Art Romànic

Introducció
Projecte Museològic
Discurs Museogràfic
Àmbits de la col·lecció d'Art Gòtic


Introducció

El Museu d’Art de Catalunya, que el 1995 torna a mostrar les col× leccions de romànic, després d’uns anys tancat per reformes arquitectòniques, té una llarga història darrere seu. El Museu d’Art de Catalunya és fruit d’un procés molt llarg que s’inicià el 1879 amb la creació del Museu Provincial d’Antiguitats, situat a la capella de Santa Àgata, capella del Palau Reial de Barcelona. L’any 1915, la Junta de Museus (creada el 1907), va decidir traslladar part d’aquests fons a l’antic arsenal de la Ciutadella, on restaren fins el 1931, que es reubicaren al Palau Nacional, edificat amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929. Finalment, l’11 de novembre de 1934, i sota la direcció de Joaquim Folch i Torres, s’inaugurà aquesta nova seu.

Paral·lelament, durant aquests anys, les col× leccions de romànic del Museu es van anar formant i enriquint. Un moment clau en aquest sentit és el 1919, en què la Junta de Museus inicià la tasca d’arrencament i trasllat de pintures murals romàniques des de les valls pirinenques a Barcelona. El Museu no deixà de banda, però la seva política d’adquisicions -per exemple la col× lecció R. Casellas (1911), la d’Alexandre de Riquer (1921), la Plandiura (1932)-, donacions -com la Batlló (1914)-, llegats -com el de R. Lorenzale (1918-1919)- i dipòsits -com la col× lecció Bosch i Catarineu (1934), de la qual, l’any 1950, el Museu adquirí una part-.

Arran de la guerra civil, l’any 1937 el fons es tralladà a Olot i a Darnius a fi de salvaguardar-lo. Aquest mateix any se celebraren a París dues exposicions que sota el títol L’art catalan du Xe au XVe siècle, encloïen algunes peces del MAC i diverses d’altres procedències. Uns anys després les obres retornaren al Palau Nacional.

El 1942 tingué lloc la reobertura de la secció de romànic. A partir d’aquest moment, el Museu entrà en una dinàmica diferent. Així, els seus fons s’enriquiren amb les col× leccions Cambó (1947), M. Muntadas (1956), J. Espona (1958), Bertrand (1970) i d’altres. El 1961 es féu la gran exposició d’art romànic promoguda pel Consell d’Europa amb seus a Barcelona i a Santiago de Compostel× la i finalment, sota la direcció de Joan Ainaud, el 1973 s’inaugurà el nou muntatge de la secció de romànic, que és la que ha perdurat fins a l’inici de la remodelació actual.

D’acord amb aquests antecedents, les obres del romànic que conserva el Museu són fonamentalment de procedència catalana, i responen des dels seus inicis a la voluntat clara de recuperar i salvaguardar el patrimoni del país, un procés que cristal× litzà en el segon decenni d’aquest segle i perdurà fins els anys setantes, i que, doncs transcendeix l’esperit merament col× leccionista. L’inici d’aquesta recuperació del patrimoni moguda per aquest afany s’emmarca en el període del govern de la Mancomunitat i del Noucentisme, com a moviment cultural. Aquesta intencionalitat es manifesta de manera especial en els fons d’art romànic que ara presentem.

Tot plegat ens condueix cap a un dels eixos que defineixen el significat del Museu: com a dipositari d’aquest patrimoni artístic, la institució té l’obligació de conservar-lo i difondre’l; tanmateix, cal arribar primer al seu coneixement per mitjà de la recerca, i no oblidar el gaudi de l’obra d’art, la qual, alhora, ens explica la nostra història artística i ens condiciona la del futur.

 

Projecte Museològic

El discurs museològic és determinat per una sèrie de condicionaments. En primer lloc, per la formació de les col× leccions i la voluntat que ha guiat la incorporació de les obres. Finalment, el projecte també és condicionat per la llei 17/1990 del 2 de novembre, que defineix el Museu com a Nacional d’Art de Catalunya: «El Museu d’Art de Catalunya mostra permanentment l’expressió artística catalana i dels territoris més relacionats culturalment amb Catalunya, en els diferents períodes històrics, fins a l’actualitat.» A més a més, quan la col× lecció ho permet, no s’oblida la relació amb l’art d’altres països. D’alguna manera la llei és coherent amb l’esperit que ha guiat la formació de les col× leccions i del Museu, i defineix doncs el que la història ja havia establert des de la creació del Museu.

Pretenem ara mostrar i explicar l’art romànic d’un país, amb tota la seva magnificència. En aquest sentit, presentem les obres amb tota la seva força, per tal que s’arribi a assolir un grau de coneixement aprofundit de totes i cadascuna d’elles.

El fil conductor del recorregut està pautat pels absis que es disposen seguint criteris cronològics i d’estil; recorregut completat al seu entorn per peces que no només mostren les diferents tipologies i les diverses tècniques artístiques. A més, el discurs es complementa amb àmbits particulars que, d’acord amb les possibilitats que ens ofereixen les obres mateixes, són agrupats d’acord amb aspectes relatius a les formes, la iconografia, les tipologies i les tècniques artístiques. Aquests àmbits permeten al visitant, a l’espectador, millorar la seva aproximació a l’art romànic, a través d’altres vessants de lectura.

Així, per exemple, en àmbits concrets s’analitzen i es comparen peces des del punt de vista formal executades amb la mateixa tècnica. En d’altres, i cercant l’anàlisi iconogràfica, s’expliquen els tipus i les imatges més representatius d’un art eminentment religiós com és el romànic. Així, la iconografia de Crist, de la Mare de Déu o dels sants és tractada en àmbits específics. En ells les obres que il× lustren aquests temes s’agrupen diacrònicament, però de manera voluntària, perquè la idea que les ha agrupades no ha estat precisament la cronologia; al mateix temps, els suports i les tècniques de les peces seleccionades poden ser també diversos. No oblidem tampoc que algunes obres il× lustren d’una manera més explícita situacions i fets històrics i socials.

El que es pretén és enriquir amb totes les lectures possibles la visió de l’art romànic, a partir de les mateixes obres, bo i intentant, però, que res no destorbi les possibilitats que té l’espectador de gaudir de l’obra d’art.

 

El discurs museogràfic

El discurs museogràfic és determinat per la presència de la pintura mural, especialment la dels absis i la d’altres conjunts arquitectònics, que defineixen el caràcter únic del Museu pel que fa tant a les col× leccions d’art romànic com a la seva presentació, és a dir, la seva museografia.

Tots aquests conjunts dicten, doncs, el recorregut del visitant, però en l’exposició s’han plantejat dos conceptes diferents: en primer lloc, el dels absis definits com a objectes museogràfics per ells mateixos; i, en segon lloc, concretament en sis casos, els conjunts pictòrics s’inclouen en una arquitectura que reprodueix o evoca, encara que de manera fragmentària, els espais històrics (naus laterals de Sant Joan de Boí, Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Pere de Sorpe, atri de Sant Vicenç de Cardona i sala capitular del monestir de Sixena). Cal tenir en compte que, en el moment en què sigui possible, l’espai dedicat a exposició permanent s’ampliarà amb més obres del segle XIII, època d’una gran complexitat artística, entre el romànic i el gòtic.

El recorregut és únic, gairebé sense opcions, i determinat per murs blancs de 3 metres d’alçada que uneixen els absis formant un sol camí. És en aquests murs, i en determinats casos en vitrines, on es disposen les diverses peces de l’escultura monumental, de la imatgeria, de la pintura sobre taula, de l’orfebreria i de la numismàtica.

El paper de la il× luminació és fonamental en la configuració dels espais. La llum es projecta directament sobre les peces i es prescindeix de l’ambiental, de manera que les obres d’art resten immergides en un conjunt de penombra.

El suport didàctic de l’exposició tot al llarg del recorregut consta de dos elements: en primer lloc, els textos de presentació i una breu explicació de cadascun dels vint-i-un àmbits que l’estructuren; i, en segon lloc, les vitrines que aporten informació sobre els grans conjunts de pintura mural, les quals permeten al visitant assolir una major comprensió d’aquests. Cal afegir també l’existència de material complementari a l’exposició, com audiovisuals i guies didàctiques, entre d’altres.

 

Àmbits de la col·lecció d'Art Romànic

Àmbit I    Introducció. Les Pintures de l'Absis de St. Pere de la Seu d'Urgell.
Àmbit II Les Pintures de l'Església de St. Joan de Boí.
Àmbit III Les Pintures del Cercle de Pedret.
Àmbit IV Crist i Maria a la iconografia.
Àmbit V Les Pintures de St. Climent de Taüll. El Mobiliari Litúrgic.
Àmbit VI L´Escultura Monumental.
Àmbit VII Les Pintures de l'Església de Sta. Maria de Taüll.
Àmbit VIII La Imatgeria.
Àmbit IX Les Pintures de l'església de Sorpe.
Àmbit X Els Sants a la iconografia. El Frontal de Durro.
Àmbit XI Les Pintures de l'Absis d'Estaon i Surp.
Àmbit XII Les Pintures del Cercle de Sta. Coloma d'Andorra.
Àmbit XIII L'Estil 1200.
Àmbit XIV Les Pintures de l'Atri de Cardona.
Àmbit XV L´Orfebreria i l´Esmalt.
Àmbit XVI Les Pintures de l'Absis de Toses.
Àmbit XVII Els àngels a la iconografia. El Frontal dels Arcàngels.
Àmbit XVIII Les Pintures d'Orós, de Farrera i d´Isavarre. La diversitat del segle XIII.
Àmbit XIX El Taller de Ribagorça.
Àmbit XX Les Pintures de la Sala Palatina de S. Pedro de Arlanza.
Àmbit XXI Les Pintures de la Sala Capitular de Sixena.

 

Inici