|
Objectiu.
Analitzar la relació entre l'activitat física i la mortalitat en
dones grans.
Disseny.
Estudi de cohorts prospectives.
Emplaçament.
4 àmbits d'universitats americanes de Baltimore, Portland, Minneapolis
i Monongahela Valley.
Participants.
Sobre un total de 9.704 dones blanques amb 65 anys o més identificades,
van ser visitades 9.518 entre 1986 i 1988, i es van tornar a visitar
7.553, entre 1992 i 1994, amb una última recollida d'informació
entre 1998 i 1999. Els criteris d'exclusió van ser: estar ingressat
en una institució, no poder caminar sense ajuda d'una altra persona
i ser de raça negra.
Mètodes.
Es fa una enquesta a les participants amb preguntes sobre el tipus
d'activitats físiques que fan i altres comportaments quotidians
(Harvard Alumini Questionnaire modificat) així com informació sobre
la seva salut. Cada 4 mesos es du a terme un contacte de seguiment.
Mesures.
Es va construir un resum de l'activitat física en quilocalories
i milles per setmana. La mortalitat s'analitzà per 4 grups:
a) Dones sedentàries a l'inici i a la segona visita de seguiment.
b) Dones actives a l'inici però no després del seguiment.
c) Dones sedentàries a l'inici però actives en el seguiment.
d) Dones actives tant a l'inici com després del seguiment.
També es va recollir informació sobre hàbit de fumar, índex de massa
corporal, malalties cròniques, i autopercepció de salut mitjançant
entrevista personal.
La mort d'una dona es confirmava amb el certificat de defunció i
es van classificar les causes amb la CIM-9-MC.
L'anàlisi de la relació entre el nivell d'activitat física inicial
i el seu canvi, amb la mortalitat, es va ajustar per l'edat, l'hàbit
de fumar, l'índex de massa corporal (IMC), l'apoplexia, la hipertensió
(HTA), la diabetis, l'angina de pit, la malaltia pulmonar obstructiva
crònica (MPOC), i la fractura de maluc, utilitzant la informació
més recent, amb un model de regressió de riscs proporcionals de
Cox.
Resultats.
Les 1.965 dones perdudes durant el seguiment van mostrar diferències
amb la resta en les variables: edat (74,1 vs 71,0), hipertensió
[HTA] (46,4 % vs 36,3 %), diabetis (11,2 % vs 6 %), feridura (6,5
% vs 2,1 %), i tabaquisme (13,1 % vs 9,2 %). D'aquestes, un total
de 1.050 van morir abans de la visita de seguiment.
L'anàlisi de l'efecte del canvi de l'activitat física sobre la mortalitat
es va fer en 7.553 dones amb una mitjana de seguiment de 6,7 anys.
Es van produir 1.029 morts. La distància mitjana caminada en el
grup "a" va ser de 1,2 milles setmanals, de 1,8 en el grup "b",
de 8,2 en el grup "c", i de 9,3 en el grup "d".
Les dones dels grups "a" i "b" tenien major edat i més comorbiditat.
Comparant les dones del grup "a" amb les del grup "c" (canvi d'activitat),
s'identificà una reducció significativa de mortalitat per a totes
les causes amb un risc relatiu (RR) de 0,52 (IC: 95 %; 0,40 - 0,69).
Entre les dones dels grups "a" i "b" no es van mostrar diferències
significatives en la mortalitat.
Nivells més alts de fer activitat física en total i de caminar es
van associar amb una menor mortalitat cardiovascular, amb risc relatiu
(RR) de 0,58 (IC: 95 %; 0,46 - 0,74) i de 0,61 (IC: 95 %; 0,49 -
0,78), respectivament.
L'efecte beneficiós de fer activitat física i de caminar sobre la
mortalitat va ser major durant els 2 primers anys de seguiment i
en dones de menys de 75 anys i amb menys comorbiditat.
Conclusions.
En aquest grup de població s'ha identificat que mantenir o augmentar
moderadament l'activitat física produeix una disminució de la mortalitat
que pot arribar gairebé al 50 %. En relació amb aquest efecte, es
mostra que el nivell d'activitat física recent és més important
que el passat. També es suggereix que aquest efecte és més significatiu
en dones de 65 a 74 anys amb un millor estat de salut.
Font de finançament.
Becat pel Public Health Service.
Comentari crític.
Els efectes beneficiosos de l'exercici físic estan àmpliament estudiats
en poblacions més joves, però no tant en la gent gran, on és una
qüestió important a l'hora d'implantar actuacions adreçades a disminuir
el sedentarisme, entenent que es pot augmentar la longevitat i molt
probablement la qualitat de vida d'aquesta població. El que aquest
hipotètic efecte positiu s'associï a les dones de menys de 75 anys
i amb menys malalties cròniques és congruent amb altres publicacions,
tot i que pot estar esbiaixat per la supervivència o perquè el qüestionari
d'activitat no sigui prou sensible per detectar petits canvis que
per persones d'aquestes edats són molt importants.
Alguns investigadors estudien teràpies genètiques i hormonals i
s'interessen per l'efecte que pot tenir l'augment "artificial" de
la força i de la resistència muscular en la gent gran.
Sembla coherent emfasitzar la necessitat d'educació sanitària a
partir dels 65 anys, o millor abans, i potser el futur serà fer
tractaments d'estimulació genètica dels músculs quan estigui indicat
per fer que les persones més grans també se'n puguin beneficiar.
Revisor
Antoni Hidalgo
SAP Sant Andreu
|
