Tota la població demandant d'ambdós sexes de 15 anys o més. Els grups d'edat sobre els quals pot tenir més importància el consell i la prescripció de l'exercici físic són les dones de 15 anys i més, i els homes de 25 anys i més.
Cal explicar al pacient que l'activitat física és necessària per millorar el funcionament del seu cos, buscant exemples que facilitin la visualització interna dels canvis que s'operen al seu organisme en realitzar l'exercici.
A les dones entre 15 i 24 anys que no realitzin activitat física regularment, se'ls ha de proposar la pràctica d'exercicis de tipus no competitiu: ball, aeròbic i jazz, per exemple. També als joves obesos i als qui pateixin problemes psicològics, se'ls ha de recomanar la pràctica regular d'exercici físic.
Per a les persones de 25 a 44 anys cal aprofitar qualsevol demanda mèdica, d'infermeria o revisió per recomanar l'exercici físic: disminuint la utilització dels vehicles amb motor, pujant escales, fent esport al temps de lleure.
A les persones de 45 a 64 anys, se'ls ha d'informar que les patologies que puguin començar a aparèixer no són contraindicacions per a la pràctica d'exercici físic adequat.
|
3. FREQÜÈNCIA DEL CONSELL |
El consell per a l'exercici físic s'ha de fer sempre que els professionals sanitaris ho considerin oportú: és recomanable de fer-ho com a mínim un cop cada dos anys.
|
4. ESTRATÈGIES PER AUGMENTAR-NE L'EFECTIVITAT |
Cal investigar els tipus d'activitat física que fa el pacient a la seva vida quotidiana i prendre-ho com a punt de partida per a la introducció de les modificacions que es considerin convenients. No convé recomanar uns tipus d'exercici físic que siguin incompatibles amb la situació socioeconòmica i els altres hàbits del pacient.
Cal informar el pacient sobre com realitzar l'exercici físic d'una forma segura i proposar-li objectius que estiguin d'acord amb la seva situació particular.
El consell dietètic relacionat amb l'obesitat, excès de pes o altres desequilibris alimentaris s'hauria de vincular amb la prescripció de l'exercici físic.
L'objectiu inicial ha de ser un petit increment de l'activitat física i progressivament s'han d'anar assolint objectius més elevats. Es pot començar recomanant una activitat física aeròbica i vigorosa (caminar a una velocitat de 6 km per hora), de 20 a 45 minuts com a mínim, i dos o més cops per setmana.
Els sanitaris han de preguntar al pacient si fa exercici físic i fer-ho constar a la història clínica. En cas que en faci, cal quantificar la seva pràctica. Cal proposar un increment adequat a les seves característiques particulars. Si no en fa, cal informar-lo dels avantatges que li suposaria per a la seva salut començar a fer activitat física de forma moderada.
|
5. OBSERVACIONS ESPECÍFIQUES |
S'ha de tenir en compte que la pràctica d'exercici físic de forma regular influeix de manera positiva en l'adopció d'altres comportaments saludables, com són una alimentació més equilibrada i una disminució del consum de tabac i alcohol.
Qualsevol tipus d'activitat física ha d'estar d'acord amb l'edat, el sexe, la fisiologia, els antecedents personals i patològics i les característiques ambientals. La prescripció d'exercici físic ha de tenir en compte el tipus d'activitat, la freqüència, la intensitat i la durada de l'activitat, així com també la recuperació posterior.
Als pacients d'hipertensió arterial, obesitat, diabetis mellitus (tant de tipus I com de tipus II), estrès, osteoporosi i cardiopatia isquèmica, se'ls ha de prescriure l'exercici físic regular i pautat, com a element terapèutic.
Amunt