Objectiu. Determinar si l'activitat física, especialment la d'intensitat moderada, influeix en la mortalitat total i en la mortalitat cardiovascular de les persones diabètiques.

Disseny. Estudi de cohorts prospectiu.

Emplaçament. Estats Units d'Amèrica.

Participants. Una mostra de 2.896 diabètics > 18 anys que participaren en l'Enquesta nacional de salut, els anys 1990 i 1991 (National Health Interview Survey).

Intervenció i mesures. Es recolliren dades antropomètriques, consum de tabac, diagnòstic d'hipertensió arterial (HTA) i tractament antihipertensiu, autovaloració de l'estat de salut, hospitalitzacions i visites mèdiques l'any anterior dels subjectes que manifestaren tenir diabetis mellitus.

Se'ls va preguntar sobre els intents de pèrdua de pes i sobre si seguien alguna dieta hipocalòrica. També se'ls va interrogar sobre les possibles limitacions de l'activitat física i de les causes d'aquesta; sobre els antecedents de malalties cardiovasculars; any de diagnòstic de la diabetis mellitus (DM), i si es seguia tractament amb insulina; freqüència de l'exercici durant les 2 setmanes anteriors i nombre de minuts que caminaven cada cop que en practicaven, així com l'increment de la freqüència respiratòria i cardíaca quan caminaven, especificant si l'increment era nul, poc, regular o molt. També se'ls va preguntar sobre la pràctica d'altres activitats físiques.

Per a l'estudi només es van valorar les 10 activitats físiques més corrents: caminar, córrer, aeròbic, ciclisme, natació, aixecar pesos, golf, tennis, bàsquet i tasques de jardineria. Es va calcular el nombre d'hores que caminaven i el nombre total d'hores dedicades a altres activitats físiques de temps lliure. No es va valorar l'activitat física ocupacional.

Es va valorar l'associació entre la intensitat de l'activitat física i la mortalitat durant els 8 anys de seguiment.

Resultats. La mitjana d'edat de la població era de 58,7 anys (18 - 95), amb un índex de massa corporaI (IMC) [28,4] i amb una mitjana d'11 anys d'evolució de la DM. Estaven representades a la mostra diferents ètnies. Un 45,5 % presentava algun grau de limitació per a les activitats físiques diàries.

El 46,0 % de la mostra practicava exercici caminant, i un 20,7 % caminava almenys 2 hores per setmana. Altres activitats físiques practicades eren jardineria (25,1%), ciclisme (9,7 %), aixecar pesos (4,0 %), natació (3,9 %), aeròbic (2,4 %), córrer (2,4 %), golf (2,1 %), bàsquet (1,6 %) i tennis (0,7 %); el 61,8 % manifestava fer algun tipus d'activitat física durant el temps lliure.

Durant els 8 anys de seguiment van morir 671 persones (3,7/100 persones per any), de les quals 316 van ser degudes a causa cardiovascular (1,7/100 persones per any).

Aquelles persones que caminaven almenys 2 hores a la setmana tingueren una reducció de la taxa de mortalitat per qualsevol causa d'un 39 % (RR: 0,61; IC: 95 %, 0,48 - 0,78) comparades amb els participants que no caminaven, i un 34 % de reducció en la mortalitat per causa cardiovascular (RR: 0,66; IC: 95 %, 0,4 -0,96). La major reducció de mortalitat s'obtingué en aquelles persones que caminaven entre 3 i 3,9 hores/setmana.

Conclusions. La pràctica de l'exercici físic, especialment caminar, s'associa amb una reducció de la mortalitat en la població diabètica.

Fonts de finançament. No existeixen.

Comentari crític. Caminar és una activitat física assequible per a la majoria de les persones i que requereix pocs mitjans per practicar-la.

Els resultats d'aquest estudi confirmen que caminar almenys 2 hores per setmana amb un ritme moderat redueix la taxa de mortalitat total i cardiovascular en la població diabètica, de forma significativa. A causa de l'amplitud i la diversitat de la mostra d'aquest estudi augmenta la validesa externa i podrien generalitzar-se els resultats a tota la població diabètica.

No és suficient que el personal sanitari recomani fer exercici si a les ciutats no es disposa d'espais públics on practicar-ne; l'exercici s'ha de convertir en una activitat agradable i perquè ho sigui hi ha d'haver una major implicació de les administracions: local, autonòmica i estatal.

L'activitat física podria augmentar l'esperança i la qualitat de vida dels diabètics per diversos mecanismes: augment del colesterol en lipoproteïnes de densitat alta, high density lipoproteins (HDL); disminució de la pressió arterial (PA); disminució de la insulinèmia; millora de la sensibilitat a la insulina i del control de la glucèmia; i augment de la forma física cardiorespiratòria, que és una de les mesures més cost-efectives en salut pública.

Aquest estudi té algunes limitacions: les dades obtingudes són les que van manifestar els participants a través de les enquestes, amb els consegüents biaixos que poden produir-se; el registre de l'activitat física fou el corresponent a les 2 setmanes anteriors a la realització de l'enquesta, que podria no ser representatiu de l'activitat física duta a terme durant el període de l'estudi.

No obstant això, aquestes possibles limitacions no han d'infravalorar els resultats de l'estudi.