Fòrum de debat Núm. 29 - juliol 2001
Són necessaris els dipòsits controlats de residus?
Lluís Otero i Massa
Director d'Operacions del Grup Hera

L'autor analitza si els dipòsits controlats de darrera generació són la millor opció, ambientalment i econòmicament, per a la gestió de la resta i del rebuig dels residus municipals. L'autor assenyala vuit aspectes clau: la reintegració de la motxilla ambiental al terra; l'impacte de les infraestructures; l'entorn dels dipòsits controlats; el destí del rebuig; les tecnologies disponibles; la gestió de la demanda; els costos, i, finalment, la seva evolució. El text es complementa amb un glossari de temes al final, que inclou alguns termes nous o poc coneguts.

Aquest text expressa criteris i conclusions estrictament personals, fruit d'una carrera professional dedicada durant més de deu anys a intentar trobar i aportar al nostre país el que més li convenia en termes de planificació i desenvolupament d'activitats ambientals: minimització de residus i emissions industrials; gestió integrada i fraccionada dels residus municipals; sanejament dels sòls contaminats i millora de l'entorn; disposició de la resta i del rebuig. L'activitat desenvolupada en una empresa catalana de "gestió de recursos" i de "serveis ambientals integrals a la indústria i les administracions", que compta amb un dels dipòsits controlats més tecnificats d'Europa, completa aquesta perspectiva.

L'objectiu és posar sobre el paper les reflexions clau de manera prou clara, per tal de poder ajudar el lector a contrastar o iniciar les pròpies opinions i a formar-se un criteri equilibrat en la matèria, especialment si les conjuga amb les de la resta dels articles d'aquesta revista. La meva perspectiva va canviar radicalment quan vaig tenir l'oportunitat d'endinsar-me en les múltiples dimensions dels dipòsits controlats i vaig veure'm obligat a enfrontar-me amb aquests conceptes.

L'article analitza la "raó d'ésser dels dipòsits controlats" de residus, infraestructures ambientals dissenyades i gestionades amb criteris d'enginyeria estrictes -realment, de recent aparició, com a concepte totalment oposat als tradicionals abocadors incontrolats-, i subratlla els seus trets fonamentals, avui dia imperatius -que hom pot i ha d'assolir perquè es puguin considerar la millor tecnologia disponible, ambientalment correcta i econòmicament viable per a nombrosos residus.

En l'anàlisi s'introdueixen els pretractaments i valoritzacions secundàries, com ara la gestió fraccionada de la resta, que van associats cada cop més a aquesta opció de disposició final que, juntament amb la prevenció i el reciclatge, formen els Sistemes de Gestió Integrada de Residus (SGI)1 -concepte internacionalment consolidat que cal no confondre amb el de Sistemes Integrats de Gestió (SIG), terme permutat introduït per la Llei d'envasos i residus d'envasos. Hom preveu que durant les dues primeres dècades del segle XXI, la gestió fraccionada de la resta, amb valorització secundària i disposició final, encara constituirà un component bàsic dels SGI, mentre es vagi implantant progressivament una economia sostenible de cicle tancat: àmpliament desmaterialitzada, renovabilitzada i ambientalitzada .

Com a mostra palpable, vegeu el 10% d'efectivitat que només ha assolit en 6 anys la recollida selectiva dels residus municipals a Catalunya. Realment és un resultat baix, especialment quan es tracta del percentil més fàcil i econòmic. Això suposa començar el nou segle amb un 90% de rebuig, que creix a un ritme elevat en termes absoluts, tal com fa el consum elèctric i altres indicadors que mostren clarament tant la prosperitat com la insostenibilitat de l'economia no ecoeficient. Potser el segon percentil -fins al 20%- s'assolirà amb més celeritat, voluntat, mitjans i instruments, especialment informatius i econòmics, un cop desaparegudes certes perversitats contractuals2 o de càlcul que han afectat el primer esglaó.

Així mateix, l'article prova d'aportar criteris de comparació i punts de vista a la dialèctica existent-sovint més esbiaixada que científica i lògica- entre les dues principals opcions actuals de disposició del rebuig, obligades a conviure especialitzades en els àmbits que els siguin idonis: el dipòsit controlat (o reintegració aïllada, innòcua a la litosfera) i la incineració (oxidació tèrmica a l'atmosfera), ambdós amb emissions controlades de manera estricta. A més, s'estan desenvolupant sistemes optimitzats de gestió fraccionada de la resta, l'avaluació dels quals escapa de l'abast d'aquest article.

Més enllà del que exigeix la mateixa Directiva d'Abocadors, es defineix un model de dipòsit controlat desitjable i èticament obligat, amb el perfil ambiental simple i extrem que ha de tenir: aïllat, amb residu zero, i autosuficient (energia, aigua, i materials de cobertura, restauració, millora de l'entorn i animació).

Finalment, es mostra, de forma il·lustrativa i preliminar, el sistema matricial de costos d'un dipòsit controlat complet i legal. El resultat posa de manifest la probable insuficiència de les taxes existents de disposició de residus municipals3 per satisfer aquests costos, quan aquesta circumstància és expressament prohibida per la Directiva. D'altra banda, les possibles diferències en el nivell de control administratiu sobre les instal·lacions en diverses zones d'un territori -cas de les comunitats autònomes- poden provocar situacions conflictives ambientalment i econòmicament: transport de vehicles fora d'ús, en què paguin més per aquest residu del consum a causa d'una gestió insuficient (en la fragmentació i la disposició del fluff), utilització agrícola de compost de baixa qualitat, dumping ambiental en productes industrials i serveis ambientals, etc.

En el cas dels residus municipals, actualment el preu de la disposició en dipòsits controlats resulta marginal respecte del de la recollida. A més, la seva forma d'imputació -per pes global recollit, en lloc de per volum4 , i pitjor quan hi ha un fix anual independent de la quantitat-, fins i tot desmotiva la reducció, recollida selectiva i recuperació. En alguns països s'han trobat solucions prou imaginatives, com ara consignes específiques per a motivar el retorn a les botigues, la contribució anticipada a la gestió del residu del consum, o el pagament per volum de residu mitjançant la utilització obligada de bosses oficials taxades.

 

Qüestions clau

Podríem pensar en les següents, i intentar respondre-les o, si més no, començar a afrontar-les, en el cas dels dipòsits controlats:


  • Quin és el concepte bàsic de l'opció, és a dir, què es fa realment? Té sentit comú o natural?
  • Què es fa amb el carboni, l'amoni, els clorurs, l'aigua i altres elements clau dels residus municipals?
  • Quins recursos es consumeixen i s'aporten, i quina distribució en pes i volum es fa de les seves sortides entre els medis receptors (incloent-hi la combinació amb oxigen, nitrogen, aigua de tractament, etc.), per tona tractada?
  • Concretament, quina és la contribució bruta i neta (descomptant efecte de valoritzacions) a l'efecte hivernacle i de què depèn?
  • De quin tipus i quants són, i què se'n fa, dels residus secundaris, si n'hi ha?
  • Quant dura la instal·lació, cada quant cal actualitzar-la, i que se'n fa al final?
  • En quins aspectes i en quina mesura ha millorat en els passats 10 i 20 anys, i què se'n pot esperar encara? (quantitat d'emissions, límits
    d'emissió)
  • Quant costava fa deu anys, quant costa ara i quant costarà d'aquí a cinc anys, per kg de residu municipal?
  • Quina és la seva matriu de costos: en funció de pes, volum, humitat, contingut de substàncies alliberables?

La Directiva europea sobre abocadors

Aquí s'analitza si -i quan- els dipòsits controlats de darrera generació són la millor tecnologia disponible ambientalment correcta i econòmicament viable per a la gestió de la resta/rebuig dels residus municipals, socialment i econòmicament acceptable, i compatible amb la jerarquia general d'opcions d'un Sistema de Gestió Integrada. I això és afrontar un tema delicat i controvertit per a la societat de consum d'inicis del segle XXI.

Els residus municipals són els més complexos per als gestors, i els més propers i emblemàtics per als ciutadans que els generen, justament quan s'està implantant la Directiva europea sobre els abocadors. Per cert, no està prou demostrat el principi que assumeix de forma implícita la Directiva: la inevitable contribució a l'efecte hivernacle de gran part dels àtoms de carboni dels residus disposats en dipòsits controlats. En virtut d'aquesta hipòtesi, pendent de comprovació o negació per a la nova generació de dipòsits controlats, la Directiva imposa l'evitació del "dipòsit embornal de carboni" -i obliga a treure'l del davant en un percentatge creixent, amb anterioritat a la seva disposició en dipòsits controlats, mitjançant pretractaments no suficientment demostrats com a preferibles. Per tant, la Directiva vigent desterra el "reactor anaerobi natural", sense condicionar-lo a l'eficiència de la captura i la valorització del biogàs produït, mentre que paradoxalment l'està promovent demostrativament l'Administració ambiental dels Estats Units. Les mesures imposades a la Unió Europea tindran conseqüències econòmiques molt importants a mig termini per a molts estats membres amb característiques climàtiques, geogràfiques i tecnològiques molt diverses.

D'altra banda, la Directiva podria situar en la il·legalitat moltes de les instal·lacions existents d'aquest tipus, per dos motius ben contraris:



  • en la majoria dels casos, perquè la manca d'exigència pròpia i de control administratiu anteriors els ha portat a una insuficiència tècnica en aspectes ineludibles com la impermeabilització del vas i de la cobertura, la captació i gestió interna dels lixiviats, l'extracció i valorització del biogàs -autènticament natural, local i renovable, que tan miraculosament produeixen els bacteris anaerobis de manera espontània i molt eficient;

  • en altres que sí que compleixen la reglamentació tècnica vigent, perquè, contràriament al que exigeix la Directiva, la taxa municipal existent podria ser insuficient per cobrir els costos totals de la localització, de l'espai, del condicionament, del tractament dels subproductes generats, de la garantia financera, de la vigilància, de la clausura i postclausura, d'acord amb les seves exigències.

 


Es proposa fer un senzill càlcul molt il·lustratiu sobre el que suposa una única tona de residu municipal representatiu del que es produeix de mitjana a Catalunya. Aproximadament aquesta tona la genera cada any una família de tres membres. És cert que es tracta de poca cosa (només un 5%) si es compara amb les 3 x 76 = 228 tones/any de la motxilla ambiental material -concepte que s'explica posteriorment-, i els 180 m3 i els 177 GJ de les motxilles d'aigua i energia d'aquesta mateixa unitat familiar. Però es tracta d'un residu molt proper, identificat i problemàtic per a tots els agents implicats: generadors, administracions i gestors. Aproximadament, conté 390 kg de matèria orgànica, 220 kg de paper i cartró, 120 kg de plàstics, 60 kg de vidre, 40 kg de metalls, 30 kg de tèxtils, 10 kg de residus domèstics perillosos i 130 kg d'altres materials.

Si la família que l'ha generada en un sol any l'hagués d'emmagatzemar a casa, ocuparia uns 7 m3 (sense compactar), i amb la generada al llarg d'una generació, és a dir 25 anys, ompliria tota la casa. Com que el cost actual del lloguer d'una vivenda és d'unes 6.600 ptes./m3/any, l'espai ocupat per la generació de residus domèstics d'una família en un sol any, durant el decurs d'una generació dins de la llar, seria de 1.155.000 ptes.

(compactat fins a 1 m3: 165.000 ptes./tona/25 anys), això sense comptar les incomoditats i les despeses que suposaria la gestió dels líquids i gasos que sortirien del "traster", tenint en compte les característiques pròpies de les restes i productes de consum fora d'ús (envasos bruts, peles de fruita i hortalisses, restes de menjar). Per fer-se càrrec d'aquesta tona, un dipòsit controlat cobra actualment a Catalunya de 3.500 a 5.000 ptes., mentre que a Europa central el preu puja a 28.000 ptes./t.

Desprès d'aquest exercici il·lustratiu d'un problema que han viscut totes les generacions, però mai com ara, a causa de l'elevat nivell de vida de la societat tecnològica, cal preguntar-se: realment quina és la millor estratègia que hom pot adoptar amb els residus? La resposta és fàcil; com en tot l'àmbit ambiental, cal aplicar les tres tàctiques bàsiques -que es concreten en innombrables mesures pràctiques- del desenvolupament sostenible5:

  • la desmaterialització,
  • la renovabilització,
  • i l'ambientalització.


No és el lloc per aprofundir en la prevenció real de la generació de residus del consum -tan oblidada i mancada d'esforços d'enginy i de pressupostos-, ni en el reciclatge primari -encara poc conegut i promogut eficaçment-, aquest en tot cas basat en una bona segregació i recollida selectiva prèvia.

 


Sí que cal apuntar, a causa de la seva interrelació amb els dipòsits controlats, els conceptes bàsics del pretractament (gestió fraccionada) i la valorització secundària de la resta i del rebuig. Aquests generalment comencen per un fraccionament físic -granulomètric, balístic, densimètric- del residu en massa, abans de tractar separadament, mitjançant valorització secundària o disposició final, les fraccions d'acord amb la seva composició -biodigestió, compostatge, triatge, fabricació de combustibles de substitució competitius, dipòsit controlat, incineració, etc.

Ara és quan cal afrontar la història interminable: els pros i els contres del dipòsit controlat en la disposició final de la resta/rebuig, sempre comptant amb les recuperacions de recursos i l'evitació d'impactes que són possibles. I es fa sense tenir en compte les millores aportades per qualsevol possible i desitjable pretractament previ. Naturalment hom ho compara amb l'alternativa bàsica de disposició existent actualment, sense ànim de controvèrsia ni de competició -essent igualment compatible amb les possibilitats de les opcions prioritàries anteriors: la incineració o oxidació tèrmica atmosfèrica a temperatures mitjanes de la resta/rebuig.

Com que això donaria per a tot un tractat, i ja s'han desenvolupat nombroses avaluacions de cicle de vida, l'article es limita a presentar en la taula següent una comparació, d'elaboració pròpia, dels principals aspectes objecte d'anàlisi, que resulta coherent amb altres resultats consultats. Cal assenyalar que es presenta, més com a base de reflexió que com a conclusió sobre l'acceptabilitat o la idoneïtat de qualsevol de les opcions considerades per a una situació determinada.

Els vuit aspectes clau

1. El concepte del dipòsit controlat: la reintegració de la motxilla ambiental al terra

La motxilla ambiental material dels països de la Unió Europea està al voltant de 75.000 kg/habitant/any. És obvi que aquesta enorme quantitat de materials "ve de la terra, i a la terra ha de tornar", i és evident -almenys, esperable-que ho anirà fent en cicles progressivament més reduïts al llarg del tercer mil·lenni, en termes relatius i absoluts.

El principi de conservació de la massa i la necessitat de conservar la qualitat del medi obliga al fet que tot el que s'extreu de la biosfera per a ús humà en la societat tecnològica actual i no roman com un estoc en la tecnosfera, no es pugui dipositar ni a l'aire, ni a l'aigua -excepte el que ha procedit de manera renovable d'aquests medis-, sinó dins l'escorça terrestre, en part dins de dipòsits controlats, quan resultin la millor opció ambiental, social i econòmica, sempre contenint o valoritzant al màxim les emissions atmosfèriques i hídriques que es puguin generar.

Per tant, desdramatitzant el concepte, el dipòsit controlat de residus municipals és un traster de primeres matèries, subproductes i productes fora d'ús, que són innocus en condicions normals, i amb els quals han conviscut els homes. Es tracta de formes moleculars familiars d'elements químics comuns, que majoritàriament ja existeixen a la natura: paper-cartró, vidre, matèria orgànica, metalls, fusta, cautxú-gomes, tèxtils naturals. Una minoria quantitativa són artificials inerts o degradables molt lentament: plàstics, tèxtils sintètics, etc.

En els dipòsits controlats no es produeixen recombinacions perilloses d'aquestes formes moleculars, ni s'originen metalls o compostos orgànics perillosos, de la mateixa manera que en el reciclatge del paper usat no es generen metalls pesants, sinó que -contràriament al que postulen els detractors d'aquest reciclatge- s'extreuen els que s'han emprat en les tintes.

D'aquesta quantitat, els residus municipals, generats com a productes fora d'ús del consum domèstic i dels serveis, representen una fracció que no supera el 5%, o el 14% de la part visible. La major part de la motxilla visible i invisible va directament a la litosfera, al mar, als cursos d'aigua i a l'atmosfera (com el CO2 i l'aigua de la combustió). Al llarg de la seva vida (77 anys de mitjana), un ciutadà occidental genera 5.852 tones de motxilla ambiental (31 tones de residus municipals), i actualment viuen uns 1.000 milions de persones a la terra amb aquest "nivell material" insostenible i inequitatiu (amb els altres 5.000 milions actualment vius i amb els innombrables de futures generacions).

2. Impacte territorial de les infraestructures de disposició, i com condiciona el tipus de solucions

L'ocupació de superfície que suposa un dipòsit controlat modern es pot considerar acceptable quan hom ho compara amb les xifres anteriors 6: 0,25 m2/habitant/25 anys, en cas de portar-hi la totalitat del residu municipal generat, sense gestió integrada i fraccionada. Si hom ho compara amb el territori català i la seva població, que donen 6.333,3 m2/habitant, el dipòsit controlat suposa només un 4 per 100.000 del territori). Aquesta utilització del territori és fins i tot minimitzable, i reutilitzable en usos específics i atractius, posant-hi certa imaginació (hi ha projectes molt valuosos al respecte, molt per sobre d'una simple reforestació).

 



Malgrat això, les característiques de cada territori en qüestió condicionen molt directament la idoneïtat del dipòsit controlat com a solució per a la disposició final de la resta dels residus municipals: la manca d'espai, la insularitat, la topografia, la hidrogeologia, la disponibilitat de materials d'impermeabilització, drenatge i cobertura, etc.

3. Millores de l'entorn dels dipòsits controlats

A banda que no es produeixen consums importants de materials d'aportació en la construcció, i que molts poden ser reciclats o renovables, tampoc no es generen enderrocs i residus al llarg i a la fi de la seva vida. Les pistes d'accés i les plataformes de descàrrega solen ser temporals i reciclables. Els dissenys estructurals del medi continu que constitueix el dipòsit controlat s'optimitzen mitjançant càlcul per elements finits tridimensional.

Com s'ha suggerit anteriorment, els espais emprats sovint són recuperats d'usos anteriors amb una gran motxilla ambiental, com les pedreres, o són manifestament millorables amb els dipòsits controlats, i poden i han de ser objecte no tan sols d'una cobertura que asseguri l'absència d'emissions (i entrades) a l'aire, a l'aigua i al sol, i la recuperació màxima d'aigua (dels lixiviats i de les aigües pluvials) i d'energia, sinó també del disseny d'usos posteriors imaginatius i atractius, com ara jardins, zones d'esport, reserves de biodiversitat botànica o parcs temàtics botànics. Hi ha instal·lacions d'aquest tipus a Catalunya amb camps de pràctica del pitch & put, i amb projectes integrals de millora de l'entorn en implantació.

4. Destinació del rebuig de la reducció, el "reconsum" i la valorització

Les corbes de tendència i les lleis de la termodinàmica fan òbvia una conclusió: durant les dues primeres dècades del segle XXI no es preveu possible portar fins a les darreres conseqüències les estratègies de desmaterialització, renovabilització i ambientalització que constitueixen el desenvolupament sostenible, que en el cas dels residus es concreten en la reducció de la generació, la reutilització-reciclatge i la valorització eficient dels recursos continguts en els residus, a més de la minimització dels impactes de la disposició. Els mecanismes de gestió de la demanda tenen un gran potencial, però hi ha una gran inèrcia en la seva implantació.

5. Millors tecnologies de tractament disponibles per a determinats corrents i fraccions de residus

La taula següent mostra les MTD per a algunes fraccions dels residus municipals.




 

 

6. Gestió de la demanda de recursos en disposició de residus, consum d'aigua i despeses energètiques

Tan important és aquest mecanisme per a pilotar la transició a la sostenibilitat, que va ésser objecte d'una ponència a les IV Jornades Fòrum Ambiental celebrades el mes de febrer de 2001 en ocasió de la fira ECOMED-Pollutec a la ciutat de Barcelona, centrada en els instruments per a afavorir-lo, i que és disponible a la web de la Fundació Fòrum Ambiental.
Efectivament, sense la contribució dels experts en gestió de recursos no es podrà progressar amb celeritat en el seu estalvi i el de les càrregues ambientals que freqüentment suposa el seu consum. I és llei econòmica i de sentit comú que perquè un gestor de residus, un subministrador d'aigua o d'energia elèctrica estiguin motivats en aquesta línia, han de participar dels estalvis econòmics i ambientals que se'n derivin per als seus clients, en unes noves relacions que denominen molt gràficament els anglosaxons com win-win, que no són gens fàcils de formalitzar.

7. Els costos del dipòsit controlat

La taula següent representa el vector tipus de consums de recursos imputat a un residu municipal acceptat a un dipòsit controlat (no s'hi inclou el fet obvi que un kg pesa un kg). El conjunt dels vectors dels residus admesos constitueix la matriu de consums de recursos.


Aquesta taula expressa la matriu temptativa de costos dels recursos consumits en un dipòsit controlat, a títol il·lustratiu.



El producte escalar d'ambdós vectors dóna el cost de consum de recursos resultant per al residu concret, en aquest cas 7,0 ptes./kg.

8. Evolució dels costos

No es pot parlar pròpiament d'evolució del preu dels dipòsits controlats, simplement perquè el concepte és nou. Des de la pràctica oposada mancada de tots els serveis -d'on han heretat la imatge els dipòsits controlats, del contrari del que són- que es permetia cobrar de 100 a 500 ptes./tona, quan no era abocar simplement els residus a una torrentera, al preu exclusivament del transport, l'ambientalització assolida en utilitzar dipòsits controlats ha estat de més de tres ordres de magnitud, on cal afegir les opcions de renovabilització emprades: aigua i biogàs. La xifra de cost més consensuada actualment per al cas espanyol, tant per part d'estudis de la Unió Europea en ocasió de la implantació de la Directiva, com de diverses explotacions privades, és de 6-7 ptes./kg, que no s'aplica encara a cap instal·lació, per manca de finançament municipal.
Comparativament, el cost de la incineració a l'Estat espanyol ha pujat des de 0,5 ptes./kg fins al voltant de 10 ptes./kg -per a plantes noves, un cop deduïda la venda d'energia, amb una gestió correcta de les cendres volants.


Glossari:

 

  • Sistemes de gestió integrada i fraccionada de residus municipals: que empren les opcions existents de gestió en un grau i forma òptims; hi participen tots els agents implicats tal com cal; hom tracta cada fracció com requereix; hom implanta els instruments necessaris per tal que totes les etapes siguin viables i el conjunt sigui ecoeficient, és a dir, que proporcioni el servei de gestió dels materials residuals del consum amb un impacte ambiental -emissions i ús de recursos- i una despesa mínims

  • Dipòsit controlat: traster litosfèric aïllat i condicionat òptimament per a gran part de la motxilla ambiental de les activitats humanes, especialment les fraccions inorgàniques amb tècniques simples però robustes, que proven d'imitar les lleis de la Natura -sense cap contraindicació explícita per a les orgàniques, malgrat que suposin una complicació tècnica un ordre de magnitud superior

  • Incineradora de residus municipals: planta química molt sofisticada per oxidar o evaporar a mitjanes temperatures i amb excés d'oxigen els components orgànics i altres oxidables de les fraccions pròpiament incinerables, amb una gran reducció de pes (75%, en part perillós: cendres volants) i volum (90%) sòlid i líquid, i generació de gasos (en particular i de manera desitjada, de CO2), dins uns límits molt estrictes de concentració de contaminants en les emissions atmosfèriques. Àmplies possibilitats de recuperació d'energia

  • Valorització: aprofitament de recursos amb una eficiència i un cost competitiu amb les alternatives existents al mercat

  • Recuperació: obtenció d'un recurs disponible secundàriament a un procés o un material. Algunes reglamentacions comunitàries i estatals la designen temporalment i específica com a valorització (Directiva d'envasos i residus d'envasos)

  • Desenvolupament sostenible: es dóna quan el creixement econòmic és inferior a la suma dels avenços en desmaterialització, renovabilització i ambientalització dels productes i serveis

  • Desenvolupament equitatiu en l'espai i el temps: distribució parella de la qualitat de vida entre els habitants del planeta Terra i les generacions successives

  • Ecoeficiència: revolució de la nova economia, consistent a fer més amb menys, amb un increment de la productivitat material, hídrica i energètica en un factor 4-10-20

  • Gestió de la demanda: compartició d'interessos client-proveïdor de serveis i recursos, amb un criteri win-win, de tal manera que tot el saber fer del proveïdor repercuteixi en l'estalvi de recursos i emissions, compartint els valors afegits addicionals generats

  • Motxilla ambiental material d'un producte o servei: la quantitat de materials de diversa mena (erosionats, manipulats, extrets, biòtics consumits, etc.), que, de manera visible o invisible, es mobilitzen per a la prestació del producte o servei, a més del que en forma de producte esdevé residu del consum

  • Projecte de "Prevenció, Reciclatge i Valorització Màxima dels Residus Comarcals": un esforç conjunt de ciutadans, administracions i empreses gestores, per tal d'aplicar els tres principis del desenvolupament sostenible indicats als residus municipals i industrials de la comarca o
 

Bibliografia

Programa de Gestió de Residus Municipals de Catalunya. Junta de Residus
Ecologia d'una ciutat. Ajuntament de Barcelona
Gestión Integral de Residuos Sólidos. Tchoanoglous
Gestió Integrada de Residus Municipals. Projecte VALOR. Institut Cerdà
Minimització de Residus i Emissions Industrials. Departament de Medi Ambient - Institut Cerdà.
Integrated Solid Waste Management. Procter & Gamble.
Pla Metropolità de Gestió de Residus Municipals de Barcelona. EMSHTR

 

 

Notes

1 Cada opció de gestió emprada en el seu grau òptim, amb una atenció pròpia a cada fracció, amb la intervenció de tots els agents implicats, i la implantació dels instruments necessaris per a la viabilitat de totes les etapes.
2 De manera voluntària, al DC de Coll Cardús, que intentem fer modèlic, hem establert un preu preferencial per als residus municipals que són resta o rebuig de sistemes de recollida selectiva i recuperació.
3 Malgrat aquest dèficit dels pressupostos municipals, hi ha qui demana taxes sobre la disposició en DC per tal d'afavorir altres opcions menys competitives i possiblement amb més externalitats.
4 Algú s'ha preguntat com costa més recollir una garrafa d'aigua de 5 litres, amb la resta o amb els envasos lleugers? I per què hi ha tants envasos d'aigua aperols residus municipals? I perquè als DC la tarifa és per tona i no per volum, humitat, salinitat, potencial de generar amoni i fermentabilitat?
5 Una definició pràctica: es dóna un desenvolupament sostenible quan -en un any- el creixement és inferior a la desmaterialització més la renovabilització més la ambientalització de l'economia: C < D+R+A. Exemples, fora de l'abast de l'article. Un de nou: el reciclatge de pintures fora d'ús. Mecanisme clau, la gestió de la demanda de recursos.
6 Més endavant hom avalua l'ocupació i el cost que tindria l'emmagatzematge dels RM a les llars.

 

 

 

 

 


 


 
Fòrum de debat

Medi Ambient. Tecnologia i Cultura no s'identifica necessàriament amb l'opinió que expressen els articles signats
© Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya
DL: B-44071-91
ISSN:  1130-4022