• Doneu la vostra opinió

• Veure altres opinions

James E. Lovelock
El preu de la independència

Jordi Bigues
Periodista i ecologista

James Lovelock (1919), metge i biofísic anglès, des d'infant es va aficionar a la natura i al disseny d'objectes. Aquesta habilitat d'inventor li ha permès crear trenta patents, fet que li ha facilitat actuar amb independència econòmica i poder investigar. L'any 1979 va formular la hipòtesi, que després va esdevenir teoria. En aquesta, James Lovelock sosté que la cooperació ha estat tan important com la competició per al manteniment de la vida a la Terra. Molt criticat per l'establishment científic, és indiscutible que la concepció del món viu i de la Terra ha canviat a partir de les aportacions d'aquest savi britànic.

Gaia, segons la mitologia grega, és la deessa de la Terra. Concebuda com element primordial del qual sorgeixen les races divines. Segons Hesíode nasqué per ella mateixa, després del caos i en oposició a ell. Sense intervenció masculina engendrà Urà (el Cel), les muntanyes i Pont (la mar). S'uní en incest a Urà tot engendrant els titans, els gegants i els ciclops. Urà odiava els seus fills i els condemnà a habitar a les profunditats de Gaia, la qual per tal de venjar-se donà a Cronos la falç d'acer; en arribar la nit, quan Urà cobrí Gaia, Cronos el castrà i la sang de la feridura fecundà de nou Gaia, de la qual nasqueren els Erínies, els gegants i les nimfes. Gaia s'uní, novament en incest, amb Pont i engendrà cinc divinitats marines: Nereu, Taumant, Forcis, Ceto i Euríbia.

Som a l'any 1978. James E. Lovelock ha de decidir com batejar la seva hipòtesi. "Arca", "Mare Terra", "Geofisiologia", "Gea"... I decideix compartir els seus dubtes amb William Golding (1911-1993), veí seu a Cornualla. L'escriptor suggereix la denominació Gaia, l'antiga denominació de Gea, la mare Terra grega, una paraula que pot semblar un feliç recurs poètic, a més de tenir quatre lletres (que en anglès vol dir "paraula gruixuda"). Aquest és el títol del seu primer llibre: Gaia, a new look at life on the Earth, publicat l'any 1979 per Oxford University Press.

Des d'aleshores Gaia, aquesta denominació biocèntrica, el feliç recurs poètic en paraules de Ramon Folch, rep l'atenció de totes les àrees del saber humà amb connotacions científiques, religioses, filosòfiques, simbòliques i polítiques.

Gaia dóna nom l'any 1985 a l'atlas Gaia de la gestió del planeta, primer llibre de l'Editorial Gaia, que sis anys després va publicar Gaia, una ciència pràctica de la medicina planetària, un llibre il·lustrat de difusió. Gaia dóna nom a una fundació, a diferents col·lectius d'activistes que intenten donar resposta a la recerca moderna d'una antiga espiritualitat perduda, en paraules de Riane Eisler, autora d'El cáliz y la espada (1987), en què revela «la deessa amagada en les ombres de la nostra memòria genètica», en seductores paraules de l'escriptora Isabel Allende.

En essència, la recerca d'una saviesa mística d'antany és la recerca del tipus d'espiritualitat característica d'una societat solidària abans que dominadora, seguint l'argumentació de Riane Eisler. Tant l'evidència mítica com arqueològica assenyalen que potser la qualitat més notable de la ment predominadora fou el seu reconeixement de la seva unicitat amb tota la naturalesa que es troba en l'arrel mateixa de la veneració neolítica i cretenca de la deessa. De forma creixent, el treball dels ecòlegs moderns, unificadors de les ciències fragmentades i simplificadores, indica que aquesta qualitat més precoç de la ment, associada sovint en els nostres temps amb cert tipus d'espiritualitat oriental, era molt més avançada que la ideologia actual destructora del medi ambient. En realitat, això anticipa noves teories científiques en el sentit que tota la matèria vivent de la Terra, junt amb la de l'atmosfera, com la dels oceans i els sòls, forma un sistema de vida complex i interconnectat.

Segons Lewis Thomas (1913-1993) la paraula utilitzada per denominar la Terra, al principi de les llengües indoeuropees, fa mils d'anys (ningú no sap exactament quants), era dhghem. A partir d'aquesta paraula, que no significa més que terra, surt la paraula humus, que és el resultat del treball dels bacteris del sòl. I, per donar-nos una lliçó, de la mateixa arrel surt humil i humà.

És veritat que James Lovelock fuig d'aquesta teranyina, entre el coneixement científic (la recerca de com funciona tot plegat) i el coneixement simbòlic (la recerca del sentit de tot plegat) invocant, per exemple, un estrambòtic suport a l'energia nuclear de fissió que el lliura de l'alineament amb l'activisme ambiental. Però no sempre pot lliurar-se d'aquesta nebulosa i es presenta com a «portaveu dels bacteris i de les formes menys atractives de la vida, que no solen tenir qui advoqui per elles. El meu àmbit és tota la vida, menys la dels humans» (1991).

Després, James Lovelock suggereix que el seu paper és similar al d'un honrat sindicalista. «No som ni administradors ni amos de la Terra. Som sols treballadors elegits com a representants dels restants éssers vius del planeta. Tots els éssers vius són membres del nostre sindicat i estan indignats per les diabòliques llibertats que ens hem pres amb el seu planeta i les seves vides» (1991). En la mateixa direcció encara que a les antípodes, el nord-americà Dave Foreman, fundador del grup radical Earth First, declara que els humans, «lluny de ser el sistema nerviós central de Gaia o el seu cervell, som un càncer que l'està consumint». Anys després a Barcelona, el 25 de gener de 1995, convidat a donar una conferència amb el suggestiu títol Amb els drets humans no n'hi ha prou, James Lovelock confessa al periodista Luis Ángel Fernández Hermana: «No sóc el delegat sindical dels éssers vius. No són ells els que estan en perill de desaparèixer, som nosaltres».

Els fonamentalistes tecnològics i els integristes cientifistes desqualifiquen d'immediat la hipòtesi Gaia tot titllant-la de visionària, mística i teleològica. La mateixa Lynn Margulis aclareix a la segona edició nord-americana de Five Kingdoms. An Illustrated Guide to the Phyla of Life on Earth (1988) el caràcter metafòric de l'impactant dibuix de la portada del llibre, en la qual una mà dibuixada suspèn amb el polze i l'índex un bombó, la famosa foto de la Terra feta per l'Apol·lo VIII, el 21 de desembre de 1968.

«En alguns casos, les crítiques que m'han fet parteixen de la idea que Gaia és un concepte teleològic que presenta la Terra com una entitat superior amb capacitat de decidir el que és millor per al planeta. Al no trobar la manera d'explicar els mecanismes homeostàtics (les condicions d'estabilitat dels organismes sans) de control planetari, en neguen l'existència. Per tal d'evitar-ho, alguns dels meus col·legues m'han aconsellat que prescindeixi de la paraula Gaia per anomenar la meva teoria. He de reconèixer que en algun moment he estat a punt de llençar la tovallola i d'anomenar-la geofisiologia global, terme més encertat per a un concepte científic» (1980). També remata aquesta confessió amb l'afirmació que Gaia o geofisiologia no és una visió contradictòria amb els valors humans de la bondat i la compassió. Per geofisiologia entén la ciència de Gaia, la ciència que pretén explicar com funciona la Terra viva.

Entre els seus detractors de primera fornada destaquen Richard Dawkins, autor del best-seller El gen egoista, professor de zoologia a la Universitat d'Oxford, i W. Ford Doolittle, prestigiós biòleg molecular. «Aquestes crítiques van ser molt valuoses. Vaig entendre que havia pensat d'una manera molt intuïtiva i encara faltava una explicació adequada. Vaig preparar un model científic que vaig anomenar Daisyworld, el món de les margarides». De fet, la hipòtesi es convertirà en teoria amb investigacions que l'han confirmat com a correcta o han obert altres àrees d'interès.

Al número 8 d'aquesta revista, dedicat a Gaia: les xarxes de la vida, James Lovelock explicava a Lluís Reales: «Daisyworld és un model informàtic amb un planeta que té només dues espècies de margarides, unes de fosques, i les altres clares. El model demostra que la temperatura de la superfície del món augmenta tant com la de les mateixes margarides… En l'última fase, s'assoleix un estat d'equilibri entre el nombre d'unes i altres margarides que resulti òptim per al seu creixement. Així el sistema tendeix a autoregular-se en funció dels raigs solars que rep».

Jean Paul Deléage recordarà en la seva Història de l'ecologia (1991), on dedica un capítol a la teoria Gaia: «Lovelock creu que la crítica més perniciosa a les seves idees és la que pretén que no hi ha res de nou en la seva teoria, que tot plegat ja era conegut des de feia temps». Aquesta crítica té un fons de veritat. Efectivament, la hipòtesi geofisiològica s'inscriu dins la tradició filosòfica i científica de Humboldt i els romàntics alemanys en el segle XIX, i de Vladimir I Vernadsky i G. Evelyn Hutchinson en el segle XX. Així doncs, a Lovelock li resulta fàcil recordar que la ciència normal va rebutjar fora del seu camp d'investigació alguns fenòmens coneguts i observats, ja que no en trobava cap explicació en el marc dels paradigmes dominants.

Però no tan sols va trobar detractors. «L'any 1972 va començar la meva col·laboració amb l'eminent biòloga Lynn Margulis, que ha continuat des d'aleshores. Pocs científics comparteixen el nostre punt de vista. La majoria tendeix a descartar les nostres idees per "fantàstiques i metafòriques". Semblen veure la metàfora com quelcom pejoratiu, inexacte i, per tant, gens científic. Malgrat tot, la ciència vertadera és plena de metàfores i creix a partir de models imaginaris, i es poleix després per ajustaments que acoblin aquests models a la realitat». Així, quan parla d'un planeta viu, «no estic pensant en una forma animista, en un planeta amb sensibilitat, o en pedres que poden moure's per la seva pròpia voluntat o propòsit. Penso en altres coses que pot fer la Terra, com regular el clima de forma automàtica, no per un acte de voluntat, sinó dins dels límits estrictes de la ciència» (1991).

I és que el missatge de James Lovelock està infectat per l'esdevenir de la ciència i del moviment ecològic. No podria ser d'altra manera. Malgrat tot, James Lovelock es manifesta sovint sobre els problemes ecològics globals, tot buscant respostes i fins i tot un llenguatge que defuig un escèptic dictamen científic o ahistòric. El fet d'haver estat capaç de catalitzar en una teoria una visió global, l'ha obligat a utilitzar un llenguatge etnocèntric, comprensible, que ha anat abandonant. Aquest compromís ha estat fatal per a la seva carrera. Per exemple, no ha rebut el premi Nobel com el seu amic William Golding, que el va obtenir el 1983 per Lord of the flies (1954), El Senyor de les mosques, per cert, traduït al català per Manuel de Pedrolo. I viure sota l'estigma no és fàcil, fins i tot per a un científic independent.

El fet és que tot plegat va anar refredant el seu llenguatge. Per la seva banda, l'ecologisme va anar distanciant-se de la seva teoria. «L'adopció de la hipòtesi Gaia per part de l'ecologisme delata o un pensament confós o un latent antropocentrisme» (Andrew Dobson, 1990). Si Gaia és un sistema que s'autoregula, serà capaç de reaccionar al comportament de l'espècie humana i, en el fons, no ens hem de preocupar del que fem. Així s'alimentaria el fonamentalisme tecnològic i l'integrisme que difonen un conformisme religiós que no cal canviar de sistema, perquè tot s'arreglarà.

James E. Lovelock neix el 26 de juliol de 1919 a Letchworth, al comptat de Hertfordshire, al sud-oest d'Anglaterra, on va viure amb els seus avis fins als sis anys. Els seus pares tenien una botiga a Brixton, popular barri al sud de Londres, dedicada a marcs de quadres i làmines. Allí inicia la seva vida escolar, de la qual li queda un record espantós. D'esquena a l'escola, a la biblioteca de Bitons es torna un lector empedreït. Llegeix tot el dia i obté molt bones notes.

El seu pare és un naturalista aficionat als passeigs pel camp i desperta la veneració del seu fill per la vida. «Quan era nen ho trobava tot meravellós. I segueixo igual que aleshores. La meva infància no ha acabat. El dia que perdi la il·lusió pel món haurà arribat el dia de buscar un lloc on cavar la meva fossa».

Als 18 anys entra a treballar a una empresa química londinenca i estudia química. Acaba els estudis a Manchester. El 1939, a les portes del conflicte bèl·lic, potser influït per Bertrand Russell, es declara objector de consciència i no participa a la Segona Guerra Mundial, almenys al front de guerra. Així i tot, durant la guerra entra a treballar a l'Institut Nacional de Recerca Mèdica de Londres, on, tot sigui dit, es fan tot tipus d'experiments amb fins bèl·lics sota la direcció de Henry Dale i després de Charles Harrington.

Després la guerra comença les primeres cabòries del que serà trenta anys després la seva hipòtesi, tot estudiant les al·lèrgies, perquè James Lovelock ja és doctor en medicina i biofísic. Mesura l'acció dels corrents d'aire sobre aquestes malalties i, amb l'instrumental de l'època, tan sols pot mesurar la humitat i la temperatura de l'aire, però no el desplaçament de masses gasoses; això l'obliga a fer aparells molt sensibles a determinats gasos i substàncies com el fum del tabac.

Fa feina a l'Institut Nacional de Recerca Mèdica de Londres fins 1961, tret de dos intervals a Harvard i Yale. La família viu amb tres mil dòlars anuals, té tres fills i completa els seus ingressos venent mig litre de sang al mes a canvi de cinquanta dòlars.
L'estada als Estats Units li permet perfeccionar els seus coneixements i enllestir l'Electron Capture Detector, un aparell capaç de mesurar la presència de determinades molècules. Són precisament els seus detectors els que permeten mesurar la presència i concentració de plaguicides sintètics per tot el planeta a cadenes tròfiques, uns estudis que van fer despertar la denúncia de Raquel Carson al llibre La Primavera silenciosa (1962).

Els captadors d'electrons per descobrir i mesurar els PCB, els òxids de nitrogen i els clorofluorocarbonis (CFC) a l'atmosfera, permeten a Mario Molina i Sherry Rowland formular la teoria del deteriorament de la capa d'ozó estratosfèric a causa del freó contingut als aerosols i plàstics com el poliestirè.

L'any 1961, la National Aeronautics and Space Administration (NASA), que té notícies de l'existència dels nous detectors, convida James Lovelock a formar part de l'equip investigador de la primera missió lunar Surveyor a Houston (Texas). «Als anys seixanta era possible predir gairebé amb certesa que Mart i Venus no tenien vida, la qual cosa, tot s'ha de dir, no va ser considerada una bona notícia pel meu patrocinador». L'estada va durar dos anys, combinant-la amb classes de química al Baylor College of Medicine. Així resumeix aquella experiència: «la meva reacció a la conquesta de l'espai ha estat exactament la contrària a la de la comunitat científica. Aquesta ha vist en ella la possibilitat de descobriments més enllà del nostre planeta. Per mi, ha suposat l'ocasió de contemplar per primera vegada la Terra en la seva totalitat. La Terra se'm va aparèixer aleshores com una persona en la qual tots els elements, vius i no vius, eren interdependents». Així doncs, tot observant Mart, Lovelock va començar a comprendre la Terra.

Sense trencar la col·laboració amb la NASA retorna al seu país i s'estableix al camp, a Bowerchalke, Devon, com a professional independent i consultor per a Shell Research i Pye Unicam. El seu laboratori d'investigació, la Coombe Mill Experimental Station, és al garatge de la llar, on es dedica a dissenyar enginyosos aparells de mesura de gasos atmosfèrics d'alta precisió. «Estic escrivint des d'una habitació afegida al que va ser un molí d'aigua que treia la seva energia del riu Carey. El molí de Coombe segueix sent un lloc de treball, ara un laboratori, un racó on passo molt de temps. La descripció del lloc on s'ha escrit és important per entendre'l. Treballo aquí i és la meva llar. No hi ha altra manera de treballar entorn d'un tema no convencional com Gaia. Les investigacions i les expedicions m'han ocupat prop de vint anys. Aquesta activitat m'ha compensat per les rendes per la invenció i el desenvolupament d'instruments científics».

L'any 1987, durant una nova estada a Barcelona, James Lovelock bromeja sobre això amb el periodista Tomás Mata, de la revista Integral, a l'Hotel Colón sobre el seu interès pels aparells, que es remunta als cinc anys, quan el seu pare li va regalar un parell de bateries connectat a unes bombetes. «Sempre he pensat que la ciència era quelcom que s'havia de fer a casa, com escriure, pintar o compondre música; després de tot no és res estrany que un artista faci a casa el treball creatiu. Tant la idea d'un artista pintant retrats al departament de belles arts d'alguna universitat com la d'un novel·lista que es trasllada a diari a l'institut de l'escriptura creativa són absurdes. Per què la ciència no es pot fer a casa? »

Durant unes vacances d'estiu a la costa d'Irlanda l'any 1966 observa el vent de l'Atlàntic, net i transparent, i el vent procedent d'Europa: una boira fosca. Insatisfet per les diferents interpretacions, dos anys després, aprofitant el desplaçament estival familiar, fa servir un cromatògraf de gasos equipat amb un captador d'electrons que li permet detectar els contaminants SO3, òxids de nitrogen i els CFC. La detecció d'aquest gas artificial el porta a continuar els estudis i, anys després de moltes peticions, aconsegueix prendre mostres fins a l'Antàrtida amb el vaixell Shackleton.

Les trenta patents de les quals és creador li van permetre actuar amb independència econòmica i poder investigar. «No hauria pogut treballar amb Gaia si no fos independent. Fins i tot a hores d'ara no pots obtenir beques amb un tema com aquest. Si fa deu anys hagués volgut treballar amb això, el director del laboratori m'hauria dit: "no has de perdre el temps en aquestes coses, no és seriós, has de treballar amb quelcom important" ».

I ho va fer desobeint el consell. L'any 1979 articula la seva hipòtesi "Gaia". I així la defineix: les condicions físiques i químiques de la superfície de la Terra, de l'atmosfera i dels oceans han estat i són adequades per la vida gràcies a la presència mateixa de la vida, cosa que contrasta amb la saviesa convencional segons la qual la vida i les condicions planetàries segueixen camins separats adaptant-se les primeres a les segones. Després es reafirmarà amb la hipòtesi convertint-la en teoria. El 1988 publicarà The Ages of Gaia. El 1991 Healing Gaia: practical medicine for the Planet i l'any 2000 Homage to Gaia: the life of an independent scientist.

La hipòtesi "Gaia" exposa que l'evolució de les espècies no és independent o paral·lela a l'entorn. Els darwinistes i neodarwinistes sostenen que l'evolució és el resultat de la competència entre les espècies i amb el seu entorn. James Lovelock sosté que la cooperació ha estat tan important com la competició per al manteniment de la vida a la Terra, fent costat a les teories de Kropotkin (1842-1921), l'anarcocomunista rus autor de Mutual Aid: a Factor of Evolution (1892).

Diuen que només formular-se, les teories que revolucionen la ciència solen ser considerades com desviacions herètiques de la doctrina establerta. Sols després, quan arriben les proves, es converteixen en realitats capaces de canviar el món. La de Lovelock n'és una. Ara, el prestigiós diari The Independent titulava: "The man who changed the world" (2000). En una apassionada defensa de Lovelock, el professor Ricard Guerrero afirma que podem dividir la nostra concepció del món viu i la Terra en dues èpoques. Abans de James Lovelock, el nostre concepte de la vida consistia en individus, poblacions o comunitats d'éssers vius que residien en un món essencialment estable, de condicions fisioquímiques permissives i determinades per les lleis de la física i la química. Després de la revolució lovelockiana, la vida no consisteix ja sols en un grup d'organismes adaptats al seu ambient mitjançant una relació determinada per les lleis externes. No és que les condicions especials de la Terra hagin permès el desenvolupament i l'evolució de la vida sobre ella (la Terra), sinó que és la vida la que ha determinat el desenvolupament i l'evolució de les condicions adequades per a ella (la vida) sobre la Terra.

Bibliografia per comprendre la teoria de Gaia

• Gaia. Una nueva visión de la vida sobre la Tierra. James E. Lovelock. Hermann Blume Editors. Madrid, 1983. Primer llibre editat en versió original l'any 1979, on s'explica l'aleshores hipòtesi "Gaia".
• Las edades de Gaia. Una biografía de nuestro planeta vivo. James E. Lovelock. Tusquets Editors. Barcelona, 1993. Segon llibre editat l'any 1988 en la versió original amb una presentació de Ricard Guerrero.
• Gaia. Implicaciones de la nueva biología. Diferents autors. Editorial Kairós. Barcelona 1989. Articles presentats al congrés de la Lindisfarne Association l'any 1981.
• Gaia. Una ciencia para curar el planeta. James E. Lovelock. Edicions Integral. Barcelona, 1992. Edició il·lustrada destinada a la divulgació.
• Microcosmos. Cuatro mil millones de años de evolución desde nuestros ancestros microbianos. Lynn Margulis i Dorion Sagan. Tusquets Editors, 1995. Brillant llibre d'articles dedicats a temes col·laterals de la teoria Gaia.
• Los equilibrios de la vida. La teoría Gaia completa las propuestas darwinistas sobre la evolución de la vida en la Tierra. Diferents autors. Ciencia y Tecnología, suplement de La Vanguardia. Número 241, dissabte 21 de gener de 1995. Número especial dedicat a la visita de Lovelock a Barcelona.
• Gaia. Les xarxes de la vida. Diferents autors. Medi Ambient, tecnologia i cultura, número 8. Barcelona, 1995. Revista del Departament de Medi Ambient dedicada monogràficament a la teoria Gaia.
• La biosfera. Vladimir I Vernadsky. Fundació Argentaria. Madrid, 1997. Introducció de Ramon Margalef del llibre dels anys vint del científic rus.
• Homage to Gaia. The life of an independent scientist. James E. Lovelock. Oxford University Press. New York, 2000. Actualització biografiada de la teoria Gaia.
  

• Doneu la vostra opinió

• Veure altres opinions