• Doneu la vostra opinió

• Veure altres opinions

El paper de la ciutadania. Els residus municipals com a responsabilitat col·lectiva
Joan Subirats
Equip d'Anàlisi Política
Universitat Autònoma de Barcelona

El text se centra en com influir en la ciutadania per aconseguir certs canvis en els hàbits de consum, en la manera d'afavorir la recollida selectiva de residus i en una disposició més activa de models urbans més coherents amb el repte de la sostenibilitat. L'autor presenta alguns treballs i estudis de camp realitzats.

1. On comencem? Recollida selectiva i context social

Les ciutats concentren recursos de tota mena que necessiten per funcionar, i aquesta concentració de persones i recursos genera un volum molt significatiu de residus que cal tractar i gestionar. Si només ens fixem en els residus des d'aquesta perspectiva (que alguns anomenen "the end of the pipe) deixarem de banda el tema de la mateixa generació de residus i de com tractar de minimitzar-los o de generar dinàmiques en les quals s'integri de manera més completa el cicle de vida dels productes de consum. Hi ha per tant un ampli acord a considerar que els residus municipals no són només un tema de tractament, emmagatzemament i eliminació. La complexitat del tema obliga a generar vies per informar i sensibilitzar els ciutadans de les diferents dimensions del problema, treballar amb les empreses productores per buscar millors alternatives tecnològiques, i impulsar polítiques des dels poders públics que afavoreixin pràctiques més sostenibles i desincentivin les actuals pautes de consum que prescindeixen dels efectes que generen.

En aquest article tractarem de centrar-nos en el tema de com influir en la ciutadania per aconseguir canvis en les dinàmiques de consum, per afavorir la recollida selectiva de residus i una disposició més activa en la recerca de models urbans més coherents amb els reptes que planteja la sostenibilitat. No podem oblidar que tothom sembla estar d'acord que, al marge de trobar millors alternatives tècniques, sense la gent serà impossible avançar cap a societats en què fem realitat l'ambiciós i fins a cert punt ambigu objectiu del desenvolupament sostenible. En aquest sentit les dinàmiques que planteja la perspectiva de les Agendes Locals 21 1 han posat clarament de relleu aquest fet i assenyalen les dificultats d'anar més de pressa del que la ciutadania avança, i la importància dels mecanismes participatius i de consens.

Malgrat tot, el cert és que tot i una aparent major sensibilitat ambiental (a la qual farem referència més endavant en parlar d'enquestes d'opinió), l'imaginari col·lectiu del país està encara essencialment centrat en les tradicionals preocupacions d'escassetat i manca de desenvolupament. En alguns treballs sociològics 2 s'ha detectat com només fa pocs anys que les famílies de l'àrea metropolitana de Barcelona han deixat d'acumular un conjunt d'aliments bàsics (farina, sucre, oli...), pràctica que se seguia per raons històriques de mancança periòdica i per rutines molt interioritzades de previsió. En altres treballs s'observa com la preocupació ambiental sempre està condicionada al manteniment de les capacitats de consum (només 1 de cada 10 espanyols prioritza la protecció ambiental al creixement econòmic) 3 . És important tenir en compte aquests factors a l'hora d'argumentar que si la gent no canvia la forma de veure les coses i la seva manera d'acostar-se al consum, no podrem de fet avançar gaire en una gestió sostenible dels residus municipals.

Al mateix temps, cal recordar que la nostra història no ens permet ser gaire optimistes a l'hora de plantejar iniciatives i polítiques que vagin en la línia assenyalada. La nostra pròpia història ens diu que es va molt més ràpid, malgrat el que es pugui pensar, a canviar unes regles de joc polítiques o a aconseguir unir-nos als països més avançats d'Europa, que a acostumar-nos a entendre els espais públics com una responsabilitat col·lectiva. En aquests poc més de vint anys que fa que hi ha democràcia ens hem anat adonant de la importància de les dependències històriques. Els llargs decennis d'autoritarisme que han caracteritzat la història contemporània (amb només curtes interrupcions liberals o democràtiques) han anat generant un significatiu distanciament entre estructures institucionals, societat política i societat civil. La gent té tendència a desconfiar del que és públic, no s'ho sent com seu. I aquesta (sens dubte justificada) desconfiança fa que més aviat s'entengui que allò que passa fora de casa, aquest espai públic o civil, o bé és responsabilitat dels poders públics o no és responsabilitat de ningú. El binomi de responsabilització social - impotència institucional, és particularment perillós en temes com els mediambientals, on es juga amb criteris de béns col·lectius, o amb expectatives de generacions no presents. Si afirmem, com dèiem parlant de residus municipals, que sense la sensibilització i mobilització social serà difícil avançar, ens adonem que aquests handicaps històrics són sens dubte importants, i poden explicar moltes coses.

Finalment, a l'hora d'analitzar aquests aspectes de context en què cal situar les estratègies de conscienciació i d'implicació ciutadana en la recollida selectiva de residus, cal també tenir en compte la manera con s'han construït i portat a terme les polítiques ambientals a Espanya i Catalunya aquests darrers anys. L'enfocament que ha predominat en les polítiques mediambientals a Espanya (amb tota la complexitat que dóna el marc de molts nivells de govern actuant simultàniament en cada política) ha estat el regulatiu i correctiu o reactiu. Com ja sabem, la perspectiva regulativa implica gairebé sempre una perspectiva jeràrquica, vertical, d'imposició de dalt a baix. I, d'altra banda, en la construcció d'aquesta mena de polítiques s'ha tendit a "blindar" el procés d'elaboració de les polítiques basant-se en les peculiaritats de la política que semblava imposar perspectives molt tècniques. No és doncs estrany que l'enfocament del desenvolupament sostenible i les exigències que planteja la implicació ciutadana en les polítiques més consistents i sòlides per abordar la gestió i el tractament de residus urbans no acabin de coincidir, per les formes obertes i participatives que precisen, amb l'estil predominant que hem assenyalat. De ben segur que les tradicions d'implicació ciutadana en els afers col·lectius, i la més llarga preocupació pels temes ambientals a altres països europeus, ens poden ajudar a explicar diferències significatives tant en el ritme amb què s'avança com en els instruments utilitzats.

2. Com ho veiem? Les percepcions dels ciutadans sobre el tema dels residus municipals

S'han fet nombrosos treballs de camp tractant d'analitzar les percepcions de la ciutadania sobre els problemes ambientals en general . En els residus municipals s'observa una evolució de l'antiga preocupació per les escombraries de manera genèrica a una més clara conscienciació del que signifiquen els residus i la seva tria i tractament diferenciat. És indubtable que la col·locació de contenidors específics per a vidre, paper-cartró i altres residus als carrers de la majoria de ciutats ha suposat un canvi significatiu en la percepció popular del tema5. L'any 1996, en una enquesta realitzada pel CIS (vegeu nota 4) a 2.500 ciutadans espanyols de més de 18 anys, la col·locació dels contenidors era el segon tema més anomenat entre els aspectes mediambientals que havien millorat en les localitats on vivien els entrevistats (39,2%), molt a prop de l'augment de zones verdes (43,2%). També en una recent enquesta realitzada a Barcelona ciutat per l'Institut Municipal d'Informàtica (setembre-novembre 2000) entre 1.200 barcelonins de més de 18 anys 6, s'esmenta en primer lloc la recollida selectiva com l'aspecte més positiu de l'acció municipal en matèria ambiental.

A l'Ajuntament de Sant Adrià, i a partir d'un projecte de l'Entitat del Medi Ambient (EMA) de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, es va fer una experiència pilot de recollida selectiva de residus orgànics. Per tal d'avaluar la campanya prèvia que l'EMA volia portar a terme per tal d'assegurar la prova pilot, vàrem realitzar una enquesta telefònica prèvia a 400 persones del barri de Sant Joan de Sant Adrià (que compta amb una població total de poc més de 6.700 persones), on es localitzava l'experiència. L'objectiu era contrastar l'impacte de la campanya, mitjançant l'enquesta telefònica abans i després de la campanya, i completar-ho amb inputs més qualitatius procedents de diferents focus-groups fets amb mestresses de casa, comerciants i ciutadans en general. En la primera enquesta realitzada el gener de 1999, un 99,3% sabia de l'existència de contenidors per a escombraries, un 89% de contenidors per a cartró i un 93,3% de receptacles especials per a vidre. Això ens indica que la difusió i el coneixement de les primeres iniciatives de recollida selectiva a finals dels anys 90 era quasi total. En aquesta mateixa enquesta realitzada en aquest barri de Sant Adrià es posava de manifest que el seguiment de la separació de vidre i paper-cartró era molt significativa (un 70% i un 60% respectivament deien que ho feien quasi sempre), mentre que el cas de plàstics i llaunes no tenia tant seguiment (poc més del 30% deia fer-ho quasi sempre). Així mateix, i de manera consistent amb el que ja hem vist en l'enquesta del CIS de 1996, els mateixos habitants de Sant Adrià tenien la percepció que els seus veïns ho feien molt menys que ells (les xifres queien cap a percentatges del 30-40% per a tots els tipus de residus). Aquest significatiu diferencial entre el que s'afirma fer i el que es creu que fan els altres, sembla confirmar que en els temes mediambientals, la gent té tendència a respondre d'acord amb allò que es pressuposa com a "políticament correcte". Així, quan es pregunta sobre quina conducta se segueix en relació amb la separació de residus, vol acostar-se al que es creu que és la "conducta correcta", però quan es pregunta sobre el que creu que fan els seus veïns, aleshores probablement ens acostem a la situació "normal" o "habitual", sense tants esbiaxiaments provocats per judicis de valor.

En aquest mateix sentit, a l'enquesta del CIS de l'any 1996, quan es preguntava per les conductes més habituals en temes ambientals o cívics que cadascú realitzava habitualment, la utilització de contenidors públics per situar residus domèstics era la segona més contestada després de la d'utilitzar les papereres per llençar papers. Així, un 65,6% dels 2.500 espanyols enquestats deia que separava habitualment els residus en els seus diferents components, mentre que un 15,8% deia fer-ho alguns cops i un 8,9% reconeixia no fer-ho mai. Ara bé, aquest aparent bon nivell de pràctica ha de redimensionar-se també en relació amb la pregunta que es feia a continuació, en la qual es preguntava quina era l'opinió de l'entrevistat en relació amb el que creia que feien els seus conciutadans. En aquest cas, els entrevistats pensaven que només un 28,4% dels espanyols ho feia habitualment.

El coneixement de l'existència de contenidors separats per diferents residus és també massiu si examinem els resultats de l'esmentada enquesta feta a Barcelona a les darreries de l'any 2000. Mai baixa del 93% el coneixement de l'existència de contenidors de vidre, paper i cartró o plàstic. L'enquesta també confirma un bon seguiment de la separació pel que fa a aquests components, i del 67% de barcelonins que diuen separar sempre o quasi sempre el vidre, passem a un 64,5% pel que fa a cartró i paper, i un 60% que també acostuma a fer-ho sempre o quasi sempre en el cas dels plàstics.

3. Ho veiem tots igual? Les variables personals que diferencien percepcions i conductes

Ara bé, aquest conjunt de percentatges expressen les opinions i les percepcions dels ciutadans de cada àmbit consultat d'una manera genèrica. Fins a quin punt les característiques personals (gènere, edat, estudis...) influeixen en la diferenciació interna d'aquests col·lectius? En diferents estudis s'han posat de relleu les influències de les variables personals en la consciència ecològica, en el nivell d'informació i en les conductes finals envers els problemes ambientals en general, o, en el cas que aquí ens interessa, envers els residus. En les tres enquestes que utilitzem com a material de contrast observem pautes relativament similars. El perfil de les persones que més s'apunten a la resposta "no sap" s'acosta al d'un col·lectiu format per més aviat dones, de més de 55 anys, sense estudis o només amb estudis primaris, que estan jubilades, no treballen o es dediquen a la llar. La variable amb més poder explicatiu és la del nivell d'estudis.

A l'enquesta del CIS feta a tot el territori espanyol, s'observa com el gènere discrimina poc, però el cert és que es detecta una menor informació i preocupació ecològica de les dones pel que fa als grans temes mediambientals, mentre que aquestes mateixes dones donen molta més importància als problemes mediambientals relacionats amb la realitat quotidiana i l'àmbit domèstic. Els homes confien més en la informació dels científics i dels media, mentre que les dones mostren més confiança a les organitzacions ecologistes, associacions de consumidors i ensenyants. D'altra banda, les dones actuen més en accions proambientals que els homes, però ho fan sobretot individualment i en l'àmbit domèstic, mentre que els homes, el menor nombre d'accions que realitzen les situen en l'esfera col·lectiva. Tot i que la majoria d'estudis diuen que l'edat es correlaciona positivament amb la major consciència ambiental, això no es pot considerar un fet lineal que es doni sempre. Les dades del CIS assenyalen que la informació ambiental és molt més significativa per sota dels 50 anys, però en canvi, certes conductes i una major consistència entre informació i consciència ambiental es dóna entre 35 i 45 anys, amb més inclinació a seguir pautes de conducta ambientalment correctes, i amb més inclinació pels problemes propers i quotidians (àmbit en què situaríem els residus), mentre que els joves no es mostren gaire disposats a seguir hàbits "verds", tot i que es preocupin més pels problemes generals i complexos, i tinguin més disposició a actuar col·lectivament a favor del medi ambient.

Com ja hem avançat, el nivell d'estudis sembla explicar força coses en relació amb la consciència ambiental, sobretot pel que fa al nivell d'informació i preocupació pel tema, però en canvi no és tan significatiu aquest impacte en l'àmbit de les accions de caràcter més quotidià. Com sabem per altres recerques, el nivell d'estudis connecta molt amb certes categories professionals i d'estatus social, no és doncs estrany que en l'enquesta del CIS siguin els professionals i tècnics que treballen per tercers i els quadres mitjans els que més informació i preocupació o consciència ambiental mostrin, seguits per empresaris o professionals autònoms.

Aquestes dades que apunten a perfils socials generalitzables a tota la població espanyola, tenen una notable ratificació però també certs significatius matisos en els treballs propis realitzats en els àmbits de Barcelona ciutat i de Sant Adrià. En el cas de Barcelona ciutat, els perfils generals derivats de l'enquesta realitzada ens diuen que, simplificant molt, el perfil de persona sensiblement més disposada en relació amb els temes de sostenibilitat i medi ambient a Barcelona, és més aviat dona, d'una edat compresa entre els 35 i els 54 anys, que si bé reconeix estar poc informada sobre els conceptes que hi ha darrere d'aquests temes, té actituds naturals i heretades que la porten a estalviar recursos i a acceptar que cal reciclar i aprofitar tot el que tenim. La seva bona disposició en relació amb els temes de fons de la sostenibilitat requeririen més reconeixement, informació i col·laboració, ja que és una peça clau en el canvi d'hàbits i en molts dels temes cabdals de consum i separació de residus. A l'altre costat, és a dir, en el perfil de les persones que semblen mostrar menys comprensió davant la necessitat d'avançar cap a conductes més sostenibles, tindríem més aviat joves, preferiblement homes, d'edats compreses entre 18 i 34 anys, que si bé estan relativament informats dels problemes ambientals i gaudeixen d'una concepció força correcta sobre què vol dir la sostenibilitat, actuen poc consistentment i situen les seves preocupacions en altres temes. El seus hàbits semblen allunyar-se força del que diuen pensar i del que saben. I més enllà dels perfils, de l'enquesta feta a Barcelona ciutat sembla clar que, en general, la gent té més informació, més opinió, millors hàbits i més voluntat de compromís, com més grans són -sense arribar a ser jubilats-, com més estudis tenen, i quan ocupen una posició professional de quadre mitjà, de professional i, per algunes qüestions, de mestressa de casa.

En l'enquesta que comentem, es preguntava explícitament si estaria molt, bastant, poc o gens disposat a separar a casa els residus, participar en projectes de millora del barri, pagar un impost específic addicional pel tema mediambiental, o col·laborar amb grups ecologistes. L'opció de separar a casa els residus era, de llarg, la més acceptada (entorn del 90% deien que estaven molt o bastant disposats a fer-ho, mentre que els altres ítems oscil·laven entre el 20% en el cas d'impost i el 60% en el cas de participar en projectes de millora del barri). Però les diferències entre grups d'edat i gènere eren també significatives. Així, les dones eren les capdavanteres en la separació de residus mentre que els homes les avançaven en els altres ítems (coincidint, doncs, amb els comentaris fets a l'entorn de l'enquesta del CIS), i per grups d'edat, sobretot els joves i també els majors de 65 anys eren els més reticents a col·laborar en la separació de residus a la llar, i hi destacava en canvi el grup d'edat compresa entre 35 i 54 anys com el més favorable a realitzar aquesta tasca.

Pel que fa al treball realitzat al barri de Sant Joan de Sant Adrià del Besòs, les dades de què disposem són també força coincidents amb les impressions generals fins ara expressades. Els joves són els més entusiastes pel que fa a la implantació de la separació de residus i la recollida de la matèria orgànica, però en canvi no són els que més separen a la pràctica. El grup d'edat intermèdia és més crític en relació amb les molèsties o inconvenients que té per a ells aquesta nova pràctica de la separació de residus i la recollida específica de la matèria orgànica, però alhora són els que més ho practiquen. I la gent gran sembla acceptar amb resignació però amb menys activisme el que demanen les administracions que es faci. I el treball tant quantitatiu com qualitatiu realitzat ens diu que el protagonisme de les dones, siguin exclusivament mestresses de casa o compatibilitzin la seva professió amb les feines de la llar, és decisiu en la separació de residus a la llar.

4. Com canviem? Algunes idees i experiències per modificar conductes, incentivant i millorant la recollida selectiva

Els estudis d'opinió o de percepcions es limiten molts cops a donar-nos dades sobre el que diuen pensar els ciutadans. En certs casos, però, el tipus de preguntes plantejades o les perspectives metodològiques plantejades permeten anar una mica més enllà i proposar línies que permetin millorar les pràctiques objecte d'anàlisi.

Pel que fa a l'enquesta del CIS que seguim, tot i que en el llistat de preguntes n'hi havia poques que anessin destinades a aquests objectius, sí que podem assenyalar-ne alguns elements. La majoria de gent enquestada opina que caldria millorar la informació sobre els temes ambientals. Precisament es diu que els europeus ho fan millor que nosaltres en aquestes qüestions ja que tenen més informació. Però cal destacar que els espanyols semblen donar poca credibilidat a la informació procedent de les administracions públiques o dels partits polítics. Molt més creïbles resulten (per ordre de més a menys) els grups ecologistes, els científics, els mitjans de comunicació o els organismes internacionals. Però els mateixos enquestats consideren que més important que la informació és l'educació ambiental si es vol que millori l'actitud dels espanyols enfront dels problemes del medi ambient. Finalment, a l'hora de dissenyar estratègies de comunicació i informació és bo constatar la gran importància de la televisió (més del 70% diu assabentar-se de les notícies ambientals per via d'aquest mitjà, enfront de prop del 15% a través de la premsa i del 10% per via de la ràdio). I també la gran diferència de credibilitat que tenen els ajuntaments entre les administracions públiques, ja que més d'un 42% diuen que els governs locals són les institucions públiques més preocupades i sensibles pel que fa al medi ambient, davant de prop del 18% que opten per les Comunitats Autònomes i poc més d'un 10% que trien l'Administració central. Tot plegat ens indica certes línies d'actuació i estratègia que cal seguir si es vol aconseguir més impacte en certes campanyes o a l'hora d'atribuir responsabilitats i seguiment de polítiques com la recollida selectiva de residus.

En el cas de Barcelona ciutat, les preguntes de l'enquesta que analitzem plantejaven directament quins inconvenients detectaven els ciutadans que existien per tal de separar les deixalles, i quines actuacions caldria fer per tal de facilitar aquesta tasca. Els principals inconvenients assenyalats per part dels barcelonins i barcelonines en respostes de caràcter espontani, que podien ser més d'una, eren la manca d'espai a les cases (37,2%), la manca de temps (31,8%), la manca d'hàbit (25%) o la mandra (22,9%). Moltes menys respostes van recollir aspectes relacionats amb la col·locació dels contenidors (lluny, 12,6%) o la seva inexistència (11,7%). Els joves destaquen per esmentar els aspectes d'incomoditat o mandra (33,8% dels enquestats entre 18 i 24 anys) , i les persones entre 45 i 54 anys per fer referència a la llunyania dels contenidors (16,2%). Quan se'ls pregunta quina de les actuacions que se suggereixen podria ajudar molt o bastant al fet que la gent fes més separació de residus, les respostes més valorades són: "posar contenidors més a prop de casa" (78%), "saber que l'Administració en fa un bon tractament" (76%), i "buidar més sovint els contenidors" (69%). No és en canvi tan ben valorada la resposta de "posar multes als que no separin", que només rep un 37% de suport en les respostes "molt" o "bastant". Les dones es mostren molt més partidàries de les multes que els homes (41,8% enfront d'un 31,5%).

En aquesta enquesta es preguntava també si la informació que rebien els barcelonins i barcelonines sobre com se separen els residus a casa i què es fa amb els residus un cop s'han dipositat als contenidors, i la resposta era molt, bastant, poc o gens satisfactòria. La majoria dels enquestats (un 57,3%) deien que la informació que tenien respecte de com separar els residus era poc o gens satisfactòria, i una xifra encara més significativa (un 75,9%) consideraven també poc o gens satisfactòria la informació sobre què es fa amb els residus un cop s'han dipositat als contenidors. Aquestes dades es connecten amb altres elements de l'enquesta on es constata que prop d'un 30% dels ciutadans no saben què es fa amb els residus a Barcelona, o amb el fet que quasi un 90% pensen que l'impacte de Barcelona sobre el seu entorn pel que fa als residus és molt o bastant negatiu.

A partir del treball realitzat al barri de Sant Joan de Sant Adrià avaluant l'experiència de recollida orgànica, es pot constatar que els veïns participaren molt activament en la campanya. Va ser molt positiu que es repartís de forma gratuïta un cubell específic amb informació precisa sobre la selecció de matèria orgànica. Al marge de les incomoditats de tenir tants contenidors o receptacles diferents a casa, tothom va valorar positivament l'experiència, però es detecta un progressiu refredament col·lectiu sobre el tema en la mesura que s'observa que els veïns deixen de fer-ho o no ho fan tan continuadament. Es detecta una connexió compra diària - distribució dels residus als contenidors, per part de les mestresses de casa, sector clau en el desenvolupament positiu de l'experiència. Un dels factors significatius en l'experiència de Sant Adrià va ser constatar que les bosses especials per a residus orgànics (que tenien un cost significatiu per a moltes famílies) van significar un obstacle per a l'experiència, ja que un cop acabades les que es repartiren gratuïtament, la gent o bé deixava de fer-ho (opció minoritària) o utilitzava bosses de plàstic de qualsevol mena (opció seguida per la gran majoria).

Quines conseqüències podem treure de tot plegat? Sembla clar que en el tema dels residus la informació resulta una peça clau. No hi ha grans oposicions al tema, no hi ha una opinió en contra de la recollida selectiva. Tampoc no es pensa, almenys de forma majoritària, que es pugui avançar en un compliment més gran i millor de la recollida selectiva sobre la base d'una estratègia regulativa i sancionadora. Aquesta informació ha de centrar-se a aclarir els diferents components de la selecció, sobretot pel que fa a allò que no és ni vidre, ni paper-cartró. El concepte d'orgànic no resultarà probablement difícil d'introduir, ja que hi ha una certa base tradicional que recorda l'aprofitament d'aquest rebuig, però en canvi en els plàstics, tetrabriks i restes indeterminades, sembla més difícil d'escatir-ne el destí. D'altra banda, tot el que ajudi a facilitar els hàbits de la selecció de residus sembla determinant, ja que la percepció general és que aquest és un tema que "complica" la vida, o genera incomoditats de diversos tipus. Llunyania dels contenidors, disseny d'accés, col·locació prop de les fonts de distribució dels aliments o de la compra diària, facilitat en el tipus de bosses a utilitzar pel que fa a l'orgànic, etc., són temes tots ells decisius. I recordem també que hi ha una manca de coneixement i d'informació sobre l'ús dels residus, i que l'Administració que més s'escolta en el tema és el govern local, que hauria de buscar el suport d'ONG conegudes o ben arrelades localment, per tal d'assegurar una implementació eficaç en les primeres etapes del procés.

5. Com avancem? Les característiques experimentals de la recollida selectiva de residus municipals

En la literatura especialitzada en elaboració i posada en pràctica de polítiques públiques, es posa de manifest la importància que té la consideració sobre el grau d'acord que hi ha sobre els objectius a assolir per la política considerada, així com el grau de certesa existent sobre els mitjans a emprar per arribar a les fites volgudes. D'aquesta anàlisi es poden desprendre importants conseqüències sobre el grau de certesa que envolta cada política i sobre el tipus d'estratègia a seguir (vegeu quadre 1).

Com veiem, d'aquest entrecreuament de lògiques, ens apareixen quatre possibles escenaris en els quals tenim diferents combinacions de certeses i incerteses. Només en un d'ells es pot operar en un marc de certesa-certesa. Si bé és aquest el marc preferit pels tècnics, i que fins i tot es dóna per suposat a l'hora de dissenyar estratègies i formes d'implementació, hem de reconèixer que no és el més habitual quan ens acostem al món real de les polítiques públiques, cada cop més plenes de dosis canviants d'incerteses de tota mena.

Podem aplicar aquest esquema a les polítiques ambientals? Ens pot ser útil per avançar en el disseny d'estratègies que facilitin la recollida selectiva de residus? Del conjunt d'enquestes analitzades en aquest article i mirant-les des de l'òptica de com millorar la separació de residus per permetre'n una gestió més sostenible, situaríem el tema en la cruïlla de certesa en els objectius, i d'incertesa en els mitjans. En efecte, res no sembla suposar que hi hagi desacords molt de fons sobre els objectius a assolir. No hem trobat ni percepcions, ni opinions ni conductes que clarament s'expressin en contra d'un tractament diferenciat dels residus i, per tant, d'una recollida selectiva. Passa el mateix en altres polítiques o accions mediambientals? Sense haver-ho tractat en aquest treball, podem afirmar que temes com la reducció en l'ús de l'automòbil, o els temes connectats amb canvis en el model de consum estarien situats en altres cruïlles del quadre proposat, precisament perquè hi ha desacords de fons sobre els objectius a assolir o no són en absolut compartits del tot. Pel que fa al tema de residus els dubtes apareixen més en els mitjans que en els objectius. En canvi, els temes més vinculats als recursos naturals com aigua, energia o altres, i la necessitat de reduir-ne l'ús, no només estan ben assumits pels ciutadans des del punt de vista dels objectius, sinó que fins i tot es comparteixen els mitjans per a fer-ho (restringir-ne el consum, estalviar, pràctiques individuals o familiars per evitar-ne el malbaratament...).

Tot i el caràcter exploratori d'aquest quadre (vegeu quadre 2), pensem que les dades recollides avalen en part aquest intent de classificació. Les estratègies en estalvi energètic, en reducció de l'ús dels vehicles o en les grans orientacions del model de consum, exigirien altres articles i recerques. Però en el cas que ens ocupa, i si no ens equivoquem, podríem dir que caldria avançar en la recollida selectiva reforçant la bona base existent pel que fa als objectius a assolir (àmbit de la certesa), i, en canvi, treballar molt més a fons els temes vinculats als mitjans a utilitzar per avançar en la consecució d'aquests objectius. Això vol dir, per concretar, afavorir els canals d'informació sobre què fer amb els residus i sobre què se'n fa un cop recollits selectivament. Fer-ho de manera no "burocràtica", o si es vol, no estrictament des del món de les administracions, sinó utilitzar molt més les xarxes d'actors que envolten el problema (científics, ONG, organitzacions de consumidors, comerciants...), i sempre des de la màxima proximitat possible. Fer-ho fàcil, és a dir, no complicar gaire la vida de la gent, apuntant als aliats naturals en aquests temes ara per ara, que són les dones en particular, i els adults en general. Sense descuidar campanyes molt específiques als joves que demostren cert nivell d'incoherència entre el que saben i el que fan. Reforçar i "premiar" simbòlicament els que ja operen en sentit positiu, mitjançant informació i reconeixement, i aïllar els no complidors, facilitar les conductes correctes i "penalitzar" intel·lectualment aquells que diuen saber i que no practiquen. En definitiva, fer tot allò que reforci intel·lectualment la necessitat de coherència entre opinió i conducta. I això, pensem, cal fer-ho de forma experimental, com s'ha fet a Sant Adrià i en altres llocs, per permetre aprendre i per poder ensenyar. D'aquesta manera, a poc a poc, es podrà aconseguir augmentar les certeses sobre els mitjans a seguir, i aleshores el problema "només" serà tècnic.

• Doneu la vostra opinió

• Veure altres opinions