PUOSC - Normativa
SENTÈNCIA FAVORABLE DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL EN RELACIÓ AL PLA ÚNIC D’OBRES I SERVEIS DE CATALUNYA.
El Tribunal Constitucional considera constitucional la regulació feta per les lleis de la Generalitat de Catalunya sobre el Pla únic d’obres i serveis de Catalunya. Això es posa de manifest en la sentència dictada sobre sis qüestions d’inconstitucionalitat plantejades per les seccions quarta i cinquena de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en relació a diferents articles de la Llei catalana sobre règim provisional de competències de les diputacions provincials i de la Llei sobre el Pla únic d’obres i serveis de Catalunya .
La sentència dóna la raó a la Generalitat en el conflicte existent amb la Diputació de Barcelona quant a l’elaboració i aprovació del Pla únic d’obres i serveis de Catalunya, i considera la plena constitucionalitat de la Llei 5/1987, del règim provisional de les competències de les Diputacions catalanes, i de la Llei 23/1987, reguladora del Pla únic d’obres i serveis, excepte l’apartat 3 de l’article 2 de la mateixa, així com la plena constitucionalitat de la Llei 13/1988, de pressupostos de la Generalitat en quant modifica l’anterior Llei del Pla únic.
Els fonaments que cal ressaltar de la sentència són:
Aquest pronunciament del Tribunal Constitucional suposa una reafirmació clara de les competències coordinadores de la Generalitat per sobre de les diputacions i un retorn a la situació existent abans de la Llei reguladora de les bases de règim local, durant la qual la Generalitat elaborava un únic pla d’obres i serveis per a tots els municipis de Catalunya que integraven els plans de les Diputacions.
Així mateix, aquesta sentència del Tribunal Constitucional suposa un reconeixement a la singularitat catalana pel que fa a l’aprovació d’un únic Pla d’obres i serveis dels municipis de Catalunya. Aquesta singularitat el Tribunal Constitucional la fonamenta en la pròpia disposició transitòria sisena de l’Estatut, en els traspassos efectuats en l’època pre-estatutària i en el Reial decret llei 41/1977 que reconeix a la Generalitat la facultat d’integrar les actuacions de les Diputacions catalanes en tot allò que afecta a l’interès general de Catalunya i coordinar les seves funcions.
El Pla únic d’obres i serveis que correspon aprovar a la Generalitat té caràcter substitutiu dels diversos plans provincials i és totalment constitucional perquè la seva elaboració i aprovació per part de la Generalitat, no suposa cap vulneració a l’autonomia provincial, ja que les Diputacions participen en l’elaboració del mateix mitjançant la seva presència en la Comissió de Cooperació Local de Catalunya i per altra banda les aportacions que estan obligades a efectuar al Pla són invertides tal com preveu la Llei del Parlament de Catalunya en benefici del seu respectiu àmbit territorial.
En aquest cas, tal com ja havia dit anteriorment el Tribunal Constitucional en altres sentències, l’Estatut d'Autonomia està per sobre del règim comú i general previst en la Llei reguladora de les bases del règim local, reconeixent per a Catalunya, quant al Pla únic d’obres i serveis una situació particular i excepcional.
El Tribunal Constitucional amb aquest Sentència no ha fet més que reconèixer a la Generalitat el que aquesta ja venia realitzant abans de la Llei de bases del règim local, és a dir aprovar un Pla únic per a tot Catalunya, en el que s’han d’integrar les aportacions per a inversions en obres i serveis de caràcter local per part de les Diputacions, i que posteriorment la Diputació de Barcelona ha anat qüestionant mitjançant la presentació de successius recursos.
La simple determinació de que per via convencional, tal com preveu la llei catalana, les diputacions i la Generalitat puguin determinar quines aportacions provincials van destinades a finançar el Programa general del pla únic i quines a finançar programes específics d’àmbit provincial, no implica intromissió en l’autonomia provincial de caràcter pressupostari sinó tot el contrari, afavoreix la voluntària coincidència de voluntats de l’ens provincial i la comunitat autònoma en ordre a la distribució de recursos provincials.
El Tribunal Constitucional també reconeix que l’autonomia financera dels ens locals pot ser restringida per l’Estat i les Comunitats Autònomes tal com succeeix en aquest cas en virtut de les facultats coordinadores que ostenta la Generalitat respecte el Pla únic d’obres i serveis. En aquest sentit el Tribunal estableix la capacitat de la Generalitat per fixar les aportacions mínimes obligatòries que han de realitzar les Diputacions al Pla únic d’obres i serveis sempre que aquesta determinació es faci d’acord amb mòduls objectius i amb criteris de proporcionalitat, tal com preveuen les lleis catalanes ja que a l’establir les aportacions mínimes de les Diputacions es té com a pauta el volum dels recursos anteriorment destinats, per les pròpies diputacions, a inversions en obres i serveis municipals en els seus pressupostos, considerant, per tant, el Tribunal que no es produeix cap lesió a l’autonomia pressupostària de les Diputacions.
Per últim el Tribunal Constitucional tan sols declara inconstitucional un apartat de l’article 2 de la Llei reguladora del Pla únic al entendre, que aquest apartat no permet que les Diputacions puguin realitzar altres actuacions cooperadores a part del Pla. Aquesta consideració del Tribunal no afecta a la constitucionalitat i a la vigència del Pla únic d’obres i serveis sinó que, va destinat a permetre que les Diputacions a part de la cooperació en inversions en obres i serveis municipals que s’ha de realitzar en tot cas obligatòriament a través del Pla únic de la Generalitat, puguin també realitzar altres funcions de cooperació, al marge del pla, mitjançant fórmules addicionals o suplementàries d’auxili econòmic als seus municipis consistents en subvencions i altres ajuts econòmic als seus municipis consistents en subvencions i altres ajuts econòmics, tal com ja preveu la Llei catalana i que, per tant, mai s’havia qüestionat per la Generalitat.
Per tant, la conclusió del Tribunal Constitucional és el reconeixement de la plena constitucionalitat de la Llei 5/1987, del règim provisional de les competències de les Diputacions catalanes, i de la Llei 23/1987, reguladora del Pla únic d’obres i serveis, excepte l’apartat 3 de l’article 2 esmentat anteriorment, així com la plena constitucionalitat de la Llei 13/1988, de pressupostos de la Generalitat en quant modifica l’anterior Llei del pla d’obres.
