 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Núm. 26 - juny 2000 | ||
 |
|||
La democràcia ambiental: un camí complex
Jordi Bigues
Periodista i ecologista. Dirigeix el Fons
de Documentació del Medi Ambient i el Consum de Barcelona i Democràcia
Ambiental
La Constitució
espanyola no considera el dret al medi ambient com un dret fonamental sinó
com un principi rector de la política social i econòmica.
Diferents moviments socials a Espanya i arreu del món lluiten per
aconseguir-ho i també per aprofundir en la democràcia ambiental.
És a dir, en el dret a saber i a participar que tenen els ciutadans.
Un camí cap a una regulació concertada que democratitzi la
presa de decisions.
El 19 maig de 1999 el Parlament
de Catalunya va aprovar per unanimitat la Declaració de Principis
sobre Drets Humans i Medi Ambient. Amb aquesta ratificació, el nostre
Parlament és probablement el primer del món que proclama
el dret humà universal a un medi ambient segur, saludable i en bones
condicions ecològiques. Segons l’article 45 de la Constitució
espanyola, tothom té dret a disposar d’un medi ambient adequat per
al desenvolupament de la persona i té el deure de conservar-lo.
El primer aspecte que crida
l’atenció és la ubicació dins la norma fonamental
de l’Estat espanyol, o sigui, la Constitució. L’article 45 pertany
al primer títol dedicat als drets i els deures fonamentals.
Però s’inclou dins el tercer capítol i sota el títol
Principis rectors de la política social i econòmica. Al llarg
del procés de redacció constitucional, l’article havia de
passar de la posició 28 a la 38 per quedar, finalment, en la 45.
L’article 53.2 ens treu de dubtes: el dret al medi ambient no és
un dret fonamental en la Constitució, en sentit estricte, sinó
tan sols un principi rector de la política social i econòmica.
Amb l’aprovació de
la Declaració de Principis sobre Drets Humans i Medi Ambient s’ha
emprès la campanya per aconseguir que el dret a la protecció
i millora de l’entorn sigui un dret fonamental, cosa que comporta la consegüent
reforma de la Constitució que, malgrat ser un text recent, va néixer
rovellat en aquest aspecte. Paral·lelament, al País Basc,
la Diputació Foral de Biscaia va aprovar una declaració institucional
el 2 de juny de 1998 en què proposava que el dret a un medi ambient
sa sigui considerat un dret humà. Posteriorment, el 13 de febrer
de 1999 es va aprovar la Declaració de Biscaia sobre el Dret al
Medi Ambient, amb l’objectiu que la UNESCO i les Nacions Unides facin seu
aquest nou dret.
La campanya per aconseguir
que el dret a la protecció i millora de l’entorn s’incorpori a la
legislació internacional va ser encapçalada per advocats
i activistes ecologistes de la Subcomissió de Prevenció de
la Discriminació i la Protecció de les Minories de les Nacions
Unides. L’any 1989 una coalició liderada per un veterà grup
ecologista nord-americà, la Fundació de Defensa Legal de
Sierra Club, va convèncer la Subcomissió perquè nomenés
Fatma Zohra Ksentini com a relatora d’un estudi internacional sobre la
relació entre drets humans i qüestions ambientals.
A finals d’agost de 1994
l’informe final documentava injustícies ecològiques arreu
del món i assenyalava la convergència de les propostes polítiques
d’ecologistes i de defensors dels drets humans. El 16 de maig, mesos abans,
un grup d’experts implicats en la campanya i reunits a Ginebra presentava
la Declaració de Principis sobre Drets Humans i Medi Ambient. Aquestes
dues iniciatives són, encara ara, les eines més importants
per aconseguir que l’Assemblea General de Nacions Unides redacti un Pacte
Internacional, similar al de Drets Civils i Polítics i al de Drets
Econòmics, Socials i Culturals, que protegeixi els drets humans
ambientals.
Problemes d’enfocament
Part de la persistent indecisió
que mostren els activistes en drets humans a l’hora d’abordar qüestions
de justícia ecològica procedeix de l’escissió històrica
dins el mateix moviment, tal com assenyala un informe sobre la justícia
ecològica del Worldwatch Institute. Des de l’adopció de la
Declaració Universal dels Drets Humans (1948), s’ha dividit els
drets en dues categories independents: la de les llibertats civils individuals
que inclouen des de la llibertat d’expressió fins a la prohibició
de la tortura; i la més amplia, els drets a la salut, l’alimentació,
l’habitatge i el treball. Els dos grups de drets van entrar en vigor mitjançant
el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (1966) i el Pacte
Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (1966). Els
primers són més fàcils de definir, de fer complir
o d’assenyalar-ne l’incompliment. Per aquest motiu, tot tement que ampliar
els drets reconeguts pugui afeblir al capdavall l’efectivitat del moviment
en el seu conjunt, hi ha un cert rebuig a considerar el medi ambient com
a dret humà, malgrat que aquests dos pactes inclouen aspectes ecològics
de manera explícita.
Els drets humans depenen
de la protecció ambiental i, alhora, la protecció ambiental
per ser eficaç ha d’estar basada en l’exercici dels drets humans,
com ara el dret a la informació, a participar, a reclamar o a rebre
indemnitzacions pels danys patits. Cal dir això perquè, sovint,
els mitjans de comunicació transmeten la visió que l’ecologisme
és un moviment amb tendències autoritàries i fonamentalistes.
En canvi, els ecologistes, conscientment o inconscientment, promouen una
democràcia participativa, que inclou els valors i els drets de les
dones i que promou un pensament crític, bandejat per algunes anecdòtiques
i improvisades idees il·luminades. Podríem dir que l’ecologisme
social necessita la democràcia ambiental com el peix, l’aigua: és
el seu entorn natural.
Per motius històrics
i temàtics es tendeix a parlar de generacions de drets humans. La
primera es refereix als drets individuals, la segona als drets culturals,
econòmics i socials. La tercera generació és la dels
drets col·lectius i dels pobles, anomenada també, dels drets
de solidaritat. Són drets que poden ser invocats o reclamats, però
que, en tot cas, sols es poden aconseguir mitjançant l’esforç
concertat de tots els actors de la vida social, és a dir, conjuntament
els estats i la ciutadania i les entitats públiques i les privades.
Actualment, fins i tot es parla d’una quarta generació de drets
de la natura, la biosfera, la Terra, les futures generacions o els animals
(drets amb un fort contingut ambiental, però que queden fora de
l’abast d’aquest article).
Ara, quan una part substancial
dels poders econòmics multinacionals, productius, financers i comercials
pretén el total desmantellament dels mecanismes de regulació
vigents, tant ambientals com socials, que es titllen d’excessius i inoperants,
i existeix una confrontació entre autoreguladors («nosaltres
fem el que considerem i ho expressem degudament») i regulació
administrativa («l’estat assistit pels organismes internacionals
sotmesos als grans estats»), hauríem d’adoptar un tipus de
regulació concertada; la democràcia ambiental, un camí
dinàmic. Una proposta per navegar en l’era infolítica amb
cinturó de seguretat o una nova lectura de pensar globalment i actuar
localment.
Treballar pel reconeixement
d’un nou dret col·lectiu, el de gaudir d’un entorn sa i saludable,
el de la protecció i millora del medi ambient no requereix necessàriament
que el moviment defensor dels drets humans abandoni les seves prioritats
tradicionals. Les quatre generacions de drets no són necessàriament
una escala de quatre graons. De fet, gran part dels moviments ecologistes
reconeixen, cada cop més, que una de les millors formes de garantir
el gaudi dels drets ambientals col·lectius, consisteix a defensar
els drets polítics i civils bàsics individuals. La primera
generació de drets és, en gran mesura, de procediment; els
segons, substantius: les persones poden fer servir els seus drets individuals,
com la llibertat d’expressió, per protegir els seus drets col·lectius,
comunitaris, relatius a l’entorn. Tant el moviment ecologista com el de
drets humans treballen inevitablement per tots dos drets simultàniament.
Les que realment haurien
de sentir-se inquietes són les administracions amb estils antiquats,
atès que la majoria dels estats tenen greus problemes ambientals.
Per exemple, a Europa el reconeixement d’aquest dret com un dret fonamental
podria suposar importants demandes que comportarien un canvi en el sistema
d’administració tot donant veu als sectors implicats. En altres
casos, s’arribaria a una consideració penal de greuge per als responsables
del deteriorament ambiental o de qualsevol delicte ecològic. Contràriament,
el manteniment de l’actual consideració, la sensació d’impunitat,
obre les portes a la desesperació dels sectors més crítics,
provoca la deriva ambiental i deslegitima les institucions democràtiques,
tot frenant un desenvolupament sostenible.
Tot i els recels, la interacció
dels dos moviments ja està embastada i té els seus precedents.
L’any 1992 la prestigiosa associació Human Rights Watch i el Consell
de Defensa dels Recursos Naturals (NRDC) dels Estats Units van publicar
l’informe Defensar la Terra: abusos dels drets humans i el medi ambient,
que documentava alguns dels atacs més violents contra activistes
ecologistes. Posteriorment, Amnistia Internacional va reconèixer
com a pres de consciència, després d’una llarga polèmica
ja que havia estat acusat de revelar secrets d’estat (acusació o
condemna que exclou la consideració de pres de consciència),
Mordechai Vanunu, tècnic nuclear segrestat a Roma l’any 1986, pel
Mosad (servei secret israelià), condemnat a cadena perpètua
pels tribunals de l’estat d’Israel i encara pres aïllat per revelar
que la central nuclear de Dimona fabricava armes nuclears. Arran de l’assassinat
de Ken Saro Wiwa (1997), Amnistia Internacional i Sierra Club publicaven
una condemna conjunta sobre la relació existent entre els abusos
dels drets humans i la degradació ambiental.
La consideració de
víctimes individuals d’injustícies ambientals s’ha multiplicat.
Chico Mendes; el capità de fragata Grigori Paskü, acusat d’informar
dels abocaments de residus radioactius de la flota russa al Pacífic;
o el capità de vaixell Alexandr Nikitin, condemnat per col·laborar
amb un grup ecologista per denunciar l’abandó de vaixells nuclears
de la flota russa a l’Àrtic, són els exemples més
coneguts. L’assassinat d’Erwin Aroldo Ochoa i Julio Armando, dos advocats
guatemalencs, el passat mes de març per investigar les tales il·legals
de boscos a la zona atlàntica de Guatemala, és l’exemple
més recent.
Protegir aquests activistes
amenaçats ha estat una de les preocupacions creixents del moviment
ecologista. D’una banda amb els sistemes convencionals, d’una altra remarcant
el perfil d’aquests tipus d’agressors i d’agredits. Greenpeace ha publicat
als Estats Units la Guia de les organitzacions antiambientals que aplega
cinc tipus d’entitats privades: empreses de relacions públiques,
grups corporatius, fundacions legals, grups de pressió amb aparença
caritativa i grups violents com Wise Us, als quals caldria afegir grups
paramilitars, policíacs i administracions que no dubten en vulnerar
els drets humans per desanimar i esporuguir els activistes.
Una altra manera de protegir
aquests activistes és atorgar-los un guardó que serveixi
per reconèixer el seu exemple, donar a conèixer les seves
causes i guardonar-los amb una distinció. Aquest és l’exemple
dels premis a les formes de vida escaient, anomenats premis Nobel Alternatius
lliurats al Parlament suec un dia abans dels oficials, en resposta al fet
que l’organització dels Nobel no vol assumir la incorporació
d’un nou guardó. Val a dir que aquesta institució ha incorporat
el Nobel d’Economia posteriorment a la creació dels prestigiosos
premis. Un altre guardó menys conegut a Europa és el de la
Fundació Goldman que s’atorga cada primavera directament a activistes
perseguits.
Una raó més
perquè la justícia ecològica s’expressi en el llenguatge
dels drets humans és que el sistema internacional de drets humans
resulta més accessible que la major part de marcs legals internacionals.
Així, l’any 1987 els indis crees del llac Lubicon de l’estat d’Alberta,
al nord de Canadà, van aconseguir el suport del Comitè de
Drets Humans de les Nacions Unides contra les prospeccions de gas i petroli
subvencionades per l’Estat. Un Pacte Internacional, similar al dels Drets
Civils i Polítics i al de Drets Econòmics, Socials i Culturals,
que protegeixi els drets humans ambientals aniria més lluny. És
lògic, doncs, que les inèrcies i els interessos creats n’impedeixin
el sorgiment. Tant de bo que no faci falta cap catàstrofe per desfer
l’actual embut.
Però la defensa de
la natura pot bandejar també els drets humans. Alguns projectes
de conservació ecològica mal plantejats han vulnerat els
drets humans bàsics de les comunitats locals, cosa que obliga a
entendre que s’han de complementar els drets civils i polítics i
els drets econòmics, socials i culturals.
De fet, arreu es pot constatar
que la consciència ambiental creixent regenera i crea un nou sentit
de comunitat, més enllà de les identitats nacionals i les
fronteres. Integra alhora la democràcia i la justícia com
una manera de fer, decidir, fruir i garantir els drets i els deures humans.
I és que els deures no sempre estan lligats a drets, però
els drets sempre estan lligats a deures.
En aquest sentit i reprenent
l’Agenda 21 adoptada a la Cimera de Rio de Janeiro (1992), hi ha feina
per a tots. Per a les administracions locals, regionals, estatals i continentals;
també per als moviments socials, de caràcter inicialment
reactiu, i les associacions ambientals, algunes de les quals encara tenen
pendent predicar amb l’exemple per fer front a la manca de democràcia
i transparència.
En els primers paràgrafs
d’aquest escrit, s’han fet servir diferents conceptes com ara justícia
i injustícia ecològica, drets ambientals o democràcia
ambiental. Són termes als quals estem pocs acostumats, perquè
ni les administracions ambientals ni els moviments socials, ni els juristes
ni els mitjans de comunicació els fan servir encara a casa nostra
per explicar els conflictes ambientals. La inexistència d’observatoris
ambientals o la manca d’interès dels que hi ha tampoc no hi ajuda
gaire.
Així per exemple,
no hi ha cap registre d’activistes ambientals detinguts, processats, reprimits
per defensar el medi ambient, ni tampoc no es fa un seguiment públic
de les normatives del lliure accés a la informació ambiental,
malgrat que els síndics de greuges del País Valencià
i de Catalunya indiquen queixes sobre la vulneració del lliure accés
a la informació ambiental en els seus informes anuals.
La Guàrdia Civil
especialitzada en la vigilància i la protecció de la natura
(Seprona) va detenir 491 persones, va tramitar 106.896 denúncies
i va fer 9.725 informes l’any 1998. Pel que fa a Catalunya, l’any 1999
es van fer 3.099 denúncies per agressions al medi ambient. Els Mossos
d’Esquadra disposen des de 1990 d’una Unitat Central de Medi Ambient que
investiga els delictes al medi a petició de la Fiscalia de Medi
Ambient de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
dels jutjats, per pròpia iniciativa o per instància dels
particulars. Es tracta d’una unitat d’investigació que estudia les
conductes delictives en l’àrea del medi industrial i natural. L’any
1999 va detenir 4 persones i va realitzar 93 investigacions.
Les beceroles de la democràcia ambiental
La presentació de
la Declaració de Principis sobre Drets Humans i Medi Ambient al
Parlament de Catalunya el 22 de desembre de 1999, deu anys després
de l’assassinat de Chico Mendes, el líder dels cautxers i membre
del Partit Verd a Xapurí (Acre), la publicació d’un butlletí
per part del Centre d’Estudis d’Informació Ambiental (CEIA) dedicat
a drets humans i medi ambient, tot coincidint amb el 50è aniversari
de la Declaració Universal dels Drets Humans i un cicle de conferències
celebrades l’hivern de l’any 1998 a EcoConcern, són els actes més
rellevants duts a terme a casa nostra per donar vida a la democràcia
ambiental.
Nogensmenys, podríem
fer cabre en aquesta tendència molts esforços escampats dels
diferents actors socials que en el futur hauran de configurar aquesta conspiració
civil, amable, destinada a aconseguir una democràcia enfrontada
al repte de la crisi ambiental i la globalització. Per entendre’ns,
la democràcia ambiental és el cinturó de seguretat
que necessitem per fer aquest viatge cap a la sostenibilitat amb la garantia
de no estavellar-nos.
Què és la
democràcia ambiental? Aquesta pregunta té una primera definició
de catecisme. I la va escriure Susan Hazen, directora del Departament d’Assistència
Ambiental de l’Agència del Medi Ambient dels Estats Units. Deia
així: «De la mateixa manera que els consumidors demanen la
identificació clara del que hi ha als aliments que mengen i als
medicaments que ingereixen, la gent ara expressa el seu dret a saber què
hi ha en l’aire que respiren, en l’aigua que beuen i en la terra sobre
la qual viuen i juguen.» També assenyalava que aquest concepte
està en evolució permanent. Per tant, podem dir ja que com
a dret d’accés a la informació ambiental, s’ha d’entendre
per democràcia ambiental el dret a saber, el dret a participar i
el dret a corresponsabilitzar-se.
El dret a saber
Els drets ambientals processals
són bàsicament el dret a participar en les decisions ambientals
i el dret a accedir a la informació ambiental, així com el
dret a recursos jurisdiccionals accessibles i efectius. Aquest article
escapa al tractament dels mecanismes jurídics per defensar el medi
ambient, però no pot deixar de citar la primera afirmació
d’un article que va publicar la revista Integral sobre el dret ambiental;
article que, per cert, va ser el més valorat de l’any 1998 pels
lectors consultats. Es té la sensació que la justícia
és com una tela d’aranya, que atrapa els mosquits però deixa
escapar els pardals.
El dret d’accés a
la informació ambiental és fixat a la Directiva europea de
7 de juny de 1990, relativa a la llibertat d’accés a la informació
en matèria de medi ambient. Una directiva molt criticada pels ecologistes
per les seves restriccions que es multipliquen en la seva transposició
a les respectives legislacions dels estats comunitaris, llevat d’algunes
excepcions. Cal advertir que el dret a obtenir informació de les
administracions no és considerat per la Constitució espanyola
un dret dels anomenats fonamentals i que, per tant, no té empara
constitucional directa.
La manca d’interès
d’aquests governs va quedar palesa amb el retard de la transposició,
fora de termini. La informació no és únicament les
dades disponibles que hom pot demanar, és molt més. A part
de la seva disponibilitat, cal l’accés directe, fàcil, gratuït
i a temps real, si s’escau, i la pròpia disposició de dades.
Posem un exemple: la Xarxa oficial de Vigilància de la Radioactivitat
(Revira) recull en temps real dades de la radioactivitat present a l’atmosfera,
tot centralitzant-les a Madrid. Aquestes dades són retingudes per
ser penjades amb posterioritat a Internet. És evident que, en aquest
cas, es destinen recursos públics a congelar l’accés a la
informació ambiental en temps real. Així, un ciutadà
amb accés a Internet pot saber, a temps real, quina és la
radioactivitat present en l’entorn d’una central nuclear nord-americana
però no a Vandellòs, Cofrents o Ascó.
Des de 1978, als Estats
Units, el programa Dret a conèixer aporta informació
clau sobre instal·lacions i llocs específics. La base de
dades Inventari de les Emissions Tòxiques (TRI) permet l’accés
a les emissions a l’atmosfera, l’aire i l’aigua, a les quantitats transportades
fora del lloc d’origen per ser tractades i a les quantitats gestionades,
reciclades, incinerades, etc., de sis-centes substàncies químiques
tòxiques.
Hi ha un acudit en què
tot observant una persona que mira a terra, l’altra li pregunta què
busca; la primera li contesta lacònicament que no ho sap perquè
encara no ho ha trobat. El dret a la informació té relació
amb la pregunta sobre el què. Si no hi ha uns indicadors consensuats,
difícilment les dades podran tenir molta rellevància, portin
molts o pocs zeros. La cultura dels indicadors és realment una expressió
democràtica important. Els llindars, els nivells d’alarma, els mecanismes
d’informació, la resposta ciutadana a les alertes són instruments
d’una societat democràtica. L’ocultació, en canvi, és
un exemple de la pervivència de l’obscurantisme. De fet, el que
normalment alarma és la pròpia ocultació tal com recentment
ha passat amb la contaminació per nitrats de l’aigua de boca en
diferents comarques, o el famós núvol radioactiu procedent
d’Algesires que va ser detectat als Alps.
La pròpia Agència
Europea per al Medi Ambient reconeix que el dret al medi ambient passa
per la possibilitat d’accedir a una informació fiable i comparable.
La informació ambiental és necessària a tots els nivells:
local, regional, nacional, europeu i global. Aconseguir que la informació
sigui recollida i flueixi a través de tots els àmbits sociopolítics
no és una tasca senzilla i, com demostra l’experiència europea,
requereix recursos importants a tots els nivells. Com quasi tot és
una qüestió, almenys en gran mesura, de voluntat política.
El dret a participar
Cal advertir que el dret
a obtenir informació de les administracions no és considerat
per la Constitució un dret dels anomenats fonamentals i que, per
tant, no té tampoc empara constitucional directa. Malgrat això,
com que la informació i la participació ciutadana tenen una
indubtable relació, convé recordar que la Constitució
espanyola (articles 23.1 i 9.2) reconeix el dret dels ciutadans a participar
en els assumptes públics i l’obligació dels poders públics
de facilitar aquesta participació.
No és casual que,
per exemple, la llei estatal d’associacions sigui encara la franquista
o que recentment es reclami el dret a l’accés dels grups socials
als mitjans de comunicació públics anunciat a l’article 20
de la Constitució espanyola. La Plataforma pel Dret a l’Accés
és un exemple d’aquesta demanda creixent davant la manca del dret
constitucional i la necessitat de cercar mecanismes públics que
impedeixin que les energies dels moviments ecologistes s’hagin de manifestar
únicament en campanyes que recorren a la confrontació o a
l’acció directa espectacular per assolir els seus objectius. En
definitiva, tal com passa amb alguns dels participants de la polèmica
entorn del desenvolupament de l’energia eòlica a Catalunya, no es
tracta tant de fer un gol com de saber quin partit estem jugant.
A hores d’ara resta pendent
una revisió dels mecanismes de participació en els àmbits
local, nacional, estatal i europeu. Les anomenades grandeses i misèries
dels mecanismes de participació, de la democràcia participativa.
Magres i formals la majoria de vegades, es combinen en experiments aïllats
força alliçonadors. Una democràcia avançada
té cognoms: municipalista, associativa, laboral, territorial, consultiva,
participativa, de gènere i sectorial. La democràcia sanitària
és, per exemple, el conjunt de mecanismes d’informació, participació
i corresponsabilitat necessaris per fer efectiu el dret a la salut. L’adjectiu
d’ambiental afegit a la democràcia és, a parer meu, quelcom
més que el resultat d’una consciència creixent, imparable,
dels límits ambientals, de la crisi i el seu caràcter global
vist des d’un punt de vista constructiu: és la possibilitat d’entrenar-nos
en un camí complex, però no necessàriament complicat,
en les propostes de la regulació concertada. •
| Fòrum de debat | ||
|
||
