Notícies
Segon Informe d'etapa sobre la Cohesió Econòmica i Social1. Introducció
El dia 30 de gener de 2003, la Comissió Europea va aprovar el [segon informe] d’etapa sobre la Cohesió econòmica i Social. L’informe analitza, entre d’altres aspectes, la situació i les tendències de la cohesió econòmica i social, tenint en compte el repte que representa per a la competitivitat i per a la cohesió interna de la UE l’ampliació a 25 estats membres.
2. Creixement de les disparitats econòmiques
El creixement econòmic a la Unió Europea ha disminuït durant el 2001. Així doncs, en la zona de la UE15 el PIB tan sòls ha augmentat un 1,5% en front el creixement del 3,5% que es va produir el 2000. Només tres països, Irlanda, Grècia i Espanya han vist un creixement superior al 2%. Les previsions pel 2002 i pel 2003 no indiquen que la situació hagi de millorar, es preveu un creixement econòmic d’un 1% i d’un 2% de mitjana respectivament. Paral·lelament, els quatre països beneficiaris del Fons de cohesió han continuat la seva convergència cap a la mitjana comunitària.
[Creixement del PIB en els països de la cohesió , 1988-2003]
Durant el 2000, les disparitats regionals han augmentat lleugerament en la majoria d’estats membres, encara que l’augment més considerable de les disparitats regionals es va observar entre el 1995 i el 2000.
[Disparitats de PIB per habitant en PPA segons les regions als estats membres, 1990-2000]
En una UE de 25 estats es distingirien [tres grups de països]: el primer, que inclouria vuit països en vies d’adhesió, amb el PIB per càpita més baix, 42% de la mitjana de la UE 25, i que aniria del 37% de Letònia al 65% de la República Txeca (a títol de comparació, les xifres de Bulgària i Romania són el 27% i el 26% respectivament). El segon grup, estaria integrat per Espanya, Grècia, Portugal i els altres dos països en vies d’adhesió, Eslovènia i Xipre. Aquest grup representa el 13% de la població UE 25 i les xifres anirien del 71% de la mitjana (Grècia) al 92% (Espanya). La resta de països formarien el tercer grup amb un PIB per càpita que sobrepassaria com a mínim un 11% la nova mitjana.
Les disparitats regionals després de l’adhesió
L’anàlisi de la situació econòmica indica que es produirà un augment sense precedents de les disparitats després de l’adhesió dels nous estats membres. El 2000, el PIB per càpita del 10% de les regions situades en l’extrem superior era 2,6 vegades més alt que el del 10% situat en l’extrem inferior d’una UE 15, amb una Unió Europea de 25 estats aquesta diferència passarà a ser de 4 i de 6 per a una Unió de 27 estats membres.
[Regions més i menys pròsperes de la Unió Europea (1990-2000)]
En una Europa ampliada es produirà un canvi geogràfic en el repartiment de les disparitats regionals. Cal tenir en compte que 116 milions d’habitants, 25% de la població total, viurà en regions on el PIB per habitant serà inferior al 75% de la mitjana comunitària, en comparació als 68 milions d’habitants de la UE actual (2000). Si es tenen en compte les dades per regions, es passarà de 48 regions amb un PIB inferior al 75% a 67 de les quals només 30 pertanyeran als estats membres actuals. En una UE de 27 estats, només 18 regions dels estats membres actuals seran elegibles.
[Mapa de les disparitats regionals a la UE ampliada]
Concretament en el cas de l’estat espanyol, de les 7 comunitats autònomes elegibles a l’objectiu 1 (PIB inferior al 75% de la mitjana comunitària) del 2000, tan sòls 4 compliran aquesta condició després de l’ampliació a 25 estats (Galícia, Castella la Manxa, Extremadura i Andalusia) i deixaran d’ésser elegibles Astúries, Múrcia i Ceuta i Melilla.
[Evolució del PIB a les Comunitats Autònomes]
Actuacions en les regions menys desenvolupades
Cal esmentar l’existència d’un ampli consens sobre la necessitat d’emprendre esforços a llarg termini per reduir les disparitats existents i de continuar concentrant els recursos sobre les regions menys desenvolupades i més particularment sobre aquelles dels nous estats membres.
En relació amb la manera de definir les regions menys desenvolupades no s’ha qüestionat la conveniència de seguir utilitzant els actuals criteris de subvencionabilitat basat en el nivell geogràfic NUTS II (comunitats autònomes pel cas de l’estat espanyol) i en el PIB per càpita, encara que s’ha proposat tenir en compte altres criteris a part d’aquests.
D’altra banda, hi ha un ampli consens sobre la necessitat de trobar solucions justes per a les regions dels estats membres actuals, subvencionables segons l’objectiu 1, i que tot i no haver acabat el procés de convergència econòmica, podrien deixar d’ésser subvencionables només com a resultat de la disminució del PIB per càpita de la UE ampliada (efecte estadístic).
Respecte a les regions que ja no compliran els criteris de subvencionabilitat per a l’objectiu 1, fins i tot sense l’ampliació, perquè ja han arribat a una renta per càpita superior al 75% de la mitjana comunitària, existeixen opinions a favor d’una assistència en forma de reducció progressiva de l’ajut comunitari.
3. L’OCUPACIÓ I LA COHESIÓ SOCIAL
El 2001, 64% de la població comunitària en edat de treballar tenien un treball. En alguns països s’han enregistrat taxes d’ocupació superiors al 70%, és el cas de Dinamarca, Països Baixos, Portugal i el Regne Unit, mentre que a Itàlia i a Grècia les taxes d’ocupació han estat molt més inferiors al 60%. En els estats membres encara persisteixen diferències d’ocupació en funció del sexe, l’edat o el nivell de qualificacions i competències.
Respecte a la taxa d’atur, aquesta ha augmentat lleugerament en la primera meitat del 2002, arribant al 7,7% el mes d’agost (l’any anterior era de 7,4%). L’atur continua particularment elevat a Itàlia, Grècia i Espanya, sobretot per als joves i les dones.
En relació amb les disparitats regionals en matèria d’ocupació aquestes han disminuït però continuen éssent importants. El 2001, la taxa d’ocupació en el 10% de les regions més pròsperes registrava una mitjana de 78,1%, mentre que la taxa d’ocupació en el 10% de les regions menys pròsperes era d’una mitjana de 48,6%.
Pel que fa a les disparitats regionals en matèria d’atur continuen essent accentuades. Mentre que l’atur en les regions amb les taxes més baixes estava prop del 2,3%, en les regions amb taxes més elevades arribava al 19,7%.
En una Europa ampliada, s’haurien de crear tres milions de llocs de treball en els nous estats per tal d’equilibrar la taxa d’ocupació d’aquests països amb la taxa de la Unió Europea. L’any 2001, la taxa d’ocupació dels països candidats s’ha trobat sis punts per sota la mitjana europea (UE15). Només Xipre i Eslovènia han enregistrat una taxa superior a la mitjana comunitària. En la majoria dels nous estats s’ha observat una evolució més favorable de la taxa d’ocupació femenina.
De les últimes dades disponibles, es dedueix que l’adhesió dels nous països implicarà, per una part, una reducció de la taxa mitjana d’ocupació de la UE i per l’altra un augment de la taxa d’atur. Les disparitats en matèria d’ocupació i d’atur també augmentaran. En una Europa ampliada, la taxa d’atur del 10% de les regions més afavorides serà de 2,4%, mentre que en les regions més desafavorides serà de 22,6%.
[Mapa de les disparitats regionals en matèria d’ocupació a la UE ampliada , 2001]
[Mapes de les disparitats regionals en matèria d’atur, 2001]
4. NOVES DADES SOBRE ELS FACTORS QUE DETERMINEN UNA CONVERGÈNCIA REAL
S’han publicat les conclusions d’un [estudi] sobre la repercussió econòmica prevista de les intervencions de l’objectiu núm.1 per al període 2000-2006. Segons aquest estudi, el PIB total a Portugal per al període 2000-2006 serà un 3,5% més elevat del que hauria estat sense el suport comunitari; a Grècia serà un 2,2% més elevat, un 1,6% en la part oriental d’Alemanya i un 1,1% a Espanya. A Irlanda la repercussió prevista és insignificant ja que la despesa es va concentrar en inversions intangibles, especialment educació, més difícil de controlar amb el mètode utilitzat en l’estudi (entrades i sortides).
En termes d’inversió, el suport comunitari (fons estructurals i fons de cohesió) suposarà més del 8% de la inversió total (pública i privada) a Portugal i Grècia entre 2000 i 2006, i més del 6,5% al Mezzogiorno (Itàlia). A Irlanda, part oriental d’Alemanya i a l’estat espanyol l’impacte serà lleugerament menor (4,9%, 4,2% i 3,2% respectivament).
Indicadors del progrés tecnològic
Les noves dades sobre indicadors del progrés tecnològic confirmen un marc menor d’activitats en matèria d’innovació tecnològica i d’augment de l’economia del coneixement en els estats membres meridionals, en comparació amb l’evolució dels estats membres septentrionals. A continuació s’especifiquen alguns d’aquests indicadors:
A Finlàndia, Suècia i Alemanya s’han registrat més del doble de la mitjana comunitària (mitjana comunitària igual 309) de sol·licituds de patents per milió d’habitants. La xifra als Països Baixos i a Luxemburg també supera la mitjana de la UE, mentre que a França, Bèlgica, Dinamarca i Àustria la xifra s’aproxima a la mitjana. El Regne Unit se situa bastant per sota, i arriba només a la meitat a Itàlia i a Irlanda. Cal esmentar que existeix una gran diferència entre aquests països i els restants estats membres meridionals, on la xifra és solament de 7 sol·licituds per milió d’habitants a Portugal, de 16 a Grècia i de 53 a Espanya. Les dades en els països candidats a l’adhesió és similar a la de Portugal i Grècia, tan sòls Eslovènia (21) i Hongria (14) registren bastant més de 10 patents per milió d’habitants.
[Sol·licituds de patents per milió de d’habitants, 1998-2000]
En la zona occidental d’Alemanya es localitzen 8 de les 10 regions amb els percentatges d’ocupació en alta tecnologia més elevats (totes per sobre del 18%) i en el conjunt d’Alemanya el percentatge és del 14%. Contràriament, en 15 regions de la UE el percentatge d’ocupació en el sector de l’alta tecnologia és inferior al 5%, aquestes regions se situen a Portugal (5,5%), Grècia (4%) i Espanya, com també Luxemburg i Cornwal al Regne Unit.
El 1999, les despeses en R+D se situen en un mitjana del 1,9% del PIB. Les xifres més elevades es registren a Suècia, 3,8% i Finlàndia 3,2%, mentre que són inferiors a l’1% a Espanya, Portugal i Grècia. En tots els països candidats, la xifra també és inferior a l’1% del PIB, excepte a Eslovènia i a la República Txeca (1,5% i 1,2% respectivament).
Les activitats en R+D realitzades pel sector empresarial representen una mica menys de dos terços de les activitats totals d’R+D realitzades a la UE (aquesta xifra contrasta amb l’import real d’activitats d’R+D finançades pel sector empresarial que representa el 56,3% del total finançat a escala comunitària), mentre que l’ensenyament superior representa 1/5 i el govern el 14% restant. A Grècia i a Portugal el sector empresarial proporciona aproximadament una quarta part de la despesa total d’R+D, i aproximadament la meitat a Itàlia i a Espanya. Per la seva part Suècia té el total més elevat i el major percentatge atribuït a la despesa empresarial (75%), el percentatge també és elevat a Finlàndia, Alemanya, Bèlgica i Irlanda.
En els països candidats, el sector públic té una funció més important (29% del total), principalment compensat per una funció menor del sector empresarial, tan sòls del 46%. En diversos països el sector empresarial és més important, però aquest fet no sembla estar vinculat amb el nivell general de despesa en R+D. El sector empresarial contribueix en més de dos terços de la R+D total a Eslovàquia i a Romania, però solament 1/5 del total a Xipre, Estònia, Lituània i Bulgària. A Eslovènia i a la República Txeca, on la despesa total d’R+D és el més elevada, el sector empresarial suposa una part relativament àmplia, més de la meitat, que es compensa per menors participacions del sector de l’ensenyament superior.
