 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Núm. 29 - juliol 2001 | ||
 |
|||
|
Salvador Rueda es llicenciat en biologia i psicologia. El els sues inicis professionals, i durant sis anys. va trebaññar em ima experiència aducativa al barri del Besòs que ha marcat profundament la seva evolució professional. Després va dirigir els Serveis de Medi Ambient a l'Ajuntament de Sant Adrià del Besòs i la Unitat de Gestió Ambiental de l'Ajuntament de Barcelona. Entre 1990 i 1992, va coordinar els programes de revitalització de Ciutat Vella. Posteriorment va incorporar-se a l'equip d'Albert Vilalta, conseller del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Durant aquesta etapa, Salvador Rueda va dirigir la redacció d'alguns dels principals plans ambientals del país: el Pla de sanejament, el Programa de gestió de residus especials de Catalunya, el Programa de residus municipals i també el de residus metropolitans. Salvador Rueda s'ha anat especialitzant en els diferents aspectes del medi ambient urbà des d'una perspectiva integral. En l'actualitat és diector de l'Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona.
Quina es la funció de l'Agència d'Ecologia Urbana ? Repensar les ciutats amb criteris ecològics i introduint criteris de sostenibilitat en la gestió de la ciutat. L'Agència vol repensar la ciutat sencera, de manera integral, de manera sistèmica, incorporant la memòria i també la prospectiva i modelització per anticipar-nos millor al futur. L'Agència és un instrument organitzatiu que incorpora el coneixement sistèmic de la ciutat tant en el diagnòstic com en la planificació. Té, tècnicament parlant, el paper polític que té un alcalde en una ciutat. L'alcalde incorpora la informació i els interessos de "tota" la realitat urbana que li arriben de manera sectorial i parcial. La seva habilitat donarà com a resultat una integració més o menys gran de la informació a l'hora de prendre decisions. L'Agncia té, entre els seus objectius, crear el marc teòric, els instruments i la metodologia per apropar el coneixement sistèmic i intencional a la presa de decisions en l'àmbit urbà. És a dir, no es tracta de cures pal-liatives per a l'ambient: van a l'atac i plantegen un model de ciutat diferent... Exactament. Quan
algú em diu: "vostè treballa en temes ambientals,
oi?" contesto que no; jo treballo sobre les ciutats, treballo sobre
el sistema urbà en la seva totalitat. El medi ambient no m'interessa
especialment; m'interessa per les propostes organitzatives i de gestió,
quan repensem la ciutat, perquè ens permeten reduir les disfuncions,
entre d'altres, les mediambientals. L'Agència vol incidir en
tots els aspectes de la ciutat, ja sigui l'urbanístic, la seguretat,
la mobilitat, la marginalitat... Totes i cadascuna de les variables
s-n importants si ho s-n per al mateix sistema. Per tant, l'ecologia
pren tot el seu sentit quan investiguem quins són els elements
estratègics per projectar una ciutat. L'ecologia permet realment
la transdisciplinarietat. Quan treballen conjuntament especialistes
de diferents àmbits -urbanistes, arquitectes, enginyers, etc.-,
allò important és tenir un marc de referència clar,
saber cap a quina direcció es va. La diversitat és una de les direccions clau per a la ciutat? La ciutat és, en essència, contacte, intercanvi i comunicació. El sentit de la ciutat es multiplica quan posem junts els "diversos" components de la ciutat. Sembla raonable que la diversitat o, dit d'una altra manera, la complexitat d'un determinat teixit urbà sigui un dels criteris per planificar-lo. En l'ecologia académica, l'estabilitat d'un sistema ve determinada per la diversitat dels portadors d'informació. A la ciutat els portadors d'informació són les persones que detenen rendes, coneixement i cultura diferents, també en s-n portadors les persones jurídiques: activitats económiques, equipaments i associacions. Un bon plat és aquell que barreja els seus components en proporcions justes. Si et passes de sal, espatlles el plat. Per fer ciutat no hi ha receptes tancades per fer la barreja, potser qui va avançar més en aquest sentit va ser Cerdà, que va incorporar al nou Eixample gent amb diferents rendes, i va possibilitar que s'endinsessin en la seva proposta formal activitats diverses. A la vista està que la barreja proposada per Cerdà continua essent un model per als planificadors actuals i és un dels referents per projectar el futur.
Clarament, perquè "ells" gestionen els sistemes urbans. Més poder i més formació perquè de la barreja en parlen ben pocs, i és bàsica. A molts alcaldes, tanmateix, els deixes sols i es dediquen a ocupar el màxim territori possible i colonitzar-lo urbanísticament, com si fóssim a l'època de la conquesta de l'Oest. Per tant, cal donar més poder als municipis però amb compte: és condició necessària però no suficient. El problema és saber cap a on anem. Si ho sabéssim, el model escollit hauria de condicionar la resta de forces que fan que la ciutat es bellugui. Avui la transformació, malgrat això, és pràcticament en mans del diner, que mana i s'avança a qualsevol situació donada per un altre àmbit, sigui polític o social. Que hauria de cercar un model urbà més sostenible? L'explotació
dels sistemes de la Terra, els sistemes de suport, que ens proveeixen
dels recursos per mantenir organitzades les nostres ciutats. Les formes
d'organitzar-nos, els nostres models de gestió urbana, són
cada vegada més demandants de recursos naturals, i generen, alhora,
un impacte contaminant més gran sobre l'entorn. L'explotació
i la contaminació creixents suposen un increment de la pressió
sobre els sistemes de suport que és "insostenible".
Aquest increment de la pressió sobre l'entorn no es tradueix
en un augment significatiu de la informació organitzada o en
la complexitat en els sistemes urbans. Un dels elements principals de pressió sobre els sistemes són els residus que generem. Des de la perspectiva de Catalunya i els seus municipis, si fóssim una fotografia ràpida des de la Transició, quin seria el diagnóstic? La corba de creixement
explosiu dels residus es produeix a mitjan anys 80. Abans érem
una societat molt estalviadora, reciclàvem, els sistemes de dipòsit
funcionaven. És cert que quan no tens ho aprofites tot.
Per exemple, el propietari de Tetrabik... És una de les principals fortunes d'Europa.
Com a resultat del daltabaix del Pla de residus industrials de l'any 90-91, el Govern de Catalunya crea el Departament de Medi Ambient. Al capdavant de la nova organització se situa una persona molt capaç, Albert Vilalta, un gran gestor. Aquest lideratge i el fracàs anterior del Govern al no poder portar endavant el Pla de residus fa possible una proposta progressista de gestió dels residus. El pèndol estava en un punt que va fer possible la Llei 6/93, que és la llei que marca com han de gestionar-se els residus en el nostre pa's. Aquest fet té una importància cabdal. Catalunya ha estat capdavantera en l'àmbit organitzatiu i també legislatiu a Espanya. Per tant, tenim un marc legislatiu, un nou departament i un marc de progressisme.
Es posen algunes instalálacions en el territori, sobretot abocadors comarcals, però no s'avança prou en la separació i la recollida selectiva de la matèria orgànica, com explicitava la Llei.
La Generalitat
té la competència per desenvolupar les instalálacions
de tractament i disposició; en l'àmbit de l'Area Metropolitana
de Barcelona, la competència correspon a l'Entitat Metropolitana
de Medi Ambient. D'altra banda, la Llei de bases de règim local
atribueix als municipis la competència de recollir les escombraries.
Crec que s'hauria d'aconseguir que el cicle dels materials, en aquest
cas dels residus, depengués d'una sola Administració.
Subsidiàriament, tot i que ja ho és. També ho podrien ser les comarques en un marc polític i tècnic diferent a l'actual o les mancomunitats o els consorcis. Allò que està clar és que l'organització amb què ens hauríem de dotar per tal que la recollida i el tractament fossin conjunts, hauria de tenir la coherència suficient que la situaci- actual de fragmentaci- no dóna. Molts problemes s'expliquen per aquesta separació de funcions. Els tractaments es determinen en funció de què i com es recull. El problema d'arrel és la penúria econòmica dels municipis. S'han de vendre el sòl, que és el seu patrimoni. Sobreviuen a partir de la generació de plusvàlues, construint a tort i a dret, en lloc d'introduir activitats que els permetin capitalitzar-se. Els impostos que provenen de l'Estat suposen menys d'un 15%. Pensem que hi ha països, com Dinamarca, on els municipis reben el 60% dels impostos. Evidentment, a les ciutats daneses aquest tipus de serveis funciona molt bé. En el Programa de residus municipals hi havia una figura econòmica, que era un fons per als municipis que havia de concedir la Generalitat. Però no s'ha fet. Potser és que no hi ha voluntat de resoldre el problema. La situació és clara: tenim una de les lleis més progressistes d'Europa. Està ben lligada amb la idea de la sostenibilitat i es va aprovar just després de la Cimera de Rio. Estem ben posicionats però hi ha grans entrebancs que hem de resoldre. A banda del Programa de Residus Municipals de Catalunya hi ha el Programa de Gestió de Residus Metropolitans. Quines són les seves característiques? Aposta clarament per tractar la gestió de la matèria orgànica com a columna vertebral del sistema. El Programa de residus també ho considera, però en aquest cas s'accentua. Proposa noves tecnologies, com la metanitzacio -a Catalunya va ser introduoda per Josep Puig. En el seu moment es va fer una anˆlisi dels riscos que podia suposar introduir una nova tecnologia molt poc desenvolupada encara a Europa. Per què la matèria orgànica és tan important? Hi ha diverses
raons que expliquen perquè la matèria orgànica
ha de ser la columna vertebral del sistema. En primer lloc, si no la
separes i vols separar altres tipus de fraccions allò que acabes
obtenint són fraccions contaminades perquè porta aigua
i humitat. Per tant, la matèria orgànica empastifa i contamina
tota la resta. Si la separes bé, s'obté un producte noble,
un adob, que és allò que han fet sempre els nostres avis.
Més arguments des de la perspectiva de l'ecologia? La matèria orgànica prové de la terra. Els càlculs que fan els experts diuen que els éssers humans ens apropiem d'aproximadament el 40% de la producció primària neta dels vegetals terrestres. De fet, sòn els excedents que ens donen els vegetals i que no necessiten per a la seva pròpia existència i reproducció. Aquests excedents, siguin fruites, fulles o altres, són aprofitats per tots els organismes de la Terra. No oblidem que els vegetals capten l'energia del Sol i són els creadors de la matèria orgànica. Per tant, nosaltres ens apropiem el 40% d'aquesta producció primària neta en els ecosistemes terrestres. Si augmentem aquest ús anem cap al desastre perquè els altres organismes tambè necessiten aquesta energia. Si altres organismes no hi tenen accés, això repercutirà en la xarxa de la vida. Quina seria la solució Doncs tornar la matèria orgànica a la terra. Ha de poder alimentar de nou els organismes que han estat capaços de proporcionar-nos els excedents. En l'actualitat ho substituïm amb productes químics, fabricats amb un gran consum energètic i que no introdueixen a la terra les característiques de biofertilitat tan necessàries per al sòl. Però a Catalunya tenim excés de matèria orgànica. Generaríem més adob del que podem consumir.... És cert que a Catalunya sobra matèria orgànica, o millor dit, nitrogen, per aplicar als nostres sòls. En canvi, a Espanya falta moltíssima matèria orgànica. Hi ha un dèficit en una relació de 3 a 1. Els sòls espanyols són molt pobres i seria un element estratègic per solucionar un dels principals problemes ambientals d'Espanya: l'erosió. La matéria orgànica i l'aigua són els elements bàsics per atacar el problema de l'erosió. Per tant, ens hauríem de posar d'acord a crear l'estructura organitzativa i legal que permetés canalitzar aquests fluxos.
Crear un sistema de producció i distribució resultaria molt car? En primer lloc,
s'hauria de comparar amb el cost d'utilitzar productes químics
per aplicar al sòl. Aquests productes, al fabricar-los, consumeixen
molta energia. Si paguéssim allò que realment val l'energia
que traiem de la terra, el cost de fabricar un fertilitzant químic
seria altíssim, però, com sabem, els preus de les coses
en general i de l'energia en particular són "institucionals",
és a dir, polítics. Avui el preu del petroli als Estats
Units d'Amèrica és unes quantes vegades inferior al dels
europeus. Per tant, el que és car i el que és barat és
relatiu.
És així perquè rarament es discuteix l'arrel dels problemes.
Apujar el preu
de l'energia per fer certes coses. L'energia no val el mateix per a
tots. Segons la capacitat de pressió i poder de cada grup, el
preu varia.
Aquell que fos apte, metanitzant-lo i obtenint-ne energia. Una energia que podria aportar la major part del consum d'energia domèstica a Catalunya. S'haurà de reunir, a banda de la brossa orgànica, purins, fangs de depuradora, residus de la indœstria alimentària. Seria un banc de matèria orgànica per crear, primer, energia i després, addends orgànics, compost i substrats. Algunes de les partides es podrien enriquir amb nitrogen, fòsfor o potassi per tal de substituir la major part dels productes agroquímics.
Elaborar un pla
director de la matèria orgànica a Catalunya que contingui,
entre d'altres, mesures organitzatives com ara la creació d'un
institut del compost a Catalunya, i un altre pla, en l'àmbit
estatal, que vehiculi els fluxos de material estabilitzat a terres espanyoles.
Si no es fa d'aquesta manera, sempre estarem exposats que ens diguin
que els catalans volem "endossar" les nostres escombraries
a la resta d'Espanya.
La distribució de les instalálacions hauria de respondre a criteris racionals, en el lloc adequat en funció de la massa crí'tica i la mateixa generació dels fluxos.
Un país com Dinamarca, que té sis milions d'habitants com Catalunya, té diverses tecnologies pròpies per a la metanització de materials. A Catalunya tenim capacitat per fer una política semblant. Serien tecnologies toves que ens permetrien posicionar-nos en el mercat en un moment que les directives són cada cop més dures, directives sobre els abocadors, sobre les incineradores. No hi hauria rebuig en el territori? Ben al contrari. En aquest moment, hi ha dos ecoparcs de més de 300.000 tones cadascun, un en construcció i l'altre programat a l'àrea metropolitana. No han creat rebuig perqué el programa i els processos de participació eren els correctes. I se'n faran un parell més.
Una questió
prèvia: un programa de residus té, d'entrada, un primer
escull per resoldre, que és la voluntat del ciutadà de
posar cada cosa en el lloc que li correspon. Si no ho vol fer, tot allò
que es faci després és inútil. Ja s'ha intentat
separar, mecànicament, però no s'ha aconseguit perquè
la matèria orgànica és humida i aporta líquids
que ho empastifen tot i, després, no hi ha manera de separar-ho.
Hi ha experiències en el nostre entorn que han estat fracassos
estrepitosos amb molts diners invertits al darrere, com és el
cas de la planta de Gavà-Viladecans. Per tant, el primer escull
per gestionar "bé" els residus és la voluntat
de les persones.
Al barri de Sant
Andreu anirem de la mà del CEPA, un grup ecologista que s'ho
creu. I quan una persona o un grup es creu una cosa projecta d'una manera
diferent, expressa sentiments i convenciment. Per convèncer has
d'estar convençut.
La fase informativa va començar el mes de març, i el mes d'abril s'ha iniciat la fase executiva. Sant Andreu és el laboratori i la idea és que s'estengui a la resta de la ciutat. És una iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona i l'Agència coordina el procès.
La gestió
dels envasos està regulada per la Llei d'envasos i residus d'envasos.
És la transposició d'una directiva europea. En el seu
moment, la discussió sobre la directiva va ser molt llarga i
estèril durant l'etapa socialista. Es van arribar a fer catorze
esborranys i la discussió es va centrar en com regular el PVC.
Aixó és un tema menor, l'important és el sistema
de gestió. La directiva proposava que el sistema general fos
el de dipósit peró a Espanya es va adoptar el sistema
francàs, anomenat eufemísticament "sistema de gestió
integral". Peró els fabricants no hi estan d'acord... La Llei de residus
diu que el responsable del producte és aquell que el posa en
el mercat. Per tant, ha de saber qué farà de l'envàs
un cop sigui buit. Crec que no és just que passin la pilota dels
problemes al consumidor o als municipis. En un sistema de dipósit,
els fabricants reciclarien o reutilitzarien gairebè el 100% dels
envasos. Tot per vint duros que el consumidor no perd, és com
si tinguessis els diners en una llibreta. El model triat accentua el
problema i crec que ha estat un error. Potser la major responsabilitat correspon als bars, als comerços... D'on neix el problema? Quan vas a l'arrel, la proposta acostuma a ser radical. En aquest cas, l'element clau és qui és responsable dels productes que es posen en el mercat. En funció d'aquesta responsabilitat han de generar-se instruments legals, organitzatius i económics per fer que en sigui responsable aquell que ho és. La logística dels contenidors és un gran dispendi de diners i d'energia. Els camions que portaven la gasosa, s'emportaven els envasos buits de gasosa. No es perdia energia per enlloc. Aixó ha entrat en crisi per les logístiques del just-in-time de les grans superfícies, que són els grans enemics dels sistema de dipòsit. Per qué? La seva logística és contrària a aquest sistema i els estands funcionen al mateix temps d'aparador i magatzem dels productes. No tenen estocs. Si s'implanta un sistema de dipòsit haurien de canviar el seu sistema de logística i dedicar part dels seu espai a magatzem. De fet, aquestes grans superfícies, amb la seva estratègia comercial, fomenten determinats estils de vida... Aquest aspecte és molt important. Per exemple, el menjar empaquetat no té res a veure amb la nostra tradició. Nosaltres, per principi, hauríem de reivindicar la nostra alimentació tradicional. Si fos així, generaríem més matèria orgànica i menys volum a les escombraries. A més a més, s'ha demostrat que és més sana i millor que la que importem dels Estats Units o del món anglosax-. Els mateixos americans anomenen una part del seu aliment "menjar escombraria". Els estils de vida estan implicats en el procés de la gesti- dels residus. Hem de reivindicar els nostres estils de vida, que són intrínsecament bons i que ens han funcionat perfectament. La dieta mediterrània està intimament lligada als nostres estils de vida i, com s'ha comprovat, és una dieta excel.lent que fa, entre d'altres, que la nostra esperança de vida sigui de les més altes del món. Les grans superfícies ens rebenten les ciutats, debiliten el comerç i modifiquen els nostres estils de vida característics.
D'acord. A les nostres ciutats, si hi ha alguna cosa que les distingeix són els mercats. Són uns grans atractors, que generen gran riquesa i diversitat d'activitats al seu voltant. Creen ciutat. D'aquesta constelálació d'activitats també en formen part els comerços, que, especialitzant-se, introdueixen elements nous i un nou valor afegit a la ciutat. |
| Fòrum de debat | ||
|
||
