Introducció. Es defineix com a trastorn de l'alimentació aquella situació clínica en què hi ha una alteració en l'hàbit alimentari o en la conducta del control del pes. Això dóna lloc a un deteriorament clínic significatiu en la salut física i en el funcionament psicosocial. Cal que aquest trastorn no sigui secundari a cap trastorn mèdic general o a cap altra condició psiquiàtrica.

Els trastorn de la conducta alimentària són una causa important de morbiditat física i psicosocial en noies adolescents i dones joves adultes. Són menys freqüents en homes. Es divideixen en tres categories diagnòstiques: anorèxia nerviosa, bulímia nerviosa i trastorn alimentari atípic.

Obtenció de les dades. Obtenció d'articles sobre trastorns de la conducta alimentària a Medline i PsycINFO, publicats des de 1980 i revisió de llibres del nostre àmbit professional publicats en anglès sobre el tema.

Resum. L'anorèxia nerviosa té una prevalença del 0,7 % (en dones de 13 -19 anys), s'esdevé, en el 90 % dels casos en el sexe femení, en adolescents (i en alguns adults joves), possiblement predomina en les classes socials més altes, i la seva incidència creix. Els trets principals són una sobrevaloració de la forma corporal i del pes, un manteniment actiu d'un pes indegudament baix (per exemple, un índex de massa corporal = 17,5 kg/m² i amenorrea (en dones que no prenen anticonceptius orals).

Pel que fa al maneig, en aquest trastorn el primer que cal aconseguir és que aquests pacients vegin la necessitat d'ajuda que tenen i, un cop aconseguida, la mantinguin. El segon pas ha de ser la restauració del pes (si cal, s'ha de valorar l'ingrés hospitalari). El tercer aspecte ha d'estar focalitzat a tractar la sobrevaloració de la forma i el pes corporals, els hàbits alimentaris i el seu funcionament psicosocial.

També hi ocupa un lloc destacat la teràpia familiar. El tractament farmacològic no és eficaç, no hi ha cap fàrmac que hagi mostrat eficàcia per augmentar el pes. Sembla, però, que la fluoxetina podria evitar les recaigudes en aquells malalts que ja han augmentat de pes.

La bulímia nerviosa té una prevalença de l'1 % - 2 % (en dones de 16 anys - 35 anys), s'esdevé també majoritàriament en dones, s'observa per igual en les diferents classes socials i la seva incidència està creixent. Els trets principals són una sobrevaloració de la forma corporal i del pes, recurrents empatxos de menjar (per exemple, episodis incontrolats d'ingesta de menjar), una conducta extrema de control de pes (per exemple, restricció dietètica estricta, inducció freqüent del vòmit i mal ús dels laxants). La teràpia cognitiva conductual sembla que és el tractament més efectiu. Les drogues antidepressives sí que hi juguen un paper quant a què tenen un efecte antibulímic.

El trastorn alimentari atípic engloba aquells casos que tenen algunes característiques d'un dels trastorns anteriors, però no compleixen totalment els criteris diagnòstics necessaris per considerar-lo com a un d'aquests. El seu maneig implica seguir les recomanacions de les guies d'anorèxia i bulímia, en funció de la clínica que presentin els casos.

En el 10 % - 20 % dels casos, aquests trastorns alimentaris esdevenen intractables i no cedeixen.

Les estratègies de recerca estan centrades a veure la interacció de processos genètics i ambientals.

Font de finançament. No es declaren.

Comentari crític. L'any 2000, el Ministeri de Sanitat i Consum va publicar un protocol d'atenció a pacients amb trastorns del comportament alimentari (TCA) dirigit a metges d'atenció primària. En aquest protocol s'emfasitza el paper del metge de família en la detecció dels possibles casos. Seguidament, es recomana derivar al psiquiatra els casos sospitosos d'aquest diagnòstic. El psiquiatra ha d'avaluar el cas en primera instància i ha d'assumir el tractament en el context de l'equip multidisciplinari (pediatres, nutricionistes, psicòlegs, assistents socials)¹.

En la bulímia nerviosa, els autors apunten que el metge d'atenció primària pot iniciar el tractament amb antidepressius per, posteriorment, derivar el pacient per tal que faci teràpia cognitiva i conductual.

El cribratge massiu de casos de TCA encara no està recomanat pels programes de prevenció del PAPPS, ni pel US Preventive Task Force. Tampoc s'ha validat en el nostre país cap qüestionari per al diagnòstic precoç (com ara l'Standford Weight Concerns Scale, Prime-MD, EAT-40, Body Shape, etc). Mentrestant, hem de concentrar els nostres esforços en la detecció oportunista, investigant l'existència de factors de risc o símptomes precoços en els pacients que vénen a la consulta per altres motius. L'anamnesi ha de versar sobre preguntes en referència a: alimentació, autoestima i autoimatge corporal, realització d'exercici físic i relacions personals².

Bibliografia:

1. Cabranes JA, Gil I, Gómez C, Gual P, Julián R, et al. Protocolo de atención a pacientes con trastornos del comportamiento alimentario (TCA) dirigido a médicos de atención primaria. Ministerio de Sanidad y Consumo, 2000.
   
   

2. Sebastián MP, Abasolo RM, Olano J. Abordaje de los trastornos de la alimentación en atención primaria. JANO 2001; 61: 48 - 53.
   
   

Revisor
Quintí Foguet
EAP Sarrià de Ter