Antecedents. Els programes de rehabilitació física dirigida a pacients amb malaltia arterial perifèrica (MAP) i claudicació intermitent milloren amb la realització rutinària de caminades. Tanmateix, es desconeix si els pacients amb MAP que caminen regularment per a fer exercici tenen una pèrdua funcional menor que els que fan menys activitat.

Objectiu. Determinar si els pacients amb MAP que expliquen que caminen 3 o més vegades a la setmana amb intenció de fer exercici tenen una pèrdua funcional anual menor que els que caminen menys freqüentment.

Disseny. Estudi de cohorts prospectiu amb un seguiment mitjà de 36 mesos (rang interquartil, de 24 a 36 mesos).

Emplaçament. Centre mèdic docent.

Participants. 417 homes i dones amb MAP.

Intervenció i mesures. Els participants es classificaven de forma basal, anualment, segons el nombre de vegades que reportaven que havien caminat amb la intenció de fer exercici, cada setmana. Es van fer avaluacions funcionals inicials i al cap d'un any (distància del recorregut en 6 minuts, velocitat de la caminada en 4 metres, puntuació de l'escala funcional -performance score-). Els resultats s'ajustaven per edat, sexe, raça, condicions de comorbiditat, índex de massa corporal, índex braç/turmell, nivell d'estudis, símptomes de les cames, ús de tabac, escala de depressió geriàtrica, situació funcional de l'any previ i patrons de dades absents.

Resultats. Comparats amb els pacients que feien exercici menys freqüentment, els que caminaven 3 o més vegades per setmana tenien una pèrdua anual mitjana significativament més petita en la distància que recorrien en 6 minuts (14,6 metres per any, comparats amb 17,25 metres per any, per a aquelles persones que caminaven d'una a 2 vegades per setmana i 79,4 metres per any per a les persones que no feien exercici; p per a la tendència= 0,037). Els pacients que caminaven com a mínim 3 vegades per setmana experimentaven una pèrdua anual mitjana més petita en la velocitat a què caminaven habitualment, mesurada en 4 metres (-0,014 m/s per any era comparable a -0,022 m/s per any per als qui caminaven d'una a 2 vegades per setmana i -0,045 m/s per any, per als qui no feien exercici; p= 0,005). Troballes similars s'observaven quan el passeig es feia ràpidament, si es mesuraven recorreguts de 4 metres. El subconjunt de pacients asimptomàtics que caminaven 3 o més vegades per setmana mostrava descensos anuals en l'espai que recorrien els pacients en 6 minuts (p= 0,107), en la velocitat a què caminaven normalment (p= 0,065), i en el resultat de puntuació de l'escala funcional (p= 0,115); tanmateix, aquests descensos eren més petits que no pas els que s'observaven en participants asimptomàtics que caminaven menys de 3 vegades per setmana.

Limitacions. Les associacions comunicades no es poden interpretar com a relacions causals, pel fet de tractar-se d'un estudi observacional. La mostra per a les anàlisis del subgrup era petita; tenia una potència estadística limitada.

Conclusions. Entre pacients amb MAP, l'exercici de caminar, autodirigit, dut a terme com a mínim 3 vegades a la setmana, està associat amb una davallada funcional menor, significativa durant l'any subsegüent. Tendències similars s'observaven en el subconjunt de pacients asimptomàtics amb MAP. Aquestes troballes poden ser especialment importants per als nombrosos pacients amb MAP que no tenen accés a programes d'exercici supervisats.

Conflicte d'interessos. No hi consten.

Comentari crític. Diferents estudis en diferents trastorns crònics han aportat l'evidència que les mesures simples d'autocura, com pot ser sortir a caminar amb intenció de fer exercici de forma regular, aporten millores simptomàtiques i, fins i tot, en alguns casos, milloren el pronòstic i el control de la malaltia.

Cal fer èmfasi en què els principals factors de risc de la malaltia són el consum de tabac i la diabetis, i que ambdós poden obtenir millors resultats en el seu control metabòlic i, fins i tot, per interrompre el consum del tabac, si el pacient practica exercici físic de forma regular.

La diagnosi de la MAP (1) es basa principalment en la història, en l'examen físic i l'índex de pressió entre braç i turmell que s'utilitza per confirmar i localitzar la malaltia.

La malaltia arterial perifèrica és un marcador per a l'arteriosclerosi sistèmica; el risc per al membre en claudicació és baix, però el risc per a la vida del malalt és alt. Estem davant d'una situació de malaltia arterioscleròtica generalitzada, amb un risc cardiovascular elevat.

Els pacients amb claudicació intermitent s'haurien de tractar inicialment amb el millor tractament mèdic; alguns pacients poden ser candidats a angioplàstia percutània, però aquest tractament no es basa en l'evidència (1).

Els pacients s'haurien d'enviar a un cirurgià vascular, si hi ha dubtes sobre la diagnosi o evidència de malaltia aortoilíaca o si no han respost al millor tractament mèdic o tenen una malaltia severa. Però fins que els pacients no arriben a aquest punt, els professionals d'atenció primària de salut podem millorar molt, amb la nostra intervenció, el diagnòstic del malalt.

Bibliografia

1. Burns P, Gough S, Bradbury AW. Management of peripheral arterial disease in primary care. BMJ 2003; 326: 584-588.

Revisor
Xavier Bayona
SAP l'Hospitalet de Llobregat