Número

6

XAVIER VINADER

Xavier Vinader (Sabadell 1947), periodista, diplomat per l'Escola Oficial de Periodisme l'any 1973, membre de l’staff del grup Zeta l'any 1978. Ha estat president internacional de l’organització Reporters sense fronteres fins a l’any 1993. És un dels professionals que més ha investigat sobre el fenomen terrorista al nostre país. Com a reporter, ha cobert, entre d’altres, la guerra de l’Afganistan, la Revolta dels Clavells a Portugal i el final de la guerra entre Rússia i la Xina.

És autor de llibres i articles sobre el món policial. Ha col·laborat a diferents diaris i setmanaris. Actualment treballa en un llibre sobre les màfies en el tràfic del patrimoni artístic.

Com veu des de la seva perspectiva del desplegament dels Mossos?

En general, el veig correcte i positiu, fins i tot considero que s'hauria d'haver fet molt abans. El nostre país necessita una policia pròpia amb competències plenes. Però cal saber que la història de la policia catalana s'ha caracteritzat pels seus alts i baixos.

Crec que fins fa poc semblava que el desplegament fos simbòlic, és a dir, era la presència d'un uniforme a llocs concrets del país i punt. Però val a dir que la implantació de la Policia de la Generalitat al territori no és només el fet que hi hagi pròpiament policies pels carrers, cal fer un treball a fons, com és el cultiu de les fonts d'informació, del coneixement de la problemàtica sociològica de la delinqüència, dels grups marginals... Crec que s'està en aquesta línia i això és altament positiu.

La llàstima, com ja he dit, és que políticament no s'hagués donat suport molt abans als Mossos d'Esquadra. Suposo que hi havia altres prioritats. Espero que ara el desplegament no s'aturi i que arribi fins al final.

Vostè ha seguit des del inicis la evolució de la policia autonòmica, com la recorda?

Eren uns temps on es treballava amb molt entusiasme. Cal recordar la gent que en un principi van estar al davant de la policia autonòmica i que, amb molta il·lusió i fins i tot un cert patriotisme, van inventar estratègies per donar contingut i validesa a un projecte aleshores molt feble. En cert sentit, era la voluntat i les ganes de treballar d'una sèrie de gent que en aquells temps ja es va haver d'inventar una marc policial que aleshores no existia. No hi havia una marc concret i van ser anys durs on des del Govern Civil es posaven pals a les rodes per evitar un desplegament real de la policia de Catalunya. Jo, aquest procés, el vaig seguir de molt a prop, va ser una època de força desorientació per part dels Mossos d'Esquadra.

Com veu la relació amb els altres cossos policials?

Tinc la sensació que encara hi ha certa descoordinació entre els cossos policials a Catalunya, però no es pot comparar ni molt menys amb el que passava abans.

Sovint les relacions entre els policies i el periodistes generen tensions, es parla de convivència i de respecte mutu, però això de vegades es perd...

La relació policia-periodista no és fàcil, mai no ho ha estat, i certament és un problema de convivència. Per la seva banda, la policia ha de saber vendre el producte, no només cal fer les coses bé, cal saber explicar-les bé.

Què passa amb els Mossos a Girona? Que són en el banc de proves i passen un examen diari. No crec que la Policia de la Generalitat a cada comarca que arribi hagi de ser rebuda amb una especial atenció només perquè sigui d'aquí, de Catalunya. El que cal fer és guanyar-se l'opinió pública i per això la bona relació amb els mitjans és important, ja que aquests, el mitjans, són els missatgers.

Considero que la política de comunicació ha d'anar dirigida ha millorar les relacions amb el conjunt de la premsa. En aquest sentit la transparència informativa que es fa des del cos de Mossos de vegades no és prou valorada, i això pot ser per diferents motius dels quals la mateixa policia no queda al marge, és a dir, també n’és, en part, responsable.

Però encara que hi ha bona relació, de vegades la premsa tracta injustament el cos de Mossos d'Esquadra...

Sí, és clar, perquè són la novetat i són els de casa, i no poden fallar en res. També s'ha de dir que els mitjans reflecteixen el sentiment en àmbits concrets de la societat, i la gent, el que vol, és bon servei, independentment de l'uniforme policial; ara bé, si aquest és els dels Mossos, molt millor. Cal tenir present que donar un servei de qualitat és la millor propaganda per a qualsevol cos de policia. El que passa és que als mitjans només apareixen les coses negatives que, en definitiva, són les que venen. Si un policia fa la seva feina no és noticia, però, si se equivoca, segurament serà portada.

Reconec que és un món molt complex amb molts vicis, on intervenen molts factors.

Però, repeteixo, les operacions policials s'han de fer i s'han de saber explicar. No crec tampoc que hi hagi una premsa "anti-Mossos", malgrat tot, els condicionants polítics existeixen en moltes línies editorials.

No obstant això, moltes vegades fa la impressió que els periodistes reben una sèrie de pressions que van en detriment de l'objectivitat i és la institució policial la que en surt perjudicada.

Sí, és clar, perquè hi ha periodistes que tenen una font d'informació i se la creuen, no fan investigació, i això possiblement és negatiu per a la mateixa policia, i el que no s'atrevien a fer amb altres policies, s'atreveixen a fer-ho amb els Mossos d'Esquadra. Però això a mig termini es normalitzarà. És una batalla guanyada per part dels Mossos, n'estic segur.

El control del trànsit a les carreteres ha cobert amb nota alta les expectatives...

S'ha de reconèixer que ha estat un èxit, s'ha fet una substitució correcta i sense problemes... i això segurament que en molts sectors fa mal, ja que esperaven que hi hauria més problemes i, en canvi, el trànsit per part dels Mossos s'està portant molt bé, però, és clar, això no és notícia.

Vostè que coneix perfectament el fenomen terrorista del País Basc i també ha seguit el desplegament de l’Ertzaintza, quines diferències observa entre les dues policies?

El context social al País Basc des de sempre ha ajudat a un desenvolupament ràpid i sense traves de la policia basca. La població feia anys que volia que els cossos de policia de l'Estat se n'anessin del territori i ho han sabut aprofitat.

També el Govern central ha obert molt més les portes que aquí a Catalunya. Allà hi ha hagut molta més inversió, tant política com econòmica.

Com veu el nous fenòmens perillosos que progressivament apareixen?

Crec que l'extrema dreta en aquest país està buscant els seus signes d'identitat i pot aprofitar els conflictes, no la comparo amb el fenomen Le Pen, evidentment, però crec que cal estar atent, perquè els tipus de societat en què vivim genera marginació.

La situació del món del treball no és la més adient, hi descontentament, i això es fa evident, gent jove sense mitjans ni expectatives... això comporta tensions al carrer. Per exemple, a París, els joves de la perifèria van al centre i cometen actes de vandalisme. Si al nostre país apareix algú que canalitzi i sàpiga donar-li ideologia a aquest fenomen, pot ser una bomba de rellotgeria molt perillosa.

El problema demogràfic també cal tenir-lo en compte...

És clar, el Tercer Món està trucant a la porta constantment, el sud va pujant i generarà fenòmens de racisme perillosos que cal vigilar. Aleshores apareix la hipocresia total quan hi ha sectors de la societat que defensen l'estat del benestar... però del seu benestar. I el problema no és només del sud, sinó de l'Europa de l'Est.

Com, per exemple, la màfia russa?

Tots els russos que vénen a la costa mediterrània -que, per cert, els encanta, la costa mediterrània- estan vinculats, d'una forma o altra, amb fenòmens de tipus delictius, si no, d'on treuen tants diners? Si mires els registres de la propietat de la Costa Brava, observaràs la quantitat de súbdits russos que tenen propietats i terrenys, des de Catalunya fins a Marbella. És un tema que va començar fa només 3 o 4 anys i sembla que no s'atura. No s'ha de ser alarmista, però cal estar alerta.

I, per acabar, ha canviat molt, el tipus de periodisme que es fa ara amb el ‘danys enrera?

Sí, és clar. Tot evoluciona i el context social no és el mateix, i això comporta altres maneres de fer periodisme, però jo sempre m’ho he passat bé, fent aquesta feina. Reconec que això m’ha portat problemes, però, com a periodista, sempre he volgut anar més enllà de les versions oficials, i això molesta.

Pere Jané

"No és el mateix ser policia que fer de policia"

David Piqué Batallé (Barcelona, 1961) és intendent del cos de Mossos d’Esquadra. Llicenciat en dret i màster en funció gerencial a l’Administració pública. Actualment és sotsdirector de l’Escola de Policia de Catalunya.

Què el va portar a fer-se mosso d’esquadra?

El meu besavi ja era mosso d’esquadra i, a casa, des de petit havia sentit parlar al meu avi de les aventures del seu pare, i des de sempre els havia tingut simpatia, però tampoc vaig decidir a fer-me mosso per res especial, ni per cap motiu sentimental. Suposo que vaig ingressar a la policia per diverses raons, les mateixes per les qual molts altres mossos ho han fet, però per cap en concret.

En ingressar, on el van destinar?

La meva primera destinació, amb 20 anys acabats de fer, va ser el Palau de la Generalitat. En aquella època, al cos hi havia de tot: gent gran, magnífiques persones i bons companys, i d’altres amb un caràcter més difícil i que sempre estaven de mal humor. Crec que el fet de ser jove em va ajudar a adaptar-me més fàcilment a tot aquell entorn.

Es va arribar a una curiosa situació en què tothom ens criticava en relació amb la seva perspectiva política. Dins del cos, per a alguns mossos vells érem els "rojos separatistes", en canvi, per a alguns companys de la primera promoció que van ingressar després, nosaltres érem els "fatxes de la Diputació".

En algun moment va plantejar-se com seria el futur?

No, jo anava fent la meva feina, intentant aprendre a fer de policia. Per la meva joventut, igual com molts dels qui van entrar amb mi, em permetia observar l’entorn amb unes expectatives diferents i tenir uns altres plantejaments de futur.

Però passats una anys vaig anar agafant consciencia que els Mossos haviem de recuperar el prstigi d’altres temps, i s’hauria de convertir en la verdadera policia de Catalunya.

Vostè ha estat escorta, investigador, cap de la Divisió de Serveis Especials, responsable d’afers interns, cap de la Divisió Operativa de Recursos Humans i, ara, sotsdirector a l’EPC. Fins i tot va ser durant dos anys responsable operatiu del cos. Des de tots aquest serveis, a partir de quin moment va creure que el projecte d’una policia integral a Catalunya podia ser una realitat?

Vaig començar a veure que el desplegament anava de debò quan les promocions que sortien de l’Escola de Policia de Catalunya (EPC) eren de més de 600 agents.

Però va haver-hi un moment anterior en què la situació va ser difícil, perquè en certs moments el cos de Mossos d’Esquadra va perdre una mica la identitat i també hi havia certa desorientació, sobretot en l’etapa prèvia a l’any 1992. Després dels Jocs Olímpics va haver-hi un moment en què es feia difícil saber en quina direcció anava el projecte. Per sort crec que la línia escollida aleshores va ser la millor, però encara queda feina per fer i continuar fins al final.

Quina valoració fa de la seva trajectòria professional?

Reconec que professionalment he estat un home afortunat, independentment de l’esforç, em considero un privilegiat que des d’un bon principi he participat en el projecte del desenvolupament de la policia de Catalunya, i això no té preu.

És evident que he tingut sort i suposo que, d’aquí a uns anys, ho valoraré amb molta més perspectiva, però col·laborar en el disseny del futur del cos de Mossos d’Esquadra és, i ha estat, un privilegi i un orgull.

Per què creu que a la Policia de la Generalitat se li qüestiona massa sovint la feina?

A diferència del País Basc, a Catalunya no hi havia una veritable demanda social de crear una policia pròpia i en contrapunt es va voler oferir un servei de qualitat en l’àmbit de la seguretat pública, en cert sentit era fer una proposta molt ambiciosa. Però, una vegada s’ha iniciat el projecte, tirar-lo endavant pot resultar car. És complex i políticament dur ja que cal negociar i pactar cada moviment que es faci. Aleshores a Catalunya, de manera inconscient, s’han creat unes expectatives molt elevades entorn els Mossos d’Esquadra que en conjunt no ens han beneficiat.

Els Mossos som una policia jove i moderna que té les seves coses bones, però que també en té de dolentes, i ens equivoquem i cometem errades. El problema és que per a un cos de policia la feina ben feta no té tanta transcendència com les errades. Jo vull creure que se’ns critica més que els altres pel fet de ser d’aquí, i que no tenim tant dret a equivocar-nos perquè segurament la confiança dipositada en nosaltres és més alta. Però saber recollir les crítiques, analitzar-les i, si cal, corregir-les també és una virtut.

Des de la seva situació de comandament, com veu la situació actual del cos de Mossos d’Esquadra?

No hi ha cap empresa ni cap multinacional que cada any absorbeixi 700 treballadors i no pateixi tensions, actualment el cos del Mossos d’Esquadra ho esta fent. Això, per a qualsevol organització, requereix un gran esforç.

En d’altres llocs, una persona entra en una organització i es troba un entorn consolidat, amb experiència i amb uns valors molt reforçats, que aquest persona anirà incorporant sense dificultats. En els Mossos d’Esquadra, això no passa ja que la fase d'acolliment és molt feble. Part de l’entorn d’aquesta persona no té l'experiència ni la maduresa tècnica suficient, perquè probablement molts dels companys que l’han d’acollir només porten un anys dins del cos. Això és complex i té molt mèrit assumir-ho.

Des del seu nou càrrec com a sotsdirector a l’EPC, quina valoració fa de l’aspecte formatiu?

La formació tant la teòrica com la pràctica és bona i de nivell, no obstant cal incidir en altres aspectes.

És difícil per a un alumne aspirant a policia canviar uns valors propis que ha adquirit progressivament com a membre d’una societat, precisament una societat a la qual tornarà mesos després com a policia.

El comportament de molts aspirants que s'estan formant a l’EPC està relacionat amb els valors que han adquirit a la societat, però curiosament la mateixa societat tolera aquests comportaments a tothom menys a la policia. Perquè la policia és la referència dels valors positius de la societat.

Però, això és lògic.

Sí, és clar, i ha de ser així, i cal treballar els aspectes formatius en aquest àmbit.

Aleshores el problema és de concepte, ja que no és el mateix fer de policia que ser policia. La persones que fan de policia són assalariats de la seguretat pública que poden ser molt bons policies quan estan treballant, però el que és policia té incorporats una sèrie de valors que no li permeten de tenir actituds similars a les de qualsevol ciutadà. Ell és policia i és conscient d’aquest fet. Per exemple, dos veïns barallant-se és normal, però, quan un dels dos és policia, la gent no ho tolera, perquè se li ha donat la categoria de policia perquè es comporti com a policia. La societat espera que el policia sigui diferent. No obstant això, no és qüestió de dramatitzar, sinó d’analitzar-ho genèricament. Però considero que aquesta és la diferència entre els dos conceptes.

Hi ha vegades que el comportament del policia al carrer no té res a veure amb els coneixements que ha rebut en el seu procés de formació. Què en pot dir, d’això?

Hi ha alumnes de l’EPC que adquireixen ràpidament aquests valors i n’hi ha d’altres a qui els costa més, aleshores és dins del cos on han de assimilar aquests valors i convertir-los en actituds positives.

No es poden admetre ni tolerar dins del cos de Mossos d’Esquadra actituds agressives envers cap ciutadà. Malgrat que es demana un control absolut per part del policia, si la situació és extrema de vegades aquest control es perd.

No es pot justificar mai una actitud agressiva, però, de vegades, no tenir clar el concepte de ser policia o fer de policia ens condueix a situacions contradictòries.

És molt possible que a vegades el policia que té conductes incorrectes ho faci pensant que actua com part de la societat voldria i s’equivoca i s’extralimita. El paper de la policia no és castigar, això ja ho fa el jutge.

Quina policia s'està formant?

Estem fent una policia moderna amb gent jove i això comporta problemes i errades de molts tipus. El que no podem fer constantment és excusar-nos en l’entorn i en el fet que tothom ens critica i qüestiona la nostra feina. És bo que ens facin mal certes crítiques, però no podem estar sempre lamentant-nos i comparant, hem de fer la feina el millor que sabem, aquest és el objectiu.

Hem d’intentar entre tots fer el possible per crear la millor policia del món, perquè penso que aquest país s’ho mereix. Sé que és molt difícil, però per intentar-ho que no quedi.

Què els diria als nous mossos d’esquadra que surten de l’Escola de Policia?

Que siguin dignes de la seva professió, que són servidors públics, i que accepten un compromís molt important amb la societat. A partir d’ara, són una mica de tothom.

Un llibre: Els pilars de la terra

Un escriptor o escriptora: Peter Berling

Una pel·lícula: El color púrpura

Un actor: Richard Burton

Una actriu: Vanessa Readgrave

Què s’emportaria a una illa deserta: Un sac de paciència i la versió revisada de les aventures de Robinson Crusoe

Un somni: Que s’acabi el desplegament del cos a tot Catalunya.

Pere Jané

El GEI: 

un treball d’equip al servei del cos

Actualment no hi ha cap cos de policia integral que no disposi d’un grup especial d’intervenció. Per aquest motiu, a principis dels 90 el cos de Mossos d’Esquadra inicia els primers passos per crear una unitat d’aquest tipus per poder donar resposta a qualsevol situació límit.

Després de formar una estructura humana bàsica i dotar-los d’un material mínim, l’any 1990 es van traslladar a Alemanya 9 mossos d’esquadra per formar-se i adquirir els coneixements i les tècniques necessàries per desenvolupar un grup que aleshores seria l’embrió del que actualment és coneix com a Grup Especial d’Intervenció (GEI).

Aquells primers contactes amb unitats d’altres policies, tant d’Alemanya com de la resta de l’Estat, van resultar molt positius per tal de comprovar quin nivell hi havia i disposar d’una referència per valorar la feina que es començava a fer.

Durant els primer anys, el GEI compensava la falta de competències policials i les lògiques limitacions amb la voluntat i les ganes d’adquirir més experiència, però sempre amb el convenciment que s’estava en el bon camí.

No només era important la preparació física i tècnica, sinó que en aquells temps ja es treballava molt el sentit de grup i de cohesió. D’aquesta manera és perfilava el que havia de ser un veritable equip d’intervenció a disposició de qualsevol unitat del cos que ho necessités.

Malgrat que en els primers anys el GEI ja feia serveis d’entrades i perquisicions per donar suport a unitats com les de menors o de joc, no va ser fins al desplegament dels Mossos d’Esquadra pel territori que el Grup Especial d’Intervenció va començar a treballar més intensament i de forma més continuada.

Paral·lelament també s’incrementava el nombre d’efectius, com també se’ls dotava d’equipaments i d’una formació més acurada. El sotsinspector Salvador Rossell, fins fa poc responsable del Grup, explica "des dels inicis el Grup s’ha sentit recolzat i sempre hem tingut la sensació que el projecte era necessari i que anava en la bona línia, però també érem conscients que el GEI es desenvoluparia amb la mateixa velocitat que la resta del cos".

Des de la seva creació, el GEI sempre ha efectuat serveis, uns de més complexos que d’altres, però en tot moment ha seguit la mateixa filosofia amb l’objectiu de mantenir el grup amb bones condicions, a través d’una constant preparació per tal de no baixar mai la guàrdia. La premissa bàsica del GEI és que el bon servei, el que està planificat i ben acabat, és aquell que no dóna temps a l’enfrontament armat i no es dispara cap tret. En moltes feines en les quals el Grup intervé passen desapercebudes, però de ben segur que en aquestes feines s’han evitat molts mals que mai podran ser quantificats ni valorats.

Segons el sergent Jaume Puiggròs, membre del Grup des dels seus inicis, "el GEI està preparat per a qualsevol intervenció, però la sort també juga un paper molt important. Si en una presa d’hostatges el resultat del servei del GEI acaba bé, tot seran felicitacions, però si hi ha algun problema, encara que s’hagi planificat correctament, tot seran crítiques. Per això cal estar preparats".

El Grup es prepara de forma permanent per a la pitjor situació policial, però evidentment aquest moment ningú no vol que arribi mai.

És per això que cal mantenir la motivació del Grup i no disminuir la preparació del dia a dia, ja que en qualsevol moment poden requerir el servir del GEI i s’ha de donar la millor resposta, després ja es valorà el servei realitzat, però físicament, tècnicament i mentalment cal estar preparat. Aquest és un dels objectius bàsics que comporta la dificultat de trobar l’equilibri entre un entrenament complex i constant i una planificació senzilla i el màxim d’operativa.

el concepte de grup

El GEI és un equip de suport que treballa sempre a requeriment i actua quan li ho demanen els diferents serveis del cos. La feina del Grup es intentar reduir el risc i el perill als altres companys. Per aquest motiu hi ha un personal seleccionat, amb una formació específica i el material necessari per tal de cobrir situacions amb especial complexitat, tant si hi ha armes de foc o altres elements de perill.

Puiggròs explica que "el GEI està per ser utilitzat, en principi la nostra feina acaba quan ja ha acabat la nostra acció, però sempre estem a disposició de la unitat que ens ha requerit per continuar ajudant-la mentre dura el servei. Nosaltres som un instrument del cos dels Mossos d’Esquadra que cal fer servir sense cap problema i quan es consideri oportú."

Val a dir que per als components del GEI és molt gratificant saber que amb la seva feina donen seguretat als companys.

ELS COMPONENTS DEL GEI

És evident que per ser membre del GEI s’ha de tenir un clar concepte del que és el treball en equip, són persones anomenades "adhesives" i que s’integren fàcilment al grup.

Per aquest motiu el perfil psicològic és molt important, s’ha de tenir equilibri emocional i capacitat d’autocontrol davant les moltes situacions en què es poden trobar, sobretot quan es posa el cos al límit i cal superar aspectes físics com el vertigen o la claustrofòbia, aleshores mentalment i amb serenitat es pot controlar l’actuació. Encara que tots aquest aspectes són innats de cada persona, s’han de treballar constantment per tal de, si és possible, perfeccionar-los.

En la preparació del Grup es reprodueixen situacions d’alt risc per donar un efecte real a cada actuació, per aquesta raó no és gratuït el fet que en els entrenaments hi ha més lesions que en qualsevol intervenció real. Aquest és el millor mètode per adaptar-se de forma efectiva a situacions d’alt risc. Lògicament als membres del GEI no els atrauen algunes de les situacions en les quals es troben, però ho han de fer i estan capacitats per fer-ho.

La selecció del personal és fonamental per al Grup, és la base de tot i el que marcarà sens dubte la dinàmica de l’equip. Aquesta selecció serveix per definir l’estabilitat i la cohesió de tots els membres.

Després de cada servei el Grup fa una anàlisi crítica per saber com s’ha desenvolupat l’acció i, si és necessari, poder rectificar. Això vol dir que la comunicació entre els membres és un element molt important, ja que en definitiva la crítica constructiva, les noves idees, i totes les experiències individuals han de servir per posar-les en comú i al servei del Grup.

En el GEI totes les peces de l'engranatge estan relacionades entre elles i la dinàmica i el concepte d’equip han de ser la prioritat.

Aquesta és la filosofia d’un grup on la preparació constant i la mentalitat són elements imprescindibles en situacions policials concretes que sense la intervenció del GEI no es poden tirar endavant amb total garantia i el mínim risc.

MOTIUS QUE POT TENIR QUALSEVOL SERVEI DEL COS PER SOL·LICITAR EL GEI

- Incidents amb ostatges o amb risc alt per a les persones.

- Intervenció en serveis amb delinqüents armats o especialment perillosos.

- Intervencions en supòsits d’especial complicació en els quals sigui necessària la seva intervenció, atesa la preparació especial dels seus membres.

- Suport al servei d’escorta de personalitats amb alt potencial de risc.

- Intervencions policials en zones o llocs amb accessibilitat complexa.

SERVEIS DEL GEI DELS ÚLTIMS 8 ANYS

Protecció de persones 133

Protecció d’actes 150

Protecció d’instal·lacions 6

Entrades a domicilis 41

Detencions perilloses o complexes 17

Manifestacions 4

Desallotjaments 2

Custòdia de presos 33

Extorsió 2

Altres suports 25

Els maltractaments dins de la llar familiar han existit, existeixen i, desafortunadament, existiran. La tasca que ens ocupa és dotar el sistema dels mecanismes adequats per tal de combatre’ls i minvar les conseqüències que se’n derivin.

El nostre ordenament jurídic protegeix de forma especial béns jurídics tals com la llibertat, la integritat física... que conflueixen en un bé globalitzador: la dignitat humana.

El bé jurídic que es tracta de protegir és la família, que és mereixedora d’una protecció penal especial, i la dignitat de la persona en la violència domèstica.

La Fiscalia General de l’Estat, en la seva circular 2/90, considera que el tipus seria el bé jurídic igual que les lesions, és a dir, el benestar físic i psíquic.

És objectiu de tots prevenir i atendre els atacs contra aquests béns, i per això la col·laboració de tots els ens socials és imprescindible per eradicar aquest problema.

D’altra banda, s’han signat protocols d’actuació a l’elaboració dels quals han intervingut representants judicials, policials, metges forenses i representants polítics, que van prendre el compromís de coordinar tots els seus esforços i posar en comú els mitjans personals i materials al seu abast per poder lluitar de la manera més eficaç possible contra els maltractaments en el si de la llar familiar. En definitiva, l’estudi de diferents àmbits, social, jurídic i policial, per graduar la problemàtica i analitzar-la.

Els maltractaments familiars es donen dins el nucli de la família, la qual viu immersa en una societat que es regeix per una sèrie de valors variables en el decurs del temps en relació amb els avenços socials.

Però el concepte pur de la dignitat i la integritat de la persona com a ésser humà és un dels valors més ferms que preveu el nostre Estat com a estat social i democràtic de dret.

El nombre creixent de denúncies ha augmentat considerablement. Aquest increment és degut al fet que cada cop més dones que pateixen maltractaments superen la por a denunciar. Tot i així, tal com exposa la Federació d’Associacions de Dones Separades i Divorciades, l’any 1997 el nombre de denúncies per aquest tipus de delictes no va arribar al 5% dels casos reals.

A l’Estat espanyol, segons l’informe del Defensor del Poble "La violencia doméstica contra las mujeres, 1998", l’any 1997 es van registrar unes 17.583 denúncies de dones maltractades. Si comptabilitzem les denúncies per comunitats autònomes, a Astúries es van rebre 629 denúncies, a Cantàbria 259, al País Basc 719, a Navarra 103, a Aragó 264, a Catalunya 2.483, a les Illes Balears 265, a València 1.691, a Múrcia 725, a Ceuta i Melilla 144, a Castella - La Manxa 536, a Andalusia 3.642, a Canàries 1.476, a Extremadura 440, a Madrid 3.064, a Castella i Lleó 803, a la Rioja 54 i a Galícia 1.005.

Les xifres són realment preocupants i encara més si comptabilitzem les víctimes mortals: segons l’informe anual del Defensor del Poble el 1995, 65 dones van morir a mans dels seus cònjuges o companys; al 1996, 97, i al 1997 la xifra va ser de 91.

Vista la dimensió de la problemàtica i tenint en compte que les dades oficials resulten poc fiables a conseqüència de la tendència a ocultar aquests tipus de delictes per part de les seves víctimes, és important que aquestes i l’agressor coneguin els mitjans de què disposen, a nivell preventiu i en darrer cas repressiu, per tal de sortir de la situació en què es troben.

Si analitzem la tipologia de les famílies que presenten aquesta problemàtica, podrem determinar:

Hi ha una tendència a expressar-se emocionalment amb un nivell baix d’interiorització de les regles de comunicació.

Són famílies en desavantatge social: atur, aïllament social, conflictivitat, problemes amb les drogues, estrès, perill de pèrdua d’estatus social...

Dinàmica de tensió, acció violenta i calma afectiva, amb aquest ordre successiu.

Arribats al punt que ja hi ha agressió física o psíquica, entrem en el procés de victimització integrada per tres etapes:

 

Etapa de xoc: poc després de patir el maltractament es generen sentiments de vulnerabilitat, d’impotència i de negació del fet.

Etapa de reajustament: la víctima es revalua.

Etapa de readaptació: la víctima es desfà de les pors o es manté en el trauma.

 

La segona victimització és on tots els agents socials poden ajudar a solventar la situació insostenible en què es veu immersa la víctima.

Per tant, el fracàs en aquesta segona víctimització és el fracàs del sistema. I per sistema entenem tots els agents que a continuació es descriuen juntament amb el seu camp d’actuació.

L’any 1992 es va crear el Servei d’Atenció a la Víctima (SAV) a través del qual es fa un tractament individualitzat i es controlen les executòries.

Actualment a la Junta de Fiscalia de Girona es va acordar que es possibilitaria l’atenció directa de les víctimes que s’adrecessin a la Fiscalia en coordinació amb el SAV per elaborar un fitxer informàtic sobre aquests delictes i faltes (Instrucció 1/98 de la Fiscalia de Girona), a més d’assessorar i assistir permanentment les víctimes.

La intervenció dels serveis sanitaris resulta transcendental en la detecció i diagnosi de les lesions o maltractaments. Els metges i professionals, per raó del seu càrrec, estan obligats a denunciar aquests delictes. És, doncs, molt important la interrelació entre policia i metges.

A Girona el Departament de Sanitat va veure necessària la confecció d’un informe mèdic específic on es fes constar el tipus de lesió física (tenint en compte que la gran majoria de vegades es tracta d’una falta de lesions).

Un tema d’especial interès quant a la protecció i defensa de les víctimes és la seva assistència jurídica. Així, el Defensor del Poble, en l’informe esmentat, ha exposat diverses recomanacions al Consell General de l'Advocacia dirigides a paliar la dificultat que comporta per a moltes dones maltractades reunir mitjans econòmics suficients per poder pagar-se un advocat.

Actualment, molts col·legis d’advocats han organitzat un torn especial d’assistència lletrada i d’assessorament, tant pel que fa als procediments civils com als penals, i en aquest sentit el Defensor del Poble també ha indicat la conveniència de la realització de cursos de formació per a advocats sobre el tractament jurídic que cal donar en els casos de violència domèstica.

Els serveis socials són essencials en el tema que ens ocupa, ja que mitjançant el seu preciat capital humà, format a aquest efecte i que permanentment està en contacte amb aquestes famílies considerades potencialment de risc, poden detectar amb anticipació el conflicte i poden intervenir a temps, fent una tasca de mediació.

Quant a la mediació familiar, cal dir que Catalunya és pionera en la seva aplicació i que per tant aquesta tècnica, que consisteix en la intervenció d’una tercera persona, mediador professional, que haurà d’intentar facilitar la presa d’acords entre les parts, és factible.

Els serveis socials també faciliten l’acolliment o allotjament provisional per a la víctima mentre se’n deriva l’ingrés en un centre especial (casa d’acolliment de dones maltractades).

No voldria avançar-me a cap modificació legislativa, però tal i com s’ha discutit en diversos fòrums, caldria estudiar la viabilitat que fos l’home qui abandonés la llar familiar i no a la inversa.

En la fase d’instrucció resulta de vital importància que en l’atestat policial figurin dades com poden ser una declaració, el més completa possible, de la víctima, la perillositat de l’agressor, l’entorn en què viu i amb qui es relaciona tota la família, la informació mèdica referent a les lesions que pugui haver patit o que presenti la víctima...

Amb l’atestat policial, juntament amb les declaracions de la víctima i de l’agressor respectivament, el jutge pot adoptar unes mesures cautelars de precaució que tenen un suport legal comprès a l’article 13 de la Llei d’enjudiciament criminal (LECr), que diu que el jutjat d’instrucció que protegeix la víctima ha d’adoptar totes les mesures de prevenció que puguin protegir la víctima, assegurar proves per identificar l’autor i per a la seva detenció.

Paral·lelament, l’article 96 del Codi penal preveu unes mesures privatives de llibertat que el jutge pot imposar, entre les quals figuren l’internament en un centre psiquiàtric, centre especial o de rehabilitació del subjecte que hagi comès un fet delictiu o que del fet i de les circumstàncies personals pugui deduir-se un pronòstic de comportament futur que reveli la possibilitat de comissió del fet delictiu; i unes altres com ara la prohibició d’estada i residència en determinats llocs o la privació de la llicència del permís d’armes.

Per consegüent, em pregunto per què els jutges no apliquen aquestes mesures de seguretat que tant han estat propugnades per diferents sectors de la societat, si tenen la potestat d’aplicar-les per llei?

En les mesures de protecció que ofereix el jutge, en primer lloc hi ha l’assistència mèdica i psicològica. Mitjançant el metge forense es pot dur a terme un reconeixement mèdic o mitjançant un psicòleg es pot oferir una assistència a la mateixa comissaria de policia.

Una altra mesura que s’ofereix és la protecció policial. A Girona, actualment, s’està portant a terme una protecció policial a les víctimes de maltractaments a fi de poder provocar en la mesura que sigui possible una conducta dissuasiva de l’agressor.

Una altra mesura que ofereix el jutge és la tasca de mediació a través del Servei d’Assistència i d’Orientació Psicològica o Social. Aquest sistema pot estalviar que hi hagi un conflicte judicial, sobretot en la via civil, tot i que en aquest moment el més preocupant no és la via civil.

En relació amb l’agressor, les mesures que pot prendre el jutjat són les purament convencionals, com:

- Presó provisional. L’article 504 de la LECr exigeix que hi hagi una petició prèvia del fiscal o de l’acusació particular.

- Llibertat provisional. Es poden fixar requisits com assistència d’un mediador, d’un psicòleg, la compareixença al jutjat cada cert temps, etc.

- Internaments en centres especials.

- Intervenció d’armes o instruments perillosos.

- Prohibició que la persona denunciada s’apropi al domicili o als voltants del lloc de treball de la seva dona o fills.

Àmbit penal

Els maltractaments en el nucli domèstic estan continguts als articles 153 i 618 del Codi penal vigent. Això no obstant, no ha resultat en la seva aplicació una resposta suficient, per la qual cosa totes les institucions s’han rebel·lat i han proposat una sèrie de modificacions en l’àmbit legal.

Per una banda, el Defensor del Poble ha llençat una relació de recomanacions en el seu informe sobre violència domèstica que afecten, entre altres, al Consell General d’Advocats i, a més, en el seu informe recent es pronuncia sobre la necessitat d’entendre com tipicitat penal els maltractaments psíquics.

L’article 153 del Codi penal té el seu antecedent en l’article 425 de l’anterior Codi penal, regulat en la Llei 3/1989 d’actualització del Codi penal, en el qual tipifica per primer cop l’habitualitat dels maltractaments com a delicte. Però, arran d’aquest terme ambigu d’habitualitat, tant l’article 425 de l’antic Codi penal com el 153 de l’actual, arrosseguen una sèrie de dificultats d’aplicació. Malgrat aquestes dificultats, la Fiscalia General de l’Estat reconeix clarament que el concepte d’habitualitat és diferent a la reincidència, ja que no es requereix que el subjecte hagi estat condemnat prèviament per delictes de la mateixa naturalesa. Així doncs, s’entén per habitualitat que el subjecte actiu hagi portat a terme tres o més actes de violència domèstica sobre les persones descrites en el precepte legal esmentat i lligats temporalment per una proximitat cronològica que el jutge valorarà.

En referència a aquest darrer punt, és a dir, de les víctimes, el Defensor del Poble diu en el seu informe que l’àmbit d’aquestes persones s'hauria d’ampliar a totes aquelles persones amb les quals s’hagi tingut una relació matrimonial o de convivència, i queden exclosos exmarits o excompanys.

Quant a la reforma del Codi penal, existeix ja un Projecte de llei orgànica per la seva modificació que es concreta en els articles 33, 39, 57, 153, 617 i 620, per tal d’incloure com a pena accessòria de determinats delictes la prohibició d’aproximació a la víctima, tipificar com a delicte específic la violència psíquica exercida habitualment i possibilitar l'exercici d’ofici de l’acció penal en els supòsits de faltes, al mateix temps que s’adequa la sanció penal a les possibles conseqüències de la víctima.

La modificació de la LECr intenta donar una major protecció a la víctima. Una nova mesura cautelar com és el distanciament entre la víctima i l’agressor aplicable des de les primeres diligències és la major novetat reflectida a l’article 13 i al nou article 544 bis. També es modifica l’article 104 per facilitar la persecució de les faltes de maltractaments d’ofici.

Àmbit civil

Cal afegir, per últim, un seguit de mesures provisionalissímes, així la persona que es vegi afectada de violència domèstica pot, abans de presentar la demanda de separació o divorci, sol·licitar al jutjat la separació provisional. Si el jutge creu que hi ha motius dictarà mesures provisionalíssimes i, en un termini relativament curt (pot ser 1 dia ), es pot sol·licitar a més de la separació o divorci:

- La custòdia dels fills.

- L’ús del domicili familiar.

- La pensió per aliments o càrregues familiars.

- Diverses mesures relatives als béns ganancials o comuns.

Anna Perlàsia i Niubó

Unitat Regional de Planificació de la Regió Policial de Girona

24 HORES

UN GRAN ÈXIT

Durant els dies 9, 10, i 11 de juliol van disputar-se les 24 hores de resistència de motociclisme al Circuit de Catalunya.

Per primera vegada, en aquesta edició va participar un equip de Mossos d’Esquadra en les categories de marató i debutant.

L’esforç de totes les persones que van treballar en aquesta iniciativa es va veure sobradament recompensat amb l’excel·lent actuació de l’equip format per Miquel Tarrés Manyosa, Joan Manuel Garcia del Pino, Albert Conesa Martin i el pilot reserva Joel Boada Martínez, que va quedar en una molt meritòria 28a posició i en tercer lloc de la seva categoria.

L’equip de Mossos va córrer una BMW R1100 i al darrere tenia tot un equip de gent voluntària que es va encarregar de forma impecable de la mecànica, del control dels temps, de l’estat físic dels corredors, del vestuari i de tota la planificació que un esdeveniment d’aquest tipus requereix.

No només va ser un èxit esportiu, sinó que va ser un exemple d’implicació en un projecte en el qual tots els que van participar hi van creure des del primer moment.

La cursa és dura, la intensitat i la concentració que demana una prova d’aquestes característiques es fa visible a mesura que passen les hores.

El treball dels preparadors i dels massatgistes en aquest aspecte és fonamental per mantenir l’estat físic i mental del corredors en òptima situació.

La nit és llarga però el cansament no fa baixar la il·lusió de l’equip, les mostres d’ànim entre uns i altres es barregen amb el soroll de motors i l’olor a benzina. A la la zona de boxes es respira un ambient que va dels nervis de les primeres voltes a la esperança a meitat de cursa, ja que ben entrada la matinada tothom coincideix en un fet: l’equip de Mossos està corrent amb regularitat i, sobretot, amb molta intel·ligència.

La calor del diumenge al matí no és obstacle perquè tant els pilots i l’equip de suport continuïn a un bon nivell. Això no obstant, apareix un problema: una avaria a la moto per una fissura a la transmissió provoca en tots tres corredors una conducció força incòmoda durant bona part de la prova. Malgrat tot, s’arriba al migdia amb la plena sensació que el que en principi era una il·lusió, ara és, sens dubte, gairebé una realitat.

Ni els nervis, ni el treball intens de tot un dia, ni les poques hores dormides

són problema perquè l’alegria s’instal·li en el box 23 a només una hora per acabar la prova.

Són les 6 en punt del diumenge dia 11 de juliol, la cursa s’ha acabat i l’objectiu s’ha complert.

L’esforç de tot un col·lectiu de voluntaris que s’han creat en només 20 dies ha valgut la pena. Aquesta meritòria actuació fa pensar que l’any 2000 s’hi ha de tornar.

Enhorabona a tothom.

Pere Jané

D’altra banda, cal remarcar que en la mateixa prova va participar un equip compost de tres noies una de les quals és Cristina Redondo, mossa d’esquadra destinada a Santa Coloma de Farners. Aquest equip va córrer amb una moto Honda CBR 600 i va quedar en 31a posició de la general i en 3r lloc de la seva categòria.

Igualment enhorabona.