Número

13

U.E.M: La Unitat Especial de Muntanya, un servei d'alçada

El febrer de l'any 2000, seguint directrius del Departament d'Interior, es va iniciar un pla de formació, adreçat a un grup seleccionat de membres del cos de Mossos d'Esquadra, per donar resposta a les funcions policials de seguretat a l'alta muntanya i a les zones de difícil accés.

Formació

La formació es va concretar en dues fases, la primera va desenvolupar-se principalment a la Val d'Aran, on bàsicament es van fer travesses d'esquí de muntanya i alpinisme; la segona fase va concentrar-se a la zona del Pallars, amb pràctiques d'escalada, espeleologia, barranquisme i tècniques de progressió vertical. Durant aquest període de formació vam tenir la col·laboració directa dels membres del GRAE (Grup de Recolzament d'Activitats Especials) dels Bombers de la Generalitat de Catalunya .

Per altra banda, també es va comptar amb la formació impartida per diferents àrees i unitats del cos de Mossos d'Esquadra.

Des d'aquí vull agrair la dedicació i els mitjans que ens han ofert els bombers, agraïment concretament extensiu tant als bombers voluntaris com als funcionaris dels parcs de Bellaterra, Vielha, la Pobla de Segur i la Seu d'Urgell i, molt especialment, als homes i les dones que componen el GRAE.

La valoració d'aquestes dues fases ha estat molt positiva ja que, per una banda, s'ha consolidat un grup de treball cohesionat, amb una formació específica i preparat tècnicament per afrontar qualsevol intervenció i, per l'altra, s'ha aprofundit en la relació amb la resta de professionals que intervenen en un accident de muntanya.

Un cop finalitzats els períodes formatius podem dir que la UEM del cos de Mossos d'Esquadra ja és operativa per donar servei a qualsevol petició relacionada amb la seva tasca específica.

La preparació dels membres de la unitat és constant ja que d'aquesta forma s'aconsegueix un grup humà homogeni i compacte, del tot necessari per a desenvolupar aquests serveis. Donar resposta efectiva en moments molt durs, amb climatologia i condicions pèssimes no és fàcil, requereix sobretot confiança plena en els membres del grup, s'han de superar els moments crítics entre tots, fet que consolida una forma compacta de treballar.

La selecció s'ha basat primordialment en proves tècniques, però val a dir que ha influït de forma decisiva el perfil personal, l'equilibri emocional i la capacitat d'autocontrol de cada un dels membres que componen la UEM.

Les situacions que s'han d'afrontar, majoritàriament, són moments extrems, en què la motivació i l'empenta personal estan per sobre de tot. Haver d'anar a buscar alguna persona accidentada quan la situació meteorològica és del tot desfavorable és un repte i l'objectiu està clar: trobar-la!, però també vius el patiment i l'angoixa que això comporta.

Entrenament

Per poder donar resposta a qualsevol servei sol·licitat, els membres de la UEM diàriament fan entrenaments específics en aquelles activitats en què poden ser requerits.

Activitats basades majoritàriament en pràctiques d'alt risc en medis naturals, com són: el barranquisme, l'escalada, l'espeleologia, l'esquí de muntanya i d'altres activitats relacionades.

Totes aquestes pràctiques es fan en el seu entorn natural i amb les mateixes condicions que en un cas real, ja que d'aquesta forma s'aconsegueix, per un costat, un major coneixement del territori, és a dir, les àrees de major afluència per a la pràctica d'esports d'aventura i, per un altre, el grup es familiaritza amb les característiques del terreny, vull dir, en espais verticals o tancats on les paraules vertigen i claustrofòbia no existeixen.

També es fan pràctiques amb diferents serveis especials del cos de Mossos d'Esquadra, com poden ser el GEI o el Grup de Subsòl, per tal de compartir coneixements i tècniques per millorar el resultat final d'un servei.

Tasques

A part de donar una resposta a requeriments dels usuaris del medi natural, també cal destacar la tasca de prevenció que fa la UEM, s'informa als practicants dels esports d'aventura sobre els riscos que poden produir-se si les condicions i el material que utilitzen no són els adequats per a la seva pràctica.

Aquesta tasca de prevenció es fa dia a dia, es concreta en determinats esports i temporades (la pràctica del barranquisme s'intensifica a la primavera, després del desglaç), això ho fa més fàcil ja que, com s'ha explicat abans, la unitat treballa i s'entrena en el mateix entorn.

La necessitat de crear una unitat d'aquestes característiques ve donada pel nombre d'accidents que es produeixen a la muntanya i el buit que quedava quan es produïa un accident amb ferits greus o morts, ja que la majoria de vegades aquests no eren investigats, ni tan sols se'n definien les causes.

Actualment la UEM dóna servei en diferents activitats com poden ser:

• Col·laboració en rescats de muntanya
• Prevenció d'accidents de muntanya
• Trasllat de cadàvers en llocs de difícil accés
• Investigació d'accidents de muntanya
• Seguretat ciutadana en pistes d'esquí
• Suport en la prevenció de la caça furtiva
• Recerques de difícil accés
• Suport a diferents serveis de la Policia de la Generalitat

Així com qualsevol activitat policial en què sigui necessària una unitat d'aquestes característiques.

Mitjans humans

Actualment la UEM està dividida en dues bases operatives, una a la Seu d'Urgell i l'altra a Vielha, des de la Seu d'Urgell es comanda la unitat i es manté la coordinació amb Bombers.

El grup de la Seu d'Urgell dóna servei a totes les comarques on actualment el cos de Mossos d'Esquadra està desplegat, i el grup de Vielha ho fa principalment a la zona d'influència de la Val d'Aran, l'Alta Ribagorça i el Pallars, amb especial atenció al Parc Nacional de Sant Maurici - Aigües Tortes.

Tot i aquesta divisió territorial, els dos grups estan constantment relacionats, per desenvolupar pràctiques conjuntes i serveis que puguin sorgir.

Mitjans materials

El grup compta amb material específic, personal i del grup. Parlem de material tècnic i de vestuari que ha estat dissenyat i adaptat per portar a terme les diferents activitats amb major seguretat.

Cada membre del grup treballa amb el seu propi material, que és revisat diàriament perquè estigui en les millors condicions per reduir el risc i el perill, per a la seva pròpia seguretat i la dels altres.

Quant al mitjà de transport, la UEM disposa de vehicles de dotació tipus tot terreny, però la major part de les actuacions les fa amb helicòpter, que permet accedir de forma ràpida i directa a la zona de l'incident. Això facilita molt la nostra feina, si no fos així, caldria més temps i més efectius i això dificultaria l'evacuació de la víctima.

És un inconvenient quan les condicions de vol no són del tot favorables o quan és de nit. No hi ha altra opció que accedir als llocs a peu, amb tot el material necessari, fet que retarda l'evacuació.

El temps de resposta, tant si comptem amb mitjans aeris o no, és immediat. Un cop s'ha rebut l'avís, el grup s'activa, ja que actualment disposem d'efectius les 24 hores del dia, amb dos grups de reserva que estan dotats amb sistemes personals de localització. L'objectiu del grup és donar resposta i eficàcia.

Col·laboració

Durant els mesos que la unitat porta treballant s'ha col·laborat amb els grups de rescat de muntanya de policies d'altres països, com es el cas del Grup de Muntanya de la Policia d'Andorra, i grups de rescat de la Gendarmeria i CRS de França. Així com també amb els bombers d'Andorra i de la Comunitat de Madrid.

Un dels moments en què aquesta col·laboració s'ha fet més evident ha estat durant la recerca de les víctimes del puig de Balandrau (Ripollès), on malgrat les dificultats existents, es va poder consolidar el que actualment és un espai de col·laboració excel·lent.

En el cas del Grup de Muntanya de la Policia d'Andorra val a dir, que hi ha una molt bona relació i una millor coordinació amb el nostre cos i, concretament, amb el nostre grup.

Intervenció de la UEM

La UEM s'activa quan es produeixen accidents de muntanya amb víctimes mortals, en aquests casos el grup es desplaçarà al lloc de l'accident sigui quina sigui la seva ubicació i procedeix a recollir informació per iniciar la investigació de l'accident. També realitza la IOTP en el lloc on s'han produït els accidents.
El resultat d'aquesta investigació queda reflectit en un informe tècnic pericial que s'adreçarà al Jutjat d'Instrucció del partit judicial corresponent.

També es realitza un informe tècnic quan a causa de l'accident, la persona pateix lesions molt greus i quan les causes del sinistre no siguin prou clares.

Caporal Joffre Calduch

Coordinador del Grup de Muntanya

La llei de responsabilitat penal dels menors i l'acuació policial II

La detenció del menor

L'estudi de la problemàtica jurídica i pràctica que per als agents de policia pot implicar la privació de llibertat ambulatòria i temporal d'un menor de 18 anys implica també l'anàlisi dels diferents aspectes que integren tota detenció policial i que recollim a continuació:

1. Supòsits en què és procedent la detenció policial d'un menor

Per detenció policial hem d'entendre aquella que no només és practicada per la policia sinó que, a més, la policia és també qui pren la decisió inicial de privar de llibertat una persona. Per tant, no inclourem aquí els casos en què la policia practica una detenció complint l'ordre donada per l'autoritat competent (jutges, magistrats o membres del Ministeri Fiscal).
Respecte d'aquest punt, la Llei orgànica 5/2000 no estableix cap criteri genèric ni específic que vinculi la policia a l'hora de decidir quan és procedent privar de llibertat un menor o jove. Per aquesta raó, i davant la manca d'una regulació específica, la doctrina legal autoritzada ha afirmat que la policia pot detenir un menor d'edat en els mateixos casos i condicions que procedeix la detenció dels adults, és a dir, en els mateixos supòsits que recull la Llei d'enjudiciament criminal (LECr) als articles 490 i següents. Tot i aquesta primera consideració, entenem que aquesta afirmació té determinades especialitats o límits quan parlem de la detenció de menors. Aquests límits són, d'una banda, que mai no es pot detenir un menor de 14 anys, ja que està exempt de tota responsabilitat penal i també queda fora del règim de mesures reeducatives que preveu la llei penal del menor. Els menors de 14 anys només estan sotmesos als mecanismes de protecció i emparament que recull la normativa civil (article 3 de la Llei orgànica 5/2000) i, per aquesta raó, la seva detenció, considerada com a mesura cautelar dirigida a assegurar la subjecció del delinqüent al procediment penal, seria del tot punt improcedent i inaplicable perquè l'enjudiciament penal del menor de 14 anys mai no existirà. D'altra banda, hem de recordar que, amb caràcter general, no procedeix la detenció per simples faltes (article 495 de la LECr) i, amb més raó encara, si els presumptes autors de les faltes són menors entre 14 i 18 anys, ja que aquests, segons l'article 9,1 de la llei penal del menor, mai no seran sancionats amb penes privatives de llibertat ni amb mesures d'internament, per la qual cosa seria inidònia i desproporcionada l'actuació policial que comportés privar de llibertat temporalment i cautelarment (la detenció) una persona que mai no rebrà una sanció definitiva d'aquesta mena.

Centrant-nos, doncs, en l'estudi dels casos concrets en què la detenció policial d'un menor d'edat pot ser practicada, hem de recordar que aquesta està regulada a l'article 492 de la LECr, el qual ha de ser interpretat de manera restrictiva, com així ha declarat el Tribunal Constitucional des dels seus inicis en referir-se al conjunt de normes que regulen les limitacions a la llibertat personal (STC 41/82, de 2 de juliol; 117/87, de 8 de juliol; 233/93, de 12 de juliol, i 9/94, de 17 de gener). Aquesta obligada interpretació restrictiva haurà de ser encara més estricta quan es tracti de valorar i decidir la possible detenció d'un menor. En aquesta línia de consideracions, la Circular de la Fiscalia General de l'Estat 1/2000, relativa als criteris d'aplicació de la Llei orgànica 5/2000, estableix, en parlar de les mesures cautelars, que els fiscals han d'extremar la vigilància i el control de la regularitat de les detencions policials demanant a la policia -tan bon punt els fiscals rebin la comunicació de la detenció d'un menor prevista a l'article 17- informació puntual dels motius i les circumstàncies que han portat a practicar la detenció i instant-la perquè posi en llibertat el menor si el fiscal no considera prou justificada la mesura de privació de llibertat.

Aquestes consideracions comporten que l'article 492 de la LECr ha de ser interpretat no com una obligació del policia de detenir tots els menors que es trobin en algun dels supòsits d'aquell article sinó, més aviat, com una facultat o possibilitat de detenir que el policia ha d'utilitzar només quan sigui necessària 1 i quan la detenció del menor sigui proporcionada a la seva conducta típica i a les seves circumstàncies 2. D'altra banda, cal recordar que els supòsits en què la policia pot detenir són els previstos a l'article 492 de la LECr i que són, bàsicament, el delicte flagrant i quan la policia tingui indicis racionalment suficients que la persona la detenció de la qual es pretén ha participat en la comissió d'un delicte que, com ja hem dit, en el cas dels menors, ha de tenir gravetat.

Quan no es practiqui la detenció del menor autor d'un delicte, la policia pot fer ús de la mesura alternativa prevista a l'article 493 de la LECr consistent a posar els fets en coneixement de l'autoritat competent (fiscal de menors) mitjançant les corresponents diligències o l'atestat policial i on constarà la identitat, el domicili i altres circumstàncies identificatives del menor. En aquests casos, el menor ha de ser entregat als seus representants legals i, en el cas que se li prengui declaració sense estar detingut, s'ha de fer davant els seus pares o representants. El menor, a més, tindrà el dret de defensa previst a l'article 118 de la LECr per a tota persona a la qual s'imputi la comissió d'un fet punible.

1 Principi de necessitat: no hi ha cap altra mesura eficaç que sigui meny carregosa pel menor.

2 Principi de proporcionalitat: suposa que els menors només han de ser detinguts per fets greus o que siguin susceptibles de la mesura d'internament prevista a l'article 9.2 de la llei penal dels menors, és a dir quan es tractin de fets comesos amb intimidació o violència en les persones o actuant amb greu risc per a la seva vida o integritat física.

2. Drets del menor detingut

Quan es detingui un menor de 18 anys, té els drets que expressament se li reconeixen a l'article 17 de la llei penal del menor, que han de posar-se en relació amb els drets que també li atribueix l'article 22 del mateix cos legal. Aquests drets són els següents:

a. Dret a ser informat, de manera immediata, clara i comprensible dels fets que se li imputen, dels motius de la seva detenció i dels drets que li corresponen. Aquesta informació l'ha de practicar la mateixa policia des del moment de la seva detenció i, per això, és aconsellable treballar amb un model d'acta de lectura de drets específica per als menors, ja que aquests tenen uns drets propis i diferents particularitats sempre que siguin detinguts.
El menor detingut ha de ser informat dels drets que reconeix l'article 520 de la LECr per a tot detingut i, a més, dels drets que li reconeix, de manera específica, la llei penal del menor.

b. Dret que es comuniqui, de manera immediata, el fet de la seva detenció i el lloc de la seva custòdia als legals representants del menor i al Ministeri Fiscal. Aquesta comunicació preceptiva al Ministeri Fiscal permet a aquest últim, des del primer moment, controlar l'actuació policial i valorar si la detenció practicada ha estat o no correcta.

c. Dret del menor detingut i estranger que el fet de la seva detenció sigui comunicat al consolat respectiu. Aquest dret li correspon quan el menor tingui la seva residència habitual fora d'Espanya o bé quan aquesta comunicació sigui sol·licitada pel mateix menor o pels seus representants legals.

d. El detingut menor ha de declarar, sempre, en presència del seu advocat i de les persones que en tinguin la pàtria potestat, tutela o guarda. En el cas que els seus representants legals no compareguin o sigui contraproduent la seva presència, s'ha de prendre la declaració davant un representant del Ministeri Fiscal diferent d'aquell que hagi de ser l'instructor de l'expedient.

e. Mentre duri la detenció, el menor ha de romandre en dependències adequades, separades i diferents de les que s'utilitzin per als majors d'edat.

f. Durant la seva detenció, els menors tenen dret a l'assistència social, mèdica i psicològica que necessitin segons les seves circumstàncies personals. El reconeixement d'assistència social i psicològica, fins i tot en fase policial, comporta una gran innovació introduïda per la llei penal del menor, que implica que els funcionaris de policia han de facilitar i garantir aquest tipus d'ajut, avisar el treballador social o psicòleg corresponent i permetre la seva entrevista amb el menor detingut sempre que aquest ho demani. L'efectivitat d'aquest dret del menor requereix, però, l'establiment d'un sistema o xarxa (mitjançant convenis amb les institucions públiques competents) que garanteixi el compliment real d'aquest nou dret del menor, fins i tot a les dependències policials. Aquest servei no estava previst anteriorment com una de les tasques policials al menor detingut i, per aquesta raó, la policia ha de tenir un especial interès que s'estableixin els mecanismes que n'assegurin la viabilitat des de les mateixes comissaries de policia, ja que hem de tenir en compte que l'incompliment d'aquesta assistència social, mèdica i psicològica al menor per part de la policia podria constituir el tipus penal de detenció il·legal previst a l'article 530 del Codi penal.

3. Característiques pròpies de la detenció d'un menor

Quan la policia privi temporalment de llibertat un menor de 18 anys, ha de tenir en compte que aquesta detenció té un règim jurídic propi i diferent de la detenció dels adults. Aquestes diferències fan referència, bàsicament, a l'assistència lletrada al detingut menor i al termini màxim o la durada d'aquest tipus de detencions.

a. Assistència lletrada al detingut menor d'edat

L'article 17.2 de la Llei de responsabilitat penal dels menors disposa que tota declaració del detingut s'ha de practicar en presència del seu lletrat. Aquesta afirmació té com a conseqüència que, en cap cas, i a causa del principi del superior interès del menor que informa aquesta normativa, la policia pot prendre declaració a un menor de 18 anys detingut si aquesta no es fa en presència i amb l'assistència del seu advocat.
Per aquesta raó, entenem que el detingut menor no pot fer ús de les facultats que l'article 520.4 in fine i 520.5 de la LECr reconeixen als detinguts adults. És a dir, si transcorregut el termini de 8 hores no compareix injustificadament a les dependències policials cap advocat per assistir el menor en la seva declaració, la policia actuant no pot prendre-li declaració, donat que a aquest no se li reconeix la capacitat per consentir declarar sense advocat, com sí que poden fer els detinguts majors. En aquest supòsit, l'actuació policial ha de consistir a comunicar aquesta incidència a la Fiscalia de Menors corresponent perquè prengui les mesures i decisions adequades, sense perjudici que, davant d'aquest cas, la policia pugui acordar posar en llibertat el menor o passar-lo directament a disposició del fiscal de menors perquè sigui aquest qui li prengui declaració en presència d'un advocat i a les mateixes dependències de la Fiscalia. En qualsevol cas, la policia no haurà practicat la declaració del detingut menor en no haver estat possible la seva defensa o assistència lletrada.
D'altra banda i segons l'article 520.5 de la LECr, quan el menor estigui detingut en virtut de delictes contra la seguretat del trànsit, aquest no podrà renunciar a la seva assistència lletrada i, per tant, en aquests casos, hem d'entendre que la previsió de l'article 17.2 de la llei penal del menor és preferent i especial respecte del que disposa amb caràcter genèric la LECr. Per aquest motiu, els funcionaris de policia amb tasques de seguretat del trànsit han de tenir en compte que, sempre que es tracti de prendre declaració a un menor per algun d'aquests delictes, la presència del seu advocat serà preceptiva i vinculant per a la policia ja que, en aquesta matèria, no es reconeix un dret d'opció o capacitat discrecional al menor detingut.

L'assistència lletrada al detingut menor presenta també determinades particularitats que fan referència al contingut mateix de la intervenció de l'advocat. Concretament, l'article 520.6.c de la LECr disposa que l'assistència de l'advocat al detingut consisteix, entre d'altres facultats, a entrevistar-se reservadament amb el detingut una vegada practicada i finalitzada la diligència en què hagi intervingut l'advocat. Ara bé, aquest precepte, en matèria de menors, s'ha de posar en relació amb l'article 22.1.b de la llei penal del menor, que disposa que el menor té dret a entrevistar-se reservadament amb el seu advocat, fins i tot abans de practicar-se la declaració. Al respecte, determinar si el menor detingut pot entrevistar-se o no amb el seu advocat abans de declarar ha estat una qüestió discutida pels diferents operadors jurídics que apliquen la Llei orgànica 5/2000. Sobre aquest punt, la majoria de la doctrina més recent considera que el menor pot entrevistar-se reservadament amb el seu advocat abans i després de la seva declaració, fins i tot quan es tracta de la declaració d'un menor que es troba detingut en una comissaria de policia. Aquesta interpretació és la que considerem més adequada a l'esperit i propòsit de la normativa reguladora de la responsabilitat penal dels menors, ja que l'altra interpretació negativa implicaria buidar de contingut i eliminar la raó de ser de l'article 22.1.b abans esmentat, ja que no hi hauria cap diferència entre l'assistència lletrada al detingut major i la del detingut menor.

D'altra banda, l'article 22.1.c de la llei penal del menor reconeix el dret d'aquest a intervenir en totes les diligències que es practiquin durant la investigació preliminar i en el procediment judicial. Aquest dret ha de ser interpretat en el sentit de reconèixer que el menor, amb els seus representants legals, i el seu advocat poden intervenir i estar presents en totes les diligències d'investigació que practiqui la policia, fins i tot durant la seva detenció. Aquesta interpretació àmplia, en interès del menor, comporta que el dret d'assistència lletrada del menor no es limita al fet que l'advocat intervingui en la seva declaració i en els reconeixements d'identitat que puguin practicar-se (com s'indica expressament a l'article 520 de la LECr respecte dels detinguts majors) sinó també en qualsevol altra diligència d'investigació policial o judicial.

b. Termini de la detenció d'un menor d'edat

L'article 17.4 de la Llei orgànica 5/2000 disposa que la detenció d'un menor per funcionaris de policia no pot durar més temps de l'estrictament necessari per a la realització de les diligències adreçades a l'esbrinament dels fets i, en tot cas, en el termini màxim de 24 hores, el menor detingut ha de posar-se en llibertat o a disposició del Ministeri Fiscal. Aquesta previsió legal comporta una excepció al règim general de la detenció previst a l'article 17 de la Constitució, que admet fins a 72 hores com a durada màxima de la detenció legal.
La durada de la detenció policial d'un menor ha de ser, per tant, el temps estrictament necessari. No respectar aquest termini temporal, però sense sobrepassar el límit de les 24 hores, podria igualment considerar-se una actuació policial extralimitada i constitutiva del delicte de detenció il·legal.
En un altre grau de consideracions, cal assenyalar que aquesta regulació legal tan estricta està justificada en considerar-se preferent la llibertat del menor enfront del bon resultat de la investigació i, per aquesta raó, sigui quin sigui l'estat en què es trobin les diligències policials, quan s'exhaureixi el termini màxim de les 24 hores, la policia ha de decidir si deixa sense efecte la detenció practicada, i posa el detingut en llibertat, o si el passa a disposició del Ministeri Fiscal.

Maite Casado Cadarso

Servei d'Assessorament Jurídic
Direcció General de Seguretat Ciutadana

Josep Lluís Florensa Labazuy

Assessoria Jurídica
Departament d'Interior

IGNASI BRUNET: "Cal encarar el dolor com més aviat millor"

Ignasi Brunet, Tossa de Mar (1964) és mosso d'esquadra, esta destinat a la Regió Policial Girona. Llicenciat en psicologia, és, entre altres coses, membre de la Comissió d'Intervenció en Catàstrofes. Actualment treballa en un projecte que pretén principalment ajudar els diferents efectius del cos de Mossos que s'enfronten a una situació crítica, incidint sobre els efectes de l'estrès i l'ansietat. Al mateix temps, treballa per oferir assistència a altres persones en situació de vulnerabilitat durant una emergència, i aconseguir reduir el nivell de sobreactivació, en benefici tant de les víctimes com dels professionals que treballen en l'incident.

QUAN ES VA DECIDIR CREAR UNA UNITAT ESPECIALITZADA EN AQUEST ÀMBIT?

A partir de la catàstrofe del càmping de Biescas i juntament amb un company de Bombers, vam analitzar la participació de psicòlegs en aquest tipus de situacions, i vam veure que havia estat positiva però trobàvem a faltar un model estructurat d'intervenció. De seguida ens vam adonar de quina podia ser l'aportació de professionals en grans emergències i dels efectes positius de la intervenció.

Aleshores, a partir del Grup per a l'Estudi Psicosocial de les Emergències (GEPSE) i amb la col·laboració d'un company de la PM de Girona, vam valorar la possibilitat de crear l'actual Grup d'Intervenció en Catàstrofes del Col·legi Oficial de Psicòlegs. Ambdós grups (dels quals sóc membre) treballen en l'antenció i el suport psicològic a les víctimes de catàstrofes i situacions crítiques, als seus familiars i a aquelles persones que poden resultar victimitzades. El següent pas va ser recollir molta documentació, vam començar a fer contactes amb diferents persones i entitats, iniciant la formació específica que ens calia per intervenir amb garantia.

PER QUÈ US VAU INTERESSAR PRECISAMENT PER AQUEST ÀMBIT?

Molt fàcil, tant policies com bombers, coneixem el món de les emergències. I nosaltres, de formació, som psicòlegs, és a dir, ens era molt assequible perquè combinàvem coneixements amb experiència.

QUINA VA SER LA VOSTRA PRIMERA INTERVENCIÓ?

El primer cop que vam intervenir com a psicòlegs en un cas d'emergència va ser al naufragi del vaixell turístic al llac de Banyoles. A partir d'aquell fet es va analitzar el que havia funcionat bé i el que no havia anat tan bé i es va crear un protocol d'intervenció.

Un factor que ens vam adonar que seria important de tenir en compte era l'idioma de les víctimes. Era previsible i lògic que tard o d'hora ens trobaríem davant d'un sinistre en què els afectats serien de qualsevol lloc del món. Aleshores es va començar a treballar en un protocol d'intervenció amb traductors per poder facilitar la tasca amb les persones estrangeres implicades en accidents i ajudar els que fem la feina i, en canvi, no dominem l'idioma.

Posteriorment hem intervingut a l'accident de l'autocar de Soria de l'any passat, a l'accident de Balandrau, Costabona, un accident d'autocar a Centelles, l'atemptat de Roses, l'ofegament de dos nens a Osona, etc. En el cas de l'atemptat, els companys de Santos es van enfrontar a una situació directament traumàtica, pel que es van fer sessions destinades a reduir el seu nivell d'ansietat i retornar-los a la rutina diària de la millor manera possible.

PROBABLEMENT LA PROFESSIÓ DE POLICIA ÉS UNA DE LES QUE MÉS SITUACIONS D'AQUESTS TIPUES ES VIUEN?

Sí, juntament amb bombers, sanitaris, i tots aquells serveis on es treballa en l'àmbit de les emergències. En una professió com la nostra les emergències i les situacions de crisi es poden considerar relativament habituals. Es pot considerar que es crea una certa tolerància al contacte amb cadàvers i amb el dolor. No obstant això, sempre hi ha situacions límit, no és comparable veure un nen de 8 o 9 anys mort, que una persona de 50 anys. Hi ha diferències emocionals i cognitives que a més es poden afegir a una situació personal menys favorable.

En aquest sentit, la nostra feina pretén servir perquè la introducció d'elements traumàtics no suposi al policia cap distorsió afegida, a l'hora que se'l vol dotar d'elements d'afrontament que siguin adequats i suficients.

ES DIU QUE COM MES RÀPID ES TREBALLI AMB LA VÍCTIMA MOLT MILLOR.

És cert, el problema cal encarar-lo com mes aviat millor, ja que les persones que treballen habitualment en contacte amb el dolor dels altres, si se senten superats, entren en un procés que es coneix com a victimització i que els pot afectar de manera personal. Cal saber que en una emergència hi ha tres categories de víctimes: les implicades directament, els familiar i vinculats afectivament (també els espectadors) i la gent que treballa en l'accident i que també pateix.

EN L'ÀMBIT DEL PATIMENT CADA PERSONA HA DE TENIR UN TRACTAMENT DIFERENT?

Cada persona és un món. La gent que habitualment està en contacte amb el dolor com policies o bombers reacciona de manera molt diversa depenent de la seva situació i equilibri personal. El que s'ha d'intentar és mantenir un nivell d'ansietat que permeti garantir un funcionament normal, ni menys ni més, evitant que l'acumulació o cronificació de l'ansietat pugui derivar en un procés patològic.

Cal fer una reducció de l'angoixa i fer entendre que encara que patim no som persones rares, perquè els altres també estan patint com nosaltres. Aleshores el que es fa es posar els pensaments i les emocions en conjunt, es fa un buidatge cognitiu i emocional que reforça la cohesió de grup i un millor retorn a la normalitat.

COM ES FA AQUEST BUIDATGE EMOCIONAL?

Principalment cal crear un clima de confiança, ja que en un principi, en ser una situació desconeguda, hi pot haver certa reticència. Quan algú ja comença a explicar la seva situació, poc a poc es va sentint més còmoda amb la resta del grup. Si la persona se sen còmoda en aquestes sessions, i parla dels seus pensaments i del que sent ja podem dir que s'ha iniciat el buidatge emocional que es fa amb grup a través de la tècnica anomenada debriefing.

En canvi, hi ha una altra tècnica coneguda com defusing, que s'acostuma a fer de forma individual i, igual com el debriefing, sempre s'ha d'iniciar abans de les 72 hores. Si no és així, pot perdre part de la seva efectivitat (tot i que és millor tard que mai), cal tenir en compte que es poden mantenir símptomes com: pensaments intrusius, imatges repetitives, disfuncions alimentàries o transtorns del son, entre d'altres, que poden cronificar-se.

QUAN INICIEM EL DEFUSING PARTIM D'UNA PERSONA SENSE PATOLOGIA, DE MANERA QUE LA TÈCNICA ÉS PREVENTIVA.

Si el problema persisteix o empitjora, s'ha d'actuar amb altres tècniques.

COM QUINES?

De tècniques, n'hi ha moltes i diferents, una de les que utilitzo és EMDR (eyes movement desensitization and reprocessing), que es basa en el desbloqueig i desensibilització dels pensaments que provoquen angoixa.

A nosaltres, una de les coses que més ens preocupa és quan una persona que ha perdut algú estimat no exterioritza la seva emocionalitat, és a dir, volem que tregui el dolor al més aviat possible. Per a nosaltres és molt bo que la persona afectada plori.

Durant la primera etapa els afectats neguen els fets i creuen que allò que està passant no és veritat, pensen que estan vivint en una pel·lícula.

I COM ES TREBALLA AMB AQUESTES PERSONES?

Primerament s'ha d'encetar la comunicació amb la víctima i valorar el seu curs de pensament, a través d'un procés d'empatia per entendre la seva situació.

Després, ens hem de presentar de la manera que establim un lligam de confiança... i, sobretot, qui ha de parlar és la persona afectada més que nosaltres. Aquella persona ho ha de treure tot, no se li pot quedar res a dins.

EL PRIMER CONTACTE AMB LA VÍCTIMA HA DE SER COMPLEX I DELICAT.

Sí, és cert, no és senzill, nosaltres hem de ser els acompanyants i fer-los costat de la manera més efectiva i afectiva. Utilitzem l'escolta activa, l'acompanyament emocional i els preservem la intimitat en el context més adequat.

Una persona, quan arriba a un accident i ha perdut un familiar, es troba de sobte enmig de molta gent que està treballant i, és clar, aquella persona se sent fora de lloc i desplaçada físicament i psíquicament.

Aleshores, cal buscar-li un entorn en què se senti acompanyada, però també dins d'una intimitat que li permeti exterioritzar les seves emocions sense cap limitació: que faci el que en aquell moment tingui ganes de fer, plorar, cridar, parlar...

La nostra presència ha de ser de transmissió de tranquil·litat i aquella persona ens ha de veure com algú que està al seu costat, li dóna confiança i és un referent en aquelles primers moments.

Nosaltres hem d'introduir-los contrastos de realitat. Hem d'evitar que es culpabilitzin, per exemple: quan uns pares han perdut el fill en una excursió, es culpen d'haver-l'hi deixat anar. Hem de fer-los reflexionar que no hi ha cap tipus de relació amb els fets, la seva decisió no ha estat la causa. La nostra prioritat és que exterioritzin les seves emocions, això vol dir que han superat una fase crítica. Curiosament en aquell moment tothom reclama els psicòlegs, i precisament és quan menys falta fem. No pretenem que s'oblidi la pèrdua d'algú estimat, sinó que no s'arrossegui el dolor durant tota la vida. Volem que aquella persona retorni a la normalitat de la manera més positiva possible, tot i que no es fàcil. Quan abans comenci aquest fase millor és el pronòstic.

QUIN ÉS EL TEMPS QUE ES PREVEU PER SUPERAR EL DOL?

Si en un any no s'ha superat la pèrdua d'algú estimat o l'elaboració és problemàtica, el dol es pot convertir en dol patològic. Aleshores apareixen tot un seguit de problemes de tipus físic que deriven de la situació psicològica.

La nostra feina no és matemàtica, cal valorar quan hem d'intervenir i quan no. Hi ha casos en què no cal fer res, hi ha altres casos en què només hem d'actuar de manera parcial.

Val a dir que no tothom necessita ajuda psicològica. La nostra feina no només ajudar en el moment del sinistre o la catàstrofe, sinó perquè aquell fet desgraciat no comporti a la víctima un problema de per vida. Hi ha persones que podran requerir una atenció a mig termini i amb continuïtat, a més dels primers auxilis psicològics i la intervenció terapèutica en el mateix lloc dels fets.

No obstant això, considero que és una feina fonamental, tant l'una com l'altra.

Un llibre:

El nom de la rosa, d'Umberto Eco

Un escriptor:

Edgar Allan Poe

Una escriptora:

Mercè Rodoreda

Un actor:

Harvey Keytel

Una actriu:

Sussan Sarandon

Un somni:

Els meus somnis canvien perquè són intantibles, valoro més el que tinc a l'abast.

Què s'emportaria a una illa deserta?

Un vaixell i la ruta de tornada.

Pere Jané
Oficina del Portaveu

Manuel Vázquez Montalbán:

"La feina de la policia és la d'intermediari entre el poder i el ciutadà"

Manuel Vázquez Montalbán, Barcelona (1939).

Periodista titulat per l'Escola Oficial de Periodisme.

Escriptor i assagista, ha escrit, entre molts d'altres llibres: Yo mate a Kennedy, Los mares del sur -pel qual va rebre el premi Planeta l'any 1979-, Autobiografía del General Franco, Dios entró en La Habana, Marcos: el señor de los espejos i tota la sèrie de novel·les de Carvalho. També escriu articles a la premsa i col·labora amb diferents revistes i setmanaris. Ideològicament se sent precomunista, perquè diu que el comunisme encara no ha arribat i el prefereix com a utopia que com a imposició.

QUINA VALORACIÓ FA VOSTÈ DE LA POLICIA DE LA GENERALITAT I QUE CONEIX DEL DESPLEGAMENT DELS MOSSOS D'ESQUADRA A CATALUNYA?

D'entrada, he de dir que tal com està organitzada la societat és necessari tenir policia, i això no ho podem negar, fer-ho seria caure en una idealisme que resultaria absurd. El que sí que no seria positiu, ni tampoc desitjable, és que la policia tingués una lògica interna de comportament i una cultura interioritzada que fos més forta que la cultura social i la cultura democràtica. La policia no ha de ser un cos tancat amb unes regles de joc pròpies i, si fos així, s'hauria de combatre. El ciutadà ha de tenir la sensació i la garantia que la policia és la primera a respectar les lleis.

En aquest sentit, considero positiu la creació d'una policia catalana, no tant pel fet de ser catalana, sinó perquè és una policia que pot estar més propera al que pensa la societat catalana. D'això, n'estic convençut.

Cal tenir clar que la feina de la policia és la d'intermediari entre el poder i el ciutadà, i també és una línia de transmissió per donar servei. Això no ho podem oblidar. En la mesura que un país tingui una policia propera, transparent, amb voluntat de servei, serà, sens dubte, un país més just.

CREU QUE LES ACTITUDS I LA MANERA DE FER DE LA POLICIA ESTAN MOLT RELACIONATS AMB LA SOCIETAT A LA QUAL SERVEIXEN?

En principi, quant més democràtic, plural i lliure és un país, més preparada serà la seva policia, malgrat que no sempre és així. En aquest sentit, considero que la formació dins de la policia és fonamental. El policia ha de ser un professional que ha de ser format en unes escoles de policia modernes, amb unes pautes democràtiques i de respecte dels valors. A Catalunya, la creació d'una escola de policia va representar una bona aportació al país. El problema que pot tenir és que és una professió amb un factor de risc ja que el policia té molt poder de control social i unes atribucions molt específiques; pel fet d'estar constantment en contacte amb el món de la delinqüència hi ha el perill de contaminar-se de conductes poc ètiques. Això és pel que val la pena vetllar.

El concepte personal que tinc de la policia catalana és positiu. Ara bé, des de sempre, i per a qualsevol policia, la relació directa amb els ciutadans és la millor vacuna i la millor referència per conèixer el grau que té d'acceptació a la societat.

ÚLTIMAMENT I DE FORMA MASSA REPETIDA APAREIXEN NOVES FORMES DE DELICTE I TAMBÉ NOUS DELICTES, LA VILÈNCIA DOMÈSTICA N'ES UN, COM VEU AQUEST PROBLEMA?

Certament és un problema greu, però no és nou. El que passa és que ara es denuncia molt més que abans. No obstant això, considero que el problema de la violència domèstica comença per la interpretació que fan alguns tribunals de la llei. És terrible el desfàs que hi ha entre la realitat social i les lleis. És evident que en el capítol dels maltractaments domèstics les lleis no s'ajusten a les demandes socials. Les decisions judicials que es prenen davant d'una dona que ha estat apallissada pel seu marit són sovint increïbles. És intolerable que se li digui a una dona que torni a casa seva com la cosa més normal del món, després d'haver estat maltractada pel seu marit o company.

I PER QUINS MOTIUS CONSIDERA VOSTÈ QUE HI HA CADA COP MÉS EPISODIS EN QUÈ APAREIX INFORMACIÓ SOBRE VIOLÈNCIA DOMÈSTICA?

Com he explicat abans, les víctimes ara denuncien més, han perdut la por, i això, val a dir-ho, en part és fruit del bon treball de la policia. En la mesura que una dona maltractada troba una sensibilitat acollidora en la policia apareixen a la llum més casos.

Actualment la policia s'ha dotat d'uns sistemes de protecció i de seguiment que abans no existien. A tot això cal afegir un altre factor, que és el nivell d'independència que ha aconseguit la dona envers l'home en els últims anys, i que provoca una certa sensació d'inestabilitat del rol del marit. Aquesta situació li dóna una sensació d'inseguretat en la relació amb la seva mateixa dona, i la inseguretat pot ser de molts tipus, de caràcter psicològic, o fins i tot, sexual... Estic segur que aquest és un factor que pot provocar una certa tendència a la violència dins les llars.

De tota manera la creació dins de la policia d'unitats o grups que estiguin permanentment connectats amb les associacions i entitats socials de tot tipus són una clara demostració que la policia d'avui dia no té res a veure amb la policia que personalment vaig patir durant el franquisme, i fins i tot no té res a veure amb la policia de fa poc anys ja en l'etapa democràtica. Actualment la policia ha creat mecanismes per apropar-se al ciutadà a través de conèixer els seu problemes i anticipar-se amb un servei eminentment preventiu.

UNA ALTRA QÜESTIÓ QUE PREOCUPA DES DEL PUNT DE VISTA SOCIAL PERÒ TAMBÉ POLICIAL ÉS EL FENOMEN DE LA IMMIGRACIÓ. QUINA VALORACIÓ EN FA, VOSTÉ?

Crec que hi ha una doble veritat. La primera és que és una immigració que ens arriba i que és necessària per fer determinades feines i omplir un buit laboral important, però, d'altra banda, hi ha una altra realitat que és el problema de trobar mecanismes legals d'integració.

El de la immigració és un fenomen que ens ha sorprès a tots una mica, en cert sentit ha agafat l'Estat despullat, i ara ens falten instruments suficients per trobar solucions, per poder integrar socialment els que arriben, i incorporar-los al mercat laboral.

Aquest problema, en part, el tenim, perquè Espanya ha estat des de sempre un país exportador d'immigrants, mai importador, com per exemple Alemanya o Bèlgica, que són països que en certs moments de la seva història han rebut grans volums d'immigrants. i estan més o menys preparats. Espanya en aquests moments no té experiència, ni legal, ni social, i és clar, ara n'estem pagant les conseqüències.

FA LA SENSACIÓ QUE A LA SOCIETAT TAMBÉ ENS HA AGAFAT UNA MICA DESPREVINGUTS?

Sí, és clar, perquè som una societat que sempre hem presumit de no ser racistes i, contràriament al que es pugui pensar, des de sempre aquí havíem practicat el racisme amb els gitanos. El que passa és que abans, en no haver-hi la presència massiva d'estrangers, no hi havia problemes, ara amb aquest fluix d'immigrants la societat s'ha de pronunciar i prendre partit.

En aquest sentit, les persones i organitzacions que treballen per intentar integrar laboral i socialment aquesta gent fan una feina molt important i meritòria.

ENTRANT EN EL SEU MÓN, QUE SÓN ELS LLIBRES, QUÈ ESTÀ ESCRIVINT EN AQUESTS MOMENTS?

El llibre en el qual estic treballant actualment es titularà Erec y Eribe, i tracta sobre la cort del rei Artur, però en el context dels nostres dies, és a dir, a nivell contemporani.

ÉS DIFÍCIL SER INDEPENDENT EN EL MÓN LITERARI?

Mai ningú no és del tot independent, però jo crec que en aquests moments no és difícil ser independent. Ara hi ha possibilitats de publicar i escriure el que es vulgui.

Per sort, en el món de la cultura, i en el sentit que utilitzem aquesta paraula, és a dir, poder dir i escriure el que penses, amb molts pocs tabús -potser alguns derivats de l'autorepressió-, en aquest sentit, hi ha plena llibertat.

Pere Jané

Oficina del Portaveu