Escola de Policia: Jornada: Conflictes ètics i legals en els processos de peritació: Fòrum virtual

20.12.2006

Hola, els casos que s'han presentat dins de les jornades, com aquells que ens ofereix la Dra. Buisan en aquest espai d'intercanvi, generen grans interrogants, que escapen a respostes en les quals pugui sentir plena seguretat. En aquest sentit penso, d'una banda, el que comenta Joan Canimas sobre això de la necessitat que una decisió "sigui presa" i per tant es concedeixi lloc a l'acció, i d'altra banda a la falta de certeses en les quals es troba la psicologia en aquests moments a un nivell més general.

Considero que la professió que exercim a diferència de la medicina, genera de manera constant "sacs de sorra" per evitar la inundació. Una inundació que rep aigües de la justícia en algunes de les seves demandes, dels mitjans de comunicació en la seva profana divulgació, de la mateixa medicina en algunes consideracions que realitza, de la societat general, que reclama diagnòstics de "el que sigui, però necessito un nom".

Així el psicòleg comença a oblidar la necessària distància que hauria de prendre amb el sentit comú i les sentències de "tots som un poc psicòlegs" per atorgar serietat a les intervencions que realitza, quan està investit com a tal. En això record l'exemple que oferia la Dra. Buisan sobre el cas del pacient terrorista "com metgessa no ho denunciaria, és un pacient. Com ciutadana que presència l'esdeveniment, sí ho faria".

Pablo Rivarola Padrós
Psicòleg Forense
Professor a l'UVIC - Consultor a l'UOC

18.12.2006

Benvolguts,

Us poso per a la reflexió més preocupacions sobre el secret professional i la protecció de dades, que vàrem comentar un petit grup a l'hora del cafè el dia del Seminari.

El registres de ADN en bancs de dades en mans de la policia son preocupants, en un país com el nostra, que els bancs de dades de ADN no estan regulats.

Hi han dades no utilitzables en processos penals per ser il·legítimes, però tenen identificada a la persona.

Aixi, en el cas del jugador de boxa Simpson, procés que va ocupar els mitjans de comunicació en les EUA fa anys per l'assassinat de la seva dona.
La sang que varen analitzar era seva, però no es va poder certificar que aquella era la sang que es va trobar en el lloc del delicte. Qui garanteix la custodia sense manipulació?, o que es canvi la prova?

Altres exemples:

- Anàlisi dels pèls que es troben en una gorra d'un membre de la kaleborroka. Una dada no diu res, pero anar afeigint dades poden identificar l'individu.
- En els EUA, estan recollin totes les dades genètiques que la policia mundial els hi envia, per poder identificar a terroristes.

Lidia Buisan
Metge
Observatori de Bioètica i Dret. Parc Cientific. UB

La deontologia de l’avaluació psicològica en contextos institucionals
(Document en PDF - 160 KB, 20 pàg.)
Adolfo Jarne Esparcia
Professor doctor del Departament de Personalitat, Avaluació i Tractament Psicològic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona

Benvolguts,

En el pdf que està penjat a la web de la meva presentació en el seminari no hi vaig posar en quines situacions els metges poden revelar el secret professional segons el Codi de deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, doncs em semblava que amb la documentació que vaig enviar per correu havia inclòs un codi vigent i al revisar la documentació entregada veig convenient fer arribar a tothom almenys l’article 31,32 i 34 del Codi que transcric:

Art 31. El metge te el deure de guardar secret tot allò que el pacient li hagi confiat., el que hagi vist o deduït, i tota la documentació produïda en el seu exercici professional, i procurarà ésser tant discret que ni directament ni indirectament res no poguí ser descobert.

Art.32. El metge podrà revelar el secret amb discreció, exclusivament a que hagi de fer-ho i en els justos límits necessaris, en els següents casos i en cap més:
a) Quan de la revelació se’n presumeixi un molt probable bé per el pacient
b) Quan certifiqui un naixement.
c) Quan certifiqui una defunció.
d) Si amb el silenci es presumís un molt probable perjudici per el pacient, pera altres persones o un perill col·lectiu(declaració de malalties contagioses, certes malalties mentals, estat de salut de les persones al càrrec de la “res pública”,etc.)
e) Quan es tracti de malalties professionals, accident de treball,o d’altres ministres, si amb la declaració es pressuposa que se n’evitaran de semblants.
f) Quan actuí com a perit inspector, metge forense,jutge instructor o similar.
g) En ocasió de maltractament a infants, vells ,discapacitats psíquics,actes de violació ( en aquest cas amb l’aquiescència de la víctima).
h) Quan el metge es vegi injustament perjudicat per causa del manteniment del secret del pacient, i aquest sigui autor voluntari del perjudici, a condició, però que de la revelació del fet no en resultin altres perjudicats.

Art 34.- La mort del pacient no eximeix el metge del deure del silenci. No es pot considerar revelació de secret el fet de manifestar que un pacient no ha mort d’una determinada malaltia sempre que això no signifiqui una revelació indirecta per exclusió.

Es pot trobar el Codi en www.comb.cat

La situació que vaig presentar de revelació del secret quan es perjudiquen a tercers amb nom i cognoms sempre es la més clara doncs el metge també es el garant dels perjudicats. El psiquiatra ha de revelar el secret professional del seu pacient pederasta que te relacions amb el seu nebot (el metge pot saber el nom i els cognoms d’aquest) Ara be si el que sap el psiquiatre es que el pederasta delinqueix a través d’Internet, crec que no ho tindria de revelar.
L’altre exemple que vaig posar de la prostituta portadora de VIH+ i que continua exercint es diferent del pacient VIH+ que no li vol dir a la seva parella estable que es seropositiu. A la prostituta se li ha de aconsellar que prengui totes les mesures per no contagiar a ningú i en la segona situació el metge hauria d’obligar al pacient seropositiu, dir-ho a la seva parella i si es nega, manifestar-li que li dirà ell.

Els metges formem un col·lectiu amb pluralisme ètic individual, diferenciem la ètica personal basada en els valors d’un i el propi projecte de vida. Però compartim la mateixa ètica professional doncs son les nostres actuacions professionals les que afecten a la resta de ciutadans i mai els hi podem imposar als pacients la ètica personal. Per exemple si un metge es contrari al avortament o a mesures contraceptives i una pacient els hi demana encara que no ho faci el de pròpia ma, te l’obligació deontològica i mai podrà ni que sigui al·legant raons de consciència defugir l’objectiva i completa informació sobre la possibilitat de fer-ho, respectant la llibertat de les persones de cercar el consell d’altres metges.

Lidia Buisan
metge

Benvolguts/des,

una vegada més he de manifestar que considero molt important que s’hagi celebrat una jornada per parlar dels problemes ètico-legals que planteja la peritació.

Tornant cap a Girona pensava que, a diferència de la majoria de jornades, en aquesta es van obrir més interrogants i dubtes que no pas solucions.
Això és característic d’aquelles branques del saber que comencen a fer camí, però les persones que viuen en la pròpia pell la problemàtica no poden esperar gaire temps a trobar-hi solucions. Amb això vull dir que és necessari articular mecanismes per tal de donar resposta als problemes i dilemes ètics que van sorgir a la jornada, perquè si no a algú li pot donar la sensació que això de l’ètica “depèn de com t’ho miris uns diran una cosa i els altres una altra” i que, per tant, “no ens posarem mai d’acord”, o que “val més no embrancar-s’hi”.

Com vaig manifestar el dia de la jornada, els grans principis i el marc en què ens movem (i que assenyalen les declaracions internacionals, les constitucions, les lleis i els codis deontològics) són imprescindibles, però no suficients. Fan falta espais de recerca i deliberació per veure com aquests principis es tradueixen en protocols de bones pràctiques en aquelles situacions concretes que plantegen una dificultat ètica i legal especial.

Fa tres anys, a partir d’un curs d’estiu, un grup de professionals del dret, la psicologia, l’educació, la filosofia, el treball social i la psiquiatria, vam agrupar-nos per començar a treballar conflictes ètics que consideràvem rellevants. Aquest grup de treball, que encara continua i que vam anomenar Grup d’Opinió, va donar lloc a un Observatori d’Ètica Aplicada a la Intervenció Social, del qual en són patrons la Generalitat de Catalunya, la Universitat de Girona i l’Institut d’Assistència Sanitària. Fa un mes i a proposta de la Universitat de Perpinyà, l’Institut Regional du Travail Social i l’Instituit Méditerraneen de Formation en Soins Infirmiers, s’ha constituït un altre grup de treball, en aquest cas transfronterer, per treballar problemes ètics de l’àmbit sòcio-sanitari.

Explico això perquè si hi haguessin persones interessades a organitzar un grup de recerca per treballar i donar resposta a alguna o algunes de les problemàtiques i/o casuístiques que van sortir a la jornada sobre els processos de peritació, podríem pensar en la possibilitat de constituir-lo. Entenem l’Observatori com una estructura en xarxa format per grups que treballen casuístiques i protocols d’ètica aplicada en diferents àmbits de la intervenció psico-sòcio-educativa d’arreu de Catalunya. Si voleu, podeu consultar la plana web http://www.etica.campusarnau.org/

Joan Canimas i Brugué
Coordinador tècnic de l’Observatori d’ètica aplicada a la intervenció social

15.12.2006

El secret professional i la protecció a tercers: aspectes ètics i legals
(Document en PDF - 145 KB, 40 pàg.)
Lídia Buisan Espeleta
Metgessa en cap del Servei d’Anestesiologia i Reanimació de l’Hospital General de l’Hospitalet. Llicenciada en dret, membre de l’Observatori de Bioètica de la UB i vicepresidenta de l’Associació de Bioètica i Dret

Voldria afegir un comentari a la intervenció que el company Albert Royo ens feia pocs dies abans de la celebració del seminari. Efectivament els codis deontològics estan plantejats des del punt de vista sancionador i per tant per si sols no poden assegurar el capteniment ètic dels professionals als que afecta. En qualsevol cas, i relacionant-ho amb el què ens parlava ahir al matí el Dr. Joan Canimas, ètic és quelcom més que unes guies d'actuació professional. I, en qualsevol cas, tot plegat no serveix de massa res si el professional no adopta una actitud personal en tot moment conseqüent amb una manera ètica d’afrontar el seu deure tant el propi de la professió com el de professional de servei públic. És a dir no n’hi ha prou en aprendre a treballar de forma ètica sinó que el professional ha de “ser” ètic . Cal interioritzar aquest deures, principis i valors en el seu quefer diari, han de reflectir una predisposició a treballar d’una manera determinada sense la necessitat d’un control formal/informal.

Juliana Vilert
Coordinadora del Seminari

Ahir es va celebrar el Seminari a l'Escola de Policia. Va ser matí intens durant el qual es van exposar nombroses idees i reflexions que de ben segur caldrà treballar i desenvolupar en un futur. Hem mirat de recollir a grans trets les idees principals que es van exposar. No cal dir que si algú dels que va assistir té alguna qüestió a afegir a aquestes conclusions serà ben rebut.

Les idees principals que es van bolcar van ser les següents:

Es posa de manifest una preocupació cada vegada més gran dels psicòlegs al servei de les administracions públiques per conèixer, reflexionar sobre les implicacions ètiques de la nostra actuació professional (els rols, les funcions i el context).

Es posa de manifest també, la necessitat creixent d’establir un codi ètic propi de la professió que sigui més específic que els principis generals de la bioètica. És més, sembla que cal un codi d’ètica professional dels psicòlegs a les administracions públiques catalanes que estableixin les responsabilitats morals que provenen del seu rol professional i al seva condició de servidor públic i de les expectatives que els ciutadans tenen dret a exigir en la relació amb el psicòleg. Aquest seria una base mínima de consens que establís els valors ètics que cal respectar en els acords de la relació professional que s’estableix entre el professional i l’usuari sigui aquest l’objecte directe de l’actuació o qui la sol·licita.

D’altra banda sembla prou clar que no n’hi ha prou en relacionar uns principis o normes ètiques i/o deontològiques sinó que cal establir un mètode d’anàlisi i de decisió per a aplicar-les a casos concrets. En aquest sentit es fa palesa la necessitat de crear òrgans consultius, no vinculants, multidisciplinars, que coneguin la realitat del treball en les administracions públiques que estiguin al servei dels funcionaris quan aquests necessitin assessorament davant casos concrets i situacions confuses que requereixin un balanç de beneficis i prejudicis segons les circumstàncies i contextos concrets. Sembla també haver-hi prou consens en la necessitat d’incloure el punt de vista dels nostres usuaris.

Aquests òrgans tindrien també una funció de recerca, divulgació i generació de protocols i practiques d’actuació bàsiques.

.A banda de la utilitat que la generació d’un codi ètic del psicòleg al servei de l’administració, pugui tenir pels professionals, es valora com a eina útil per promoure la confiança mútua entre el professional, l’usuari i l’administració i en definitiva entre els ciutadans i l’administració.

Juliana Vilert
Coordinadora del Seminari

Dia 12.12.2006

Jo quan reflexiono sobre ètica se’m plantegen més qüestions que respostes. En aquest fòrum s’han fet comentaris molt interessants sobre teoria ètica que realment susciten reflexions profundes sobre la nostra pràctica professional.

Jo volia fer una reflexió sobre els codis deontològics. Els codis en definitiva són un conjunt de normes generals sobre com actuar, sobre com ens hem de comportar en la nostra pràctica com a psicòlegs. Aquestes normes són equiparables a un codi legislatiu, on l’incompliment de la norma comporta un càstig (en el nostre cas, ser expulsat de la professió i no poder-la exercir més). Igualment compliríem aquest codi sense la perspectiva d’un càstig?. No és una forma infantil d'actuar aquesta?. Tenint en compte això, podem seguir parlant d'ètica o hem de parlar d'una altra cosa?.

Albert Royo
Psicòleg

Quiero felicitar a los organizadores del forum por la idea de poner sobre la mesa uno de los temas que si bien es posible que no esté en el centro de la preocupación de la mayoría de las personas que evaluan y son evaluadas en contexto institucional, en mi opinión si les afecta directamente y va a marcar en el futuro una de las preocupacionse de las mismas instituciones y, agradecerles, naturalmente, el esfuerzo que han puesto en la organización del mismo.
No quiero referirme a ningún tema concreto porque a dos dias del mismo tendremos oportunidad de poner escuchar cuales son los "puntos calientes" que detectamos en el tema, la sensibilidad de la gente respecto a ellos y poder debatirlos con posterioridad, pero trasmitir una experienia personal de mi estancia en la Comisón de Deontologia del COPC y es la que se deriva de la dificultades de la resolución ética y control de los problemas que surgían en el contexto instituicional frente a la relativa facilidad cuando eran en el contexto privado. Por ello creo muy acertado este encuentro.

Crec que tots estem d’acord en la necessitat de disposar d’unes normes que ens serveixin de guia en casos de conflictes d’ordre més moral i ètic. Però també crec que no hem d’oblidar que aquestes normes ètiques no són normes absolutes d’obligat compliment. D’aquí que en moltes ocasions el compliment d’una norma pot suposar l’incompliment d’una altra, i les conseqüències de donar més valor a una sobre l’altra pot tenir conseqüències encara més greus. Estic pensant en el cas d’un pacient que ens pugui revelar la seva intenció de matar, suïcidar-se o de posar en perill la vida o la seguretat de tercers, aquesta situació pot il·lustrar molt clarament el dilema entre el deure de fer respectar la privacitat (principi d’autonomia) i el deure de no perjudicar i buscar sempre el benefici de les persones (principi de no-maleficiència). Queda clar que freqüentment aquests principis entren en conflicte, i sorgeix l’interrogant de quin d’ells ha de ser el privilegiat.
No obstant, això reforça la idea que cal abordar els conflictes de la psicoètica des del diàleg, per veure on es situen els punts de consens i aquells on hi ha discrepància. NO US SEMBLA QUE EN AQUEST SENTIT EL FET QUE EXISTEIXI CONFLICTE ÉS UNA MOLT BONA OPORTUNITAT PER BESCANVIAR OPINIONS I PER TENIR UNA VISIÓ POLIÈDRICA DE LA NOSTRA ACTUACIÓ COM A PSICÒLEGS?

Mònica Montero Nadal
Tècnica psicòloga de l'Escola de Policia de Catalunya

Primer de tot també vull valorar positivament aquesta iniciativa en tant que ens permet als psicòlegs i d’altres professionals vinculats a les ciències humanes i de la salut el poder compartir i debatre temes vinculats amb l’
ètica rellevants en el nostre exercici professional. En la nostra societat, quan es parla d’ètica, encara sembla que es parli en termes heteris, abstractes; tanmateix, els que l’hem de tenir present cada dia sabem que es tracta d’una qüestió que no se’ns ensenya de manera directa en les facultats, doncs és la interacció amb les persones la que la fa nogensmenys important que els coneixements adquirits al llarg de tota la carrera.

I què és l’ètica? Doncs per mi l’ètica és aquell conflicte que se’t planteja al treballar amb una persona des de la més sincera empatia; és valorar les pèrdues i els guanys que es deriven d’una actuació o intervenció professional sempre vers aquella persona. També coincideixo amb en Pablo Rivarola a l’entendre que l’ètica no és només una qüestió d’opcions, és a dir, no es tracta del “conflicte” entès des del conductisme més clàssic, va més enllà, en tant que a part d’intervenir-hi el raciocini també hi intervé l’emoció.

Tanmateix, tal i com ens comentava la Juliana Vilert, essent conscients de les implicacions que comporta fer pericials en un entorn institucional jo també estic d’acord que a part de la part més tècnica en la què sovint ens agrada o hem d’ escudar-nos, també ens trobem amb una part d’ètica força important. Si bé molts dels dilemes o conflictes ètics amb el què ens trobem venen condicionats pel tipus de tasca d’avaluació psicològica que estem duent a terme, també considero que hi ha uns aspectes comuns als que hem de fer front pel fet de treballar per una determinada institució.

Des de la meva jove experiència, són varis els conflictes ètics als què he hagut de fer front de manera directa o formant part d’un equip d’avaluació.
Sense voler exposar cadascun dels casos, se’m deriven algunes preguntes que segurament molts de vosaltres em podreu ajudar a resoldre. Primer de tot, voldria situar-vos en el meu context d’avaluació: context selectiu en el que es du a terme una avaluació per competències i en el què es fan alhora pericials per a l’ús de l’arma. Doncs bé, són aquestes les preguntes que se’
m deriven d’alguns dels casos plantejats: primer de tot, davant del coneixement de l’encausament d’una persona però sense conèixer encara el dictamen, com pot arribar a influenciar aquest coneixement en l’avaluació de la persona? I, com arriba a ser de determinant el tipus de delicte de què s’
està parlant? Sé, intentem ser el màxim d’objectius -penso que ho som- però de manera inevitable és quelcom que tenim present en el procés de peritació.
Una altra pregunta: podem arribar a entendre que la sinceritat en un procés selectiu s’ha de posar en dubte o encara més, en “quarentena”, no obstant, quan tractem el tema de possibles antecedents psicopatològics personals i/o familiars, quan la persona t’és el màxim de sincera, expressa que pren antidepressius de fa uns anys i el sistema no et permet excloure-la a mesos vista del final del procés, però tens la certesa que està incapacitada per l ’exercici professional?

Bé, no voldria allargar-me però espero que alguns de vosaltres pogueu compartir amb mi alguns d’aquests dilemes o em susciteu intervencions que potser serien alternatives a les que vaig prendre,

Sílvia Martínez i Simón
Psicòloga Forense.
Tècnica Psicòloga de l'Escola de Policia de Catalunya i Consultora UOC

Crec que pot ser útil emmarcar els problemes que es plantegen en el Seminari en distincions clàssiques dins la filosofia per donar un marc comprensiu més ampli. Faré referència doncs, a la distinció entre ètica deontològica i ètica teleològica:

Parlem de ètica deontològica quan es considera que una acció serà sempre correcta o incorrecta independentment de les conseqüències d' aquesta. Allò correcte és allò que s'adequa al Deure.

Parlem de ètica teleològica quan es considera que la correcció o incorrecció d' una acció esta determinada per la seva tendència a produir determinades conseqüències que son bones o dolentes per elles mateixes. Allò correcte és allò que s'adequa al Bé, a la Felicitat ... ( a allò que s' hagi determinat com la finalitat - telos).

Així doncs el marc de la deontologia professional estaria ubicat en el primer àmbit, és a dir, la correcció o incorrecció de l' acció es determina en base a seguir o no unes normes preestablertes ( codi deontològic) . Tanmateix aquest marc deontològic simplement delimitaria aquells mínims ètics necessaris que tot professional ha de complir i que en cas d'incompliment poden determinar la exclusió del mateix del col·lectiu professional al que pertany. Així doncs, els codis deontològics de qualsevol professió, delimiten la obligatorietat de compliment del professional si vol exercir aquest dret.

D'altra banda tenim el marc del dret o legalitat que també és un conjunt de normes (les lleis) que determinen la correcció o incorrecció de l'acció en base a un ordenament jurídic al que estem subjectes.

Ara bé, dins d' aquests mínims exigibles a tot professional (compliment de la llei i del codi deontològic) els dilemes ètics en que ens trobem poden ser (entre d' altres):

1)      Dilemes en relació al propi codi (o llei) degut a que aquest és poc clar o ambigu en algun aspecte.
2)      Dilemes en relació a aspectes que no es recullen en cap dels dos àmbits anteriors, però podrien ser inclosos com a norma o llei.
3)      Dilemes en relació a la contradicció o incompatibilitat en l'aplicació d'una norma o llei i un altra.
4)      Dilemes en relació a les conseqüències que es deriven de l'aplicació d`aquestes normes o del propi exercici professional quan el compliment de la norma o la pròpia acció professional ocasiona perjudicis en la persona afectada o be li ocasiona la pèrdua d' algun privilegi o benefici.

Si bé, com hem dit, el marc deontològic és un marc normatiu, en que la correcció esta marcada pel compliment de la norma, l' article I.5 del nostre codi deontològic diu:
"L'exercici de la psicologia s'ordena cap a una finalitat humana i social que pot expressar-se en objectius tals com el benestar, la salut, la qualitat de vida i la plenitud del desenvolupament de persones i grups en els diferents àmbits de la vida individual i social."

Així doncs els dilemes ètics generats per aquelles situacions en que una ètica deontològica i una ètica teleològica s' enfronten estan lligats ja de base a la nostra professió, ja que aquesta té intrinsecament un telos o finalitat, alhora que un requeriment deontològic. (De la mateixa manera que en altres professions de l' àmbit de la salut)

Així doncs la complexitat de la nostra Ètica Professional va més enllà del compliment del codi deontològic o el marc legal, ja que aquests seran, en molts casos, insuficients per resoldre els dilemes ètics plantejats. I no només això, ja que en tant que Ètica (reflexió crítico-racional) ha de donar una resposta justificada de les opcions que pren.

Ester Jordana
Psicologa.
Ex-becaria del Servei de Selecció i Avaluació de l'Escola de Policia i estudiant de Filosofia

M’agradaria que penséssim sobre allò que ens defineix com a col·lectiu, si més no a una àmplia majoria de nosaltres. Ésl fet que desenvolupem el nostre treball d’avaluació psicològica en un entorn institucional, bé treballant per la institució, com a membres integrants (per exemple tots els que sóm funcionaris públics) o bé per encàrrec de les mateixes.

Penso que aquest fet genera unes tensions que ens són pròpies i que se sumen a tots aquells dilemes deontològics que tot psicòleg que es dedica a la peritació ha d’afrontar. Algunes d’aquestes tensions es resolen afrontant-los com a problemes tècnics però em pregunto si no tenen també implicacions ètiques.

Per exemple:

Sovint les persones a les que avaluem no estan allà amb el seu consentiment o bé, malgrat consenteixin ho fan perquè hi ha una norma en el seu context laboral que els hi obliga però no estan intrínsecament predisposats a l’avaluació. Sovint aquest extrem el resolem com a problema tècnic entenent que farà falta més perícia per avaluar a aquell que no està del tot predisposat a ser avaluat, que oposi determinada resistència o fins i tot s’hi oposi implícitament. Em pregunto si podem donar per bones unes conclusions d’avaluació psicològica en aquestes condicions, de la qual se’n poden derivar conseqüències rellevants per la persona (pèrdua de determinades condicions laborals, pèrdua de beneficis, o fins i tot de drets per l’adopció de determinades mesures..).

Juliana Vilert
Coordinadora del Seminari

Hola, en primer lloc he d'agrair i reconèixer positivament la idea de crear un espai com el present –com així també les pròximes Jornades- per a poder debatre diferents temes d’interès que ens són afins.
Quan es parla de dilemes ètics es pressuposen dues alternatives sobre les quals s'ha de decidir i per això creo, en la situació que proposo es pot pensar en una paradoxa ètica, en tant no creo que sigui només una qüestió d'opcions.

Una de les demandes amb les quals ens trobem, són les quals fan referència a: la detecció, en les víctimes de “violència intra familiar”, de seqüeles psicològiques per presumptes maltractaments rebuts. Maltractaments no pròpiament físics, sinó, de l’ordre de les humiliacions, amenaces, insults, indiferència, restricció econòmica, desestimació, etc. En aquests casos, com en molts altres, el rutinari, el circular, el recurrent està sempre present ja que el denunciat no és un acte, sinó justament l'absència d'aquest. La situació és per això, l'avís o senyal (així interpretat per la víctima) que alguna cosa dolent ha d'esdevenir-lo i potser no succeeixi mai. Per això insisteixo: “la denúncia com acte necessari”.

És possible, per exemple, que una vegada manifestada la situació, la “víctima” experimenti un alleugeriment o simplement una descàrrega (recordem que tota descàrrega només és possible en una acció i no en “la pensament” de la mateixa- no descarrego energia pensant que faig esport) de la tensió.
És justament en aquest punt on entra el psicòleg forense i al pretendre valorar “seqüeles psicològiques” es troba amb un discurs inesperat –si és que això és possible davant l'experiència- on la víctima exculpa a l'agressor i reconeix la seva participació, la seva part de culpa en la història, on en realitat ara el que veu és “una sèrie de malentesos, falta de confiança, falta de diàleg, etc.” amb la seva parella; i el que vol és que TOT sigui com abans.

Així,
És el seu propi diagnòstic l'encertat (malentesos, falta de comunicació, etc.)?
L'acceptació de “l'altre” (agressor) és una seqüela?
“L'acte” de la denúncia és el que ha “guarit” la situació?
(vull evitar la pregunta de l'aspecte terapèutic de l'entrevista, ja que crec es tracta d'alguna cosa més i que afecta justament a la personalitat del denunciant)

Pablo Rivarola Padrós
Psicòleg Forense
Secció d’Assessorament, execució de Mesures en l’Àmbit d’Adults i d’Atenció a la Víctima.
Professor de la Universitat de VIC – Consultor de l’UOC

Us vull donar la benvinguda a tots aquells que us connecteu al fòrum virtual que avui iniciem. El fòrum és el preàmbul del Seminari sobre conflictes ètics i legals, que tindrà lloc el dia 14 de desembre a l’Escola de Policia de Catalunya, i al qual us convido a tots a assistir.
En el seminari tindrem ocasió de plantejar una sèrie de qüestions que hem seleccionat perquè ens han semblat crítiques en relació al tema que volem abordar. De ben segur però, que en un dia no podrem sinó apuntar els temes i iniciar el debat. És per aquest motiu que a l’hora de dissenyar el seminari ens varem plantejar la necessitat d’obrir aquest espai virtual. Des d’aquest fòrum podem començar a posar l’accent a aquells temes deontològics i ètics que més ens preocupen com a professionals que avaluem persones, en contextos institucionals o en interacció amb ells, sobre les quals es prendran decisions que poden tenir un impacte important en les seves vides.
Segur que la majoria de vosaltres estareu d’acord amb mi, que és a partir de l’intercanvi, del debat i la confrontació de punts de vista, en els que segur que hauríem d’incorporar també els dels nostres usuaris, que podrem convenir actuacions professionals que resolguin de la forma més adequada possible els dilemes ètics que sovint afrontem en la nostra pràctica.
Així doncs l’objectiu principal d’aquest fòrum és aquest: compartir, dialogar i debatre sobre experiències, idees i plantejaments per tal que ens sigui possible assumir com a col·lectiu les conclusions a les que puguem arribar.
Segurament podríem iniciar el debat intentant prendre consciència d’aquells moments crítics (avaluatius, de presa de decisions, d’assessorament, d’aconsellament...) en que es posen en joc valors ètics i/o principis deontològics que en ocasions poden estar en conflicte.
Sovint afrontem en les avaluacions pericials –i m’agradaria que prenguéssim el concepte de forma àmplia- situacions confuses que requereixen un balanç dels beneficis i/o prejudicis per a les persones i/o institucions per a les o en les que treballem. Podríem doncs començar intentant identificar situacions sobre les que puguem començar a treballar.
Us animo doncs a fer aportacions, seguint aquest plantejament o a iniciar-ne de nous...no hem d’imposar-nos cap altra limitació que el tema en sí!
Cada dia recollirem les aportacions i les anirem sumant en aquest espai de fòrum que trobareu a la web de l’Escola de Policia. D’altra banda ens comprometem a recollir els punts principals de debat així com les conclusions a les que arribem en el fòrum i en el seminari.

Juliana Vilert
Coordinadora del Seminari

		Departament d'Interior
		Escola de Policia: Congressos, Jornades i Seminaris