Els vipèrids o escurçons són ofidis que tenen dos o més ullals a la part anterior del maxil·lar superior. La disposició d'aquest aparell verinós els proporciona gran facilitat per a la inoculació del verí.

A Catalunya hi ha dues espècies d'escurçons:

- Vipera aspis ,que s'estén pel Pirineu i prePirineu, i s'arriba a trobar al Lluçanès, el Moianès i, fins i tot, a la Floresta (Vallès Occidental). Excepcionalment, pot arribar als 75 centímetres de llargada.

- Vipera latastei , que es troba a tot Catalunya excepte al Pirineu i pre-Pirineu. A la vall del Segre pot trobar-se en altituds importants. Excepcionalment, pot arribar als 90 centímetres i la seva mossegada és la més perillosa.

(Vípera aspis)

Els escurçons es distingeixen de les colobres perquè els primers:
- són més petits, no solen arribar a 1 metre de llargada,
- el seu cap té una forma peculiar, ampla i aplanada, en forma de "V",
- tenen un dibuix en forma de ziga-zaga en el dors,
- les pupil·les estan traçades verticalment,
- tenen l'apèndix nasal aixecat, en forma de banya,
- els ullals són mòbils i estan situats al davant de la boca, i
- tenen la cua curta i cònica.

(Vípera aspis)
(

D'altra banda, també es pot trobar un tipus de colobra verinosa, la Malpolon monspessulanus ), anomenada "serp parladera" o "serp borda", que s'estén per tot el territori, sense preferències ambientals definides. Pot arribar als dos metres i mig de llargada, tot i que sol ser molt més petita. Presenta uns bonys pel damunt de les òrbites oculars. Generalment és de color entre terrós i verdós amb tons negrencs a la part anterior del cos, més uniforme en els adults i amb dibuixos tacats en els exemplars joves.

Els escurçons i les colobres no ataquen l'home si no és que se senten amenaçats, i normalment en fugen. Però si se'ls toca poden ser agressius.
Habiten en zones obertes i tenen un verí hemotòxic, amb substàncies precoagulants i hemolítiques, que produeixen fenòmens trombòtics i hemorràgics.

Els senyals de la mossegada poden ser dos petits punts espaiats entre ells de 6 a 10 mil·límetres. També poden haver nombroses ferides (mossegades múltiples) o una sola ferida amb un únic punt, perquè l'escurçó hagi mossegat de costat i només hagi penetrat un dels ullals.

En els minuts que segueixen a la mossegada es produeix una inflamació localitzada. El dolor pot ser molt intens, però també pot passar desapercebut; augmenta quan apareix l'edema.

Els efectes generals poden aparéixer durant les hores posteriors a la mossegada. La persona se sol mostrar angoixada, intranquil·la i amb el pols accelerat. Els símptomes més freqüents poden ser: dolor intens a l'extremitat afectada, nàusees, vòmits, dolors abdominals, diarrea, obnubilació i mal de cap. De forma molt excepcional i en accidents molt greus es poden presentar símptomes típics d'un xoc anafilàctic.

Les mossegades més greus són, sobretot, aquelles que afecten nens menors de 5 anys d'edat, com també les mossegades a la cara, el coll o el tronc.

Tanmateix la prevalença d'aquest tipus d'enverinament és molt baixa, i s'estima en aproximadament uns 50 casos anuals, que es concentren en els mesos de maig a setembre.

El grau d'enverinament, i per tant de gravetat, s'avalua per signes clínics i dades biològiques. La classificació que es presenta a continuació és la més habitual:

La major part dels enverinaments produïts per ofidis a Catalunya són de grau 0 o I. Els de grau II es produeixen amb menys freqüència, i els de grau III són molt excepcionals , només hi ha constància de dos casos mortals en els darrers 25 anys, associats a mossegada d'ofidis.

Primers auxilis

Cal mantenir la calma. Si en la primera mitja hora no hi apareixen símptomes locals inflamatoris, la possibilitat d'inoculació de verí és molt escassa.

Mesures que cal evitar

No s'han de fer incisions al voltant de la ferida ja que es podria facilitar la penetració del verí i provocar risc d'infecció. No s'ha de succionar el verí amb la boca, perquè la presència de petites ferides, càries, etc. pot fer que el verí s'absorbeixi (enverinament del salvador), i la quantitat de verí que s'obté amb aquesta tècnica no justifica el risc. Mai no s'ha de cremar la ferida. No s'ha d'aplicar lleixiu, ni permanganat potàssic, ni fang, ni herbes a la ferida. No s'han d'aplicar torniquets. Els torniquets que comprimeixen massa agreugen la simptomatologia local, i poden arribar a produir isquèmia de l'extremitat. A més, quan el torniquet es desfà, el verí passa directament a la circulació sanguínia i provoca un xoc. No s'han de subministrar begudes alcohòliques. No s'ha d'aplicar el sèrum antiofídic al voltant de la ferida, perquè augmenta l'edema i la isquèmia. No s'han d'aplicar agents inhibidors de la fibrinòlisi davant la presència de síndrome hemorràgica i de coagulopatia intravascular disseminada (CID), perquè agreuja la coagulopatia i provoca hemorràgies intenses. No s'ha d'administrar fibrinògen en lloc de sèrum antiofídic, perquè s'impedeix la formació del coàgul.

Tractament mèdic

El tractament dels casos d'enverinament es basa en la desinfecció local , la profilaxi antibiòtica (amb amoxicil·lina + àcid clavulànic), la immobilització i col·locació de l'extremitat en posició que faciliti el drenatge funcional (venós i limfàtic) de l'extremitat afectada, l' observació durant 24 a 48 hores i descartar i actuar davant les possibles complicacions.

El tractament específic és el sèrum antiverinós (sèrum antiofídic). Aquest medicament s'ha de conservar en frigorífic, entre 2 i 8 ºC. S'obté per hiperimmunització d'animals, especialment cavalls i ovelles. Cal que el sèrum s'administri en un hospital.

Només el metge pot valorar la conveniència o no d'administrar sèrum antiofídic. De vegades la seva administració pot resultar més perjudicial que la mossegada mateixa, ja que els escurçons i colobres que es poden trobar a Catalunya no són excessivament tòxics en comparació amb d'altres ofidis i, d'altra banda, el sèrum antiofídic podria provocar reacció anafilàctica o malaltia del sèrum com a reaccions adverses.

Aquest tractament resulta imprescindible en el cas de mossegada de serps tropicals. Tanmateix, en el cas dels ofidis que es poden trobar a Catalunya, s'ha de reservar per als enverinaments de grau III (vegeu el quadre de classificació), és a dir, quan hi ha alteracions de l'hemostàsia, de l'estat general o si l'edema abasta tota l'extremitat afectada. Excepcionalment , podria estar indicat en alguns casos d'enverinament de grau II en els que la intensitat dels símptomes o la seva velocitat de progressió , pressuposen gravetat.

Nota

Agraïm la col·laboració dels especialistes que han participat en la redacció d'aquestes recomanacions:
Dr. Santi Nogué, Dra. Mercedes Palomar, Dr. David Campany, Dr. Delfín González