La diabetis és una malaltia freqüent arreu del món i, sobretot, en els països industrialitzats. Afecta ambdós sexes i totes les races. No respecta límits d'edat, classe social ni zones geogràfiques.

El seu nom científic és Diabetis mellitus, i és una malaltia crònica. Una persona diabètica no deixarà mai de ser-ho, però podrà gaudir d'una vida normal, amb poques limitacions, sempre que conegui i respecti les normes de control i tractament.

La diabetis és un trastorn general del metabolisme. Es manifesta de manera especial amb un augment anormal dels nivells de glucosa en la sang (hiperglucèmia), del qual es deriven complicacions agudes i cròniques si no es compensa adequadament.

Aquests signes permeten sospitar l'aparició d'una diabetis, però sempre serà el metge –mitjançant les anàlisis pertinents– qui en determinarà l'existència. Pensem també que hi ha diabètics que, al principi, no presenten cap d'aquests símptomes:

• El pàncrees és la glàndula que produeix una hormona anomenada insulina.

• La insulina és l'encarregada d'ajudar la glucosa a arribar a les cèl·lules.

• La glucosa és un sucre que, una vegada a les cèl·lules, actua com a font d'energia per tal de dur a terme els processos vitals.

• Si el pàncrees no produeix insulina o hi ha problemes per aprofitar-la, en lloc de penetrar a les cèl·lules es queda a la sang. Aquesta presència anormal de la glucosa a la sang és la principal manifestació de la diabetis. Com que la glucosa és un sucre, popularment es diu que una persona amb diabetis és aquella que té massa sucre a la sang.

TIPUS DE DIABETIS: SEMBLANCES I DIFERÈNCIES

DIABETIS MELLITUS TIPUS 1

• Sol aparèixer a la infància, l'adolescència i la joventut.

• Apareix d'una manera brusca i s'agreuja ràpidament si no s'aplica el tractament adequat.

	• Presenta una ràpida i progressiva pèrdua de la capacitat del pàncrees per produir insulina. • Per això cal tractar-la, des del moment en què es diagnostica, amb insulina. • Com que requereix el tractament amb insulina, la diabetis del tipus 1 també s'anomena Diabetis mellitus insulinodependent.

• Acostuma a manifestar-se més tard dels 40 anys.

• Pot passar desapercebuda durant força temps, la qual cosa en dificulta el diagnòstic i el tractament precoços.

• Està molt condicionada per l'herència. Va lligada a un mal aprofitament de la insulina i associada sovint a obesitat, sedentarisme, hipertensió arterial o alteracions dels greixos a la sang. • La diabetis del tipus 2 també s'anomena Diabetis mellitus no insulinodependent. • El fet que d'entrada no calgui administrar insulina no vol dir que en l'evolució de la malaltia no pugui arribar a ser necessària.

Hi ha altres tipus de diabetis que es manifesten amb un augment temporal de glucosa en la sang:

Diabetis secundària

• La seva causa és una malaltia o un tractament medicamentós capaços d'elevar, inadequadament, la quantitat de glucosa a la sang.

• És dels pocs casos que, un cop desapareguda la causa, es pot recuperar la normalitat.

Diabetis gestacional • Fa referència a les alteracions del nivell de glucosa a la sang que una dona, pel sol fet d'estar embarassada, pot sofrir. • Té importància per la seva relació amb la fertilitat i pel que significa d'indici d'ulterior tendència a la diabetis de la mare.

ES POT PREVENIR LA DIABETIS?

PREVENCIÓ DE LA DIABETIS TIPUS 1

• La prevenció resulta difícil d'establir, ja que l'aparició d'aquest tipus de diabetis pot venir determinada per un component possiblement hereditari i també per una agressió exterior (possiblement vírica). Prevenir-la és un repte per als investigadors.

PREVENCIÓ DE LA DIABETIS TIPUS 2

• En la diabetis del tipus 2, pròpia de l'adult, la càrrega hereditària pot ser decisiva. Però en aquest tipus de diabetis tenen un paper molt important el que en podríem dir factors desencadenants. En aquest sentit sí que es pot parlar d'una prevenció primària centrada en una sèrie de factors evitables.

FACTORS EVITABLES Obesitat • Moltes persones diabètiques no haurien arribat a ser-ho si, a més de la predisposició hereditària, no haguessin passat per una etapa d'excés de pes notable. Lluitar contra l'obesitat és també, doncs, lluitar contra la diabetis.

	Sedentarisme • Sembla que un dels motius pel qual certes poblacions presenten una taxa molt baixa de diabetis és el manteniment d'una activitat física habitual. Medicació hormonal

• Ús de medicaments hormonals sense els necessaris controls mèdics.

Estrès • El fet de dur una vida agitada (que no vol dir activa), amb una dosi excessiva de preocupacions, i especialment la inestabilitat emocional, poden ajudar a fer que una diabetis es manifesti.

COMPLICACIONS I SIGNES D'ALERTA

És important conèixer les possibles complicacions de la diabetis. Especialment perquè és més fàcil evitar-les que curar-les totalment un cop han aparegut.

Recordem-ho: aquestes complicacions es poden evitar, o almenys atenuar, amb un bon autocontrol de la malaltia.

COMPLICACIONS CRÒNIQUES:

• Tendència a l'envelliment precoç de les grans artèries, cosa que ocasiona un major risc de patir accidents vasculars cerebrals, infarts de miocardi i l'arribada defectuosa de sang a les extremitats inferiors, amb la corresponent mala cicatrització de ferides aparentment poc importants. • Afectació específica dels ulls (retinopatia diabètica) amb risc de perdre visió. • Afectació específica del ronyó (nefropatia diabètica) amb risc de sofrir insuficiència renal crònica i acabar necessitant diàlisi o trasplantament renal.

• Afectació específica del sistema nerviós (neuropatia diabètica) amb aparició de trastorns de la sensibilitat (especialment cames i peus) i de la potència sexual en l'home.

• Una diabetis mal compensada pot afectar la fertilitat en la dona.

• Poca capacitat per lluitar contra les infeccions. Diverses lesions de la pell.

COMPLICACIONS AGUDES:

Cetoacidosi

•És la manifestació clínica d'un excés de glucosa a la sang, amb la corresponent intensificació de la necessitat d'orinar i de beure per tal d'evitar la deshidratació. • Al risc de deshidratació s'afegeix, si el tractament no és ràpid i eficaç, l'augment de cossos cetònics (que apareixen en l'orina) i la progressiva acidificació de la sang. • El grau més intens d'aquesta complicació és el coma diabètic, que pot arribar a ser molt greu. La causa sol ser una deficient administració d'insulina, la presència d'una malaltia afegida (infecció, traumatisme, intervenció quirúrgica, etc.) i també una important transgressió dietètica.

Hipoglucèmia • És un descens excessiu del nivell de glucosa de la sang. • Es manifesta, amb més o menys intensitat, amb mareig, desorientació, sudoració, tremolor, debilitat intensa, fins i tot convulsions i pèrdua de consciència. • Les causes solen ser excés d'insulina o de medicaments hipoglucemiants orals, alimentació insuficient –sobretot de fècules–, retards en la ingesta, activitat física excessiva o be la combinació d'aquests factors.