Número

12

OAC Barcelona:
la major OAC de menors

L'OAC de Barcelona neix com a herència del que havia estat l'antiga CEPOME del cos de Mossos d'Esquadra, considerada la primera inspecció de guàrdia de l'Estat espanyol especialitzada en menors. Mai no s'abandonarà l'especificitat d'aquella primera oficina de denúncies, però l'afany del cos per rendir professionalment al màxim, dins del que permetia el marc competencial a portes del desplegament, va estimular l'ampliació de les seves funcions per atendre tots els casos que les nostres brigades podien instruir.

Al desembre de 1979 la Generalitat de Catalunya assumia, com a competència exclusiva, la protecció i tutela de menors. Les institucions catalanes aviat crearien els primers equips d'atenció a la infància i l'adolescència, com a serveis especialitzats en aquesta població d'alt risc.

A finals de 1984, el secretari del Tribunal Tutelar de Menors de Barcelona, el Sr. Lluís Framis i Bach, juntament amb la Direcció General de Justícia Juvenil, es va reunir amb el sergent Francesc Torrents, un dels responsables del cos de Mossos d'Esquadra d'aleshores. Torrents des del primer moment mostraria una especial sensibilitat per aquesta problemàtica, i va iniciar els primers contactes per tirar endavant el projecte i determinar els objectius i l'àmbit d'actuació de la policia autonòmica en el tractament dels menors en estat de desemparament.

Arran dels acords a què es va arribar, els Mossos d'Esquadra van iniciar-se en el camp de la investigació de menors, donant compliment a les ordres judicials que arribaven des de l'Administració de justícia competent.

L'èxit reiterat en la resolució de casos va promoure que el volum d'investigacions encomanades al cos creixés en progressió geomètrica, fet que va obligar a un replantejament de la seva estructura interna.

Al juny de 1986, coincidint amb la incorporació de la segona promoció de mossos, es creà la Brigada de Menors, per a la resolució de les ordres del Tribunal Tutelar de Menors i de l'Administració de justícia juvenil, així com la CEPOME (Central de Policia de Menors), que esdevindria la primera comissaria del cos i de l'Estat dedicada a l'atenció del menor.

La CEPOME vertebraria, a partir d'aleshores, les qüestions relacionades amb la victimització del menor, però també les causes penals instruïdes en la seva contra. Reeixides operacions de desarticulació de xarxes de prostitució, desmantellament de sectes i detencions per maltractaments "van ser de les més importants intervencions que el servei de menors va haver d'afrontar, en un moment en què cap altre cos policial espanyol havia assolit tan alt grau d'especialització", ens explica l'inspector Bernat Baró, cap de l'Àrea de menors en aquella etapa.

Tal va ser així que el ressò d'aquella tasca, amplificat per l'atenció que els mitjans de comunicació dedicaven a la nova policia autonòmica que s'imposava amb empenta als pocs anys del seu naixement, va fer que els responsables de menors del cos fossin reclamats per a l'explicació d'aquest model de tractament del menor a la resta forces de seguretat de l'Estat, per a la seva formació.

Després d'un any i mig, al 1987, el Cos Nacional de Policia va crear el GRUME (Grup de Menors), amb oficines tècniques a Barcelona, Madrid i Sevilla. Quedava ara definit un protocol flexible pel qual el CNP, a través d'aquest nou ens, assumia la problemàtica de menors com a presumptes autors de delictes, mentre que el CME se centrava, principalment, en la qüestió de la protecció i del menor com a víctima.

CEPOME i Brigada de Menors es van annexionar al 1988 per constituir l'Àrea de Menors, depenent de la Divisió de Brigades. Aquell mateix any, s'ampliarien els serveis territorials de Girona, Lleida i Tarragona, creats a l'octubre de 1986.

La Brigada de Menors, que va arribar a tenir un important pes específic dins del panorama policial a Catalunya, va introduir, a través de la seva oficina especialitzada de denúncies, importants canvis en el desenvolupament de les diligències policials que s'elevarien, poc més tard, a reformes legislatives en l'àmbit de la judicatura.

En aquest sentit, es va valorar que s'havien d'equiparar els drets dels menors detinguts als dels majors quant a l'assistència lletrada, fet que la Llei tutelar de menors no preveia. Es va aconseguir arribar a un acord amb el Col·legi d'Advocats perquè tots els menors detinguts presentats a CEPOME poguessin fer ús d'aquest dret.

Pioners en l'aplicació d'aquesta premissa, es va aconseguir la modificació de la Llei tutelar de menors, una part de la qual va ser derogada per una qüestió d'inconstitucionalitat interposada pels jutges del Tribunal Tutelar de Menors de Barcelona.

CEPOME participava conjuntament amb aquests juristes "en la impartició de cursos per a altres cossos policials i màsters per a la carrera judicial, que incloïen en el seu programa la innovació legislativa", recorda Baró.

D'altra banda, la CEPOME, des de la seva creació, va advertir que la problemàtica que envolta el món del menor no podia tenir només una solució policial. És per això que es va arribar a un conveni entre la Direcció General de Justícia Juvenil (DGJJ) del Departament de Justícia, i posteriorment amb la Direcció General d'Atenció a la Infància (DGAI), perquè la CEPOME disposés d'un assistent social adscrit a les dependències i d'un servei mèdic permanent.

A aquest efecte, les diligències policials del CME sempre anaven acompanyades de l'informe d'aquests professionals, per oferir a l'autoritat competent una visió més completa de les circumstàncies socials de l'entorn del menor.

AMPLIANT HORITZONTS

Al 1991, la CEPOME s'erigí com a oficina de denúncies del CME en sentit ampli. El ritme amb què es desenvolupaven les diferents unitats forçà la seva readaptació per cobrir les noves necessitats. Si fins aleshores les seves funcions es concentraven en el tractament policial del menor, ara esdevindria l'òrgan receptor de les diligències del cos com a policia administrativa i judicial.

No menys nombrosos eren els atestats instruïts per detencions practicades per mossos (recordem, per exemple, l'operació a Sant Adrià del Besòs, amb més d'una vintena de detinguts). A banda, és clar també, que és responsabilitat del cos posar en coneixement de l'autoritat judicial els delictes o les faltes comesos en dependències de la Generalitat.

Les diligències instruïdes per aquella inspecció de guàrdia, que ja havia assolit la majoria d'edat, eren presentades davant del jutjat d'instrucció de guàrdia de Barcelona. Aviat, però, aquell atreviment de la policia autonòmica no emparada pel poder d'unes competències encara no transferides causaria recel entre les autoritats centrals.

I aquest fet tenia molt mèrit en un context on les competències policials dels Mossos d'Esquadra eren limitades i també molt controlades. Fins i tot es va pressionar per aconseguir que els jutjats de Barcelona no admetessin els atestats del cos, sota el pretext que els mossos no podíem practicar la diligència d'antecedents, en no disposar de base de dades. S'iniciava l'etapa en què el CME hauria de traspassar diligències i detinguts al CNP.

Però, un any més tard, amb les Olimpíades de Barcelona, aquest hermetisme es va anar flexibilitzant en atenció a un moment en què la seguretat de l'esdeveniment primava. Totes les FCSE intervenien per garantir-ne l'èxit i calia, doncs, agilitzar els processos policials que se'n poguessin derivar. Els nostres atestats tornaven al jutjat sense intermediaris.

L'EMBRIÓ DE LES POSTERIORS OAC

L'experiència assolida pels que durant tots aquests anys van consolidar aquesta inspecció de guàrdia va permetre construir les bases per a la formació de les oficines d'atenció al ciutadà (OAC) posteriors.

Al 1994, amb l'arribada de la primera fase de desplegament a Osona, bona part dels efectius de la CEPOME van contribuir a l'aixecament del que seria la primera OAC del nou model de substitució.

L'ACTUAL OAC DE BARCELONA

La concepció de l'actual OAC de Barcelona neix amb la creació de la Divisió Central d'Investigació (DCI), al març de 1996, de la qual depèn orgànicament. Aquest fet la diferencia de la resta d'OAC territorials, així com les funcions addicionals derivades del tractament del menor, que la marca des de la seva gènesi amb la CEPOME, deu anys enrere.

Les dependències es traslladen a l'edifici del carrer de Bolívia i s'estableix formalment com a òrgan permanent de recepció de denúncies d'ordre penal i d'atenció als requeriments que presentin els ciutadans.

Instruir atestats policials de les actuacions dels mossos i de les policies locals, tramitar les diligències amb detinguts (amb una mitjana de 225 detencions de majors anuals), cursar denúncies per l'article 20 de la Llei orgànica 1/1992, sobre protecció de la seguretat ciutadana, i assistir inicialment les persones que demanen ajut a la Policia de la Generalitat per posteriorment derivar-les cap a l'òrgan administratiu competent, són els serveis bàsics que l'OAC de Barcelona, com tota OAC, ha de complir.

Segons el caporal Francesc Ferrer, actual responsable de l'OAC "ara atenem els requeriments de l'autoritat judicial, fet que en territori de substitució són els grups de policia judicial els qui hi donen compliment. També n'és funció específica l'atenció als requeriments de la Direcció General de Serveis Penitenciaris i de Rehabilitació de la ciutat de Barcelona, en relació amb les visites a les presons. En aquest sentit, és un cas habitual tramitar les diligències per les temptatives d'introducció d'estupefaents als centres penitenciaris, aprofitant un vis-a-vis".

L'OAC de Barcelona, en ser un servei de 24 hores, dóna curs també a denúncies relacionades amb l'àmbit de la policia administrativa i a totes aquelles que puguin ser susceptibles de ser investigades per les diferents unitats de la DCI. Val a dir que darrerament s'ha experimentat un notable creixement dels casos relatius a la delinqüència informàtica posats en coneixement de mossos, fet que retroalimenta el grup especialitzat del cos que els investiga i que es projecta, cada cop més, com un referent per a la ciutadania que busca una solució a un problema relativament nou.

EL TRACTAMENT DEL MENOR AVUI DIA

L'exhaustiva implicació de la Policia de la Generalitat, des dels seus orígens, en la problemàtica dels menors de protecció ha suscitat el consens general que el tractament policial del tema des de sempre s'ha viscut des del cos de Mossos d'Esquadra amb molta implicació. Aquest fet ha afavorit una coordinació interdepartamental que ha fet que els cossos policials que operen a Barcelona traslladen els menors a les nostres dependències per a localització dels seus pares o tutors legals. En cas de no localitzar-los, els menors es passen a disposició de la Direcció General d'Atenció al Menor (DGAM) -nova denominació, des de fa tres mesos, del que fins ara era la DGAI.

L'OAC col·labora també en les gestions de recollida de menors desemparats decretades per la DGAM i s'encarrega de la detecció i el trasllat a les dependències policials dels menors escapolits dels seus centres. Correspon també als Mossos d'Esquadra, a través de l'Àrea de Menors, la investigació de possibles riscos dels quals poden ser víctimes els infants.

En general, s'estableix que les accions en què els menors intervenen com a autors d'una falta o delicte penal són potestat dels cossos de policia competents en seguretat ciutadana. Mentre que correspondria al CME la qüestió relativa a la desprotecció o al menor com a víctima, però també com a autor, quan la detenció la practiquen els mossos.

EL BOOM DELS ESTRANGERS INDOCUMENTATS

Els darrers anys, amb el fenomen de la immigració creixent, han abocat sobre la taula de les administracions un nou cavall de batalla de compromesa resolució. Milers d'estrangers, i entre ells nens i adolescents, poblen les nostres ciutats amb un futur incert. Si difícil és la situació pels immigrants adults, aterradora és l'existència per a uns menors a qui les circumstàncies neguen una infantesa digna.

Ens explica el caporal Ferrer que "sovint els porxos de la plaça Reial de Barcelona són l'únic sostre per a molts menors nord-africans desarrelats, que malviuen sota cap mena de control amb l'estigma de la marginació. Tenen pocs anys, però l'astúcia s'aguditza quan es tracta de sobreviure. Sovint la societat els titlla de problemàtics. I realment, no ens enganyem, ho són".

Són els nens del carrer, magribins en la seva majoria, que desfilen dèbilment per la corda fluixa de la soledat i la desprotecció fins que el dia a dia els precipita al món de la delinqüència.

A mitjans de l'any passat la xifra de menors en aquesta situació es dispara de forma alarmant. Es detecta la presència massiva d'aquests joves pels carrers de la ciutat, i ni la policia ni els centres de protecció donen a l'abast davant l'allau que, a finals d'any, arriba a col·lapsar l'Administració.

La multiplicitat d'identitats d'un mateix menor que en cada presentació diu ser una persona diferent crea, a més, una distorsió de la xifra real de joves en aquesta situació. Calia solucionar el problema que es derivava del descontrol d'una població infantil estrangera i indocumentada que ocupa la ciutat sense una identitat que permeti comptabilitzar el cens real dels que, en aquestes condicions, habiten la capital catalana.

És en aquest moment que l'Ajuntament de Barcelona, la Delegació del Govern de l'Estat, la Generalitat de Catalunya i la Fiscalia de Menors acorden un protocol pel qual tots els menors apresos, ja sigui en qualitat de detinguts o de desprotegits, hauran de ser presentats davant del CME a l'efecte d'identificació.

EL PROCÉS DE LA IDENTIFICACIÓ

Correspon, doncs, a la Policia de la Generalitat l'elaboració d'un registre doblat (un per a l'arxiu de l'Àrea Central de Policia Científica -que ara haurà de disposar d'un servei 24 hores- i l'altre per a la DGAM) amb fitxes identificatives de cada menor presentat a l'OAC.

Aquesta fitxa es basa en criteris antropomètrics, fotogràfics i dactiloscòpics i recull la identitat que el menor manifesta en la seva primera presentació, i és aquesta la que l'identificarà en endavant. Una prova radiològica, autoritzada per la DGAM, determina l'edat del jove en funció de la maduració òssia del canell, exploració que es practica a l'Hospital Clínic de Barcelona (o bé a l'Hospital Infantil de la Vall d'Hebron, els caps de setmana).

Si es verifica la minoria d'edat, la DGAM, que té adscrit un delegat a les dependències de l'OAC, assumeix la tutela immediata del nen i designa un centre d'acolliment. En cas que la prova determini que es tracta d'un major d'edat, els mossos posaran el noi o la noia a disposició del servei d'estrangeria del CNP.

La realitat, però, és menys àgil i poc resolutòria. A finals de setmana, la Guàrdia Urbana i el CNP organitzen batudes al centre de la ciutat que fan que, en una sola nit, entrin a l'OAC prop de 25 menors entre la una i les quatre de la matinada. Els serveis mínims de la DGAM en horari nocturn i cap de setmana i aquest volum de joves pendents d'acollida dificulta donar una sortida ràpida a aquests menors.

Sovint, han de passar massa hores a les dependències policials fins que són traslladats a un centre. I, finalment, quan hi són adreçats, se n'escapoleixen a les poques hores donat que són centres oberts, d'emparament i d'estança voluntària, amb la qual cosa tornen a la intempèrie del carrer. Aquest fet ha propiciat la paradoxal situació que en un mateix dia s'hagi recollit i presentat el mateix menor diverses vegades a les nostres dependències.

Cada presentació significa una nova identificació per comprovar si es tracta d'un nou subjecte o d'algú que ja consta a l'arxiu. En el darrer cas, malgrat es presenti amb nou nom o àlies, se li comptabilitza una identificació més a l'individu registrat per primera vegada.

Si bé amb aquesta mesura es resol la qüestió estadística, no podem parlar que la fracció protectora hagi trobat un desenllaç eficaç. La roda carrer - policia - ens protector - carrer només conté la distracció del problema, no la seva solució. Si més no i fins a trobar una fórmula vàlida, si és que existeix, l'actual satisfà ja que es valora que mentre el menor entra en la roda, és temps que està sota control dels organismes que treballen per a la seva protecció.

No obstant això, a la llarga, el pedaç d'urgència que significa aquest procés, no evita que aquests adolescents acabin delinquint, passant a ser aleshores objecte de persecució de les brigades de menors dels cossos policials. A mesura que passen els mesos és habitual, a més, comprovar l'estat degeneratiu dels menors que periòdicament són presentats, primer com a desprotegits, després com a detinguts. La majoria esnifen cola, contrauen malalties, pateixen infeccions parasitàries i, fins i tot, a alguns els perilla la vida.

Aquesta degradació física acompanyada de la social suposa en molts casos un carreró sense sortida per al menor. Els joves, sovint també arrossegats per màfies criminals que els utilitzen en la seva activitat delictiva, incorren en responsabilitat penal que, amb la recent Llei del menor, planteja una nova concepció del tractament de l'autor entre 14 i 17 anys a les dependències policials.

Amb la detenció del menor la Llei obliga la notificació immediata a la DGAM, al consolat corresponent i al fiscal de menors de guàrdia de Barcelona, davant del qual haurà de passar a disposició en un màxim de 24 hores, sempre que el delicte comès tingui establerta una pena de presó superior a tres anys. En cas inferior, queda en llibertat després de prestar declaració, sota la tutela dels que n'exerceixen la guarda.

El lloc de custòdia del jove detingut a les nostres dependències és sempre separat de l'espai designat als detinguts majors d'edat, però, igual com aquests últims, té dret a l'assistència lletrada, dret al qual no pot renunciar en cas de delictes contra la seguretat del trànsit. L'OAC donarà tràmit a les diligències, que s'adreçaran a la Secció de Reforma de la Fiscalia de Menors, i pertocarà al Departament de Justícia, a través de la DGJJ, decretar un centre de reforma per al menor.

UN FUTUR MARCAT PEL PASSAT

L'OAC de Barcelona ha estat, està, i estarà amb tota probabilitat, marcada per la seva trajectòria en el tractament exhaustiu del menor. El futur desplegament de Barcelona imposarà l'organització en àrees bàsiques policials amb els seus respectius serveis territorials, i desvincularà, d'aquesta manera, l'actual oficina de les tasques més genèriques pròpies de les dependències d'atenció al ciutadà.

El procés de substitució a Barcelona haurà de dotar-nos de competències plenes per a apropar-nos a la problemàtica dels menors de forma integral.

Sigui com sigui, tant si torna com una nova CEPOME o es defineix com la inspecció de guàrdia de la DCI, no podrà defugir mai de l'empremta gravada en la història del cos, tant pel seu rigorós procediment davant del menor com per l'experiència assolida i la confiança dipositada pels ens socials competents, durant tants anys, en els Mossos d'Esquadra.

Cristina Nualart i Claramunt

Oficina del Portaveu de Barcelona

TERESA LAPLANA: "LA PROTECCIÓ DEL MENOR HA DE SER UN OBJECTIU PRINCIPAL DE LA NOSTRA SOCIETAT."

Teresa Laplana, Barcelona, 1961. És sergenta i va ingressar al Cos de Mossos d'Esquadra l'any 1986. Va treballar en la primera etapa de la Brigada de Menors i després ha estat destinada, entre d'altres llocs, a Seguretat Ciutadana de Vic i Lleida, i va retornar a la Unitat Central de Menors.

Amb la perspectiva i amb l'experiència dels anys en els qual vostè ha treballat dins de l'àmbit de la policia de menors, com valora les diferències i els canvis que s'hi han produït?

Per desgràcia sempre n'hi ha hagut de menors desemparats, també de nois i noies que han necessitat ser reorientats. Des de la policia sempre hem intentat buscar l'equilibri en un àmbit tant delicat com aquest. És evident que la manera de treballar canvia en relació a cada cas, però de fet, si el mètode canvia és més per la legislació. Fins l'any 1992 s'havia d'aplicar una llei del menor que era del 1948 i havia quedat obsoleta, fins i tot era anticonstitucional, ja que el nen no tenia dret a un advocat i era el mateix jutge el que feia la instrucció i el que també jutjava. L'anterior llei estava desfasada i no donava garanties processals, per no haver-hi, no hi havia un temps límits de durada de la mesura, s'ingressava el menor sense saber per quan de temps. Recordo la gran contradicció legislativa que significava tenir una llei adaptada a un sistema democràtic, fins i tot el país havia aprovat la Constitució i, i no obstant això, la legislació del menor permetia situacions que avui dia serien il·legals. Tot això era per que la llei no s'havia adequat al nostre temps.

Posteriorment va haver-hi una reforma parcial...

Sí, amb aquesta reforma la llei va donar un tomb important ja que a partir d'aquell moment al menor se li comença a reconèixer el dret a tenir un advocat, la declaració s'ha de fer davant del pares, també es crea la figura del fiscal, que instrueix les causes i vetlla per tot el procés, i el jutge que decideix quina mesura cal aplicar.

En que canvia policialment l'aplicació de la nova llei?

Policialment ens afecta en uns temes que hem de tenir molt clars. A un menor detingut se li llegeixen els drets i se li pren declaració davant de l'advocat defensor i dels pares; si no hi ha pares, la declaració aleshores s'ha de prendre davant d'un fiscal diferent a l'instructor.

La nova llei també limita el temps de detenció que passa ser de 24 hores en la seu policial. En aquest temps hem de posar el menor a disposició dels pares, i si els fets són greus, l'hem de presentar davant del fiscal.

Com s'actua en la recollida dels menors per protecció?

La Direcció General d'Atenció al Menor (DGAM) determina la desprotecció del menor i n'assumeix la tutela. Quan la recollida es preveu que pugui ser conflictiva, nosaltres hem d'executar-la

.
El més bàsic per a nosaltres per fer una recollida és comprovar quin és l'entorn d'aquell menor i dur-la a terme de manera que pateixi el mínim possible. Cal, sobretot, evitar la violència, per què ja ha patit prou i si, a sobre, la nostra actuació li suposa un trauma, part dels objectius ja no es compleixen.

Fer una recollida no traumàtica ha de ser difícil...

Sí, és clar, és complexa, però nosaltres ho intentem i treballem per fer-ho assumible tant per als menors com per a la família.

Jo, la primera vegada que vaig anar a recollir un menor que vivia en condicions infrahumanes, el que més em va cridar l'atenció, a banda de la trista situació, era l'olor..., era l'olor de la pobresa.

I això com es fa?

Doncs parlant amb els pares i dialogant. Dialogar moltíssim i que el menor no percebi una situació d'enfrontament entre la família i nosaltres.

És molt dur haver de recollir un menor perquè un nen, per molt malament que estigui vivint en aquella situació, estima els seus pares i, lògicament, no s'en vol separar.

Però els agents que realitzen la recollida sovint han d'enfrontar-se en situacions de molta càrrega emocional i pateixen una forta pressió psicològica.

Suposo que també hi ha diferències entre cada recollida, no totes són iguals...

Es clar, la recollida d'un nen que pateix maltractaments o abusos sexuals s'ha de fer, però, des del punt de vista emocional és molt dura per a nosaltres. També és delicat recollir un nen que viu en la més absoluta de les misèries però que no vol separar-se dels seus pares, i és clar, cal ajudar a tirar endavant aquella situació i intentar convèncer aquell nen que serà una separació temporal. Però és difícil perquè hi ha un vincle que l'uneix als seu pares.

L'edat del menor també ha de ser un factor ha valorar...

Sí, els nens petits potser ni se n'adonen i això afavoreix la recollida, però en canvi els nens de 8 i 9 anys són conscients d'allò que està passant; aleshores nosaltres hem de posar en pràctica molta psicologia i molta empatia.

En l'àmbit de reforma com està la situació

Hi ha menors que són realment perillosos i no només ells, sinó també l'entorn en el qual viuen, aquesta és la desgràcia que tenen.

No obstant això, la situació en el cas dels menors d'entre 16 i 18 anys que cometen delictes canviarà substancialment. Ara, amb la nova llei, un noi de 17 anys anirà a un centre de menors en un règim tancat, amb unes altres perspectives i amb un catàleg de mesures molt ampli, en cas que hagi comès un delicte molt greu, que sigui reincident, etc.

Aquest noi, serà tractat amb un altre tipus de justícia?

La justícia de menors és absolutament diferent a la justícia d'adults. D'acord amb el Codi penal i la Llei d'enjuciament criminal, una persona comet un delicte A i li correspon una pena B, amb atenuants i agreujants, però la pena és la que ordena la llei, és com una formula matemàtica. En canvi, amb un menor és tot molt diferent, l'aplicació és mes flexible. Qualsevol menor que cometi un delicte serà valorat per un equip de justícia juvenil. El dia del judici, a partir de l'estudi del menor i dels seus antecedents, s'estableix el que preveu la llei i s'estudia quina és la mesura que se li ha d'aplicar; i això és positiu, perquè, en definitiva, la llei el que pretén és educar el nen.

Aquesta flexibilitat a l'hora d'aplicar les mesures garanteix una millor reorientació del menor. És una justícia que podríem dir a la carta, que si s'aplica correctament aconsegueixen els objectius fixats.

És evident que cal aplicar molta més sensibilitat legal a l'hora de tractar aquest temes...

Cal aplicar-hi sensibilitat i això és molt important, perquè cal tenir en compte que un menor està en procés d'educació i en una etapa fonamental de la seva vida, que segurament li marcarà el seu futur.

Malgrat tot, s'ha de treballar en consciència perquè no hi ha res més delicat, i a la vegada important, que el benestar dels menors d'avui que, en definitiva, seran els adults de demà.

Un llibre: Cien años de soledad.
Un escriptor: Gabriel García Márquez.
Una escriptora: Isabel Allende.
Un actor: Robert de Niro.
Una actriu: Meryl Streep.
Un somni: Que cap nen del món es trobi desprotegit.
Que s'emportaria a una illa deserta: El meu marit i els meus fills.

Pere Jané

Oficina del portaveu.

LES GRAVACIONS VIDEOGRÀFIQUES DELS GRUPS D'INVESTIGACIÓ

Ja ningú no dubta de la importància creixent que té el món de la imatge en la nostra societat, de la qual la policia forma part. És per això que cada vegada s'imposen amb més força els sistemes videogràfics per ajudar a resoldre casos policials. Si més no, el vídeo -que no és res més que una "càmera fotogràfica" que fa 25 "fotos" per segon- ens pot donar idees més aproximades de com és un lloc concret, quina és la fisonomia d'una persona o quina acció o fet han tingut lloc. Però el vídeo no és un sistema infal·lible; s'ha de saber utilitzar correctament i s'han de conèixer quines són les seves limitacions.

Evidentment, els grups d'investigació del cos de Mossos d'Esquadra no són aliens a aquest corrent i utilitzen, cada cop més, el vídeo com a suport de les seves investigacions. Com que en molts casos l'investigador que hagi de fer l'enregistrament no és un especialista en la matèria, aquest article pretén donar una sèrie de pautes d'utilització general de les videocàmeres. En el cos disposem de diferents tipus de models de càmera, però la seva utilització és bàsicament la mateixa en tots els casos.

Així doncs, ens referirem a tres actuacions "típiques" en què els grups d'investigació poden trobar interessant fer una gravació videogràfica: els seguiments a persones, les entrades i perquisicions i les inspeccions oculars bàsiques.

ELS SEGUIMENTS

Normalment, un seguiment es fa des de distàncies considerables. És per això que la utilització del zoom en la posició de màxim teleobjectiu (la T del comandament del zoom) és la que bàsicament es farà servir. Però el teleobjectiu al màxim ens planteja uns quants problemes. Per una banda, l'objectiu està treballant amb angles de captació de la imatge de 4 o 5 graus (la visió humana té un angle de captació d'uns 45 graus). Això fa que qualsevol moviment de la càmera, per petit que sigui, es tradueixi en una gran sotragada en la imatge enregistrada, cosa que pot fer-nos perdre una informació important. És, per tant, importantíssim muntar la càmera damunt un trespeus, que ens ajudarà a acompanyar els moviments dels subjectes a enregistrar d'una manera suau. Si estiguéssim en un lloc on no cap el trespeus (per exemple, dins d'un cotxe) i no hi ha altra possibilitat que agafar la càmera a la mà, recolzarem els braços en algun punt estàtic per intentar moure la càmera el mínim possible.

En relació amb el zoom, s'ha de tenir en compte que les càmeres digitals tenen, a més del focus òptic normal, un focus digital, el qual engrandeix la imatge electrònicament. Aquest tipus de zoom digital no és recomanable ja que pixelitza (apareix un granulat molt ostensible) molt la imatge, i arriba a fer que no es reconegui el que s'està enregistrant. Per tant, si no és imprescindible per raó de la distància, no farem servir el zoom digital (marcat amb una D a la pantalla de la càmera).

Un cop la càmera està muntada, hem de preparar-la per enregistrar. Bàsicament totes les càmeres treballen amb dos modes: l'automàtic i el manual. En principi, els grups no especialitzats en l'ús de càmeres ja en tenen prou amb l'ús del mode automàtic o full auto, el qual només permet a l'usuari utilitzar el zoom. Però amb el mode automàtic l'enfocament també ho és. L'enfocament automàtic no ens hauria de plantejar problemes, sempre i quan hi hagi bona llum i no hi hagi cap objecte que ens pugui destorbar (branques d'arbre, cotxes, persones passant...) entre la càmera i l'objecte que ens interessa enregistrar. Si ens trobéssim en algun d'aquests casos, l'enfocament automàtic no mesuraria correctament les distàncies que ens interessen i es desenfocaria la imatge. Així doncs, amb poca llum, o si hi ha objectes que ens puguin destorbar, utilitzarem el focus manual a través del modus manual o preset de la càmera.

També hi ha la possibilitat que el seguiment es faci des d'una posició propera a l'objecte a enregistrar (per exemple, un seguiment des d'un cotxe). En aquest cas, s'hauria d'obrir el zoom al màxim (posició W o wide del zoom), i aconseguirem que qualsevol objecte que passi per davant de la càmera quedi enfocat. De la mateixa manera que en el cas anterior, si hi ha bona llum, deixarem el full auto de la càmera. En cas contrari, haurem de posar l'enfocament manual a través del mode manual o preset de la càmera.

En posicions properes a l'objecte és important evitar que la càmera es pugui fer notar. Per això, hem d'apagar el tally o llum vermell que s'activa quan s'està enregistrant. Si no sabem com apagar-lo, col·locarem un tros de cinta adhesiva per tapar-lo.

Un problema típic a l'hora de fer un reconeixement fisonòmic és que la captació de la imatge s'hagi fet a contrallum. El que veurem serà una silueta fosca sense valor identificatiu. Encara que totes les càmeres tenen eines que poden compensar aquest error (exp o exposure), sempre que sigui possible, hem d'intentar col·locar-nos en una posició en què tinguem el llum al nostre darrere.

Abans de l'enregistrament, és important enregistrar els 10 o 15 primers segons de la cinta amb una caràtula que indiqui alguna dada de la gravació (cas, diligències, data, etc.). Això permetrà una ràpida identificació de la cinta i, a més, servirà per poder aprofitar totes les imatges en cas d'una possible edició posterior.

ENTRADES I PERQUISICIONS

Amb l'enregistrament en vídeo d'entrades, es pretenen bàsicament dues coses: per a l'investigador, serveix per estudiar si l'entrada es va fer correctament, per a terceres persones serveix per poder observar d'una manera fidedigna com va ser l'entrada. Per aconseguir aquests objectius, el que enregistrem no només ha d'estar tècnicament ben gravat sinó que ha de ser prou entenedor. Qui vegi les imatges ha d'entendre on ha tingut lloc l'entrada, què s'estava buscant, què s'ha trobat i on s'ha trobat.

Per preparar la càmera, valen alguns consells ja vistos en l'apartat dels seguiments. Normalment treballarem en interiors amb poca llum, i si es preveu que portarem una torxa amb la càmera, haurem d'optar pel mode manual de la càmera i activar l'enfocament manual (si hi hagués exteriors amb bona llum activaríem el mode totalment automàtic). En les entrades, el fet d'activar l'enfocament manual només es deu a les fluctuacions i errors de lectura que donen els autofocus de les càmeres en condicions de poca llum.

La part més important a l'hora de fer una entrada (o una inspecció ocular) és que la fem en tot moment amb el zoom en la posició més angular (la posició W o wide) sense tocar el zoom en cap cas. El que aconseguirem amb aquesta tècnica és tenir enfocada en tot moment l'escena; encara que ens apropem o allunyem molt d'un objecte sempre el tindrem enfocat. També evitarem, així, els moviments bruscos de càmera.

Torno a recalcar que no s'ha d'utilitzat el teleobjectiu del zoom, excepte en el cas que hi hagi alguna cosa que ens interessi enregistrar i no estigui al nostre abast acostar-nos-hi.

Per enfocar les càmeres analògiques manualment, accionarem el teleobjectiu al màxim, enfocarem algun motiu i obrirem el zoom fins a tenir-lo en la posició de gran angular. Ja tindrem la càmera enfocada durant tota la gravació.

En el cas de les càmeres digitals, obrirem el zoom a gran angular i enfocarem directament l'escena. En aquestes càmeres pot ser que si fem un macro (ens acostem molt a un objecte perquè ocupi la totalitat de la imatge de la pantalla) es pugui desenfocar una mica la imatge. Només haurem de tocar una mica la rodeta de l'enfocament per tenir la imatge nítida.

Abans d'iniciar l'entrada, gravarem, igual com en els seguiments, una caràtula d'uns 10 o 15 segons on constin algunes dades de l'entrada.

Per gravar l'entrada (o la inspecció ocular) es poden fer servir tres tècniques d'enregistrament: escena a escena, gravant els moviments mentre caminem o les dues tècniques combinades segons el moment.

Malgrat que la gravació en moviment ens ajuda que s'entengui millor la continuïtat de l'escena (per exemple, l'acció de gravar quan entrem en un immoble), si no es té experiència en gravacions, recomano la gravació escena a escena, aturant la gravació després de cada plànol. Quan es tingui més experiència és bo combinar les dues tècniques.

Qui posteriorment vegi la gravació l'ha d'entendre, per això no hem d'aportar més informació de la necessària; la farem arribar ordenadament i d'una manera que sigui totalment comprensible.

Per aconseguir-ho, és molt convenient fer una prova de l'escena, però sense enregistrar. Si més no, podem fer-nos un esquema mental d'allò que volem ensenyar mitjançant les imatges. Així tindrem les idees clares i només ensenyarem allò realment important i destacable, sense enregistrar imatges supèrflues ni moviments bruscos de càmera que l'únic que aconseguirien seria fer perdre el fil conductor de l'entrada a qui posteriorment vegi la gravació.

Iniciarem l'enregistrament situant el lloc, sigui interior o exterior. Si es tracta d'un immoble, és important que es vegi l'entrada que dóna al carrer, i situar-la en el seu entorn mitjançant un lent moviment horitzontal de la càmera. També és important fer un plànol de la placa on figura el nom del carrer (sempre que aquest no aparegués ja en el plànol anterior).

Un cop a l'interior de l'immoble, farem lentes panoràmiques que ajudin a descriure de la manera més aproximada possible com és el lloc. Si ho creiem convenient, podem fer diverses panoràmiques de cadascuna de les estances des de diferents angles per així cobrir tots els costats.

A partir d'aquí, ens anirem centrant en els plànols de conjunt, de detall i fins i tot macro que aconseguiran centrar l'atenció en els elements més importants de l'entrada (per exemple, comencem per un armari, després ens centrem ens els calaixos interiors i finalment ensenyarem què hi ha dins dels calaixos). Repetirem el procés en cadascuna de les estances fins que acabi l'entrada.

Finalment, vull recordar que en una entrada hi intervé molta gent. És per això que, en el possible, el càmera ha d'intentar avançar-se a les acumulacions de gent que tapin una visió completa de l'escena.

INSPECCIONS OCULARS (IOTP)

Els principis bàsics tant tècnics com artístics (tipus de plànols, moviments de càmera, etc.) per gravar una inspecció ocular són pràcticament idèntics que en el cas de les entrades, tenint en consideració algunes diferències.

És molt important enregistrar el lloc abans de fer la IOTP pròpiament dita per tenir una idea el més exacta possible de com es va trobar el lloc a l'arribada de la policia. S'ha de tenir molta cura de no destruir o alterar els possibles indicis. És per això que la preservació de l'escena és prioritària en la gravació que puguem fer.

Un cop la policia científica o els grups d'investigació hagin fet la inspecció ocular, ja podrem fer la gravació més completa; centrant-nos finalment en els indicis trobats, numerats i referenciats.

És una eina molt útil en aquest tipus de gravacions que el càmera vagi narrant tot el que veu, per on passa, quin aspecte tenen els indicis, les posicions dels objectes o de les persones, etc. La càmera enregistrarà la veu, que podrà ajudar l'investigador a fer-se una idea més aproximada i real del lloc, fins i tot a apreciar aquells detalls que en un principi es poden escapar a la vista.

Francesc Tomàs i Facerias

Caporal de la Unitat Central de Fotografia i Audiovisuals
Àrea Central de Policia Científica

JOSÉ MARÍA MENA: "EL GRANS PROBLEMES NO ENS HAN DE FER PERDRE L'OPTIMISME"

José M. Mena, Villarcayo (Burgos) 1936. És el fiscal en cap de Catalunya.

La seva primera destinació com a fiscal va ser Tenerife, a meitat dels anys 60, i poc després ja va arribar a Catalunya, on va continuar la seva carrera judicial fins a arribar a ser el màxim responsable de la Fiscalia.

Optimista per naturalesa, és un gran conversador, a qui encanta practicar l'equitació.

En aquest entrevista ens parla de la nova llei del menor i també de la seva visió personal de la relació dels fiscals amb la policia.

Quina valoració fa de la nova llei del menor?

Crec que fent aquesta llei hem estat molt valents i decidits. La Fiscalia de Catalunya, des de fa molt anys, vam ser els primers a plantejar que era necessària una reforma legislativa d'aquestes característiques, i hem treballat intensament per aconseguir-ho.

Personalment crec que es una llei atractiva i que a mig termini serà molt positiva per ajudar a encarar amb garanties jurídiques un àmbit tan important com el dels menors.

Certament encara hi ha problemes, de tot tipus, des dels més complexos als més domèstics, però estic segur que, amb voluntat, paciència i treball, tots junts tirarem endavant la llei.

Es pot dir que estem vivint dins de la casa i encara no l'hem acabat de construir, però tot arribarà.

Hi ha qui pensa que aquesta llei s'ha fet de manera precipitada...

Per a aquesta gent, el més fàcil era no fer res, continuar amb l'antiga llei i al·legar que seria complicat assimilar els canvis. Però, nosaltres, els que creiem en la nova llei, som dels que pensem que era absolutament necessària una llei com aquesta que, entre altres coses, aporta molts elements que són manifestament progressistes, i que omple molts buits que fins ara no estaven coberts. Sóc conscient que els canvis sovint fan por, però a la vida cal ser valents.

Davant d'aquesta situació hem de començar a fer coses, i a poc a poc ho anirem fent bé. El legislador va ser savi en deixar un any d'adaptació, però no ha estat fins ben entrat el mes de novembre que hem començat a plantejar-nos la nova llei i a treballar. A la gent que no ho veu possible, els preguntaria: què hem de fer?, esperar 10 anys més? Alguna vegada s'havia de prendre la llei del menor seriosament i posar-la en marxa.

Ara ja no podem tirar-nos enrere, entre d'altres coses perquè els que creiem en aquest llei som els primers optimistes i ens neguem a quedar-nos sense fer res.

Com veu la creació d'una unitat de policia judicial adscrita a la Fiscalia de Menors?

Seria molt desitjable la creació d'una unitat de menors adscrita permanentment a la Fiscalia. Hauria de ser un grup professional i preparat que es dediqués plenament a l'àmbit de menors.

Recordo que fa anys els mossos d'esquadra tenien un grup de menors extraordinàriament eficaç i molt professional. Tots els fiscals que van treballar amb la policia autonòmica en aquella etapa tenen un records molt positius d'aquella unitat. Personalment, crec que és molt necessària la creació d'un grup d'aquestes característiques.

Un dubte que ha sorgit de la nova llei és el dret que té el menor detingut de poder-se entrevistar amb el seu advocat

És cert, en aquest punt hi ha debat. Reconec que els fiscals, aquí a Catalunya, encara no hem acordat res en concret d'aquesta situació. De moment, és un dels articles de la llei que cal analitzar i valorar de forma molt concreta.

La instrucció de la Fiscalia General de l'Estat no ha aprofundit en aquest tema i encara no s'ha pronunciat.

No obstant això, la meva opinió és que el menor pot entrevistar-se amb l'advocat abans de declarar. Però comprenc, i en sóc conscient, que això comporta moltes dificultats als investigadors, tant policies com fiscals.

No ens enganyem, el legislador, el que ha volgut plantejar amb aquest article de manera descarada és que el detingut pugui tenir instruccions del que ha de dir o no ha de dir per no ser inculpat. Això està claríssim.

Però també val a dir que la presència de l'advocat no hauria de ser només per garantir i respectar els drets del detingut, sinó també per a altres funcions i en un altre sentit.

En quin sentit?

En el sentit que si la defensa pren una posició activa i professional, no té sentit que hagi d'intervenir després de la declaració, perquè després no podrà defensar amb garanties el seu client ja que en aquell moment ja haurà parlat davant la policia.

En aquest país encara no està clar quins són els límits de la funció de la investigació de la policia ni dels fiscals.

Totes les parts d'un procés han de partir amb les mateixes possibilitats, i això s'ha de permetre a tots els que intervenen, tant als investigadors com als que jutgen i als que defensen, fent un símil, tothom ha de poder menjar del seu plat sense barrejar-se en la feina dels altres. Si tothom és professional i actiu, no ha d'haver-hi problemes, tot i que reconec que és un tema complex que necessitaria d'un debat profund.

Amb la nova llei pot donar-se el cas que un jutge de menors doni una ordre d'entrada en un domicili, el fiscal instrueixi i després sigui el mateix jutge que ha donat l'ordre el que jutgi?

Encara no s'ha plantejat aquesta situació, però és evident que en aquest cas qui ha de jutjar és un jutge diferent al que ha instruït la causa, això és obvi i es cometria una irregularitat si no fos així.

Però, tret de petites coses, els procediments i les formes s'aniran solucionant amb experiència i treball.

El veig molt optimista…

Ho sóc per naturalesa. El més important és no admetre el retrocés; si les coses no funcionen prou bé, les hem de percebre amb esperit de superació i saber rectificar. No cal ser catastrofistes, sóc conscient que hi ha problemes, però estic il·lusionat i convençut que, concretament la llei del menor, serà una bona llei per a tots els professionals.

Però, li ho repeteixo, jo sóc optimista des de fa més de 36 anys i em nego a caure en el pessimisme, i també em nego que ningú m'hi faci caure.

Com valora vostè la llei de estrangeria?

Per a mi, té dues parts, una que és la regulació de la gent per legalitzar la seva documentació, i la part que més em desconcerta és que es vol privar els estrangers de drets fonamentals. Perquè la llei diu que no tenen dret a reunió i en canvi han estat reunits durant setmanes en una església, o que no tenen dret a manifestar-se i en canvi se'ls va veure manifestant-se pel passeig de Gràcia. Crec que els immigrants han de tenir els mateixos drets que tothom… i, a més, en un país on fa falta mà d'obra, fan falta nens, fan falta soldats… és absurd posar límits.

Per a mi la integració és poder conviure tothom amb tothom. És respectar els costums i les tradicions i no molestar ningú. Però tampoc no podem entendre que la integració sigui dissoldre una cultura en una altra cultura.

Ara, tampoc no es pot consentir, des del punt de vista juridicopenal, que un home magribí maltracti la seva dona perquè en el seu país és costum, o que els nens no vagin a l'escola… això de cap manera, cal obligar aquells nens a fer el que fan els nens del país que els acull, aquesta sí que és una manera d'integrar-los.

Què en pensa, del desplegament del cos de Mossos d'Esquadra a tota Catalunya?

La Fiscalia ha tingut contacte amb els Mossos d'Esquadra des de fa anys i sempre he tingut una alta valoració de la seva feina. S'ha de tenir en compte que és un cos de policia jove i que encara cal ser pacients. No obstant això, les expectatives dels Mossos d'Esquadra de cara a desplegar-se per Barcelona i la seva àrea metropolitana són extraordinàries.

Sóc conscient que hi haurà dificultats, però el cos ha de madurar i fer-se.

Amb professionalitat i voluntat tenen vostès un gran futur.

Pere Jané

Oficina del Portaveu