La introducció de diversos models de carrera professional ha coincidit amb l'interès per la construcció del currículum professional i la recertificació com a element fonamental i requeriment periòdic en la regulació de la professió. El professional en actiu l'ha de superar (habitualment, cada quinquenni) si vol mantenir el seu estàtus i la seva llicència per exercir. Segons l'autor, sembla que tothom està d'acord que un sistema de recertificació professional millora el prestigi i la legitimitat de la professió recertificada, davant de les persones que utilitzen els serveis d'aquests professionals.

Tots els sistemes de recertificació actuals utilitzen un o més dels instruments següents:

1. Crèdits obtinguts per la participació en formació mèdica contínua, degudament acreditada.
2. Qüestionaris per obtenir informació de la pràctica professional. Proves d'avaluació.
3. Mètodes estructurats d'avaluació de la competència individual, [Avaluació clínica objectiva i estructurada (ACOE)].
4. Informe de la persona que contracta.
5. Opinió dels companys de feina (avaluació dels experts, peer-review)
6. Auditoria habitualment realitzada per avaluació dels experts.
7. Dossier individual: una mena d'arxiu on es registren totes les activitats i iniciatives realitzades en relació amb la recertificació.
8. Enquesta d'opinió dels pacients.

Preferiblement, a l'organisme responsable de l'aplicació de la recertificació, hi haurien de participar representants de la professió i del govern regulador en un marc consensuat per tots els protagonistes. La manca d'una cultura de l'avaluació entre els professionals i les desavinences entre aquests i el seu principal contractador (l'Administració pública) són proposades com els principals punts dèbils per a la implantació d'un sistema de recertificació. En canvi, els sistemes d'acreditació en formació mèdica contínua amb reconeixement internacional, la Ley de Ordenación de las Profesiones Sanitarias, i els resultats obtinguts per l'experiència catalana (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària amb l'Institut d'Estudis de la Salut) amb les proves d'ACOE representen oportunitats consolidades per fer possible un sistema de recertificació a l'Estat espanyol.

Comentari crític. De fet, tot i que és un sentiment unànime la necessitat de centrar les organitzacions sanitàries en la ciutadania, és a dir, identificar com els sistemes sanitaris poden donar una resposta més eficient a les necessitats i demandes de les persones, les seves famílies i la comunitat, la resposta al títol de l'article serà una realitat quan algú pugui definir sense dubtes l'objectiu del sistema de recertificació. Si les organitzacions de professionals i el govern accepten utilitzar un sistema competitiu per disposar dels millors professionals també estan obligats a motivar-los per obtenir els millors productes i serveis. Un sistema de recertificació adequadament dissenyat, tutelat i reconegut és una eina més per aconseguir-ho, ja que cap sistema de formació temporal pot garantir una alta competència clínica professional indefinidament, ni els resultats d'aquesta (1). El coneixement científic, la capacitat i competència demostrables són una contrapartida a l'exigència d'autonomia i al reconeixement. Un ciutadà cada vegada més informat i amb més participació en la seva autocura és més exigent en l'accessibilitat contínua als serveis i en la garantia de la seva qualitat.

Són coneguts diversos arguments justificatius del sistema de recertificació. Podríem destacar-ne:

· la qualitat professional és un dret exigible pels pacients i un deure de qualsevol professional.
· l'expectativa de l'individu i la societat sobre la resposta a les seves demandes.
· el creixement del coneixement científic.
· els canvis tecnològics.
· l'evolució dels sistemes assistencials.
· la disponibilitat de les bases estructurals que permetrien la seva implantació.
· el fet de disposar d'un sistema de retroacció (feed-back) que permeti millorar la continuïtat de la competència professional, corregint les carències i el dèficit de cada etapa.
· l'evidència disponible arreu del món (Austràlia, Nova Zelanda, Pakistan, Holanda, Regne Unit...) de les ACOE periòdiques per avaluar la competència clínica de les metgesses i els metges de família en exercici.

No obstant això, crec que per capgirar les resistències mencionades per l'autor no n'hi ha prou amb l'evidència coneguda sobre les experiències de recertificació d'altres llocs, que també són desitjables com a instruments de millora de la nostra comunitat, sinó que cal tenir en compte totes aquelles condicions que, com també tenim evidència per altres experiències, poden millorar i facilitar que el professional participi voluntàriament en aquesta nova iniciativa, com una part imprescindible de la seva competència professional i també, perquè li aporta un benefici. Això és un canvi cultural que cal incloure en el currículum formatiu ja des de pregrau.

Bibliografia

1. Caso Shipman. www.cgcom.org/internacional/europa_dia/boletines/147/147_boletin.htm

Revisor
Josep Lluís Clua
EAP Tortosa 1 est