Número

4

LLUIS FOIX

- ENTRE TOTS S'ACONSEGUIRÀ QUE ELS MOSSOS RESPONGUIN AL QUE S'ESPERA D'ELLS.

- ÉS UN SÍMPTOMA DE NORMALITAT QUE ELS CIUTADANS ES QUEIXIN

A principis de febrer parlàvem amb Lluís Foix, director adjunt de La Vanguardia i tertulià a diferents programes de ràdio i televisió. Amb ell vam comentar aspectes relatius al tractament que els mitjans de comunicació fan de les informacions policials i del nivell d'exigència que des d'arreu es demana als mossos. Ens rebia al seu despatx del carrer Pelai de Barcelona on sense esforç va aconseguir la màxima atenció dels seus interlocutors.

Fa aproximadament un mes el seu diari publicava una entrevista amb el conseller Pomés on titulaven a la portada "Els mossos d'esquadra no fan por". Comparteix aquesta afirmació?

Jo no estaria tant d'acord amb aquesta afirmació sinó que el que diria és que hi ha una gran expectativa davant el desplegament i l'actuació dels mossos. I això per moltes raons. Una d'elles perquè és la policia més propera, del país, més local. Una altra raó és el canvi de cos de seguretat i després també afegiria que precisament per la primera raó la ciutadania té un gran interès que tot plegat funcioni millor.

Potser en alguns aspectes que afecten a coses molt concretes i molt ordinàries dels ciutadans no és que no facin por sinó que davant les primeres actuacions d'una nova policia amb aquestes característiques la reacció que provoca és la queixa. I especialment en el cas del trànsit. Mai el conductor pensa que s'ha equivocat.

El ciutadà exigeix molt més dels mossos i per altra banda els mossos per demostrar la seva utilitat i professionalitat potser alguna vegada han augmentat massa la seva diligència. Aquells que es pensaven que les actuacions dels mossos, especialment les sancions, perquè provenen d'aquest cos nou i proper seran millor acceptades pels ciutadans, s'equivocaven de ple.

En resum diria que la integració social dels mossos a la societat requereix temps i això és el que falta. Temps per aconseguir un equilibri entre una actitud potser molt reglamentista i més comprensió per part dels ciutadans.

Per tant no crec que sigui una qüestió de por sinó de confiança i això requereix temps. Cal establir complicitats en el millor sentit de la paraula.

I respecte al tractament que s'ha fet d'algunes denúncies presentades contra els mossos? Creu que des de tots els àmbits es fila molt més prim a l'hora de criticar l'actuació de la policia de la Generalitat?

Crec que pel mateix que deia abans, per la novetat i la proximitat, i per la sensibilitat existent arreu del país sobre el problema de la immigració això ha provocat una major exigència cap a la policia de la Generalitat. I sí, és clar, la societat hi ha posat moltes expectatives respecte el desplegament dels mossos. Pel fet que són més propers i del país, parlen la mateixa llengua, etc., el ciutadà creu que té més dret a protestar i això per mi es natural. I escriuen als diaris o s'adrecen al jutjat, i potser per coses que abans no haguessin mai fet públiques. Per mi això és positiu i un símptoma de normalitat. Entre tots, entre els mitjans de comunicació i els ciutadans, s'aconseguirà que els mossos s'ajustin al màxim al que s'espera d'ells. A més els mossos no són 100% bons ni dolents. Són persones i cal un gran exercici d'autocrítica i autocorregir-se. A Mollet no es formen superhomes.

Si aquesta crítica des dels mitjans i des dels ciutadans no es produís, els mossos, segur, d'aquí a deu anys deixarien molt que desitjar. Crec que el cos n'ha de fer una lectura positiva i aplicar mesures correctives.

Un altre aspecte que voldríem comentar és el marc legal en què es situa la informació policial i la judicial. Segons l'art. 301 i 302 de la Llei d'Enjudiciament Criminal i altres articles o comentaris, es desprèn que fins que no s'arriba a la vista oral el sumari o les prèvies només poden ser conegudes per les parts. I a més, s'estableixen sancions i demés. És evident que amb la informació policial de vegades no es compleix el que marquen aquests articles però els ciutadans, a través dels mitjans de comunicació reclamen aquesta informació. Què li sembla aquest marc legal?

Jo crec que al marge de tots aquests articles n'hi ha un altre, que és a la Constitució, que és la llibertat d'expressió i d'informació. És el dret dels ciutadans a saber què passa. Jo crec que la necessitat d'accedir al que passa és immediata.

Altra cosa és que hi ha situacions en que la policia no disposa de prou proves o arguments per determinar si una o altra persona ha estat autora d'uns fets. Això però, ens portaria a un altre anàlisi que deriva en la privació de llibertat preventivament, els judicis paral·lels, etc... Ara, els fets, allò comprovable i que és, s'han de poder explicar als ciutadans. I la policia com a mínim ha de donar aquestes explicacions. I és evident que hi ha graduacions respecte a les informacions que es poden o no difondre.

Crec que és una qüestió de drets. I el de la informació i el d'expressió són constitucionals. El que passa és que el servidor públic té unes responsabilitats afegides. El periodista explica el que passa i opina. El que no pot fer el policia es transmetre judicis d'intenció. La resta no crec que comporti cap problema.

Creu que s'abusa de la figura dels secrets sumarials?

Jo crec que no se n'abusa sinó que no se'n fa ús. És a dir, moltes vegades, amb fets d'importància social i política només cal esperar l'endemà i consultar un o altre mitjà de comunicació. Això només pot sortir de la policia o del jutge. Conec casos d'ambdós llocs. Per tant aquest secret és una mica artificial. És evident que es filtren moltes coses i per interessos molt diversos. I a més, normalment no es filtra tota la veritat. Si hi ha d'haver secret que hi sigui però no d'aquesta manera.

La mateixa dinàmica del mercat dels mitjans de comunicació però, no provoca que es facin judicis anticipats i paral·lels a persones molt abans de les sentències judicials i que es pugui dificultar investigacions policials?

Miri, un diari és l'obra més imperfecta que existeix a la societat. Abans d'escriure s'ha de creure molta gent i moltes informacions i de tot això el periodista se'n fa una idea que pot ser que no es correspongui del tot amb el que ha passat. El que passa és que hi ha mitjans que pel que sigui, sovint per qüestions alienes al mitjà tenen més o menys credibilitat en un o altre àmbit. I per això la gent consumeix mitjans comunicació.

El que sí que passa és que cal creure molta gent abans d'escriure res i això pot provocar errors, és clar. És molt difícil demanar-li a un mitjà de comunicació el 100% de veracitat. Amb això no vull dir que hi hagi intencionalitat de desvirtuar o falsejar. No crec que cap mitjà premeditadament prengui aquesta actitud. Si que pot haver-hi manca de rigor o de professionalitat però no intencionalitat de no ser exacte. Per la mateixa manera de funcionar del mitjans és evident que poden sortir inexactituds.

El que és clar és que no es pot valorar un mitjà pel que publica un dia. Cal tenir present una trajectòria i en tot cas fer una anàlisi en el temps. També entenc que és molt difícil restituir la imatge d'un col·lectiu o d'una persona que ha estat presentada com a autora d'un fet que després es comprova que no és exacte. La reparació és massa difícil i passa que es produeixen algunes injustícies.

Però aquest mateix raonament el fan els policies en defensa de la seva professió?

Hi ha una diferència fonamental. Un policia és un servidor públic i un periodista ho és però d'una altra mena. El policia és la garantia del compliment dels drets. Representen la llei. És una exigència molt forta i els errors no es poden mesurar igual.

Canviant de tema, que li semblaria que es modifiqués el calendari de desplegament i s'arribés abans a la zona de Barcelona abans del que estava previst?

A mi, el fet que es comencés per Girona em sembla una decisió sàvia. Que s'arribi abans o després a Barcelona no em sembla tant important. Aquesta és la prova final i un moment o un altre haurà de passar. Ara, sí que crec que aquí, a la zona propera a Barcelona per una qüestió de quantitat d'habitants, on l'homogeneïtat de la població és menor, on hi ha més delinqüència, etc... Aquí l'exigència encara serà major. Aquesta és la prova definitiva. Jo tornaria a dir el mateix que al principi. És una qüestió de temps. I crec que al final es farà com s'espera.

Lluís Foix, Rocafort de Vallbona ( ) 1943. Llicenciat en Periodisme i en Dret. Des del 1974 al 1980 va ser corresponsal de La Vanguardia a Londres. Del 1981 a 1982 és al capdavant de la correponsalia a Washington. A partir de 1982 desenvolupa diferents càrrecs a La Vanguardia i el 1987 n'és nomenat Director Adjunt. És especialista en política internacional i columnista d'actualitat.

ANTONI GALLARDO:

"En els moments límits la gent d'aquest cos sempre ha respost"

Antoni Gallardo i Martín (Barcelona) és sotsinspector i va ingressar al cos l'any 1981. Ha estat destinat al servei de protecció d'edificis, a l'escorta del president de la Generalitat i a la Divisió Territorial de Barcelona, on ha estat responsable de seguretat de múltiples dispositius i esdeveniments. És un gran aficionat a Internet i la seva gran il·lusió hagués estat continuar els estudis d'arquitectura. Actualment és coordinador de la Divisió Territorial de Barcelona.

Com recorda els seus inicis?

Amb molta satisfacció i a la vegada amb molta nostàlgia. En aquells temps la falta de mitjans se suplia amb la il·lusió. Sobretot els anys 80 van ser una etapa difícil. Recordo com es van crear les primeres inspeccions de guàrdia o com es recollien les denúncies a Girona, Lleida i Tarragona. En certa manera, va ser l'embrió en feines de seguretat ciutadana, per a mi va ser una època molt gratificant.

Hi havia similitud amb els serveis d'ara?

No tenien res a veure. Aleshores es muntaven plans de seguretat a la Costa Brava o plans rurals, que ara, en comparació amb el desplegament actual, farien riure. Però eren feines de seguretat pública, que van representar una experiència molt important i que va servir com a base per al futur del cos.

Recordo que ja l'any 1986 hi havia mossos a Tona, on van anar a posar en marxa el projecte amb unes dependències que estaven dins de l'ajuntament. Allà els agents fins i tot dormien. Aleshores ja recollíem denúncies i també ens discutíem amb jutges i altres cossos. Era la manera d'introduir-se progressivament i de construir una estructura policial amb cara i ulls. Però realment encara quedava molt per fer.

La mentalitat del policia ha canviat d'aleshores fins ara?

Per la meva experiència a dins puc assegurar que, en aquest cos, quan hi ha situacions límit, la gent respon, sobretot en èpoques més difícils com la del conflicte de Sant Adrià del Besòs de l'any 1990, o amb les 89 detencions a la Fira del Teatre de Tàrrega. Els mossos no teníem gaires mitjans, però sí una gran predisposició. Avui dia, amb el desplegament s'ha arribat a una normalitat que comporta una gran professionalitat en la qual, i per sort, les línies ja estan marcades. En aquells anys, la imaginació substituïa la especialització, era un altra manera de treballar, però els mossos, repeteixo, sempre han respost.

Suposo que és el procés que ha de seguir qualsevol organització que vol créixer.

Sí, segurament, perquè, en certa manera, i per créixer, s'havien d'inventar serveis, com per exemple l'Escamot Blanc -els mossos de Núria-, o la primera "minicomissaria" al monestir de Montserrat, que cobria les 24 hores i que encara està oberta, o el famós servei Espiadimonis, per evitar possibles incendis. Fins i tot es va crear la unitat de transports, per tal de començar-nos a introduir a les carreteres del país.

Per això dic que hi ha certa nostàlgia, perquè els serveis es feien amb una altra filosofia. Havíem de ser molt creatius i tenir molta imaginació, ja que si actualment la seguretat publica a Catalunya és la nostra obligació, en aquella època, els serveis és muntaven per devoció i mig d'amagat, però amb molta il·lusió. Va ser una època dura, de poc reconeixement social. No obstant això, els que en aquells temps treballàvem intentàvem fer les coses ben fetes i crec que ho vam aconseguir, i la demostració són les bones perspectives que té el cos avui dia.

Per què diu que va ser una època molt dura?

Per diferents raons, la situació a principis dels 80 era molt dolenta. No hi havia mitjans, ni personal, ni tampoc experiència en temes de seguretat ciutadana. En aquest sentit, el senyor Carles Torras, que aleshores era sotsdirector general, ens va fer obrir els ulls a molts de nosaltres de manera positiva. Carles Torras, dins de la precarietat del moment, va saber conduir la situació del cos i resoldre una sèrie de punts que sense la seva participació hauria estat molt difícil.

Cal tenir en compte, per exemple, que els mossos teníem el servei de seguretat del president i dels consellers i eren moments de molts atemptats, i nosaltres no teníem informació ja que tampoc no hi havia una bona coordinació amb els altres cossos policials i la situació política era complicada. No teníem vehicles blindats, les comunicacions eren dolentes. D'altra banda, hi havia moltes manifestacions davant del Palau, sovint ens apedregaven les conselleries... També hi va haver les vagues d'estudiants de l'any 1987, els problemes amb la incineradora de Tona i l'abocador de Montblanc... i tot això amb poc més de 500 mossos a tota Catalunya. Però, per sort, el context social a Catalunya ha canviat molt, i avui dia els conflictes es plantegen de manera diferent.

En algun moment va pensar vostè que la Policia de la Generalitat quedaria estancada?

Jo he tingut algunes frustracions professionals durant tots els meus anys dins del cos. Una va ser la parada de gairebé tres anys entre la segona promoció i la tercera. En aquesta època, com ja he dit abans, s'inventaven serveis, treballàvem amb horaris desmesurats, es realitzaven bones feines amb temes de menors, de joc i, això no obstant, comprovàvem que la situació no avançava. En aquella etapa sí que hi havia moments dolents.

Una altra depressió professional va ser durant la preparació dels Jocs Olímpics de Barcelona, en la qual, tret del tema d'escortes i de la vigilància d'algunes instal·lacions, els Mossos d'Esquadra vàrem tenir, al meu parer, una presència força limitada. A tot això cal afegir que es van aprofitar els Jocs per dotar altres cossos de material i d'infraestructura, mentre que nosaltres n'estàvem al marge. Crec que els Jocs Olímpics era el moment històric per tirar endavant el cos, però vam haver d'esperar uns anys més.

I quan va comprovar que anava de debò?

Quan comença el desplegament a Osona, i es crea una sòlida estructura interna dins del cos. I quan ens despleguem per Girona ja es pot considerar el procés definitiu i sense l'opció de tirar enrere. Fins i tot la nostra actuació ha fet canviar molts punts de la gestió global dins de l'Administració.

Quines són les feines actuals de la Divisió?

La vigilància als centres penitenciaris, el trasllat de reclusos i les inspeccions de transports com a serveis permanents. També donem suport a altres serveis, a banda del control de la seguretat als esdeveniments que es fan al circuit de Montmeló, la Volta Ciclista a Catalunya, etc. Són serveis importants, ja que algun és televisat en directe a molts països i qualsevol errada en temes de seguretat tindria un forta repercussió a nivell internacional. Personalment estic molt satisfet, tant de la feina, com de la gent de la Divisió que la porta a terme.

Considero que a vegades no tenim en compte que som un col·lectiu que està format per persones i els comandaments massa sovint oblidem el factor humà com a part fonamental per tirar endavant qualsevol projecte.

Com veu el futur?

Molt engrescador i amb responsabilitat. Som l'única policia que s'està creant en aquests moments i no ens podem permetre cap errada important, però el futur és molt bo, la llàstima és no ser 15 anys més jove. A mi m'agradaria entrar al cos ara. Jo, als nous agents que arriben, els dic que han de saber el que volen ser quan siguin grans, per desgràcia aquesta opció nosaltres no la vàrem tenir. Considero que, a banda dels problemes del desplegament, si un agent es forma i treballa amb ganes, pot, en moltes ocasions, dissenyar el seu futur dins del cos.

Un llibre: Parada Obligatòria

Un escriptor: Juan Marsé

Un actriu: Cybil Shepard

Un actor: Sean Connery

Una pel·lícula: En el calor de la noche amb Sidney Poitier

Un esport: El futbol

Un somni: Que Catalunya tingui més quotes d'autogovern

Que s'emportaria a una illa deserta: Internet

Pere Jané     

 GRUP CANÍ:

El millor amic de l'home al servei de la seguretat.

Encara que en els anys 80 el cos de Mossos d'Esquadra ja realitzava serveis amb gossos de lloguer per detectar drogues i explosius, no va ser fins a l'any 1991 que es va consolidar el Grup Caní, amb la formació de 9 agents i el mateix nombre de gossos.

Progressivament, el Grup ha augmentat tant en nombre d'agents com, lògicament, en nombre de serveis. Actualment, el Grup Caní consta d'11 components: 1 sergent, 2 caporals i 8 agents. Amb ells treballen 15 gossos, dels quals 10 estan preparats per a la recerca d'artefactes explosius i, la resta, per a la recerca d'estupefaents.

El Grup Caní és una servei de suport que realitza feines preventives i també serveis reactius. Però, lògicament, en matèria d'explosius, sempre es dóna prioritat a altres tipus de serveis.

En aquest moments, la demanda de serveis que el Grup Caní té més freqüentment és, a part de la recerca preventiva i ordinària d'explosius, les entrades a domicilis, escorcoll de vehicles, sobre tot a la Regió Policial Girona.

La importància de la relació del guia amb l'animal

És evident que la relació que té l'agent-guia amb l'animal és determinant per treballar de forma eficaç i rendible.

Un bon guia, en certa manera, ha de ser una persona molt tranquil·la, amb un tracte molt dolç a l'hora de donar les ordres al gos, però a la vegada ha de ser enèrgic, ja que en ocasions cal saber dominar l'animal. El guia és una persona que ha de connectar directament amb el gos, perquè una persona pot ser un bon "amo" del gos, però al mateix temps un pèssim guia de un gos policia. Per aquest motiu, no tothom serveix ni té les aptituds adequades per portar un animal d'aquest tipus.

Amb la presència del seu guia, el gos se sent estimulat, li agrada la seva companyia i s'hi troba a gust. Per aquesta raó, i per fer una bona feina, un gos policia ha d'obeir les ordres per satisfacció i mai per obligació.

En moltes ocasions la relació entre el gos i el guia és tan estreta que quan algun dels animals està malalt més d'un agent se l'emporta a casa seva fins que es recupera.

CARACTERÍSTIQUES DELS GOSSOS DETECTORS DE DROGUES

Aquest tipus de gossos han de ser alegres, juganers i impulsius. Preferentment han de ser mascles i de temperament ferm i actitud decidida.

La disposició d'aquests animals és generalment atrevida i de fàcil adaptació en ambients estranys.

Són també bons detectors i mostren un desig gairebé fanàtic per recuperar tots els objectes que els són llençats i, quan recuperen l'objecte, mostren una actitud de pertinença. Però en cap cas i com en moltes ocasions s'ha dit, els gossos no sel's subministra substàncies per tal que tinguin dependències, ni físiques, ni psíquiques. Lògicament no són gossos tímids, però tampoc agressius, més aviat són estables i menjadors.

Les races més utilitzades per a la detecció d'estupefaents són el llaurador retrivier, el pastor alemany, el golden i el cocker spaniel.

L'activitat bàsica i principal d'aquests animals està adreçada primordialment a la recerca i localització de substàncies estupefaents en vehicles, equipatges, domicilis, serveis de paqueteria, centres penitenciaris i altres.

Segons el sergent Jordi Marí, "a vegades el valor dels decomissos de droga representa una gran quantitat de diners, però el més important és que, gràcies a l'actuació dels gossos policia en aquests decomissos, probablement s'han salvat vides o s'ha evitat que moltes persones quedin greument afectades o arruïnades. Però això no es podrà valorar mai".

CARACTERÍSTIQUES DELS GOSSOS DETECTORS D'EXPLOSIUS

Aquests són gos especialistes, ja que la seva capacitat olfactiva i el seu equilibri temperamental els fan absolutament imprescindibles.

Es tracta de gossos molt tranquils, amb força tendència a la curiositat, estables i físicament forts. Han de ser animals molt versàtils, ja que han estat ensinistrats per a la detecció d'explosius a qualsevol lloc.

Cal no oblidar que són animals, no màquines, i, a causa del seu treball intens, sempre treballen amb intervals curts i amb moltes pautes i descansos.

Els gossos llauradors són normalment els escollits per a aquestes funcions ja que tenen unes òptimes condicions com a rastrejadors.

Dins de les funcions més habituals d'aquests gossos hi ha el reconeixement d'edificis, de vehicles, d'itineraris, de zones susceptibles d'acumular explosius, de vaixells, d'aeronaus i de llocs on es desenvolupin actes multitudinaris.

CARACTERÍSTIQUES DELS GOSSOS DE RESCAT DE PERSONES

Malgrat que dins del cos aquest tipus de servei encara no funciona es pot donar el perfil que ha de tenir un gos per tal de realitzar aquesta feina.

Han de ser gossos valents i forts, amb un caràcter estable i molt entusiasmats per a la recerca.

Són gossos que estan entrenats per tot tipus de terrenys, amb totes les dificultats existents, a banda de totes les dificultats que comporta el rescat o la recerca de persones, com els fums, els sorolls, etc.

En principi, no es por parlar d'una raça en concret, encara que hi ha preferència per aquells gossos que tenen una vinculació històrica amb l'home. En aquest sentit, són útils els gossos de pasturatge.

CARACTERÍSTIQUES DELS GOSSOS DE DEFENSA I ACOMPANYAMENT

Com l'anterior, aquest servei encara no es realitza, però igualment es poden oferir el tipus de gos necessari

Es tracta bàsicament de gossos patrullers en els quals l'olfacte perd protagonisme en favor del sentit de l'oïda. Seran animals de talla i bona mossegada.

Les orelles del gos de defensa han de ser rígides i orientades al soroll.

L'equilibri és un factor important, la timidesa no existirà, ja que l'animal ha d'acostumar-se a viure entre persones, entrar a llocs públics i desenvolupar-se entre la gent.

Generalment és un animal agressiu, però controlable, preparat per obeir a l'acte, sigui quin sigui el seu estat d'excitació. El gos de defensa és dissuasiu, instintiu i molt atent.

Aquests animals són ensinistrats per a la defensa i no per a l'atac, és a dir, per rebutjar ràpidament tota agressió, però sense més agressivitat que la necessària i proporcional a cada situació.

PRINCIPIS BÀSICS DE L'ENSINISTRAMENT

Hi ha cinc principis bàsics i de molta importància que s'apliquen en l'ensinistrament de gossos policia. Per tal d'obtenir uns bons resultats, cal que els futurs guies els entenguin i hi confiïn plenament, i que els apliquin de forma correcta.

Els coneixements pràctics

És important conèixer el contingut i els objectius de cada exercici i, sobretot, reaccionar correctament davant de qualsevol reacció del gos. Si les pràctiques no es fan de manera adequada, és molt possible que es necessitin moltes hores d'ensinistrament per corregir posteriorment els defectes que l'animal ha adoptat de manera incorrecta.

La repetició

Davant del fet que el gos aprèn mitjançant l'associació, la repetició és el principi amb el qual s'ensenyen a l'animal nous tarannàs i adquireix habilitat. És indispensable que el gos repeteixi els exercicis una i altra vegada, però cal procurar, això sí, no caure en l'error de l'excés, fet que li comportaria una pèrdua de nivell o perícia per culpa de l'avorriment que aquests li suposarien. Així doncs, és molt important que els exercicis siguin planificats acuradament per tal que, al gos, li resultin interessants i agradables en totes les seves fases d'evolució. En conseqüència, els gossos es posen en contacte amb diversos ambients i executen exercicis diferents.

La paciència

És una de les característiques més importants amb què ha de comptar l'encarregat del gos. Quan algú intenta ensenyar quelcom i perd la paciència, no solament crea confusió, sinó que no aconsegueix res constructiu. El mateix passa si es perd aquesta durant l'entrenament del gos, fet que limitaria l'aptitud del ca. Així doncs, si es vol obtenir bons resultats és indispensable tenir una serenitat constant.

Elogis

Mitjançant aquests, el gos sap que fa una cosa correctament i aprèn el que l'encarregat vol que faci. Convé recordar que el gos aprèn a partir de l'associació, per tant, cada vegada que faci un exercici satisfactori, encara que en la seva execució hagi emprat més temps del previst, haurà de ser recompensat.

Quan se l'elogia, el gos s'adona que ha fet una tasca correcta i, d'aquesta manera, es torna més desitjós i amb més motivació per tornar-la a portar a terme.

Hi ha diferents mètodes per recompensar: carícies, elogis verbals, motivadors , dinars, etc. (segons el caràcter del gos). Mitjançant aquesta recompensa, s'estableix un estret vincle entre l'encarregat i el ca. Aquest vincle, imprescindible, anirà madurant amb el pas del temps. Cal tenir cura de no caure en l'excés i crear una dependència del gos cap a l'encarregat molt accentuada, ja que és important per a la recerca la independència del ca.

Correcció

Els gossos no distingeixen entre el bé i el mal com els éssers humans, així doncs, ens trobem que la recompensa i la correcció són els mètodes mitjançant els quals se'ls ensenya. Si el gos fa una tasca incorrecta, se l'ha de corregir a l'acte. Normalment, una amonestació verbal, dita amb un to de veu brusc, o una estrebada de corretja, resulten suficients.

En administrar qualsevol tipus de correcció, el factor més important és que es faci en el moment oportú. El gos no pot relacionar mentalment una amonestació per un error que ha comès uns minuts abans o fins i tot uns segons abans de la correcció. És necessari que el ca associï la correcció amb el que acaba de fer malament, si es volen obtenir bons resultats. Si transcorre cert temps entre que el gos ha fet malament una cosa i la correcció que aquest fet suposa, llavors aquesta no s'ha d'aplicar, ja que només servirà per confondre'l i no tindrà cap utilitat.

Mai no s'ha de corregir un gos per la seva dificultat o lentitud en l'aprenentatge. En aquests casos, la correcció retarda el progrés en lloc d'accelerar-lo.

Aquest són els principis més importants d'ensinistrament del gos, per aconseguir els objectius del grup, però també hi ha altres factors, com són la cohesió i l'equilibri, que fan millorar el treball d'aquesta unitat. El Grup Caní té unes característiques molt especials que fan que sigui un servei en el qual l'aportació d'un animal com el gos és imprescindible per a la seva eficàcia, però val a dir que sense una perfecta relació amb un bon guia els resultats, de ben segur, no serien tan positius.

Pere Jané

Sistema d'Informació de la Policia (SIP)

Els serveis de policia estan experimentant una extraordinària transformació al nostre país. El canvi es manifesta, sobretot, en la substitució dels cossos de policia estatals per la Policia de la Generalitat-Mossos d'Esquadra.

El desenvolupament de l'Estatut, en matèria de seguretat i policia, comporta un repte implícit d'eficiència en la gestió dels recursos, d'eficàcia en l'acompliment de les funcions i de satisfacció ciutadana o satisfacció de l'entorn amb els nous serveis de seguretat.

Els criteris d'eficiència, d'eficàcia i de satisfacció de l'entorn constitueixen el fonament de les cultures organitzatives modernes i han de fonamentar també, a Catalunya, el desplegament dels Mossos d'Esquadra.

L'acompliment dels objectius d'eficàcia, d'eficiència i de satisfacció de l'entorn conformen, doncs, un projecte de primera magnitud que requereix desenvolupar les nostres millors capacitats en matèria de direcció, d'administració i de serveis finalistes, però a vegades no es destaca prou que un projecte d'aquestes característiques requereix també un sistema d'informació que documenti la presa de decisions i faciliti la recerca. I la producció estadística constitueix la base d'aquests sistemes d'informació.

a) Els guanys en l'eficiència són sovint producte de l'austeritat i el sentit del deure, però a partir d'un cert punt hem de tenir capacitat d'analitzar els nostres rendiments i això requereix dades sobre l'activitat administrativa.

b) Els guanys en l'eficàcia són generalment producte del saber professional i la voluntat de servei, però a partir d'un cert moment hem de tenir capacitat d'analitzar críticament els nostres resultats i això requereix dades sobre els serveis produïts.

c) De la mateixa manera, la satisfacció de l'entorn pot ser producte d'estils de treball culturalment integrats, però això pot resultar insuficient si no analitzem de manera sistemàtica les percepcions i els sentiments dels ciutadans a partir d'enquestes representatives. Les mateixes funcions de vertebració i coordinació general del sistema de seguretat requereixen dades fiables i adequades tant per identificar els punts febles del sistema com per estimular les millores corresponents.

En qualsevol d'aquests àmbits la informació té una importància clau, però potser resulta especialment necessària en la vertebració del nou sistema català de seguretat pública.

En aquest context, una producció estadística de qualitat pot jugar un paper important estimulant l'entesa i l'eficàcia conjunta del sistema. L'existència de dades fiables sobre el resultat dels serveis, sobre l'evolució de les diverses infraccions i, sobretot, l'existència de dades representatives sobre els sentiments i les percepcions dels ciutadans tendeixen a implantar un sistema comú de referència i poden, fins i tot, establir un sistema comú de prioritats.

En aquest punt, el rigor en el recull i el tractament de les dades és indispensable, i s'ha de superar la tendència a considerar les operacions estadístiques de manera marginal. El progrés de la recerca i el desenvolupament tècnic pot dependre de la qualitat de les nostres fonts estadístiques i la capacitat d'induir millores en el rendiment i l'eficàcia dels diversos operadors, entre ells, evidentment els investigadors de delictes, pot estar en funció de la credibilitat dels estudis corresponents.

Amb d'altres paraules, un esforç de rigor és particularment necessari en el nostre sector ja que les dades disponibles han estat generalment precàries i les anàlisis subjectives no han estat infreqüents.

La producció estadística pot constituir, doncs, la base d'un nou estil de treball en matèria de coordinació policial i d'investigació de delictes. Un estil de treball òbviament respectuós amb la pluralitat i la delimitació de funcions, refinant els instruments d'anàlisi i obrint l'àmbit de la seguretat a la recerca. És a dir, un estil de treball que superi l'excessiva concentració en el curt termini i en els interessos corporatius i destaqui les qüestions de fons i els requeriments ciutadans.

És per tot això que la Direcció General de Seguretat Ciutadana ha redactat el projecte Explodades

Explodades constitueix bàsicament un projecte d'operacions estadístiques en matèria de delinqüència coneguda i està destinat, sobretot, a recollir les dades disponibles sobre les infraccions penals i les infraccions administratives més rellevants per a l'activitat policial, així com les dades sobre les detencions, els nivells de resolució de les infraccions i d'altres variables connexes enregistrades pels serveis policials.

Podria semblar, doncs, que Explodades proposa una operació estadística convencional i, no obstant això, s'han de emfasitzar les diferències existents entre aquest projecte i les activitats registrals que s'han dut a terme anteriorment en l'àmbit policial al nostre país.

En primer lloc, Explodades respon a la Llei del pla estadístic de Catalunya 1997-2000 (Llei 9/1996) que va identificar la necessitat de dur a terme dos projectes en matèria de seguretat. D'acord amb la llei es tracta de desenvolupar sèries estadístiques sobre "policia autonòmica i societat" i sèries sobre la delinqüència. És a dir, pel que fa a les sèries sobre "policia autonòmica i societat" es proposa realitzar de manera periòdica enquestes de victimització basades en mostres representatives de la població i, pel que fa a les sèries sobre la delinqüència, es proposa recollir la totalitat de les dades sobre la delinqüència coneguda a Catalunya, amb independència del cos policial que les enregistri.

Evidentment, aquest enfocament genera la necessitat de coordinar les activitats estadístiques de les diverses administracions i, més particularment, la necessitat d'arribar a un conveni en matèria d'estadística policial amb l'Administració central.

En aquest sentit, l'article 3 de la Llei 30/1991 del Parlament de Catalunya estableix que les operacions estadístiques de la Generalitat hauran de mantenir la coherència, l'homogeneïtat i la comparabilitat amb els sistemes estadístics del nostre entorn. Per tant, Explodades proposa el desenvolupament d'un sistema que sigui perfectament compatible amb el Pla estadístic del Ministeri de l'Interior, entenent que això respon als requeriments de la normativa catalana.

Complementàriament, també és necessari incorporar les policies locals en el sistema estadístic i, en aquest sentit, sembla convenient acordar amb les administracions municipals la utilització dels mateixos criteris de recollida i tractament de dades que s'han dissenyat per a la Policia de la Generalitat.

Explodades, doncs, constitueix un punt de partida, però es tracta d'un punt de partida substancial perquè s'orienta a recollir i tractar dades directament relacionades amb els interessos generals que hem de protegir. Aquesta informació pot ajudar-nos a incrementar els nostres coneixements en matèria de seguretat i policia, i ha de contribuir a millorar els serveis i la qualitat dels processos d'investigació de delictes.

LLIBRERIA EUROPA: 

UN PAS IMPORTANT CONTRA LA INTOLERÀNCIA

Una de les actuacions que més transcendència social ha tingut darrerament és la sentència judicial en la qual el propietari de la llibreria Europa ha estat condemnat com a autor d'un delicte continuat d'apologia de genocidi i provocació a la discriminació, a l'odi i a la violència per motius racistes i antisemites, que li ha comportat una pena total de 5 anys de presó. És la primera condemna d'aquest tipus a tot l'Estat espanyol.

Cal remuntar-se a l'any 1994 quan l'Àrea d'Informació ja havia investigat la llibreria Europa del carrer Sèneca de Barcelona, però, en aquell moment, la investigació va haver de ser arxivada perquè l'ordenament jurídic vigent aleshores no tipificava com a delictes aquestes conductes. No va ser fins a l'entrada del nou Codi penal que es va poder reiniciar la investigació altra vegada, amb els objectius molt més clars. Era un possibilitat que no es podia desaprofitar.

Els primers passos de la investigació van consistir a aconseguir suficient material probatori. Per aquest motiu, membres de la Divisió, transformats en clients habituals de la llibreria, es van dedicar a realitzar compres del diferent material ofert lliurement al públic a l'esmentada llibreria. La finalitat era demostrar que el material presumptament delictiu era a l'abast de qualsevol persona.

Alhora, els "clients" intentaven memoritzar la situació que ocupaven els llibres als prestatges, de cara a facilitar una possible entrada i perquisició, que es preveia plantejar en el moment de l'entrega de les diligències. Així mateix, conversant amb els encarregats de la llibreria, intentaven obtenir informació addicional que facilitaria les tasques investigadores.

Inicialment es van comprar un total de 23 exemplars, entre els quals es poden esmentar els títols següents, per si sols força explícits del seu contingut: Hacia el III Reich, ¿Murieron realmente 6 millones?, Fin de una mentira, cámaras de gas: Holocausto judío, Informe Leuchter, ¿Absolución para Hitler?, Cartas, el mito de Ana Frank (del qual era autor el mateix propietari de la llibreria), etc.

A mesura que el material s'anava aconseguint, es llegia, i se subratllaven sistemàticament els paràgrafs que incorrien en els tipus penals establerts, els quals eren transcrits íntegrament a les diligències que s'havien generat, amb indicació la pàgina en què eren inclosos i la línia que ocupaven.

El mètode era lent i feixuc, però d'aquesta manera es garantia una fidel reproducció del contingut presumptament delictiu dels documents.

Una vegada analitzats els 23 exemplars, les diligències generades amb el contingut dels textos, així com una petició d'entrada i perquisició a la llibreria Europa i al domicili particular del seu propietari, van ser lliurades en mà al fiscal cap, senyor José María Mena. Era el 9 de desembre de 1996.

El dia 11 del mateix mes, a la vista del contingut de l'atestat abans esmentat, i dels llibres aportats, el jutjat en funcions de guàrdia, mitjançant el manament d'entrada i perquisició corresponent, va autoritzar l'entrada a l'establiment i al domicili del propietari.

La intervenció policial es va portar a terme de forma simultània, tant a la llibreria Europa com al domicili particular del seu propietari. L'escorcoll a la llibreria Europa es va perllongar per un total de 7 hores, i es van intervenir finalment un total de 20.972 exemplars de llibres amb contingut presumptament delictiu, distribuïts en 350 títols diferents. Així mateix, es van intervenir 405 cartells tipus "pòster" amb la inscripció "No se deje engañar, el holocausto es mentira", així com els fotolits amb els quals havien estat realitzats, 34 cintes de casset, 205 fotolits diversos per a la composició de diferents textos i cartells, 106 cintes de vídeo i 219 caràtules-títols corresponents a aquestes.

També es va intervenir material no escrit, consistent en diferents banderes amb símbols com ara la creu cèltica -considerada com a símbol de la raça blanca europea-, la creu esvàstica nazi, la Runa d'Odal, banderes espanyoles preconstitucionals amb l'àliga imperial, etc., així com insígnies i d'altres materials.

L'entrada al domicili del propietari de la llibreria Europa es va fer davant la sorpresa de tots els veïns de l'immoble, que casualment en aquell moment celebraven una festa a la porteria de l'edifici, festa que va continuar amb total normalitat.

L'escorcoll va acabar amb la intervenció de diferent material presumptament delictiu, principalment procedent del disc dur de l'ordinador del propietari de la llibreria, així com amb la seva detenció, acusat d'un presumpte delicte de genocidi.

LA SEGONA FASE

Començava la segona fase de la investigació, consistent a analitzar més llibres i documents presumptament delictius, així com la ingent quantitat de documentació intervinguda.

Cal esmentar que, dels 23 títols inicialment comprats i analitzats, van ser-ne intervinguts un total de 4.034 exemplars. Per tant, va quedar demostrat el fet de l'existència d'un estoc suficient, que sustentaria una de las bases de la investigació: la llibreria era un centre de difusió de material presumptament delictiu.

Una vegada classificat el material, que ocupava completament dos despatxos de la Divisió Central d'Informació, es va continuar la tasca de l'anàlisi del material escrit, es van analitzar novament un total de 26 nous exemplars seguint la tècnica abans descrita, i el vídeo Der Ewide Jude (L'etern jueu) , que en el moment de realitzar l'entrada no sabíem si trobaríem, ja que totes les gestions que havíem fet per adquirir-lo havien estat infructuoses: "És un vídeo molt difícil d'obtenir, ja no el podem aconseguir, s'ha exhaurit..." era la resposta habitual quan ens hi interessàvem.

En visionar-lo, vam poder comprovar-ne el motiu: al llarg dels 90 minuts de la cinta es feia un atac sistemàtic contra el poble jueu, i es comparava la seva existència i distribució pel món amb la de les rates de claveguera i que, com aquestes, són portadors de malalties i calamitats.

Aquest vídeo, així com d'altres llibres i vídeos en llengües estrangeres -alemany, principalment, i també en anglès i francès- fins a un total de 22, van ser traduïts per un intèrpret jurat, i la seva traducció aportada a les diligències.

Una vegada finalitzada la tasca d'anàlisi dels llibres i vídeos, i considerant que a partir d'aquesta anàlisi s'havia demostrat el contingut presumptament delictiu dels exemplars, començava una nova fase de la investigació: l'anàlisi de la documentació intervinguda, que havia de tendir a demostrar la importància de la llibreria com a centre distribuïdor a nivell mundial, dividit en grans àrees: l'Estat espanyol, la resta d'Europa, i els Estats Units, Mèxic i Amèrica del Sud.

Abans, la totalitat de l'equip d'investigació ens vam prendre una tarda lliure. La finalitat: visitar l'exposició itinerant fotogràfica d'"Amical de Mathausen" sobre els camps de concentració nazis a la Segona Guerra Mundial, i comprovar que, malgrat els milers de pàgines que ens havíem empassat llegint els llibres i documents, mai no podria ser negada l'evidència dels fets.

Els fulls de diligències s'anaven succeint sense fi: contactes amb revisionistes dels EUA, de Mèxic, d'Argentina, amb el Partit Nazi Xilè, amb Àfrica del Sud, intercanvi de llibres, vendes, compres, distribucions a l'Estat espanyol i internacionals, cartes de recomanació, mailings...: la xarxa s'anava estenent i es podia dibuixar a la perfecció.

El més sucós, cartes provinents d'Alemanya dirigides al propietari de la llibreria en aquest termes: "...por favor, no me envíes más material prohibido, la policía ha entrado en mi casa y ahora me tienen controlado..." .

I és que entre el material que des de la llibreria Europa s'enviava a Alemanya i a Àustria, hi havia la col·lecció KRITIK, obra d'un exoficial de les Waffen SS refugiat a l'Estat i amic íntim del propietari de la llibreria. Aquesta col·lecció s'anunciava en els catàlegs amb aquests termes: "Aquest material és impossible d'aconseguir a Alemanya a causa de les lleis de prohibició, però pot comprar-lo a la llibreria Europa de Barcelona, enviant un xec a l'adreça següent...".

Finalment, el 27 de juny de 1997, set mesos després d'iniciada la investigació, es van entregar al Jutjat d'Instrucció núm. 30 les diligències finals. Al llarg de més de 1.000 folis, entre diligències inicials i tres posteriors ampliatòries, van ser aportades un total de 135 proves documentals (llibres, vídeos, fotolits, documentació diversa, objectes) amb l'anàlisi de les quals quedaven fidelment reflectits els moviments que s'efectuaven des de la llibreria Europa i la seva presumpta il·licitud penal.

El Ministeri Fiscal va formular escrit d'acusació i es van presentar a la causa com acusació particular diferents col·lectius que es consideraven afectats per les activitats de la llibreria (SOS Racisme Catalunya, ATID, Comunitat Israelita de Barcelona) i, finalment, els dies 16 i 17 d'octubre de 1998, es va veure al Jutjat Penal núm. 3 de Barcelona la causa contra el propietari de la llibreria Europa, acusat de ser presumpte autor d'un delicte continuat de genocidi, i d'un altre delicte continuat comès amb ocasió de l'exercici dels drets fonamentals i les llibertats públiques garantides per la Constitució.

Al llarg dels dos dies que durà la vista oral se succeïren els testimonis de la defensa i de la fiscalia, es van mostrar algunes de les proves aportades i es visionà el vídeo Der Ewide Jude, al qual ens hem referit anteriorment. Un silenci fred i sepulcral va recórrer la sala a la finalització de la pel·lícula: el cas va quedar vist per sentència

El dia 16 de novembre de 1998 es va fer pública la sentència. Al llarg de 27 folis, el magistrat jutge del Jutjat d'Instrucció núm. 3 desglossava els fets provats, esmentava diferents paràgrafs dels llibres analitzats i aportats com a prova, i referint-se a aquests, va manifestar que "el juzgador ha podido disponer de su examen pormenorizado, directo e inmediato gracias a la elogiable pulcritud y claridad de la no menos difícil clasificación documental y videogràfica efectuada por la citada policía judicial" (referint-se a l'equip d'investigació del cos de Mossos d'Esquadra).

Article 510.1 Aquells que provoquin a la discriminació, a l'odi o a la violència contra grups o associacions, per motius racistes, antisemites o altres motius referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença dels seus membres a una ètnia o raça, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació sexual, malaltia o minusvalidesa, han de ser castigats amb la pena de presó d'un a tres anys i multa de sis a dotze mesos.

Article 510.2 S'han de castigar amb la mateixa pena aquells que, amb coneixement de la seva falsedat o menyspreu temerari cap a veritat, difonguin informacions injurioses sobre grups o associacions en relació a la seva ideologia, religió o creences, pertinença dels seus membres a una ètnia o raça, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació sexual, malaltia o minusvalidesa.