Objectiu. Determinar si s'ha de cribrar la diabetis mellitus tipus 2 (DM2) en població adulta, per estalviar complicacions futures que se'n derivin.

Disseny. Revisió sistemàtica.

Mètode. Es va fer una revisió de la literatura científica sobre aquest tema a Medline i Cochrane, diverses revisions i consultes a experts. Es van seleccionar els articles (dos revisors els van analitzar de manera independent) que estudiaven la duració de la fase asimptomàtica de la DM2, l'eficàcia i la factibilitat del test de cribratge de la DM2 i els assaigs clínics randomitzats que analitzaven resultats en funció del cribratge i tractament posterior de la DM2.

Resultats. No es van trobar assaigs clínics randomitzats que estudiessin l'eficàcia del cribratge i el posterior tractament de la DM2. Tampoc es van trobar dades fidedignes sobre la durada en fase preclínica (asimptomàtica) de la DM2. Després de 10 anys - 15 anys del diagnòstic clínic, el control glicèmic redueix el risc de complicacions, encara que el major benefici s'obtindria pel control agressiu de la hipertensió, els lípids i la presa d'aspirines. El paper d'aquests tractaments en aquesta fase preclínica és incert, encara que és probable que redueixin (en una magnitud escassa) el risc cardiovascular.

Conclusions. El paper del cribratge de la DM2 en adults asimptomàtics és incert, encara que podria comportar petits beneficis.

Fonts de finançament. Diverses institucions públiques.

Conflicte d'interessos. No declarats.

Comentari crític. El cribratge de la DM2 en adults és un tema controvertit, amb desacords importants entre els diferents consensos d'activitats preventives. La justificació del cribratge radica en què el tractament dels casos detectats estalviaria les complicacions de la DM2. El tema té cada vegada més interès, ja que sembla que la prevalença de DM2 està augmentant en el nostre medi i que és un factor de risc molt important per desenvolupar diverses malalties cardiovasculars.

En aquesta revisió, el nombre de pacients que cal cribrar per estalviar un cas de ceguesa, suposant una prevalença de DM2 del 6 %, oscil·la entre 4.300 persones i 15.400 persones (segons la millora posterior al control metabòlic); mentre que aquesta xifra és de 500 persones a 1.800 persones (segons el control de la hipertensió) per estalviar un esdeveniment cardiovascular.

De fet, l'Associació Americana de Diabetis, American Diabetes Association (ADA) i el Programa d'activitats preventives i de promoció de la salut (PAPPS) (1) aconsellen des de 1997 i 1998 el cribratge en població general major de 45 anys mitjançant la glucèmia basal en plasma, cada 3 anys, augmentant-ne la periodicitat si hi ha factors de risc. De totes maneres, encara que aquesta recomanació del PAPPS és recent, en la pràctica habitual ja es feia una detecció oportunista a l'atenció primària: només el 12,1 % de la població major de 45 anys no tenia registrada una glucèmia basal en plasma els últims 3 anys, l'any 1998 (2).

Podem parlar, per tant, d'una bona cobertura d'un cribratge no oficial, a l'atenció primària, en aquesta data. Sembla difícil d'imaginar, doncs, el disseny d'un assaig clínic amb un grup de control que no faci aquest cribratge. Un altre factor important és que la prevalença (2) en el nostre medi és bastant més elevada que les xifres d'aquesta revisió, factor que aniria a favor d'un cribratge que, en la realitat quotidiana, ja es fa de manera més o menys sistemàtica.


Bibliografia