Els autors d'aquest article consideren imprescindible que els metges i les metgesses d'atenció primària, per curar correctament, incorporin als seus coneixements una visió antropològica de la malaltia per comprendre millor els seus i les seves pacients. Consideren l'humanisme i l'antropologia una perspectiva necessària, una font de coneixement i la base per adoptar una postura sobre la que construir la seva identitat com a metges/esses.

Els avenços tecnològics i de la ciència positiva han distret la professió mèdica del motiu real de la seva missió: cuidar la persona malalta i consegüentment han generat un progressiu allunyament de l'humanisme mèdic; han condicionat una forma diferent de tractar les persones; és el que s'ha anomenat deshumanització de la medicina. En una voluntat de recuperar aquesta humanització necessària, els autors proposen l'exigència d'aprendre a integrar el progrés científic en un context humanista per col·locar-lo al servei de la persona malalta, ja que el present està saturat de tecnologia. Aquest vertiginós progrés científic i tècnic exigeix ampliar proporcionalment l'àmbit de l'humanisme mèdic i trobar un nou punt d'equilibri, modern, propi dels nostres dies.

La missió de construir un nou humanisme, sense reproduir models obsolets de temps passats, correspon a la universitat i a tots els que estan compromesos en la formació dels futurs metges/esses.

Les humanitats, quan s'incorporen al currículum formatiu acadèmic, són un recurs important per desenvolupar la dimensió humana dels i de les professionals. Els i les pacients volen, sobretot, un/a metge/essa educat/ada, algú que no només tingui coneixements tècnics, sinó que sigui capaç d'entendre el/la pacient com a ésser humà, amb sentiments. En aquest sentit, educar implica molt més que entrenar habilitats; implica crear una actitud reflexiva i un desig continuat d'aprendre.

Un estudi interessant (1), que analitza la percepció dels i de les estudiants de medicina apunta com a carències en la formació dos motius principals: la saturació en el currículum de noves tècniques i coneixements científics, sense deixar espai per a qüestions d'ordre humanístic i la constatació que és molt més fàcil ensenyar tècniques que promoure canvis d'actitud davant la vida i fomentar valors, que és el nucli de la formació humanística.

La literatura, el teatre, la poesia, l'òpera i les arts poden ajudar l'estudiant a construir aquesta identitat equilibrada. El cinema comença també a sorgir a les publicacions mèdiques com un recurs útil en l'educació mèdica.

Les emocions de l'alumne no poden ser ignorades; són un element essencial en el seu procés formatiu.

Explicar històries és la substitució possible que salva la impossibilitat que totes les persones passin per l'àmplia gamma d'experiències intenses que l'ésser humà podria travessar potencialment, però que no pot viure personalment.

En un món saturat d'emocions, lligades a imatges sensibles, el cinema multiplica les possibilitats de viure històries, possibilitat que, en cada persona individualment, es troba reduïda a un repertori limitat de vivències possibles: les que ofereix la vida de cadascú.

El llenguatge de les emocions en la cultura de la imatge, de l'emoció i de l'espectacle pot representar un instrument potent, capaç de sintonitzar amb l'univers de l'estudiant dels nostres dies. Les actituds humanes: el valor, la virtut, les limitacions, les misèries es tornen concretes i transparents a les històries que el cinema relata. No és exagerat dir que el cinema és l'instrument per excel·lència de l'educació sentimental del nostre temps. Amb la visió compartida d'una escena cinematogràfica es crea oportunitat i espai per a discutir qüestions que, de fet, ocupen i preocupen l'estudiant i que no tenim ocasió de tractar en un currículum convencional: temes centrats en l'afectivitat, la postura mèdica, les actituds i els valors i el fet de preguntar-se sobre qüestions vitals. L'educador/a actua com a facilitador del diàleg entre els/les alumnes.

El lliure trànsit de les emocions durant la vivència del cine i l'ampliació per a la discussió posterior fa que l'alumne, després, fora de la classe, en contacte amb situacions anàlogues, afegeixi reflexió a l'emoció.

El cinema apareix com una metodologia innovadora que pot contribuir a la formació humanística del/de la futur/a metge/essa. Una metodologia que té en compte el context cultural de l'estudiant, marcat per l'emoció i la imatge; la cultura de l'espectacle per establir sintonia i prosseguir amb la construcció de conceptes.

A la taula es mostren els propòsits i la metodologia de l'educació mèdica amb el cinema.

Què ens pot ensenyar el cinema? · Valors humans, virtuts, actituds. · Promoure la reflexió individual com a ajut de l'educació afectiva.

Una possible metodologia · Utilitzar escenes de pel·lícules, seleccionades prèviament i editades en "clips" d'acord amb una temàtica comuna. · Comentar les escenes mentre són projectades, com a reflexions en veu alta. · Establir una discussió oberta, al final de la projecció, on els i les participants puguin comentar les escenes que van veure, el que van sentir i el que els va evocar la projecció. . Promoure la iniciativa dels i de les participants perquè, en sessions posteriors, aportin altres escenes de pel·lícules que siguin representatives.

Comentari crític. El que proposen aquests autors, que són tots membres de la Societat Brasilera de Medicina de Família (SOBRAMFA) i vinculats a programes formatius per a metges/esses de família en el seu país, és millorar la formació humanística dels i de les professionals d'atenció primària amb instruments innovadors que sintonitzin amb les preferències culturals d'una generació educada en la seva afectivitat en gran part a través del cinema. És cert que el cinema ha estat durant decennis un mitjà de transmissió d'afectivitat que, gairebé sempre, comporta que l'espectador es posicioni davant les situacions o conflictes que planteja. El distanciament que, a priori, pressuposa per a l'espectador una narració fílmica, pel fet de ser imaginària, afavoreix la discussió sobre aspectes molt diversos que tenen relació amb el coneixement de noves realitats, el caràcter dels personatges, les seves reaccions, la seva ambivalència, les seves misèries... En definitiva eduquen en el coneixement de realitats noves i comporten un enriquiment cultural i, sovint, un posicionament ètic davant aquestes realitats imaginades. El poder del relat associat a la imatge és immens, i això pot tenir molt probablement una utilitat per a la formació. Gairebé totes les situacions imaginables (l'amor, la soledat, l'alcoholisme, el dol, les separacions, la guerra, la malaltia, la mort...), moltes d'elles generadores de malaltia o malestar, han estat narrades pel cinema i això suposa que es disposi d'una extraordinària base de dades per analitzar i compartir. Com els autors indiquen a la seva reflexió, no es tracta d'utilitzar el film com un "divertimento" sinó com una metodologia innovadora i imaginativa que sigui útil per a la formació humanística. Afegiria que no només per a una formació humanística. En el fons, del que es tracta és de millorar també, i de forma prioritària, les habilitats comunicatives i relacionals amb els i les pacients.

Una altra utilitat del visionament en grup dels arguments cinematogràfics suscitats és que els i les professionals poden compartir un espai comú de discussió sobre aspectes molt variats de la convivència humana. A banda dels anomenats grups Balint, òbviament amb metodologia i objectius prou diferents, aquest espai compartit, pràcticament no existeix en els centres i, tradicionalment, se li ha donat poca rellevància; l'existència d'aquest espai, temporal però també mental, pot ajudar a cohesionar els i les professionals i suscitar acords en aspectes assistencials concrets que, d'altra forma, tal vegada no s'haurien tractat en comú.

Ja existeixen força experiències de la utilitat del cinema en l'educació mèdica. Recentment, uns autors danesos s'han servit del cinema per avaluar la capacitat dels i de les alumnes per reconèixer diversos trastorns de la personalitat en personatges cinematogràfics (2), amb força èxit.

Actualment, la tecnologia domèstica permet disposar de la infraestructura necessària (DVD, canons de projecció) per incloure el cinema com una eina més de formació en els centres per un cost assumible.

Tal vegada valgui la pena fer l'esforç d'assajar aquestes noves aportacions i avaluar-ne l'interès real per a l'educació dels futurs metges i de les futures metgesses de família.

Bibliografia

1. Maheux B, Delorme P, Beaudry J. Humanism in medical education: a study of educational needs perceived by trainees of three Canadian schools. Acad Med. 1990; 65: 41-45.
2. Hesse M, Schliewe S, Rasmus R. HRating of personality disorders in popular movie characters. BMC Psichiatry 2005; 5: 45.

Revisor
Ramon Ciurana
EAP La Mina