Número
5
Anton Cañellas. Síndic de Greuges de Catalunya
L’ADMINISTRACIÓ HAURIA DE SER MÉS RÀPIDA I TRANSPARENT
A finals del març passat parlàvem amb Anton Cañellas i Balcells, Síndic de Greuges de Catalunya. Aquesta Institució funciona a Catalunya des del 1984 després que el Parlament de Catalunya n’aprovés la seva creació. El Síndic de Greuges és políticament independent i té la missió de supervisar l’actuació de l’Administració per tal de protegir els drets fonamentals i les llibertats públiques dels ciutadans. Segons Anton Cañellas l’existència d’aquesta insitutució és un símptoma més de que ens trobem en una societat democràtica consolidada que necessita alguna fòrmula de control neutral per aquells casos puntuals en què l’administració pública no hagi atès correctament els ciutadans.
Actualment el Síndic de Greuges de Catalunya col·labora en la formació dels futurs "Síndics" de Bòsnia.
Considera que els ciutadans tenen prou coneixement de la institució que dirigeix?
Desgraciadament, el nivell de coneixement és baix i no solament a Catalunya sinó arreu on existeix la figura del Síndic, el Defensor del Pueblo o l’Ombudsmann. A més, i paradoxalment és menys coneguda per aquelles persones que possiblement més ho necessitarien. El Síndic gestiona gratuïtament les queixes dels ciutadans davant l’actuació de l’Administració i sovint ens trobem que les queixes ens arriben a través d’advocats, per tant per persones amb suficients recursos econòmics.
I què es fa per intentar solucionar reduir aquest desconeixement?
Doncs tot el que podem. Regularment ens desplacem a altres ciutats i pobles de Catalunya per tal d’explicar què és el Síndic i per recollir demandes. Col·laborem tant com podem amb els mitjans de comunicació i aprofitem qualsevol oportunitat per donar-nos a conèixer.
Del total dels requeriments que li fan els ciutadans, hi ha algunes queixes que es repeteixin més que les altres?
Jo diria que en els sis anys que porto al càrrec la tipologia de queixes que més destaquen són les que critiquen una certa actitud prepotent de l’Administració pública envers els ciutadans. Falta crec, una major vocació de servei. Crec que el ciutadà troba a faltar una actitud més oberta, més amable dels serveis públics. Val a dir que sovint són queixes més d’aspecte formal que no pas de contingut perquè una vegada revisat el cas en qüestió t’adones que l’Administració havia actuat tal i com estableix el marc legal. Es troba a faltar però la cultura del servei, l’explicació dels perquès de les decisions.
Respecte a la policia, en rep moltes de demandes?
Val a dir que les queixes provinents de les forces i cossos de seguretat de l’Estat les gestiona el Defensor del Pueblo. De Catalunya, i més concretament dels mossos d’esquadra, l’informe de l’any 1998 inclou dos casos. Però insisteixo en una cosa. En cap cas el Síndic de Greuges qüestiona que cap cos policial no actui democràticament. Es qüestionen i analitzen casos concrets. I si en alguna ocasió no s’ha actuat correctament, primer, s’ha d’explicar i segons corregir-ho.
Un altre aspecte que té a veure amb els mossos és la modificació del règim disciplinari intern que com sabrà l’any passat es va variar entre altres coses, per la intervenció del Síndic de Greuges. I això és un símptoma de normalitat, acceptar l’error o l’excés i corregir-lo sense més problemes.
El tema de la policia és un tema especialment delicat ja que ràpidament desperta controvèrsies. El punt de partida però és oblidar el passat i reconèixer que poden existir actuacions puntuals recriminables que cal corregir sense més problemes i sense utilitzar les actuacions de la policia amb altres objectius.
Ara, dit això penso que a tots els nivells cal potenciar al màxim l’aspecte de la prevenció. Prevenir és la millor fòrmula sens dubte.
Quina resposta rep per part de les Administracions quan efectua alguna demanda? Quin nivell d’acceptació percep?
En general les administracions públiques són lentes i poc transparents a l’hora de respondre a les nostres demandes. Poc a poc això va millorant, però aquesta és una reivindicació que sovint hem de traslladar als responsables polítics dels Ajuntaments, de la Generalitat o del Col·legis Professionals sobre els quals també podem actuar.
Respecte al nivell d’acceptació de la institució del Síndic el 85% de les peticions de rectificació que hem adreçat a les diferents administracions han estat acceptades en la línia que proposàvem.
Un apunt que voldria remarcar és que els ciutadans han de ser conscients que a banda de modificar una actuació que els afectava a ells personalment, l’acceptació de les propostes del Síndic estableixen un precedent que beneficïen tots els ciutadans de cara al futur. Aquesta concepció de servei a la societat és molt més establerta als països nòrdics que no pas aquí on es creu que només és la solució a un tema particular. És una forma més de participar en benefici de tots.
I els mitjans de comunicació, quin paper juguen en tot això?
Miri, ara, aquests dies observo esgarrifat la indiferència amb la qual els ciutadans observen com si fos una pel·lícula les dramàtiques escenes que ens arriben del balcans. Tot plegat sembla que hagi aconseguit adormir les consciències. És paradoxal que això passi en l’època de la tecnologia, quan més fàcil és accedir a la informació.
Un cas emblemàtic es va produir a Holanda quan arran d’una actuació aparentment incorrecta de la policia l’opinió pública i els mitjans de comunicació la van censurar absolutament. Després de la investigació del "Síndic holandès", es va comprovar que l’actuació havia estat ajustada a dret i va defensar de totes totes i públicament, davant les càmeres de televisió l’actuació de la policia. En aquest cas és evident que va jutjar anticipadament i que es va perjudicar molt seriosament la imatge de la policia holandesa.
De vegades, els mitjans de comunicació no contrasten totes les informacions i provoquen un deteriorament important de la imatge de les administracions. No sempre, però passa moltes vegades i després és molt difícil restituir l’opinió dels ciutadans.
En altres casos però, són indispensables per arribar a conèixer actuacions desafortunades de l’Administració. Evidentment, són indispensables però de vegades crec que es precipiten en els judicis de valors.
JOAN PORTALS:
L’adaptació a l’entorn és fonamental per realitzar un bon treball
Joan Portals i Peralta (Barcelona 1962) és mosso d’esquadra des de l’any 1986. Ha estat destinat a la Divisió d’Escortes, ha estat cap de torn a Blanes i cap de sala a Barcelona, entre d’altres llocs. És criminòleg i des del passat mes de novembre és el cap de la Regió Policial Pirineu Occidental
Com ho porta?
De moment, molt bé, és tot un repte i estem treballant amb tots els comandaments allà destinats, amb l’objectiu que el desplegament tiri endavant sense problemes.
Després de dos mesos, la situació és la que esperava o ha observat alguna cosa que l’ha sorprès?
És evident que és un tipus de seguretat diferent de la de les zones urbanes. El context social és molt singular a la zona pirinenca i no té res a veure amb Blanes, per exemple, on ja he estat. Però la rebuda de la gent ha estat molt positiva, i això m’ha sorprès agradablement.
L’ha sorprès també la reacció dels ciutadans del Solsonès després dels incendis de l’últim estiu?
Sincerament, davant d’aquest fet, personalment tenia interès a observar quina rebuda tindríem els Mossos d’Esquadra al Solsonès. Ja que sabem, i en som conscients, que hi ha gent que ha patit pèrdues importants per culpa dels incendis. La sensibilitat del problema requeria un tracte especial de comprensió per a la gent d’aquesta comarca. Tot i així, la rebuda és de moment molt bona.
Quina és la valoració que fa d’aquests primers dos mesos?
Ja he dit que de moment és positiva. Però cal que hi hagi continuïtat amb el que ara s’està fent. Tot el missatge que s’ha donat als agents sobre el tipus de patrullatge que s’ha de fer, i que és diferent del de la costa, s’ha entès de manera ràpida. En aquest sentit, el fet que molts dels agents destinats aquí provinguin de Girona ha estat altament positiu, ja que l’experiència sobre el patrullatge proactiu i d’aproximació al ciutadà s’ha recollit i traslladat correctament a la Regió Policial Pirineu Occidental. Però, repeteixo, s’ha de continuar en aquesta línia.
Pel que descriu, la dificultat podria venir del nivell d’adaptació dels agents?
Lògic, el desplegament és a tot el territori igual, però amb les particularitats geogràfiques i socials. Aquí el tracte humà és diferent del de la costa, els municipis són molt petits i la gent vol i reclama més contacte amb nosaltres dia a dia. L’adaptació a l’entorn és fonamental per realitzar un bon treball.
La resposta dels agents?
Molt bona, a més vull destacar que alguns han estat destinats aquí, a la Regió Policial Pirineu Occidental, de forma obligatòria i no han optat per aquesta plaça, i això no obstant, personalment, estic molt satisfet de la seva feina fins ara. Jo, en canvi, quan vaig optar per ser sotsinspector, ja sabia que podia ser destinat a la Seu d’Urgell. En aquest sentit, la meva situació és de cert privilegi i de satisfacció pel càrrec que ocupo, però lògicament a mi també m’agradaria tenir més a prop la meva família.
I la resposta dels ciutadans?
Sóc conscient que sembla un tòpic, però la rebuda de la gent ha estat immillorable. Aquí dius "bon dia" i ja t’estàs parlant deu minuts, la gent tenia ganes de veure’ns, i això ho he constatat personalment. Fa poc, en una de les patrulles, el propietari d’una masia ens comentava: "Ens heu fet tornar al món". Per què? Perquè, entre d’altres coses, en el pla de patrullatge que realitzem es marquen totes les rutes, es visiten les masies, es comprova quanta gent hi viu, es pregunta si disposen de telèfons mòbils... Tenim totes aquestes dades informatitzades i, en qualsevol incidència que passi, podem actuar amb rapidesa.
Què vull dir amb això? Que amb donar un bon servei i poder arribar al ciutadà amb professionalitat no n’hi ha prou, que són necessaris mitjans, i ara per ara els Mossos d’Esquadra disposem d’aquests mitjans bàsics per treballar correctament.
Aleshores, l’element assistencial comporta bona part del treball dels Mossos a les comarques dels Pirineus?
Evidentment, i en un percentatge molt elevat, el servei a la Regió és assistencial, i això voldria remarcar-ho, ja que a vegades l’angoixa de la llunyania es substitueix per la satisfacció que comporta aquests tipus de serveis tan gratificants i que, sobretot a les zones rurals, la gent agraeix molt.
Com veu el futur?
Les perspectives són molt bones, però és necessari no baixar la guàrdia. Sóc conscient que, en cert manera, els Mossos actuals estem fent història perquè som els primers a tirar endavant el desplegament de la nostra policia pertot Catalunya, i això és un privilegi... però també una responsabilitat.
Un llibre: No sin mi hija
Un escriptor: Benito Pérez Galdós
Una pel·lícula: Titànic
Una actriu: Ava Gadner
Un actor: Grouxo Marx
Un esport: Tennis
Un somni: La pau al món
Què s’emportaria a una illa deserta: La meva dona i els meus dos fills
UNITAT CENTRAL DE PROTECCIÓ A LES PERSONES:
Una nova demanda social.
Una notícia apareguda el passat mes de març a
diferents mitjans de comunicació reflectia la terrible experiència de dues
nenes que van haver de reviure la seva violació i declarar a la vista dels
seus dos agressors: el seu pare i un amic d’aquest.
El Tribunal Suprem va tirar enrere la primera vista
ja que s’havia col·locat una mampara per separar les víctimes dels
detinguts. Segons el Tribunal aquest fet no permetia la confrontació de
testimonis i va ordenar la repetició del judici. Aquesta vegada una
persona es va posar al costat de les nenes per dificultar tant com fos
possible que hi hagués encreuament de mirades, no obstant això la situació
va fer patir injustament dues menors per culpa d’una llei que, per a molta
gent, és certament inadequada.
Quan de vegades sentim parlar de la por psicològica
que pateix una persona que ha estat víctima d’una agressió, tothom, més o
menys, té clar aquest concepte. Una altra cosa es treballar directament
amb persones que viuen permanentment amb la por al cos, per a les quals el
suport humà és, en moltes ocasions, tan important com la protecció
física.
L’any 1996 es va crear a la Policia de la Generalitat
- Mossos d’Esquadra la Unitat Central de Delictes contra les Persones, que
engloba el Grup de Seguiment i Protecció a la Víctima, que treballa en
permanent col·laboració amb la Fiscalia. La seva funció és donar resposta
a una sèrie de demandes socials que progressivament en els últims anys han
aparegut dins d’un context que fins fa poc era desconegut, però que, per
desgràcia, cada cop apareixen a la llum més casos de menors i dones
víctimes de tot tipus d’agressions.
Els vuit membres que componen aquesta unitat es
troben sovint amb temes que necessiten una anàlisi diferent per cada cas,
ja que, malgrat que hi ha la figura d’un coordinador per valorar la
importància de cada servei, no totes les proteccions demanen una única
línia de treball, ni tenen la mateixa exigència, és a dir, cada cas és un
món.
Per aquest motiu, la feina de protegir una víctima no
es limita a exercir només el que es pot entendre com protecció física,
sinó que hi ha altres factors tant o més importants com són el suport
psicològic i el suport humà a persones que han de passar per situacions
molt difícils.
Malgrat que hi ha el fiscal que coordina cada cas i
ordena que es faci la protecció, moltes vegades arriben a la Unitat
peticions de les mateixes víctimes o d’institucions en què denuncien que
han patit agressions i que necessiten protecció. Aquest és un element a
tenir en compte, la responsabilitat de la policia és donar suport a la
persona i, al mateix temps, donar coneixement a l'autoritat judicial que
s’està fent aquella protecció, però sempre, i encara que el fiscal no ho
hagi ordenat, cal iniciar el servei. Segons la sergenta Rosa Majoral, ”mai no es pot desatendre una
petició, vingui d’on vingui, i, encara que el conducte reglamentari no
s’hagi seguit, s’ha de donar protecció a la persona que ens ho ha demanat,
i posteriorment ja s’informarà de la situació, però sempre es dóna
resposta i es troben solucions”.
Una de les situacions complexes en què es troben els
membres de la Unitat és quan sovint no els deixen acompanyar la víctima
dins la sala on es fa el judici, i aquest fet provoca que les persones que
han estat víctimes d’una agressió hagin d’enfrontar-se davant del tribunal
al seu agressor que, en moltes ocasions, les intimida només amb la seva
presència, a banda de l’impacte que suposa per qualsevol persona haver de
declarar davant d’un tribunal.
En aquells moments, si la persona que va a declarar
té la protecció, no només física sinó moral, del policia que l’acompanya,
la situació no té la mateixa tensió que si entra sola i plena de por.
Segons el caporal Toni Domènech,”em costa molt posar-me a la pell
d’una persona que ha patit tot tipus d’agressions i ha de retrobar-se
altre cop amb l’individu que les hi ha fet. Perquè a nosaltres ens ve una
dona plorant, amb por, i que no vol entrar si no és amb nosaltres, i per a
ella ha de ser molt dur haver-se d’enfrontar-se al seu agressor sense cap
persona que, almenys, li serveixi de separador humà”.
És evident que en un percentatge molt elevat el
suport és moral, i el risc de perill físic dins d’una sala en un judici
oral és difícil, però, com bé recorda el caporal, “no seria la primera vegada que
enmig d’un judici hi ha hagut problemes d’ordre, sovint molts dels
detinguts no van emmanillats i perden el control”.
En altres casos, es dóna el cas que la Unitat rep un
escrit d’acusació de la Fiscalia on apareixen les dades dels fets i el que
sol.liciten. La primera dificultat sorgeix quan en ocasions no hi ha ni
l’adreça ni el telèfon de la persona a la qual s’ha de protegir i cal
localitzar. Això representa una investigació prèvia ja que moltes de les
víctimes no han sol·licitat la protecció i els mossos els han d’informar
de tota la situació.
Molt sovint, en dones que han estat violades, el
temor i la por psicològica a tornar veure l’agressor fa del tot
imprescindible la intervenció de la Unitat Central de Protecció a les
Persones. En aquest sentit, el suport humà és important i les persones ho
valoren i ho agraeixen. Segons comenta la sergenta Majoral, “davant d’un tribunal la situació és
molt freda, cal saber que a una persona que ha estat víctima de qualsevol
agressió li preguntaran mil coses sobre la seva intimitat, li qüestionaran
les respostes i la seva posició de víctima. Considero que aquesta persona
ha de tenir el nostre suport almenys per sentir-se acompanyada durant tot
el procés judicial. Crec que això és molt important”.
El que passa moltes vegades és que la sol·licitud per
protegir una persona arriba tard, i quan els mossos inicien el suport
sovint falten pocs dies perquè es faci el judici. En la majoria dels
casos, aquesta persona ja porta temps rebent amenaces o se sent intimidada
i, per desconeixement, o per temor, no ha denunciat els fets i,
lògicament, no ha rebut cap tipus d’assistència.
La feina de la Unitat no només és donar suport a les
persones que pateixen agressions, sinó que també protegeixen menors o
traficants de drogues que reben amenaces.
Per aquesta raó l’abast d’aquest servei podria ser
molt gran, però, per sort, no tots els casos requereixen protecció, si no,
seria impossible donar resposta a totes les demandes.
El problema apareix quan el detingut no ingressa a
presó i queda en llibertat i intenta apropar-se a la víctima per tal
d’intimidar-la. Segons Domènech,
“fins i tot hi ha ordres per tal de controlar que l’agressor no s’acosti
mai més al poble o barri on viu la víctima, i això certament representa
una elevada complexitat per al desenvolupament del servei, a part de la
impossibilitat d’assumir-lo per cap policia del món”.
D’altra banda, segons els responsables de la Unitat,
“no cal que hi hagi pròpiament
amenaces per tal que hi hagi temor per part de la persona protegida, molt
sovint la sola presència de l’agressor pels voltants del seu domicili ja
és suficient per crear-li un estat de pànic”.
Aquestes són les principals característiques d’una
Unitat que dedica grans esforços a un tipus de protecció que sovint és
desconegut, però que suposa un tractament molt particular d’un cert tipus
de violència.
El suport i la protecció a les persones, no només des
del punt de vista físic sinó també des de la vessant psicològica, són
elements fonamentals per a un servei que, a mesura que la Policia de la
Generalitat - Mossos d’Esquadra es desplega pel territori, es fa cada
vegada més indispensable.
MEMÒRIA DE LA UNITAT CENTRAL DE DELICTES CONTRA LES
PERSONES ANY 1998
| Víctimes dona assistides | 43 |
| Víctimes home assistides | 14 |
| Investigacions | 50 |
| Proteccions | 58 |
| Localitzacions | 148 |
| Trasllats | 4 |
| Citacions | 72 |
| Detencions | 6 |
| Presentacions | 5 |
| Persones desparegudes | 5 |
| Total | 405 |
L’Escamot de Gala, amb indicatiu servei COPA, és la unitat encarregada de representar el cos de Mossos d’Esquadra en els actes més solemnes del nostre país. Els serveis més habituals són les formacions d’honors a autoritats o caps d’estat que vénen a visitar Catalunya, i es desenvolupen al Palau de la Generalitat i al Parlament. També en les diades significatives com Sant Jordi o l’Onze de Setembre, hi ha representació de l’Escamot de Gala per retre honors i fer més solemne la festivitat. Així mateix, es reten honors als personatges difunts més rellevants de la nostra historia recent, com pot ser en els aniversaris de la mort dels presidents de la Generalitat. Vull destacar, abans d’acabar aquest repàs dels serveis més importants, la participació de l’Escamot de Gala en les cerimònies d’obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona, tant en la rebuda de la flama olímpica al port com en la cloenda a l’estadi olímpic, i que va ser la representació del cos durant els Jocs.
la uniformitat
La uniformitat de gala del cos com a tal és relativament nova si tenim en compte la llarga historia del Mossos d’Esquadra. Des de la reinstauració el 21 de juliol de 1950 de la Secció de Mossos d’Esquadra de la Diputació de Barcelona es va començar a distingir entre la uniformitat de diari i la de gala. Eren uniformes quasi idèntics, amb la particularitat que el de gala canviava les sabates per espardenyes de veta blava de cànem trenat, i la gorra de plat pel barret de copa alta amb escarapel·la de la bandera espanyola.
Un cop transferides les facultats sobre la Secció de Mossos d’Esquadra a la Generalitat de Catalunya l’any 1980, que fins al moment tenia el Ministeri de l’Interior, s’estableix en un decret de l’any 1981 que entre les funcions pròpies del cos hi ha les de "retre els honors corresponents d’acord amb les normes que el regulen". Posteriorment, l’any 1983 es modifiquen alguns elements de l’uniforme tradicional dels Mossos d’Esquadra: "En motius de grans solemnitats i ocasions especials portaran l’uniforme de gala, que serà idèntic a l’uniforme tradicional, però amb barret de copa amb escarapel·la de Catalunya a la banda esquerra i guants blancs". Per finalitzar, el Decret 184/1995 ja descriu l’uniforme de gala tal com el coneixem actualment.
Uns dels aspectes que més crida l’atenció sobre la uniformitat de gala són les espardenyes de cànem trenat amb set vetes de color blau (anomenada "espardenya de Valls") i el barret de copa alta amb escarapel·la de Catalunya. Sobre aquestes peces de roba s’ha escrit molt i, sense la voluntat de donar una interpretació definitiva del fet, vull comentar dues línies explicatives al respecte. La més tradicional i popular comenta que els mossos portaven espardenyes i barret de copa perquè en el seu ideari tenien una doble voluntat: servir de la mateixa manera els pobres i els rics i, per això, les espardenyes representaven els ciutadans més humils i el barret de copa les classes més afavorides. La segona versió, menys poètica, diu que el calçat tradicional a la Catalunya rural dels segles anteriors eren les espardenyes de cànem trenat (he de destacar que la gran majoria de la població era rural), i el barret de copa era la peça que es portava al cap a les ciutats del segle XIX.
Un altre aspecte que destaca de la uniformitat és el cordó de 90 cm de color blanc que penja de la dreta del cinturó, són les manilles que feien servir els mossos per immobilitzar els malfactors i brivalls de l'època.
LES FORMACIONS
La formació d’honors més comuna està composta pel cap de l’escamot i un mínim de sis mossos. El comandament és l’encarregat de portar el banderí dels Mossos d’Esquadra i els mossos formen amb arma llarga. A partir d’aquesta formació bàsica n’hi ha de diferents tipus en funció de la importància de l’acte.
L’arma que es porta a la formació d’honors és un fusell marca "Corunya" model FR8 del calibre 7.62. Aquestes armes pertanyien a les forces armades però estaven cedides al cos de Mossos de la Diputació, quan encara aquest tenia una dependència orgànica de la Capitania General de Catalunya. Des de fa quatre anys aproximadament, però, aquesta cessió als Mossos ha esdevingut definitiva.
ACTUALITAT
La Gala, tot i no ser un servei operatiu del cos, és una unitat important perquè compleix una doble finalitat: per un costat, és un vincle que ens uneix al nostre passat històric i ens recorda d’on venim i, per l’altre, té l’honor de ser la representació més emblemàtica dels Mossos d’Esquadra en l’actualitat. Penseu que no tots els cossos policials tenen servei de gala i amb el valor afegit d’aquesta història passada.
Actualment l’Escamot de Gala es troba en un moment transitori difícil ja que no disposa d’una ordre que en reguli el funcionament i tampoc no té una continuïtat en el servei (es fan entre 30 i 40 serveis de Gala anyals). A això s’hi afegeix que no té uns membres assignats que puguin assajar periòdicament i que molts dels seus antics components han anat deixant el servei i entregat l’uniforme. Però no vull semblar pessimista ja que els que continuem formant part d’aquest servei ho fem amb la convicció de l’honor que això representa i sovint confiem que valen la pena els esforços que hi dediquem ja que ens compensa sobradament el fet de ser testimonis directes de la nostra història present.
Josep GUILLOT
ESCAMOT DE GALA
DISSENY DELS DISPOSITIUS DE SEGURETAT PER A GRANS ESDEVENIMENTS ALS EUA
Aquest article explica quina és la metodologia i els dispositius que la policia dels EUA fa servir en la preparació, la seguretat i el control davant de quasevol esdevenient important en el qual hi ha previst que treballi un gran volum de persones, tant d’agents com de participants.
En aquest article es fan evidents les diferències que hi ha en l’organització de dispositius de la policia dels EUA amb uns sistemes poc aplicables a la nostra policia, però que és certament interessant, almenys, conèixer com funcionen.
El disseny d'un pla de seguretat en casos de grans esdeveniments és una de les tasques més engrescadores que pot afrontar un comandament. La seguretat en aquesta mena d'esdeveniments implica la participació i aportació de recursos per part d'agències federals, i d'altres moltes entitats dins de l'àmbit d'aplicació de la llei. Cada una d'aquestes agències té les seves pròpies competències, jurisdicció, autoritat legal, sistema, directrius i les seves polítiques operatives i procediments. Els responsables de la seguretat han de treballar amb totes aquestes entitats i, amb la seva cooperació i ajut, coordinar un dispositiu general de seguretat per a l'esdeveniment en qüestió.
Un esdeveniment d'aquestes característiques va tenir lloc fa uns anys quan durant nou dies la ciutat de New Haven, Connectica, va ser l'amfitriona dels Jocs Paralímpics. Per a la celebració d'aquests jocs es va necessitar la col·laboració de més de sis municipis, hi van participar més de 7.000 atletes d'arreu del món, i va atreure centenars de milers d'espectadors.
L'ESDEVENIMENT
Els actes esportius als Jocs Paralímpics es van fer a diferents llocs de l'àrea de New Haven, incloent la Universitat de Yale, la Universitat Estatal del Sud de Connectica, la Universitat de New Haven i la Universitat Albertus Magnus. Altres llocs on es van fer competicions es trobaven als municipis de New London, Old Lyme i West Haven. Els Jocs es van destacar per nombroses activitats i exhibicions especials, entre les quals hi havia un festival marítim, un parc temàtic, desfilades i l'espectacle de focs d'artifici amb motiu de la celebració del 4 de juliol. Les cerimònies d'inauguració i de clausura van comptar amb la presència de diversos personatges populars i l'assistència del president i de la primera dama. En el transcurs dels jocs, es va arribar als 650.000 espectadors.
El comitè organitzador dels Jocs es va encarregar de la direcció dels Jocs Paralímpics. El comitè va haver de gestionar més de 100 comissions, les quals alhora estaven formades per més de 30.000 voluntaris. El comitè de seguretat, el composaven 130 civils i personal de 35 agències diferents. Comptava amb representats del govern federal, estatal i local, així com de diverses agències i departaments de policia, de serveis de seguretat privada, de l'Oficina del Fiscal dels Estats Units i de l'Oficina del Fiscal de l'Estat pel partit judicial de New Haven, entre d'altres.
LA PLANIFICACIÓ
Objectius:
Els responsables de la seguretat han de disposar de temps suficient per planificar esdeveniments complexos d'aquesta envergadura donat que la planificació és la primera passa i la base sobre la qual s'haurà de treballar. La planificació del dispositiu de seguretat pels Jocs Paralímpics va començar dos anys abans de la cerimònia d'inauguració. Aquesta planificació implicava l'estudi de l'esdeveniment pròpiament dit, la definició d'objectius, i determinar la millor manera d'assolir aquests objectius.
Quan es dissenya un dispositiu de seguretat per a un esdeveniment important, prèviament s'han d'establir un seguit d'objectius i donar-los a conèixer de forma clara a tot el personal que hi participa. Els responsables de la seguretat han de familiaritzar-se primer amb els objectius del comitè organitzador de l'esdeveniment, així com amb els de les comissions de suport, ja que aquests influiran sobre el posterior pla de seguretat. Com en qualsevol organització, els objectius de tots els que la componen han de coincidir. Als Jocs Paralímpics, algunes de les premisses que es van establir són:
. Encara que al lloc hi hagi una gran presència policial i d'agents de seguretat, l'esdeveniment ha de ser de caràcter públic.
. Fins i tot en les hores punta i en actes importants cal mantenir obertes totes les autopistes interestatals.
. La informació estratègica ha de ser el més completa possible i ha de ser tramesa d'immediat.
. Tots els agents haurien de disposar d'un manual que tracti diverses qüestions referents a la seguretat.
Els responsables de la seguretat han d'estar en contacte amb els responsables de l'esdeveniment i amb altres caps de comitè per tal de garantir que els objectius del dispositiu de seguretat no entren en conflicte amb els d'altres unitats. D'aquesta manera, es poden resoldre problemes abans que es produeixin. Per exemple, durant la planificació dels Jocs Paralímpics es van preveure dificultats amb les zones d'aparcament i el transport dels espectadors donat que molts llocs no disposaven de suficient espai. El comitè de seguretat va col·laborar amb la comissió encarregada del transport, i va adreçar un seguit de qüestions, entre les quals s'incloïen la seguretat de les zones d'aparcament i el control del trànsit. Un altre aspecte que es va haver de plantejar va ser la forma de transport més segura per portar grans quantitats de persones amunt i avall, moltes de les quals no entenien l'anglès.
La resolució d'aquesta mena de qüestions normalment comporta l'assistència a moltes reunions, la qual cosa pot exhaurir el temps de què disposen els caps de seguretat. Aquestes qüestions requereixen una supervisió constant perquè els objectius de les diverses unitats acostumen a canviar, especialment al començament del procés de planificació, i els responsables de la seguretat han de poder adaptar-se a aquests canvis. Encara que haurien d'assistir a tantes reunions del comitè com els sigui possible, i malgrat que la continuïtat i la presa de decisions centralitzada resulta de gran ajut en aquesta fase, s'haurien d'implicar altres persones amb diferents coneixements tècnics en la planificació de dispositius de seguretat.
El comitè responsable de la seguretat:
En les reunions del comitè responsable de la seguretat, els caps han de tenir presents diverses qüestions de gran importància. Tots els membres d'aquest comitè deuen lleialtat en primera instància als seus propis departaments i organismes, així doncs es pot donar el cas que, alhora que es dóna suport als objectius del comitè, s'interposin els objectius individuals de l'organisme a què pertanyen. Per tant, els caps de seguretat han de reemfatitzar els objectius del comitè i la contribució per part de cada agència involucrada, afavorint la cooperació i el compromís.
Els caps de seguretat haurien de conèixer els recursos i el funcionament de les agències que hi participen, considerant experiències anteriors amb aquests organismes, o bé parlant amb altres que hi hagin treballat directament. Aquestes dades contribuiran a entendre millor com pot interactuar cada agència amb la resta. Per exemple, els departaments amb experiència en serveis policials comunitaris que han treballat amb diferents grups de població segurament poden treballar junts sense problemes, i poden resultar especialment indicats per a tasques específiques. De la mateixa manera, les agències tecnològicament més avançades i més habituades a l'ús de mitjans informàtics poden fer-se càrrec de les tasques més tècniques. En aquest aspecte, poden existir limitacions de caràcter jurisdiccional, però si hi ha una certa flexibilitat, el fet de conèixer els recursos i el funcionament d'un organisme pot ser de gran utilitat per determinar el seu paper dins del dispositiu i amb quina altra agència pot treballar millor.
Des del comitè de seguretat, s'ha d'establir sobre qui recau el poder de decisió, en especial quines persones tindran l'autoritat última i la competència en qüestions particulars de seguretat o en cas d'incidents inesperats, els quals poden anar des d'una catàstrofe natural fins a una amenaça de bomba. El responsable de prendre la decisió final pot variar en funció de la situació, però aquesta responsabilitat segurament recaurà sobre els representants del comitè organitzador de l'esdeveniment, el cap de seguretat o el cap d'una de les agències que hi participen i, en alguns casos, pot dependre de l'acord entre tots tres. En els Jocs Paralímpics, per exemple, el Cos de Guardacostes va assumir la responsabilitat dels incidents que van tenir lloc a Long Island Sound, i el Servei Secret es va fer càrrec de totes les qüestions referents als dignataris. Un cop s'estableix qui són els que han de prendre les decisions clau, els responsables de la seguretat han de procurar aconseguir el seu suport i promoure la seva participació en el desenvolupament i posterior execució del pla de seguretat.
Per acabar, la dinàmica de grup pot tenir un efecte important sobre els caps de seguretat i limitar la seva capacitat de decisió. Tots aquells que treballen en la seguretat tenen sistemes de treball i perspectives diferents, així com coneixements tècnics en àrees diverses. Aquest fet hauria de facilitar l'execució de solucions ja que més gent participa en la resolució de problemes. Malgrat això, de vegades, un grup reduït de persones amb una personalitat agressiva pot arribar a dominar la resta del grup i, per tant, minvar la seva efectivitat. Alguns membres del grup poden estar habituats a certs temes específics, i rebutjar qualsevol acció que sembli contrària al seus punts de vista. Altres poden caure en l'apatia donat que un dispositiu de seguretat per a un gran esdeveniment és, en el fons, una tasca temporal que no tindrà continuïtat tan bon punt s'acabi l'esdeveniment en qüestió. Per una altra banda, es pot donar un altre tipus de dinàmica de grup si els membres que hi pertanyen perden la seva capacitat per avaluar les situacions d'una forma crítica a causa de la necessitat d'arribar a un consens. Aquesta dinàmica, anomenada "pensament de grup", pot derivar en mancances a l'hora de prendre decisions.
Altres consideracions:
Després d'establir els objectius, el comitè responsable de la seguretat hauria de confeccionar una llista i proposar diferents opcions per assolir-los. En quines premisses es basa cada opció? Quina és la veritable qüestió que s'ha de plantejar? L'opció escollida donarà resposta a aquesta qüestió? Es pot portar a terme aquesta opció amb èxit? A mesura que es vagin aclarint aquests interrogants, s'arribarà a determinar quina és la millor opció per a cada un dels objectius de seguretat, de manera que es podrà desenvolupar una línia d'acció.
La preparació del manual de seguretat és un exemple d'aquest procés. El comitè de seguretat va estudiar una sèrie d'alternatives considerant la millor manera de plantejar informació clau diversa de l'esdeveniment, quina informació incloure i com imprimir i distribuir l'opuscle de forma adequada.
Durant la fase de planificació, s'han d'identificar i avaluar els factors que poden afavorir o dificultar els seus objectius. En els Jocs Paralímpics, l'ajut més important a l'hora de plantejar i portar a terme un pla, va ser el gran sentit de cooperació i nivell de compromís per part de les diferents organitzacions policials que hi intervenien. Malgrat això, altres factors, com ara l'existència de conflictes laborals en un departament o importants restriccions de pressupost, poden repercutir sobre el nivell de compromís dels efectius i altres recursos, de forma que no es pugui assolir l'objectiu.
Els responsables de la seguretat necessitaran conèixer els requeriments legals en cas d'agents que pertanyen a una jurisdicció per tal que puguin entrar en una jurisdicció diferent i actuar en operacions policials. Donat que aquests aspectes no estan sota el seu control, s'han d'identificar amb previsió i tenir la informació pertinent abans no es faci necessari prendre cap tipus de mesura.
També necessitaran informació sobre qüestions de caràcter cultural i logístic, tals com conflictes que poden existir entre els participants, estimacions d'assistència a l'acte o problemes de trànsit. Mitjançant una xarxa de recursos es pot rebre i comunicar aquesta informació a altres comissions. Per exemple, als Jocs Paralímpics, el Ministeri d'Afers Exteriors es va encarregar de la informació internacional i el comitè Organitzador dels Jocs es va fer càrrec de les estimacions d'assistència.
ASPECTES ORGANITZATIUS
L'organització consisteix a establir els mètodes adequats d'ús de tots els recursos de què es disposa. Els caps utilitzen l'organització per establir les relacions entre els recursos i definir l'ús que se'n farà. A mesura que es va desenvolupant el pla de seguretat i creix el nombre d'agències implicades, s'hauria de crear una estructura organitzativa més formal per tal de poder establir les funcions globals de seguretat i les responsabilitats de cada agència. Un organigrama pot ser de gran ajut per plasmar de forma clara com s'interrelacionen les diferents tasques i les agències, i com les accions individuals contribueixen en el conjunt del dispositiu de seguretat.
Els responsables de la seguretat han d'afavorir la coordinació entre les agències implicades per tal que les accions de tots els departaments independents estiguin suficientment integrades. Amb tantes agències que hi participen, cada una d'elles amb les seves pròpies cadenes de comandament, difícilment es fa factible que els membres dels altres departaments s'integrin en una jerarquia de gestió tradicional o en la cadena de comandament d'una altra organització. Fins i tot, si hi ha temps suficient per crear normes formals i procediments, seria contraproduent ja que, per davant de tot, els membres de cada agència han de seguir les normes de la seva pròpia organització.
Sembla ser que el fet de reforçar les relacions laterals potencia la coordinació en aquest tipus d'esdeveniments. Les relacions laterals se salten la cadena de comandament i permeten l'intercanvi d'informació a títol individual i allà on fa falta. La mateixa existència del comitè responsable de la seguretat promou les relacions laterals perquè, per definició, el comitè està format per membres que pertanyen a diferents organitzacions que canalitzen els seus esforços cap a un mateix objectiu. La comunicació directa entre les persones que es troben físicament davant del problema evita confusions i duplicitat d'esforços, a més de reforçar el pla d'acció escollit.
RECURSOS
Una altra qüestió que afecta la seguretat és la disponibilitat de recursos. Caldrà valorar, doncs, el nombre d'agents que faran falta en funció del nombre d'agents disponibles en les diferents agències. En aquesta estimació, també s'ha de tenir en compte el nombre de dies i d'hores diàries que cada agent haurà de treballar, així com el cansament físic que poden patir en casos d'actes de llarga duració.
Si el nombre d'efectius disponible no és suficient en funció de les expectatives, caldrà aleshores buscar en altres organismes, tot considerant els requisits legals per tal de rebre suport dels departaments d'àmbit municipal. Les agències policials que hi ha a la zona centre del sud de Connectica tenen un acord de col·laboració que soluciona els aspectes legals i financers a l'hora de proporcionar o sol·licitar efectius. Donat que aquests acords formals no existeixen a tot arreu, caldrà plantejar aquestes qüestions almenys un any abans de l'esdeveniment.
A mesura que es va treballant en la planificació d'un esdeveniment multijurisdiccional, caldrà sol·licitar suport d'agències que pertanyen a jurisdiccions diferents, com ara l'FBI, el Servei Secret, el Ministeri de Defensa i el Cos de Guardacostes. Potser també caldrà contactar amb agències estatals com la Policia Estatal, la Guàrdia Nacional i el Departament de Protecció Mediambiental. Així mateix, s'hauria de contactar amb aquelles agències que tenen les competències en el control dels sistemes de transport, entre les quals es troben l'Administració Federal d'Aviació i els departaments de control de les vies fèrries. Els departaments policials encarregats de la seguretat a les universitats poden ser de gran utilitat, especialment pel que fa a les qüestions derivades de l'allotjament dels atletes. Per una altra banda, els serveis d'organitzacions privades i voluntàries dedicades a la seguretat poden ser de gran valor.
Els agents i les unitats amb coneixements tècnics poden ser de vital importància. Dins d'aquestes unitats, es poden incloure el servei de desactivació d'artefactes explosius, suport aeri, suport naval, unitats de serveis d'emergència, unitats canines i unitats de policia muntada. Així mateix, es farà necessari tot un seguit d'equipament especialitzat, ordinadors i suport de gestió. El gabinet jurídic de la policia o representants de la fiscalia poden aportar els seus coneixements sobre aspectes legals. Els caps de seguretat haurien d'establir canals de comunicació entre el Servei Nacional de Meteorologia o l'Administració Federal de Servei de Gestió d'Emergències i el personal del dispositiu de seguretat per tal que aquests tinguin informació sobre les condicions meteorològiques. En els Jocs Paralímpics, el Ministeri d'Afers Exteriors va facilitar informació protocol·lària i sobre la immunitat diplomàtica, mentre que el Departament d'Immigració va donar directrius per a casos de deserció o sol·licitud d'asil polític.
Per últim, establir la disponibilitat de recursos implica quelcom més que determinar els efectius i les organitzacions col·laboradores. Els caps de seguretat han de garantir la disponibilitat de l'equip necessari per a les tasques assignades, la qual cosa inclou cotxes, furgons, motos, balises, cons i armilles reflectores. Cal confirmar la disponibilitat d'allotjament adequat i material d'oficina, i fer els preparatius per als àpats i altres subministraments a fi de poder satisfer les necessitats del personal assignat.
També s'haurà de fer una valoració dels recursos als diferents llocs on es faran els actes. Els llocs més crítics són aquells on es fan actes llargs, o bé poc usuals, així com els escenaris on hi ha presència de dignataris. L'equip que forma el comitè responsable de la seguretat ha de visitar diferents vegades tots aquests llocs per tal d'establir la disposició de les diferents zones, la situació de les passarel·les i accessos per als vianants, del subministrament d'electricitat i aigua, i de l'enllumenat i la distribució de tanques. El comitè responsable de la seguretat hauria de treballar amb altres comissions per garantir que cada un d'aquests llocs compleixi les condicions necessàries per al dispositiu de seguretat.
EL CENTRE D'OPERACIONS DEL DISPOSITIU DE SEGURETAT
Una de les decisions clau en un esdeveniment multijurisdiccional que ha de prendre el comitè responsable de la seguretat és establir el centre d'operacions del dispositiu de seguretat i escollir el lloc i les persones que el formaran. El centre aglutina totes les agències que hi participen amb la finalitat de facilitar l'intercanvi d'informació i la coordinació. Aquesta centralització evita que les agències funcionin de forma massa independent i preguin les seves pròpies decisions operatives.
En els Jocs Paralímpics, mentre es feien actes, al centre d'operacions treballava un total de 12 persones, entre les quals hi havia personal de diferents departaments municipals de policia, de la Policia Estatal de Connectica, del Cos de Guardacostes, dels oficials de control aeri, de la policia del campus i de la fiscalia. Diversos operadors s'encarregaven del telèfon i de les transmissions per ràdio, i d'altres de l'actualització diària de les dades. Encara que quan no es feia cap acte hi havia menys personal treballant-hi, el centre restava obert les 24 hores del dia.
El centre d'operacions del dispositiu de seguretat hauria de situar-se en el mateix edifici on es troba el comitè responsable de tot l'esdeveniment ja que això permet una comunicació més fluïda entre els caps de seguretat i els organitzadors, en especial en els moments de crisi. Tot i així, és vital que només els agents de policia i aquells que tinguin una acreditació puguin accedir-hi.
Aquest centre atendrà algunes de les qüestions logístiques típiques dels departaments de policia, com ara les acreditacions, l'espai i l'equipament. Les instal·lacions han de tenir un sistema de control d'accés. Als Jocs Paralímpics, els sheriffs de Connectica comprovaven les acreditacions a l'entrada principal i controlaven l'accés. És essencial disposar de suficient espai, mobiliari i equip de comunicació -telèfon, ràdio, ordinadors i fax.
El comitè de seguretat s'hauria d'encarregar del fer les gestions oportunes per garantir que es cobreixen les necessitats del personal, com són el menjar i l'allotjament. Caldrà anar fent reunions sobre la marxa i que la informació estigui actualitzada perquè els efectius que participen al dispositiu de seguretat puguin afrontar possibles accions civils de risc i confeccionar el posterior informe de l'actuació.
LES COMUNICACIONS
Les comunicacions representen un dels pilars bàsics per a la coordinació en una operació multijurisdiccional. Ja durant la planificació, els caps de seguretat han de fer una valoració de l'equipament per a les comunicacions per ràdio per garantir tant les comunicacions derivades del mateix esdeveniment, com les comunicacions de les operacions policials habituals. Si hi ha un segon canal, fóra interessant que també se'n pogués disposar. Durant els Jocs Paralímpics, es va fer servir molt un canal policial regional i s'utilitzava en aquells actes on treballaven organitzacions diferents alhora. Si els recursos en aquest sentit no s'adeqüen a les necessitats, els caps de seguretat seran els responsables de fer les sol·licituds pertinents per demanar més equipament i freqüències al govern federal, en especial al Departament de Defensa. Aquestes sol·licituds s'han de trametre entre sis i vuit mesos abans de l'esdeveniment.
Els canals poden saturar-se en moments de molta activitat. Per evitar això, els agents han de seguir estrictament els procediments establerts per a les comunicacions per ràdio i no trepitjar els missatges dels altres. Ara bé, si hi ha risc que aquesta sobrecàrrega en el canal de treball es perllongui, caldrà fer les passes necessàries per aconseguir altres canals i designar a cada canal un nombre limitat d'agents.
Al llarg de la planificació, des del comitè de seguretat s'hauran de supervisar de forma periòdica els llocs per comprovar que s'hi han instal·lat suficients telèfons, i anar fent els canvis pertinents. Cada agència necessitarà telèfons i, a més, se n'hauran de posar a les sales de conferències i a les sales de crisi. El calendari establert per a la instal·lació telefònica ha de permetre que es distribueixin tots els números de telèfon entre el personal amb antelació suficient.
També caldrà obtenir i instal·lar el fax i les línies necessàries. Als Jocs Paralímpics, el fax va resultar molt útil a l'hora d'enviar previsions, tal com la previsió meteorològica o apunts informatius, així com dades sobre incidents i situacions específiques. Per evitar endarreriments en la tramesa d'informació i sobrecàrregues a les línies, s'haurà de fer una previsió del nombre d'aparells de fax que faran falta.
A tot el personal implicat en el dispositiu de seguretat se li haurà de proporcionar pockets i telèfons cel·lulars, els quals però s'han de fer servir amb discreció quan es mantenen converses confidencials. Per una altra banda, cal tenir cura que el seu ús no saturi les comunicacions. Si a causa de la magnitud de l'esdeveniment es preveuen problemes d'aquesta mena, podria considerar-se la possibilitat de dedicar un satèl·lit per a les comunicacions telefòniques.
INFORMACIÓ
El Grup Integrat d'Anàlisis d'Amenaces (ITAG) es va encarregar de recollir i avaluar la informació estratègica per als Jocs Paralímpics. Encara que els seus agents participaven al comitè de seguretat, l'ITAG va funcionar de forma força autònoma. L'ITAG va recopilar, analitzar i transmetre informació sobre terrorisme, desordres públics i criminalitat que pogués posar en perill la seguretat o la integritat dels Jocs. Donat que el dispositiu de seguretat implicava un gran ventall d'agències, les quals aportaven els seus propis recursos i coneixements tècnics, el comitè de seguretat va fomentar que participessin a l'ITAG el màxim nombre d'agents possible. La informació es va recollir i analitzar des de molts punts de vista i perspectives diferents, de manera que es va dissenyar la forma més efectiva de transmetre la informació i donar resposta als requeriments que sorgien.
Per aconseguir la màxima efectivitat, l'ITAG ha de començar a treballar amb prou antelació. En els Jocs Paralímpics, dues setmanes abans de la inauguració, es va escollir el personal de l'ITAG i ja van posar-se a treballar perquè els representants de les diferents agències es coneguessin i comencessin a recollir informació.
L'ITAG no treballava en els llocs dels actes per dues raons. En primer lloc, la recollida d'informació objectiva és més productiva si es fa independentment del procés de presa de decisions i de possibles influències subjectives. En segon lloc, l'ITAG dels Jocs Paralímpics precisava xarxes informàtiques complexes i altre tipus d'equipament que hagués estat difícil instal·lar en un centre d'operacions temporal. Els sistemes informàtics que es necessitaven ja estaven situats en aquests punts fora del lloc on es l'esdeveniment tenia lloc.
La tasca d'aquesta unitat d'informació és un component essencial en el dispositiu global de seguretat perquè permet que els agents coneguin i puguin enfocar els problemes potencials abans que es produeixin incidents. Per aconseguir això, quan hi participen diverses agències, cal que cada una d'elles faci una selecció acurada dels seus representants, els quals haurien de tenir coneixements quant a la recollida i anàlisi de la informació, i capacitat suficient per treballar en grup durant moltes hores i sota condicions estressants.
Qualsevol activitat sospitosa o altra circumstància que calgui valorar, s'haurà de posar d'immediat en coneixement de l'ITAG. Els informes de l'ITAG han d'incloure el dia i l'hora de l'informe, la valoració que es fa de la fiabilitat de la informació i quines mesures es recomanen. Així mateix, l'ITAG ha de passar informació diària sobre els actes on caldrà enviar més reforços, visites de dignataris i les seves mesures de protecció, anàlisi d'amenaces, informació sobre aspectes de caràcter internacional i observacions generals.
Tots els agents que treballen en el dispositiu de seguretat han d'estar informats de les amenaces rebudes pels dignataris, pels oficials o pels atletes. Hauran d'informar de qualsevol activitat de vigilància que es detecti, així com paquets o presència de persones que resultin sospitosos o que facin servir credencials falses. També hauran de parar especial atenció en els objectius potencials amb més risc, com els edificis oficials, els sistemes de transport, els edificis governamentals i edificis que contenen residus perillosos.
MANUAL DE SEGURETAT
Un esdeveniment de la magnitud dels Jocs Paralímpics comporta una sèrie de nous reptes per a tots els implicats en el dispositiu de seguretat. Per aconseguir assolir aquests reptes, cada agent hauria de rebre un manual de referència (el dels Jocs Paralímpics era un manual de butxaca de 105 pàgines). S'hi haurien d'incloure seccions específiques relacionades amb l'esdeveniment; una d'aquestes seccions podria ser una introducció on es fes una petita descripció de l'esdeveniment pròpiament dit, els actes més populars i una exposició d'objectius per part del comitè de seguretat. També s'hi podria incloure informació sobre les agències que hi participen i com es va planificar el dispositiu de seguretat. A l'exposició d'objectius s'hauria d'especificar de forma clara i breu el perquè de l'existència del comitè de seguretat.
La secció del manual següent hauria de descriure l'organització global de l'esdeveniment i l'estructura de comandament. Aquest aspecte és especialment important en casos d'actes multijurisdiccionals on les responsabilitats funcionals poden fàcilment desdibuixar-se. En aquesta secció caldria afegir un organigrama, i una llista dels centres de comandament, del seu personal i dels números de telèfon.
Potser la secció més important del manual sigui la relativa al dispositiu de seguretat. En aquest capítol caldria descriure directrius per actuar en determinats incidents. El nombre i tipus d'incidents que hi apareguin, així com les directrius d'actuació en aquests casos, dependrà de diferents factors, com pot ser la naturalesa de l'esdeveniment i qüestions competencials. La secció final hauria de proporcionar informació diversa, com podria ser una llista de les nacionalitats que hi participen, informació sobre les àrees d'aparcament i sobre els autobusos, abonaments per a les competicions i altres actes, i un llistat de tot el personal de seguretat.
El manual ha de sospesar la necessitat de donar informació sobre un ampli ventall d'incidents, o bé optar per un format clar i concís. Encara que el comitè de seguretat serà l'encarregat de recollir la informació per al manual, la resta d'agències que hi participen poden aportar idees que facin referència a situacions específiques. En la confecció del manual, cal que es debatin les diferents opcions per actuar en un incident i que s'arribi a un acord. Aquelles directrius que no han estat consensuades o s'han descartat poden crear confusió, reduir la coordinació i provocar problemes legals i de gestió.
El manual s'hauria de distribuir entre dos i tres setmanes abans de l'inici de l'esdeveniment a fi que hi hagi temps suficient per revisar-lo. En molts casos, la informació inclosa en el manual pot suposar per a molts una important desviació dels seus mètodes actuals. Tot i així, s'ha de trobar un equilibri entre l'antelació i els canvis d'última hora que sempre es produeixen, i que poden derivar en l'obtenció d'informació incorrecta o incompleta.
CONCLUSIÓ
El disseny d'un dispositiu de seguretat per a un esdeveniment important i multijurisdiccional implica l'estudi d'un gran nombre de qüestions, amb moltes de les quals el cap de seguretat es trobarà des d'un bon començament. La coordinació de diferents agències és primordial en dispositius de seguretat a gran escala, i és precisament el paper del cap de seguretat garantir que les responsabilitats de cada una de les agències que hi participen estiguin clarament definides. El compromís de confeccionar un pla adequat i coordinar els recursos en un dispositiu de seguretat d'aquesta mena pot suposar una de les experiències més satisfactòries dins la carrera professional policial.
Article extret de la revista Law Enforcement
Federal Bureau of Investigation
Traducció: Alicia Moriana
Divisió d’Informació Vic