Introducció. La hipertròfia benigna de pròstata és el tumor benigne més freqüent a partir dels 50 anys. Consisteix en un engrandiment de la pròstata que suposa un obstacle al flux miccional. No sempre, però, hi ha relació directa entre el volum de la hiperplàsia i la intensitat dels símptomes.

Diagnòstic. Bàsicament hi ha dos tipus de símptomes: els irritatius (pol·laciúria, nictúria, micció imperiosa i dolor suprapúbic) i els obstructius (disúria, estrangúria, micció intermitent, sensació de buidat incomplet i goteig miccional).

Una anamnesi, valorant antecedents personals i familiars i l'aplicació del test International Prostate Symptom Score-Quality Live (I-PSS-L) han de ser les primeres accions que cal emprendre en l'avaluació inicial dels símptomes.

L'exploració física cal que inclogui una exploració abdominal i un tacte rectal. Pel que fa a les exploracions complementàries es recomana la sol·licitud d'una analítica que inclogui: antigen prostàtic específic, prostate-specific antigen (PSA), creatinina sèrica i sediment amb cultiu. No cal fer una ecografia si la clínica és lleu o moderada, el tacte rectal no és sospitós i els nivells de PSA i creatinina són normals.

La presència d'un PSA major de 4 ng/ml, el tacte rectal sospitós o una puntuació per sobre de 20 a l'l-PSS són criteris de derivació a l'assistència especialitzada. També ho seria si després d'un tractament de 6 mesos no hi ha millora en la puntuació de l'I-PSS. A més a més quan hi ha hematúria, infeccions urinàries de repetició, insuficiència renal, litiasi vesical i elecció de cirurgia, també s'aconsella la derivació a l'uròleg.

El seguiment cal fer-lo cada 6 - 12 mesos amb el tacte rectal, la determinació de PSA i l'I-PSS.

Tractament. El tractament farmacològic es basa en tres grans grups de fàrmacs: fitoterapèutics, alfabloquejadors i hormonoterapèutics. Altres estratègies de tractament es basen en el tractament combinat (alfabloquejadors i finasteride).

L'opció quirúrgica es reserva en aquells casos d'hipertròfia benigna de pròstata amb simptomatologia greu, episodis repetits de retenció aguda d'orina, infeccions recurrents, litiasi vesical, insuficiència renal obstructiva i hematúria macroscòpica recidivant. La tècnica més utilitzada és la resecció transuretral.

Fonts de finançament. No hi consten.

Comentari crític. El principal objectiu per part del metge pràctic, respecte d'una simptomatologia prostàtica, és el de descartar l'existència d'una neoplàsia de pròstata.

La majoria de guies aconsellen la determinació del PSA en l'avaluació inicial del pacient prostàtic.^1,2 Emfasitzem però, que no és un mètode vàlid de cribratge per a la detecció precoç de càncer de pròstata en pacients assimptomàtics.

La pràctica d'un tacte rectal i la determinació del PSA són dues de les claus en l'avaluació de la hiperplàsia benigna de pròstata. La Societat Americana del Càncer i l'Associació Americana d'Urologia recomanen dur a terme un tacte rectal i determinar el PSA anualment, a partir dels 50 anys. Altres proves, com ara l'ecografia renal, vesical i prostàtica i la relació entre PSA lliure/PSA total, malgrat no estar incloses en totes les guies com a proves de rutina, són proves complementàries que s'han de valorar en la pràctica quotidiana.

D'altra banda, l'aparició de nous fàrmacs per al tractament de la hiperplàsia benigna de pròstata més segurs i de maneig fàcil, ha permés que el seguiment dels pacients sense complicacions- com poden ser els que tenen infecció, sagnat o retenció d'orina i una simptomatologia lleu o moderada, puguin ser assumits pel metge d'atenció primària³.

Bibliografia:

1. Alonso C, Estrada FJ. Trastornos de la micción. Incontinencia urinaria. En: Guía de actuación en Atención Primaria. Barcelona: SEMFyC, 2002; 417-21.
   
   

2. Muñoz AM, Toribio JR, Moreno MI, Luque R. Hiperplasia benigna de próstata. En URL: www.fisterra.com
   
   

3. Thorpe A, Neal D. Benign prostatic hyperplasia. Lancet 2003;361:1359-67.
   
   

Revisor
Quintí Foguet
EAP Sarrià de Ter