Número

3

 JOAQUIMA ALEMANY:

ELS MOSSOS AQUEST ESTIU HAN SALVAT VIDES"

Joaquima Alemany és presidenta de l'Institut Català de la Dona. Llicenciada en Dret i Tècnica Superior d'Administració General, ha estat senadora i diputada al Parlament Espanyol. És autora de diversos treballs relacionats amb els drets humans, la igualtat d'oportunitats entre homes i dones i la diversitat dels pobles.

Alemany ens ha rebut per comentar la relació que cal establir entre els cossos policials, la judicatura i els agents socials per tal de fer possible l'erradicació de la violència a les dones, especialment la domèstica. Un tema sobre el qual s'ha avançat molt ja que s'ha aconseguit, segons Alemany, "que deixi de ser un problema de parella per ser un problema social". També valoràvem el funcionament de la Unitat de Violència Domèstica.

L'Institut Català de la Dona disposa d'un estudi on s'afirma que més de 300.000 dones catalanes són víctimes de maltractaments tant físics com psicològics. Sorprenent, no? Què és el que falla?

Falles moltes coses. Els maltractaments a la llar es produeixen des de fa molt de temps, el que passa és que ara la societat ha vist i ha considerat que aquest és un problema que depassa l'àmbit familiar. L'augment de la informació, les polítiques d'igualtat entre dones i homes, tot plegat està aconseguint arribar a una societat més igualitària però, és clar que queda molt de camí per recórrer. S'ha aconseguit anular la permisivitat social.

El que cal, segur, és professionalitzar tots els actors que intervenen en l'erradicació dels maltractaments.

A què es refereix?

Doncs que tothom, tant les normes legals, com els jutges en la seva aplicació, com la policia, com els agents socials, com les institucions dedicades a l'ajut social han de tenir professionals al capdavant d'aquests problemes. S'han de dissenyar tractaments de desintoxicació en el cas de les dependències, tractaments psicològics i fòrmules de reeducació que garanteixin la possibilitat de solució.

Al Regne Unit o a Canadà existeixen tractaments que s'apliquen quan un home és condemnat per un jutge que quan s'apliquen aconsegueixen millorar molt o fins i tot solucionar molts problemes. Però sempre sota una ordre judicial i per obligació. Quan s'ofereix el tractament de forma voluntària té un percentatge d'èxit molt baix.

És un tòpic o la dependència econòmica és un dels fets determinants per acatar els maltractaments?

No, no és un tòpic. El retrat robot de què disposem sobre la dona maltractada reflecteix clarament que es una dona d'entre 30 i 65 anys, amb una forta dependència econòmica dels seus companys, en un entorn familiar sovint esquitxat per problemes d'alcoholisme i drogodependències i amb fills. Tot això provoca que es tardi molt a arribar a la denúncia. La por a quedar-se sola i sense recursos allarga molt la denúncia. D'aquí que la majoria de dones maltractades hagin patit durant força anys la intolerància de les seves parelles abans de denunciar-les.

I llavors què fer?

Ajudar les dones institucionalment perquè si no és fa així aquestes dones no tenen futur. Primer convèncer-les que denuncïin. I després ja es veurà cas per cas. HI ha situacions en què la dona no vol separar-se del seu marit sinó que el que vol és que se l'ajudi perquè el seu marit deixi de fer el que fa. I hi ha casos en què això és possible, com per exemple els que tenen l'arrel en l'alcoholisme o les drogodependències. D'altres casos però no tenen remei i cal garantir a les dones la possibilitat de refer les seves vides.

Per un altra banda també existeix un factor important que pot semblar superat però del que queda molt a fer i que és el camí de la informació. Moltes dones d'aquest país encara no saben que el que estan patint no és normal. Que no ha de ser normal i que es pot solucionar. Sovint s'accepten situacions inacceptables per manca d'informació. Perquè es pensa que allò que passa "és normal". El més difícil d'erradicar és l'educació en la desigualtat sexual. Això és el més difícil i és el que costarà més de canviar.

I a nivell normatiu, institucional, què s'està fent?

Aquí, a Catalunya s'ha creat una Comissió d'anàlisi dels actes de violència contra les dones en l'àmbit de la llar amb la participació dels departaments de Presidència, Justícia, Governació, Ensenyament i Sanitat. Aquesta comissió ha dissenyat un Protocol d'Atenció a la Dona Maltractada que proposa canvis legislatius i fòrmules de reciclatge dels professionals i que acaba de ser aprovat pel Govern de la Generalitat.

Els objectius fonamentals són garantir l'assistència a les dones a través d'un seguit de serveis i recursos policials que permetin l'allunyament de la situació de violència i la seva posterior reincorporació a la societat. També és important el reconeixment que cal continuar amb la sensibilització social respecte aquest tema.

Què canvia aquest protocol d'actuació?

Doncs que s'homogeneïtza l'atenció a les víctimes. S'identifica què cal fer, qui ho ha de fer i quina fòrmula cal aplicar. S'identifica quina és la responsabilitat de cada Departament. Aquest protocol és un estudi tècnic que necessita el suport polític per tal de promoure la modificació d'algunes lleis i l'establiment de la relació amb el govern de l'Estat Espanyol. És molt necessari treballar en la línia d'agilitar els procediments judicials. No pot ser que un cas es denuncïi avui i es resolgui d'aquí a dos anys perquè mentretant, què fem?

Un dels aspectes més importants és el replantejament del tractament dels agressors. No n'hi ha prou de buscar la víctima i prou. S'ha de parlar amb tota la família. Com a institucions tenim la obligació d'estudiar perquè els agressors reprodueixen aquestes conductes i proposar solucions. Per tant quan més aviat es denuncia i més aviat es demana ajut professional més aviat se surt del problema.

I quin paper juga aquí la policia?

La policia és fonamental en tot el procés. Primer com a receptora de denúncies i després com a garantidora del compliment de la protecció i separació de la víctima del seu agressor. Això però, necessita, evidentment el suport legal i és aquí on cal treballar intensament. Actualment, ja hi ha casos en què això s'aplica però cal refer algunes normes que permetin que no només s'arribi a casos de protecció quan la situació és extrema.

La policia també ha de saber què es pot i on s'ha de denunciar. S'ha d'escoltar i valorar. Hi ha tres supòsits estàndar on trobem situacions en què la víctima vol denunciar maltractaments físics, una altra on els maltractaments són psicològics com les amenaces i que són els més difícils de provar. I finalment, queden les víctimes que volen informació i que no volen denunciar.

La policia té doncs el paper de garantir el trasllat de la informació a la víctima en alguns casos, garantir-ne la protecció efectiva i fer possible que la víctima se senti recolzada. La policia té un paper preventiu i d'erradicació. Cal crear unitats amb professionals reciclats i formats específicament.

Ja sap que actualment el cos de Mossos d'Esquadra compta amb una unitat especialitzada en la violència domèstica. Quina valoració en fa?

Molt i molt positiva. De debò. Aquest estiu els Mossos d'Esquadra han salvat vides. S'han fet acompanyaments i suports a dones maltractades que han fet possible que poguessin fer una vida normal sense la por a la represàlia per part dels seus agressors. A més, aquesta unitat compleix un dels aspectes fonamentals per garantir-ne l'èxit i que no és l'establiment d'una comissaria especialitzada sinó que és mobilitza on cal i quan cal. La dona ha de poder ser atesa a casa seva en qualsevol moment. Això ho estan fent els Mossos i això està donant resultats molt positius.

Quina valoració fa de la col·laboració a través dels Mossos d'Esquadra amb els seus telèfons d'urgències?

Des que es va aprovar el Protocol d'Atenció a la Dona Maltractada que abans comentàvem, es van fer públics els telèfons 088 a les comarques gironines i el 93-300.22.96 per la resta del territori com a telèfon receptor d'urgències. De l'1 d'agost fins a primers d'octubre, a Girona, s'han rebut 83 peticions d'assistència i informació a través dels Mosos. Aquestes peticions o bé han estat ateses directament pels mossos o s'han canalitzat a l'organisme competent.

A Girona, s'està aconseguint que la gent, les víctimes sàpiguen que algú els escolta i els ajuda. I això que sembla simple i tòpic, és fonamental. Cada cop més guanya més terreny la confiança en les institucions i aquí el paper dels mossos no cal dir que és determinant perquè són els primers que atenen la víctima en situacions extremes i que li garanteixen poder viure amb una certa normalitat.

"La recerca de l'excel.lència en qualsevol actuació policial ha de ser la prioritat"

Joan Francesc Martínez Roma, Barcelona 1958, és inspector del cos de Mossos d'Esquadra. Ha realitzat estudis en biologia, hi ha estat, entre altres, responsable de la Brigada de Medi Ambient i cap de l'Àrea Territorial de Barcelona i després de Lleida. A partir d'ara, serà el responsable operatiu de la Regió Policial de Ponent.

Tot un repte, no?

Tot en conjunt és un repte, i no només dins de la policia sinó també a tota la societat. Som davant d'un moment de canvis, no només aquí sinó arreu d'Europa. Nosaltres també som dins del canvi. Aleshores és un repte en totes les dimensions, que hem d'estar disposats a assumir-lo.

Com preveu que sigui el desplegament a Lleida?

Seguirà el mateix model policial del cos amb totes les particularitats que comporta el desplegament en una altra regió policial. Serà el mateix model genèric de servei que té el cos, però donant resposta a les característiques específiques de Lleida.

D'aquí a sis mesos els mossos de trànsit patrullaran per les carreteres de Lleida. Tenint en compte les característiques especifiques de les quals parleu, com preveu vostè que serà la implantació del trànsit?

El trànsit a Lleida ha de ser un còpia exacta del que s'està fent a Girona. En aquest sentit, no ha de haver-hi cap problema. L'evolució del trànsit, considero que és la correcta, com ja s'ha demostrat en aquests últims mesos a Girona, on les actuacions dels mossos de trànsit són valorades molt positivament pels ciutadans.

I a les comarques lleidatanes, com espera que rebi el ciutadà als Mossos d'Esquadra?

Crec, espero, i n'estic convençut, que la rebuda serà bona. És evident que no estarà exempta dels problemes lògics de la feina policial. Penso que els problemes del incendis últims han estat un fet puntual. És lògic que la proximitat comporta coses positives i altres de no tan positives. Considero que, a mesura que els Mossos ens despleguem per Lleida, la gent podrà comprovar que també podem donar un servei de qualitat, però no hem de precipitar-nos ja que progressivament ens guanyarem l'afecte i el respecte de la gent.

La filosofia d'actuació no s'ha de canviar, el que sí que s'haurà de canviar és la pràctica amb relació al nou territori. És important tenir un cert nivell d'adaptació en un context social que té característiques pròpies.

És conscient que, durant la primera època, seran observats de manera més concreta, sobretot, pels mitjans de comunicació?

Sóc conscient que cal superar la pressió que suposarà estar plenament observat durant la primera etapa. Però prioritàriament caldrà trobar la millor solució, que no vol dir que sigui la millor en aquell moment, però en definitiva, el ciutadà el que vol és resposta i solucions i això és el que nosaltres com a policies hem de saber donar. En aquest sentit, he de dir que fins ara a Lleida no hem tingut cap problema de relació amb els mitjans de comunicació.

I amb els jutges?

Tampoc. Les relacions tant amb jutges com amb fiscals i advocats són molt bones, fins i tot m'atreviria a dir que són cordials.

Quin és el model policial que li agradaria seguir a Lleida?

Més que un model en concret m'agradaria tenir un línia, que és la de servir a la col·lectivitat de forma ràpida i eficaç. I això ja sé que és un tòpic, però a més vull que l'actuació del policia sigui molt professional, tant des del punt de vista tècnic com legal. Hi ha uns drets que són universals, estan recollits i positivats, i són la base d'una filosofia de vida tant col·lectiva com personal, i sobretot en una professió com la nostra. Hem de tenir-ho molt present en la pràctica diària.

Què espera dels agents que tindrà a la Regió Policial de Ponent?

Espero, sobretot, persones amb ganes de treballar i de tirar endavant amb aquest projecte. Jo els diria que tenen per endavant un repte professional molt gran i molt engrescador.

També a Lleida hem de donar un servei de qualitat.

Un llibre: La escuela del papagayo

Un escriptor: Antonhy Mann

Una pel·lícula: El cuirassat Potemkin

Un actor: Ben Kingsley

Una actriu: Vanessa Redgrave

Un somni: La felicitat de la gent

Què s'emportaria a una illa deserta: Res

Una feina invisible però fonamental

La Unitat de Subsòl es va crear l'octubre de 1991 per donar resposta a una de les facetes més desconegudes però a la vegada importants de la policia: la vigilància dels soterranis per tal de protegir la superfície.

En els seus inicis la unitat tenia un caporal i cinc agents i, amb una formació que van adquirir a través de pràctiques amb els grups de muntanya dels bombers i cursos d'espeleologia urbana, van començar les seves primeres inspeccions pel subsòl.

Els Jocs Olímpics de l'any 1992 van representar una forta empenta de cara al desenvolupament de la Unitat com a vertader instrument policial. Durant les setmanes abans dels Jocs es van inspeccionar centenars de quilòmetres de clavegueres de totes les seus i subseus olímpiques d'arreu de Catalunya. Aquesta etapa va ser molt importat per a la Unitat, ja que es va recollir molta experiència. A partir d'aleshores i progressivament es van incrementar el nombre de serveis fins al punt que, actualment, el nivell operatiu de la Unitat de Subsòl és similar al d'altres policies.

UN SERVEI IMPORTANT DE PREVENCIÓ

La Unitat de Subsòl de forma ordinària i diària inspecciona les xarxes de tots els edificis que poden ser objectiu de qualsevol tipus de delicte, sigui edificis oficials on treballen personalitats, recorreguts de comitives o control de passadissos subterranis propers a centres penitenciaris.

No obstant això, una de les missions per a la qual són més requerits és per revisar els trams de clavegueres per on passarà una comitiva oficial. Aquest tipus d'inspecció s'ha de fer sempre pocs minuts abans que circulin els vehicles de la comitiva i, una vegada la comitiva ha arribat al lloc, els agents de subsòl fan els recorregut altre cop a la inversa.

En cas que detectin algun moviment sospitós poc abans que els vehicles oficials passin per aquell punt, els agents de subsòl alerten de la situació al dispositiu que es troba a la superfície que, immediatament, talla el carrer i fa desviar el recorregut. El sergent Beteta recorda que "un dia, mentre realitzàvem unes inspeccions prèvies al pas d'una comitiva oficial, vam sentir veus en un dels túnels, cosa per altra part molt estranya; quan ens acostàvem vam observar de lluny dues persones parlant entre elles. Els vam cridar perquè s'identifiquessin, però els desconeguts van optar per fugir. Immediatament ho vam comunicar al cap de dispositiu per tal de desviar el recorregut de la comitiva. Es va escorcollar tota la zona, però no es va trobar res. Dies desprès vam saber que aquells homes eren treballadors d'una empresa d'aigües de Barcelona que estava revisant aquell punt, i que en sentir les veus es van espantar i van anar-se'n."

DOSSIERS DE SEGURETAT

La Unitat de Subsòl fa bàsicament un treball preventiu. La vigilància i el control d'un edifici no es complet si abans no se n'ha inspeccionat el subsòl. Una vegada realitzada la inspecció, el membres de la Unitat elaboren dossiers de seguretat on es recullen tots els elements a tenir en compte per tal que la seguretat del recorregut o l'edifici sigui absoluta.

Per confeccionar aquest tipus de dossier sempre es treballa sobre plànol, per aquest motiu els agents de la Unitat de Subsòl reben formació de planimetria i cartografia.

La recerca de persones i objectes també són feines que fa aquesta unitat. En moltes ocasions, els delinqüents, per tal de desfer-se de proves incriminatòries, llencen armes o objectes robats a les clavegueres; aleshores la recuperació d'aquests objectes la realitzen membres del subsòl, o pel contrari, alguna persona que s'hagi perdut o accidentat en alguna cova també seran rescatada per agents de la Unitat. En aquest sentit, cal estar preparat per qualsevol calamitat que es pugui produir: accidents de metro, acumulació de gasos, enfonsaments de soterranis...

Durant l'any 1997 els agents de la Unitat de Subsòl van fer més de 800 inspeccions, de les quals 410 eren rutinàries, i la resta, és a dir, gairebé la meitat van ser a petició d'altres serveis del cos.

Els riscos: un factor a tenir present.

Treballar sota a terra també té els seus riscos, per això els mossos de la Unitat de Subsòl han de tenir una certa preparació física i psíquica per superar situacions extremes, és a dir, no han de tenir claustrofòbia i no han de patir vertigen ni problemes respiratoris. En moltes ocasions han de fer front a situacions límit, com ara haver de sortir d'una claveguera per una estreta galeria vertical on és pràcticament impossible passar-hi el cos. "En aquests casos el més important és mantenir la serenitat, perquè si et poses nerviós el cos necessita més aire i a segons quines profunditats l'oxigen escasseja", explica el sergent Joan Beteta."

D'altra banda, un risc que cal tenir en compte sempre que es realitza una inspecció al subsòl és l'acumulació de gas, per això sempre s'ha de utilitzar un detector de gasos i no arriscar-se a tenir un accident per falta de previsió. Un dels gasos més comuns que pot trobar-se un grup d'agents és el metà, que es produeix per la descomposició de la matèria orgànica i, a part del perill d'explosió, consumeix el poc oxigen que hi ha, fet que dificulta la respiració. "De vegades, no te n'adones i sense cap esforç el cor comença a bategar ràpidament, aleshores comproves que no hi ha oxigen i et costa moltíssim respirar", comenta un dels mossos de la Unitat.

D'altres gasos que poden haver-hi són els de consum domèstic, com pot ser el gas natural o ciutat que ha quedat acumulat per fuites a les conduccions, o els derivats de productes químics abocats il·legalment.

Un altre factor de risc són les riuades. És el perill que cal tenir més en compte, però que és més fàcil d'evitar. Quan plou a una ciutat com Barcelona, que té molta pendent, l'aigua agafa molta força en el seu descens pel clavegueram i s'emporta tot allò que troba pel camí, per això és indispensable disposar de la previsió meteorològica abans de començar qualsevol feina al subsòl i, si es preveuen pluges, no s'ha d'entrar mai a les xarxes.

"La primera vegada que baixes per una claveguera, el que més et crida l'atenció és l'absoluta foscor i la intensa olor d'humitat", comenta Joan Saumell un dels membres més antics de la Unitat. Certament la foscor i la humitat són dues de les característiques principals del subsòl d'una ciutat. A les clavegueres i a les galeries de servei la foscor és permanent i treballar amb llum artificial és indispensable. Val a dir que l'obscuritat provoca pèrdues d'orientació constants i sense llum no hi ha punts de referència.

El silenci també és una característica del treball de subsòl. "El silenci en qualsevol inspecció és un company inseparable", apunta un agent de la Unitat. Qualsevol so que es produeixi es multiplica i distorsiona, fet que dificulta saber-ne la procedència. En aquest sentit, cal tenir en compte del perill que comporta disparar algun tret dins d'una claveguera, ja que, si no estan protegits, el timpans de l'oïda poden rebentar.

Quan es troben animals al subsòl són, curiosament, un signe de normalitat i, en cert sentit, de tranquil·litat per als mossos que en aquell moment inspeccionen la zona. La presència de rates o altres animals és senyal que hi ha oxigen i l'aire és respirable. Val a dir, però, que, contràriament al que la gent pensa, els animals i concretament les rates no ofereixen perill per a l'home; només quan alguna d'elles està criant és possible que es mostrin agressives, però, per regla general, els animals, en veure la presència humana, fugen.

Per resumir, podem dir que els animals, la foscor, la humitat i el silenci són les característiques que envolten qualsevol servei d'inspecció policial dins del subsòl.

Aquestes són les activitats d'uns mossos que no es veuen, però que hi són. Uns agents que vigilen els soterranis de la ciutat per tal de donar-li seguretat. Una feina invisible, però fonamental.

 LA UNITAT DE GRUPS TOTALITARIS

L'any 1992 comença a funcionar en el cos de la Policia de la Generalitat- Mossos d'Esquadra la Unitat de Grups Totalitaris, que està enquadrada dins de la Divisió Central d'Informació com a grup que tracta tota la problemàtica relativa a sectes i fenòmens sectaris que puguin actuar a Catalunya.

El nom escollit per a la unitat no és casual i respon a la doble necessitat d'evitar, per una banda, el terme secta, pel seu contingut d'estigma social, i, per l'altra, és un nom que s'adequa al nom que va ser utilitzat durant el l Congrés internacional sobre sectes que es va fer l'any 1993 a Barcelona.

La primera exigència consistia a conèixer a fons la matèria. En aquest sentit, és fonamental el fet d'aprofundir els coneixements previs amb nous estudis i el contacte tant amb persones de reconegut prestigi com amb institucions especialitzades.

Una vegada que es va elaborar la base teòrica de treball va començar un llarg procés de recollida d'informació sobre tots els grups que presentaven un risc potencial.

Des del primer moment la Unitat va començar a rebre denúncies i informacions de casos de persones afectades.

Necessitat de respondre a una realitat nova i complexa

Definir amb exactitud el terme "secta" no és fàcil i no hi ha un criteri unànime entre els experts.

La tendència actual és definir les sectes com a grups manipuladors de la personalitat, amb capacitat de crear una gran dependència de l'individu envers el grup. Per poder qualificar un grup de sectari o manipulador cal observar uns indicadors de risc; a partir d'aquests indicadors, es valorarà el nivell de perillositat o, fins i tot, la capacitat destructiva de la secta.

Els factors de risc més importants són l'existència d'un lideratge carismàtic i messiànic, amb anul·lació de la crítica interna, la instrumentalització dels adeptes per assolir una finalitat, la utilització de tècniques manipuladores de la personalitat, trencant els lligams de la persona amb l'exterior, la creació de dependència moral i econòmica, etc.

Un dels elements més coneguts pel gran públic (i també més mal interpretat pel mal ús que s'ha fet del terme) és el "rentat de cervell" o programació, que no té altre secret que captar una persona necessitada de suport emocional, aïllar-la socialment, integrar-la en un ambient preparat i controlat per induir determinades emocions, sotmetre-la a un control de dieta pobre i descans molt escàs per afeblir-la i crear-li la convicció profunda que, fora del si del grup i de la tutela del líder, la seva vida no té sentit.

La xifra de persones que es mouen en l'entorn sectari s'aproxima a les 30.000. En aquest nombre s'han d'incloure les persones que es troben en el cercle presectari, és a dir, persones en actitud de recerca constant i que contacten amb diferents grups a través de conferencies, convivències, cursos, etc. És evident que aquestes persones presenten un risc elevat d'acabar integrades en qualsevol secta.

Qualsevol professional que treballi en aquest món ha de tenir una màxima: tothom i sense exclusió presenta un risc, més o menys alt en funció de les seves circumstàncies personals. La possibilitat de caure en mans d'un grup manipulador no és difícil, ja que estan permanentment buscant nous adeptes, i molts d'ells disposen d'amplis recursos propagandístics i de capacitació.

Caldrà que conflueixin molts elements idonis, com ara estar passant un mal moment personal, tenir la necessitat d'un nucli humà que l'aculli, interès per trobar respostes a una situació personal complicada i, lògicament, topar amb un grup on encaixi el propi perfil personal.

Aproximació al fenomen de les sectes

Perspectiva històrica

L'existència de sectes va lligada al mateix origen de les religions organitzades, i és una constant la separació de petits grups, amb consciència de posseir la veritat absoluta i reservada, del cos principal de la religió o església en què han tingut el seu naixement. El mateix cristianisme, en els seus primers anys, era considerat una secta del judaisme.

A partir del segle XVI, i sobretot del XVII, amb el triomf de la Reforma Luterana, s'obre la porta al naixement de molts grupuscles d'origen cristià, que amb el temps van anar desenvolupant una situació d'aïllament i tancament.

Un bon exemple que ens ensenya la necessitat de no dogmatitzar en aquest tema és precisament que alguns grups nascuts de l'esmentada Reforma Luterana, més concretament de l'anglicana, eren considerats sectaris en el seu moment, i van haver de marxar a les colònies de Nova Anglaterra. Actualment conformen la majoria religiosa als EUA.

Les grans religions organitzades -el judaisme, el budisme, l'islamisme i, en menor mesura, l'hinduisme- presenten exactament el mateix fenomen d'escissions sectàries.

Perspectiva sociològica actual

El gran esclat de les actuals sectes es produeix als anys seixanta, amb la crisi de valors que pateix Occident, entenent com a tal l'Europa occidental i els Estats Units. La combinació de consumisme (fins i tot en l'àmbit de les creences), la pèrdua de credibilitat de les institucions existents i l'escàs poder de convicció que presenten els fonaments ideològics existents, ofereixen un camp abonat per al sorgiment de noves ideologies-religions que ofereixin formes de vida alternatives i solucions noves i globalitzadores.

Els nous moviments alternatius, també coneguts com new age, s'articulen en quatre grans blocs: l'esoterisme ocultista d'origen maçònic arrelat a finals del segle XIX, l'orientalisme derivat del budisme i l'hinduisme, els grups pseudocristians que s'han separat dels nuclis de les esglésies oficials i finalment els grups que s'apleguen al voltant de la pràctica de medicines alternatives, tenint en compte que molts grups sectaris ofereixen una filosofia eclèctica, amb una barreja de vàries tendències.

L'espectacularitat de les accions d'alguns grups -com ara els davidians resistint l'assalt de les forces de l'FBI a Waco, Texas, o l'intent de suïcidi a Tenerife del grup liderat per Heide FritKau-, amb un important ressò als mitjans de comunicació, fa que l'opinió pública tingui una visió massa esbiaixada del fenomen, ja que aquest és molt més ample i complex.

El públic tendeix a identificar grup desconegut amb secta destructiva, amb la dosi de criminalització que això implica. La realitat ens marca l'error del plantejament, donat que en un món cada vegada més globalitzat es fa del tot necessari l'esforç de comprendre realitats fins al moment desconegudes.

És necessari ser molt concret en afinar molt el criteri a l'hora de definir un grup de manipulador i perillós, donat que alguns amb aparences poc conegudes i que desperten recels realitzen una important funció social i ajuden moltes persones, i en canvi, d'altres, amb aparença de respectabilitat, amb suport mediàtic, etc. suposen un veritable perill per als seus membres.

És evident, però, que cal un esforç de totes les instàncies socials per mantenir una línia de pensament obert i tolerant amb formes de vida minoritàries, però també amb la implicació necessària per evitar la proliferació de grups destructius que neixin a l'empara d'aquesta tolerància. Bàsicament això passa per una pedagogia seriosa sobre la matèria i una actuació decidida de totes les administracions.

Marc jurídic d'actuació

Els grups sectaris, o millor dit alguns dels seus membres, presenten un perfil ben definit pel que fa a la comissió de determinats delictes. Els principals són les lesions psicofísiques, les coaccions, l'abandonament de menors, les estafes, la detenció il·legal i l'associació il·lícita.

Els referents jurídics que incideixen sobre aquestes figures són, fonamentalment, els que esmentarem a continuació, que abasten legislació internacional, estatal i autonòmica.

En l'àmbit internacional, trobem la Declaració universal dels drets humans i del nen. Una bona il·lustració del cas l'oferia un psiquiatre nord-americà, expert en el tractament d'exadeptes quan afirmava que la privació de son i alimentació (molt freqüent en alguns grups), tot i ser consentida, és una vulneració d'aquests drets bàsics, ja que afecten negativament la salut. Afegim que l'esmentat consentiment pot estar totalment influenciat-manipulat per tècniques molt agressives de captació i direcció de voluntat.

En l'àmbit estatal, incideixen el Codi penal, especialment els articles 147-156, 169-172, 268-269, 226, 228 i 515, referents a lesions, enganys, descura de menors, coaccions, etc.

Les infraccions a la Llei orgànica d'ordenació del sistema educatiu (LOGSE) no són pas desconegudes. És fàcil que determinades comunitats esquivin el compliment de la llei; moltes d'elles no accepten el sistema educatiu perquè no respon a la seva particular visió del món i eviten l'escolarització dels seus fills.

Quan es veuen obligats a integrar els seus fills (no oblidem que són una garantia de continuïtat del grup) a una escola regulada, ho compensen amb sessions d'educació pròpies on es contradiu el que han sentit i viscut; la finalitat és, òbviament, evitar que la informació externa al grup posi en qüestió els seus principis.

Metodologia de treball: Recollida i tractament de la informació

La possibilitat de treballar seriosament amb grups totalitaris passa obligatòriament per la possessió d'un gran volum d'informació. El prestigi de qualsevol institució que hi treballi passa necessàriament pel volum i la qualitat dels seus arxius.

Aquesta informació ha d'abastar un gran nombre de col·lectius, molts d'ells en constant evolució i canvi de nom, ubicació i fins i tot activitats.

Les grans fons informatives provenen de les mateixes publicacions dels grups (una de les principals formes de finançament és la venda de llibres, audiovisuals, etc.), declaracions d'exadeptes i familiars, entrevistes directes amb representants de col·lectius que presenten situacions de risc, seguiment de les publicacions especialitzades, relació amb altres professionals d'aquest món i les institucions per les quals treballen, etc.

Cal dir que és fonamental anticipar-se, fins allà on sigui possible, a l'evolució dels grups totalitaris o manipuladors. És un fet acceptat que al nostre país portem gairebé deu anys de retard pel que fa a una eclosió més generalitzada d'aquests col·lectius, especialment els satanismes i ocultistes, amb respecte als EUA. Per accedir a aquest nivell d'informació és elemental conèixer els estudis més avantguardistes provinents dels països que ja pateixen el problema, així com les mesures que apliquen i, finalment, encara que en menor mesura, l'accés a internet.

Tot això pressuposa un volum informatiu en brut molt gran. El segon pas consisteix a avaluar la qualitat i establir una graduació de credibilitat. Finalment, cal mantenir rigorosament al dia un sistema d'arxiu, de molt ràpid accés, que permeti donar resposta immediata a qualsevol cas que es presenti.

L'actuació policial - assistencial

Quan una persona afectada es posa en contacte amb la Unitat de Grups Totalitaris és citada a una entrevista personal, moment en què efectua una primera declaració dels fets.

El primer pas és la identificació del grup que motiva la declaració. Donades les grans diferències entre els grups, caldrà escollir una línia d'actuació en funció de les seves característiques i del grau de perillositat per a la persona. A partir dels fets escoltats, es donen diferents possibilitats. La primera és formular una denúncia si presenten indicis de qualsevol mena d'infracció.

Sovint el relat no presenta indicis prou clars, motiu que genera un seguiment del cas per tal d'esbrinar definitivament la seva existència o absència. La línia d'actuació més comú té molts elements de policia assistencial. La majoria de casos representen drames humans, amb famílies trencades per culpa del grup, persones que han vist com perdien feina i patrimoni i que, després d'anys de dedicació integral a un col·lectiu, es desenganyen i es troben en situacions d'ensorrament psicològic, greus problemes de salut i economia, etc. Tot això sense que procedeixi una actuació contra el grup, donada la situació de no infracció de preceptes legals, tot i les evidències de la utilització d'aquella persona, que en pateix unes greus conseqüències.

La persona o les famílies afectades estan necessitades, generalment, d'atenció psicològica, motiu pel qual se'ls adreça a una institució especialitzada, que desenvolupi una funció d'informació i de tractament especialitzat. Les possibilitats de derivació són àmplies, hi poden intervenir des de serveis d'atenció social fins a adreces de centres educatius on hi hagi menors implicats, sense excloure la Unitat Central de Menors o la Direcció General d'Atenció a la Infància. En definitiva, són vàries les instàncies que poden millorar la situació dels afectats.

L'actuació policial - judicial

En determinades ocasions ens arriba el manament judicial d'investigar les activitats d'un grup, donada l'existència de denúncies en contra o bé perquè estiguin implicats en determinats processos. Una possible petició és que efectuem l'avaluació d'un grup, per tal de determinar si és sectari i, en cas que ho sigui, el seu grau de perillositat, sobretot si hi ha algun menor implicat.

Aquest tipus d'investigació requereix una doble via: l'avaluació teòrica a partir de les característiques del grup (recordem la importància de la confecció dels arxius) i el treball de camp, que suposa un contacte suficient amb el grup, l'entorn i les activitats que ens permeti contrastar la validesa pràctica de l'escala de factors de risc que abans hem aplicat.

L' aproximació al grup investigat ve molt condicionada per la situació de tancament i les mesures d'autoprotecció que adoptin. En qualsevol cas, la necessitat del proselitisme gairebé sempre ofereix la possibilitat de contacte, ni que sigui perifèric. És determinant, si es dóna una actitud de cautela al si del grup, l'accés ràpid a exadeptes, fet que serà possible si existeix la tasca prèvia i metòdica que esmentàvem abans de recollida d'informació.

Conclusions finals

La prevenció és un element imprescindible per afrontar adequadament el problema, i això exigeix un esforç pedagògic generalitzat i sistematitzat. Però el que es considera realment important des de la Unitat de Grups Totalitaris és la plena conscienciació ciutadana sobre aquest tema. La denúncia i la col·laboració de qualsevol persona que, per unes raons o altres, estigui implicada en aquesta problemàtica és imprescindible per poder portar a terme una actuació policial competent i completa. Una actuació policial en aquest cas encaminada, no cal dir-ho, a controlar, solventar i eradicar algun dia de la societat catalana el perillós fenomen dels grups totalitaris.

LA POLICIA A NOVA YORK

"POSANT ORDRE A NOVA YORK"

William J. Bratton és un dels líders policials més distingits als Estats Units. Després de servir com a cap executiu al Departament de Policia de Boston i a la Policia de Transports de la Ciutat de Nova York, de l'any 1994 al 1996 va ocupar el càrrec de comissari cap del Departament de Policia. Va ser nomenat a proposta del nou alcalde, el republicà Rudolph Giuliani, que havia fet de la lluita contra la delinqüència una clara prioritat política. Durant aquest període, Bratton va instituir exitosament importants iniciatives de gestió policial i seguretat, amb les quals Nova York va experimentar una fenomenal reducció del 36% dels delictes greus, incloent una caiguda del 45% en els assassinats.

Per tot això, la tasca de Bratton mereix una atenció especial i proporciona lliçons interessants sobre la inseguretat, les crisis i la reinvenció de les organitzacions.

NOVA YORK A LA VORA DEL CAOS

La situació a la Nova York de principis dels noranta era desesperada. Una profunda decadència urbana i una herència de deteriorament continuat de la gestió pública havia situat l'administració municipal a prop de la fallida econòmica i social. La inseguretat ciutadana havia arribat a uns límits totalment inadmissibles. La ciutat es precipitava cap al caos.

L'any 1990, la ciutat de Nova York, que tenia uns 7,5 milions d'habitants, va patir 2.246 homicidis, 6.000 ferits per arma de foc, 143.000 robatoris de vehicles i uns 85.000 robatoris més. La infraestructura urbana es trobava en un estat gairebé d'abandonament, totalment dominada per grafits, sots als carrers... Als semàfors, la gent se sentia intimidada per persones que rentaven els parabrises dels vehicles amb l'amenaça soterrada de pagar per evitar-se mals majors.

Les instal·lacions del metro es trobaven en un estat ruïnós i hi vivien uns 5.000 vagabunds, 178 dels quals van morir per accidents (atropellats i d'altres). El sistema de transports metropolitans (autobús i metro) tenia 5 milions de passatgers diaris, dels quals entre 200.000 i 250.000 hi havien entrat diàriament sense pagar bitllet.

En aquest context, i amb la càrrega de treball esmentada, l'eficàcia policial era minsa.

Del 1990 al 1994, s'havien aconseguit petites millores en la lluita contra la delinqüència -entre el 9 i l'11 per cent. Però, en els dos anys de gestió de William Bratton, es van assolir uns resultats espectaculars. L'any 1996 els homicidis havien caigut a menys de 1.000 (55% de reducció respecte del 1990), les víctimes de trets van caure a 3.000 (50% de reducció), els robatoris de vehicles van passar a 65.000 (55% de disminució) i els robatoris van passar a 50.000 (una minva del 41%).

LES CAUSES

La situació era crítica i es feia necessari actuar. Bratton explica que l'estat extrem de perillositat i decadència al qual la ciutat havia arribat era el resultat de dos factors. Un n'era el social: s'havia acceptat de manera progressiva la inevitabilitat de la inseguretat i s'havien trobat justificacions per no actuar.

Un segon n'era d'enfocament de la gestió policial i pública: s'havia perdut el nord de les prioritats i es reaccionava a posteriori davant dels problemes en lloc de prevenir-los. El servei policial es limitava, fonamentalment, a tres tàctiques: la resposta ràpida, les patrulles aleatòries i la investigació reactiva.

LES SOLUCIONS

LES FILOSOFIES

Per solucionar els problemes cal tenir una teoria que expliqui els punts importants dels fenòmens. Aquesta teoria ha de donar una explicació satisfactòria de les causes, proporcionar solucions i tocar de peus a terra. Per a això, Bratton es va inspirar en les filosofies de la tolerància zero i policiatge comunitari.

Broken Windows

Abans, però, d'entrar a explicar la tolerància zero i el policiatge comunitari, cal introduir una teoria d'importància vital per entendre el fenomen de la inseguretat.

La teoria Broken Windows ("de les finestres trencades) està lligada a uns experiments de conducta social publicats l'any 1982 per James Wilson i George Kelling. Aquests experiments consistien a deixar vehicles al carrer, tant vehicles danyats com en perfecte estat. Van comprovar que els indemnes, tot i estar llargs períodes de temps al carrer, no eren generalment víctimes de cap dany. Els vehicles amb danys -una finestra trencada o una roda punxada- eren ràpidament blanc d'actes vandàlics i acabaven literalment desballestats. El dany assenyalava ràpidament el vehicle com un bé negligit i com víctima propiciatòria.

Tolerància zero

Les implicacions de Broken windows són clares: els petits deterioraments en un entorn propicien una dinàmica imparable de decadència de l'ordre públic i inseguretat perquè es crea un precedent consistent en què la convivència i l'ordre són transgredibles. El fet de tolerar una petita transgressió significa tolerar-ne moltes altres de naturalesa similar, que sumades tindran un efecte acumulat molt perniciós en forma de por i desordre.

La policia proactiva

Això emfasitzava la necessitat d'un enfocament proactiu de la policia, amb el qual es col·laborés amb la comunitat per coordinar actuacions preventives. La policia ha de ser intolerant -tolerància zero- amb els il·lícits, per petits que aquests siguin, i reforçar, així, la percepció de seguretat i tranquil·litat. I ha de col·laborar amb altres organismes públics per assegurar que la solució de problemes que no depenen únicament d'instàncies policials, com la degradació dels espais públics, siguin tractats i resolts. Així, per exemple, la reposició de mobiliari públic destrossat o l'eliminació de grafits.

LES ACCIONS

Hem vist que Bratton va aplicar una filosofia de tolerància zero i policiatge comunitari. Tot i així, les filosofies no aconsegueixen resultats, sinó les accions. Per això, cal mirar les accions que va dur a terme.

Més efectius

Durant el mandat de Bratton, el Departament de Policia de Nova York va arribar a la xifra de més de 40.000 agents i 9.000 funcionaris civils.

El model privat

Bratton va inspirar-se en el model de gestió de l'empresa privada. Va definir el ciutadà com el client al qual s'ha de servir millor; els competidors, com els delinqüents, i la reducció de la delinqüència, com el benefici que es desitja aconseguir. (Cal tenir en compte en aquesta qüestió la flexibilitat del marc organitzatiu de l'administració pública nord-americana).

Reorganitzar la policia

Una ciutat tan gran com Nova York s'enfronta a tipus de problemes molt diferents, que varien segons el veïnat. La ciutat de Nova York s'estructura territorialment en 8 boroughs policials, dividit cadascun d'ells en uns 8 o 10 precincts -districtes policials-, i que en fan un total de 76. Alguns d'ells són molt problemàtics, mentre que d'altres són força tranquils.

Per això s'havien de fer canvis en l'organització i no tractar tots els entorns com si tinguessin els mateixos problemes. Calia, doncs, donar als nivells inferiors la capacitat de concentrar-se en els problemes concrets que realment preocupaven a la zona que servien. Això els permetria enfocar les seves energies cap a objectius concrets en lloc de dispersar-les cap a objectius indefinits i més genèrics.

En primer lloc, va exigir dels precincts, resultats concrets i ambiciosos en la reducció de delictes, i satisfacció dels ciutadans del districte. Però, per definir aquesta satisfacció, feia falta la participació del client, dels ciutadans.

Aquesta participació no és sinó un dels eixos del policiatge comunitari. Els comandaments havien de reunir-se amb els consells dels districtes, les associacions de veïns,... Aquestes reunions els ajudaven a localitzar problemes i inquietuds, i a definir la satisfacció en els mateixos termes que els usuaris.

Per crear una organització policial amb capacitat de resposta calia oferir graus d'autonomia policial que no existien. El Departament de Policia era, en aquells moments, una burocràcia altament centralitzada, on fins i tot temes petits arribaven a nivells importants de decisió.

Això retardava inevitablement la presa de decisions, tant les importants com les nímies. Petits problemes competien per l'escàs temps de l'Alta Direcció amb d'altres de realment importants. I als nivells superiors es prenien les decisions amb informació molt genèrica, agregada i, sovint, allunyada de la realitat. La descentralització territorial era un imperatiu, ja que, sense agilitat per dur endavant les iniciatives proposades des dels districtes, la responsabilització dels nivells inferiors no deixaria de ser una quimera. Es podria, a més, concentrar les energies dels diversos nivells de decisió en les tasques que els eren més adequades.

Un altre canvi que es va introduir va ser flexibilitzar els horaris de treball. Mentre que els delinqüents treballen les 24 hores del dia, la part del departament que no patrullava feia de les 9 a les 17 hores. En altres paraules, el departament no hi era quan apareixien els problemes.

Noves tàctiques

Sota la filosofia del policiatge comunitari es va donar un fort èmfasi a la responsabilitat sobre el territori: forta interacció i col·laboració amb la comunitat i altres instàncies públiques i socials relacionades amb el benestar social i la qualitat de vida, patrulles a peu en zones delimitades -a part, evidentment, de les patrulles de resposta ràpida-, èmfasi en l'intercanvi d'informació en els briefings i en l'atac contra els 'punts calents'.

L'acció es va agrupar en vuit estratègies de lluita contra el crim: retirada d'armes de foc dels carrers de Nova York, reducció de la violència juvenil a les escoles i als carrers, tolerància zero amb el tràfic de drogues, lluita contra la violència domèstica, recuperació dels espais públics de la ciutat, reducció de l'activitat delictiva relacionada amb el trànsit de vehicles i millora de les mesures i les condicions de circulació a la ciutat.

Les sis mesures esmentades es complementaven amb dues més, relatives a la mateixa organització: l'eliminació total de qualsevol mena de corrupció, per petita que fos, i l'establiment d'un model de tracte amb el ciutadà fonamentat en l'amabilitat, el professionalisme i el respecte.

Sistemes d'informació

Com que el que no es mesura no es pot millorar, per controlar l'avanç cap als objectius s'havia d'engegar un nou sistema estadístic policial, el COMPSTAT.

L'antic sistema estadístic només agrupava les dades dos cops l'any i amb la finalitat de proporcionar dades a l'FBI per als seus informes anuals i semestrals. Les dades, reportades a deshora, no eren ni d'utilitat per assignar recursos, en funció de problemes recurrents en zones i horaris concrets, ni per prevenir delictes.

El nou sistema d'informació havia de fer possible dues coses. La primera era que els districtes policials disposessin de la informació necessària per visualitzar i atacar els seus problemes més rellevants, és a dir, permetre que els districtes poguessin fer un autocontrol de la seva evolució. I, la segona, que l'Alta Direcció disposés d'informació per fer el seguiment del progrés de cada districte policial.

Per obtenir aquests beneficis del COMPSTAT era necessari compartir les dades amb els centres de responsabilitat, alhora que establir un sistema de control i ensenyar-les a utilitzar.

El sistema de control

Una organització ha d'assegurar que hi ha una conformitat entre els resultats obtinguts i la missió que té, concretada en forma d'objectius. Per aquest motiu, s'instaurà un cicle de control.

Un cop al mes, es reunia cada borough, que portava tots els comandaments de cada precinct, amb els responsables de cada divisió central, la direcció, els representants de la llibertat condicional i dels fiscals de districte, els representants d'anàlisi de delictes, i els representants de cadascun dels altres set boroughs.

Durant tres hores es treballava sobre els delictes de cada borough. L'estadística es bolcava sobre cartografia digital per tal d'obtenir una aproximació més acurada, i se sotmetia els responsables de cada precinct a un allau de preguntes: Què està passant? Per què puja aquest delicte aquí? Per què baixa aquell delicte allà? Què estem fent al respecte? On fem les detencions? On viuen els que tenen llibertat condicional? Per què es fan les detencions per aquest delicte en aquesta zona, quan les queixes es produeixen en un altre costat?

Aquestes preguntes servien per realitzar un control de les mesures operatives que es prenien per atacar els problemes, però també per ensenyar a pensar. Aquest procés obligava els responsables a adoptar una disciplina mental a l'hora d'analitzar la situació i actuar: obligava a buscar constantment informació sobre els problemes, trobar pautes i modus operandi, i cercar accions eficaces a l'hora de tractar-los.

És tot tant idíl·lic?

A Bratton se li han fet diverses crítiques. Tot i que ningú qüestiona els resultats, sí que es formulen interrogants sobre l'abast dels mèrits.

En primer lloc, cal contextualitzar molt i molt bé tot el procés de reforma i les mesures adoptades. El marc institucional i social nord-americà gaudeix d'una personalitat i una idiosincràsia propis, difícilment extrapolable més enllà de les seves fronteres naturals.

A Nova York, s'havia arribat a una situació límit en la qual una policia desmoralitzada i sense nord havia abdicat de la seva funció de preservar l'ordre i fer complir la llei. En altres països, mai no s'havia permès a la delinqüència escapar de tot control, però a la metròpoli nord-americana, la deixadesa havia ocasionat una dinàmica de degradació. Així, qualsevol gestió intel·ligent i disciplinada hauria dut a l'obtenció de resultats espectaculars. En tot cas, Bratton va disposar del coratge, l'energia i el ple suport per tornar a actuar sobre les prioritats, i va emprendre de manera enèrgica les mesures necessàries per revigoritzar la policia de la ciutat, cosa que va aconseguir.

Un altre punt de crítica a Bratton és el de realitzar una important autopromoció dels resultats obtinguts. El seu personalisme va provocar friccions amb l'alcalde Giuliani, que no li va renovar el mandat. Aquesta intensa propaganda, sense desmerèixer els mèrits, ignora un fet important. A partir d'una situació controlada, cosa que ho fa més difícil, altres policies occidentals han aconseguit silenciosament resultats importants en la lluita contra la delinqüència durant els darrers anys.

Tot i aquesta relativització dels resultats obtinguts per William Bratton, podem extreure de la seva experiència valuosos exemples en el terreny de la gestió policial. Evitar perdre's per les branques i concentrar vigorosament l'agenda de l'organització en l'obtenció de resultats, en els clients i en el propòsit; disposar d'informació acurada i ràpida; tenir una filosofia que toqui de peus a terra i que il·lumini a l'hora de resoldre els problemes; instaurar sistemes simples i àgils; desenvolupar l'autonomia interna i la iniciativa, tot amb una alta exigència de resultats, i, també, liderar.

Àlex Bas i David Coloma

Gabinet d'Estudis i Desenvolupament