Resum. Aquest article té com a objectiu donar eines per no confondre les diferents expressions numèriques de les probabilitats o riscos i poder minimitzar els efectes de la manipulació de la informació.

Les probabilitats absolutes. Quan un metge informa un pacient que en prendre una medicina hi ha una probabilitat concreta de tenir un efecte secundari determinat, el pacient no entén allò que el metge li vol comunicar. No ho entén com un risc que afecta tots els pacients que prenen aquest medicament, sinó com un risc per a la seva persona. Es dóna aquesta interpretació diferent perquè la referència a partir de la qual s'expressa el risc és diferent per al professional que per al pacient. Així doncs, a l'hora de comunicar una probabilitat cal deixar clar d'entrada quina és la referència.

Les probabilitats condicionades. L'exemple típic és el resultat d'una prova diagnòstica. La confusió es dóna entre la sensibilitat i el valor predictiu positiu: La primera és una probabilitat condicionada a tenir la malaltia, mentre que la segona està condicionada al resultat positiu de la prova, és a dir, és una expressió "natural" del que passa quan un pacient té una sospita diagnòstica. Torna a haver-hi una confusió en la referència a partir de la qual s'expressa el risc.

Els riscs relatius. L'ús dels riscs relatius a la literatura científica és més habitual que les probabilitats absolutes i les condicionades, però també té un perill molt freqüent de malentesos quan no es té clara la idea que amb aquesta mesura d'impacte es relacionen dos grups de malalts diferents entre si, i no el grup al qual pertany el pacient amb la totalitat de pacients, cosa que provoca, una vegada més, una confusió de la referència a partir de la qual s'expressa el risc. És fàcil evitar errors d'interpretació si s'utilitza el risc atribuïble o absolut i el seu invers, el nombre necessari de tractaments (NNT).

La comunicació de la idea. No són gaire difícils de manipular, ni que sigui inconscientment, les expressions dels riscos, per persuadir d'opcions terapèutiques més o menys conservadores en funció que la comunicació estigui centrada en aspectes més positius o bé més negatius. Fer representacions visuals amb gràfics del risc millora la comprensió i minimitza els biaixos d'interpretació, tot i que tampoc no és difícil utilitzar-los per afavorir un decisió concreta.

Conclusió. El metge ha de conèixer els mètodes per comunicar eficaçment els riscos perquè és la base del consentiment informat i facilita que els pacients entenguin la seva malaltia i els tractaments.

Comentari crític. La dificultat de l'estadística no està sempre en la pròpia eina sinó que, de vegades, és l'ús poc acurat d'aquesta el que pot afavorir els errors: No és fàcil recordar la relació entre la probabilitat preprova i la sensibilitat d'una prova diagnòstica, a l'hora d'assumir diferències en la probabilitat postprova o valor predictiu, quan s'està valorant si demanem una gastroscòpia, per exemple, o quan ja la vam demanar i ara el que fem és intentar establir quina és la probabilitat que tenim d'equivocar-nos en fer un diagnòstic d'un malalt concret. Tanmateix, és obvi que l'elecció entre les opcions terapèutiques diverses estarà molt influenciada per aquest possible error. Tal com diu l'autor: "El pensament estadístic és tan important com saber llegir i escriure".

Revisor
Antoni Hidalgo
SAP Sant Andreu