la insuficiència cardíaca. Globalment en menys del 40 % dels casos es va administrar tractament amb IECA i en el 50 % dels casos es van donar dosis inferiors a les recomanades per la Societat Europea de Cardiologia.

Un 60 % dels metges tenia coneixement dels efectes beneficiosos dels betabloquejadors però no els administrava habitualment en aquesta patologia, només el 15 % dels metges espanyols iniciava aquest tractament respecte del 71 % dels metges hongaresos. En la pràctica diària, només la tercera part dels pacients prenien betabloquejadors i poques vegades el tractament amb betabloquejadors s'iniciava des de l'atenció primària, les dosis rebudes eren la meitat de les recomanades per la Societat Europea de Cardiologia. Pocs pacients, només el 20 % rebien tots dos fàrmacs.

Conclusions. Segons els resultats de l'enquesta la majoria dels pacients amb insuficiència cardíaca estan diagnosticats correctament. Respecte al tractament els resultats no són tan favorables i molts pacients no es beneficien dels betabloquejadors.

Conflicte d'interessos. Suport econòmic per part dels laboratoris Servier.

Comentari crític. Probablement els resultats de l'enquesta són superiors a la realitat. La participació en l'estudi va ser voluntària encara que alguns metges van rebutjar la participació i probablement els que la van acceptar eren metges interessats en el tractament de la insuficiència cardíaca.

En tractar-se de pacients que requereixen múltiples ingressos hospitalaris és normal que a la majoria se'ls hagin practicat totes les proves diagnòstiques.

Crida l'atenció que la majoria de les proves practicades van ser patològiques, probablement perquè es van seleccionar els pacients que presentaven símptomes manifestos i, en canvi, es van descartar aquells en els quals el diagnòstic cardíac era més dubtós.

A molts pocs pacients se'ls van practicar les proves de funció respiratòria, necessàries per descartar una malaltia pulmonar obstructiva i imprescindibles abans d'administrar un betabloquejador.

Un nombre considerable de subjectes presentaven xifres de pressió arterial sistòlica (PAS) > 140 mmHg. Un millor control de la pressió arterial (PA) ajudaria a reduir la morbiditat.

Molts metges no veuen la necessitat de diferenciar entre els pacients amb insuficiència cardíaca amb disfunció sistòlica del ventricle esquerre i els que no presenten disfunció sistòlica. Pacients sense disfunció sistòlica del ventricle esquerre rebien tractament amb IECA, quan en aquests casos no són útils.

Els resultats d'aquesta enquesta haurien d'estimular l'Administració i les societats científiques a proporcionar formació als metges d'atenció primària en el maneig de la insuficiència cardíaca.